El bilingüisme impossible
Fa deu dies Patrícia Gabancho publicava un article a l’Avui, memorable, com tot el que escriu aquesta senyora, en què dibuixava una diagnosi acurada i precisa de la situació del català en l’actualitat i les condicions històriques que l’hi han portat. Avui, l’endemà de les eleccions a Bèlgica, m’agradaria fer algunes reflexions sobre la situació particular del català.
Cada estiu, quan viatjo per Europa, veig una cosa que m’agradaria molt veure a casa nostra: que la llengua que parla la gent al carrer, la de l’Administració pública, la dels mitjans de comunicació i la de l’etiquetatge dels productes, és la mateixa. Com que, igualment com Joan B. Culla, professo una gran admiració pels països nòrdics i protestants, tan bon punt poso els peus a Catalunya, penso que m’hauria agradat quedar-me a viure al lloc on he passat les vacances. Uns dies després, però, baixo del núvol i m’adono que és una utopia.
A Catalunya, d’ençà de la Transició els polítics i bona part de la societat han entronitzat el bilingüisme com una panacea, com un bé superior intocable que ens ha de satisfer a tots, si us plau per força. Però qualsevol que pensi una mica, sap que la realitat no és gens afalagadora per al català, perquè el terreny no és pla sinó que fa baixada a favor del castellà, que és la llengua de l’Estat que no ens vol deixar ser nació. Aneu a qualsevol quiosc: quantes publicacions hi ha en català i quantes en castellà? La mateixa pregunta la podem aplicar a les televisions, i no cal dir-ho, al cinema, cavall de batalla ja tronat. I a sobre ens diuen que hem de ser tolerants i que el català no s’ha d’imposar a ningú. Que el castellà no ens l’han imposat a nosaltres, des de Felip V fins a Franco? O és que això es veu normal, i en canvi, voler la meitat de pel·lícules en català no? -incís: ahir vaig anar al cinema i el primer anunci que van fer, així que es va il·luminar la pantalla, va ser el de la revolta dels exhibidors contra la llei del cinema de la Generalitat.
Avui llegia que la regió de Brussel·les-Halle-Vilvoorde malda per fer-hi perviure el neerlandès, que actualment està molt en reculada per l’avenç imparable del francès. Els governants flamencs estan prenent mesures dràstiques per redreçar la situació, però no sé si se’n sortiran: en aquesta regió no deixen que els funcionaris -bilingües tots- es dirigeixin als ciutadans en francès, es deixen de subvencionar biblioteques públiques si el 75% de la seva col·lecció no és en neerlandès, o bé s’envien inspectors a controlar que els plens municipals de la regió es facin en neerlandès. Aquesta darrera mesura és estrambòtica, però segurament necessària per garantir la pervivència del neerlandès a la perifèria de Brussel·les.
Ara fem un paral·lelisme amb Catalunya. Algú s’imagina que les autoritats municipals, o la Generalitat, apliquessin aquestes mesures a la perifèria de Barcelona perquè el català hi és en clara reculada? Em sembla que el resultat seria una batalla campal amb morts i tot. Als catalans ens dirien que som xenòfobs, feixistes, autoritaris i indignes de dir-nos persones. El català, a més a més, té una diferència molt grossa respecte el neerlandès que l’en fa inferior: l’idioma dels flamencs compta amb un Estat que el protegeix perquè n’és l’idioma oficial, que és Holanda, i això dóna a la llengua un estatus que el català no té. Algú em dirà que el català és oficial a Andorra, però vist que ni allà no és la llengua dominant, és com si no existís.
Fa molt de temps que penso que la solució, independència a banda, fóra que el català es declarés única llengua oficial a Catalunya, fins i tot en el marc d’un Estat espanyol confedral (és un oxímoron, però és el que pretén per a Bèlgica el partit que ha guanyat les eleccions, l’N-VA). D’altra banda, a Bèlgica les dues comunitats, lingüístiques i polítiques, estan clarament diferenciades: Flandes i Valònia. A Espanya això com s’hauria de traduir? La clau per diluir la personalitat nacional de Catalunya i el País Basc va ser la creació de l’Estat de les autonomies, tal com igualment molts personatges van exposar al documental El laberint, que TV3 va emetre dijous passat. Per mi s’haurien d’haver restituït els Països Catalans, Euskal Herria i Castella com a estats independents dins d’una confederació. Dins Bèlgica parlem de Flandes i Valònia. Dins Espanya, de què parlem? Catalunya i Espanya? No és clar, nítid, i això és el que interessa als espanyols, diluir-nos en el magma centralista per tal que renunciem a les nostres aspiracions nacionals, polítiques, lingüístiques i culturals. Però l’independentisme és més viu que mai.