La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

La resurrecció

Aquest títol no és cap referència religiosa, sinó que és el sobrenom amb què es coneix la segona simfonia de Mahler. Aquest diumenge vaig assistir al darrer concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, el darrer que dirigia el seu titular fins ara, el japonès Eiji Oue. Mahler va compondre deu simfonies amb les quals pretenia crear deu mons diferents i complets, autoabastits. Certament, encara que només sigui per les dimensions, cada simfonia mahleriana és tot un món.

La majoria de simfonies de Mahler tenen intervencions vocals, tant de solistes com de cor, i la segona n’és una. Hi ha soprano, contralt i cor mixt. El text que canten és un poema de Friedrich Gottlieb Klopstock, anomenat Resurrecció, que sembla que va impactar molt Mahler quan el va escoltar recitat. El que és impactant de debò, però, és la “Resurrecció” de Mahler. És un viatge iniciàtic al més enllà, a l’inefable.

Al llarg de l’obra hi ha una tensió constant, que es tensa i es destensa, però que va creixent, i que esclata de manera dilatada al darrer moviment, on hi ha les parts cantades. El tremp de l’obra aconsegueix captivar i abduir l’oïdor, tant en els moments lírics com en els dramàtics, intercalats magistralment i amb una orquestració plena de matisos.

El cinquè moviment és espectacular. Comença sense remoure gaire res, les intervencions del cor són constants però testimonials. Tot plegat és un no-res que es va desplegant fins arribar a un esclat de música instrumental i vocal. Vaig observar que aquestes primeres intervencions, l’Orfeó Català les feia amb els cantants asseguts, mentre que quan ja cantaven a pulmó ple, es van aixecar per sonar a plena veu, com qualsevol cor. Cal afegir que en aquests instants inicials del cinquè moviment, un grup d’instruments de vent de metall tenia molt de protagonisme des d’un lloc llunyà de l’escenari, amb la qual cosa es pretenia que el so també se sentís llunyà. Tot plegat, a mi em va recordar una pel·lícula de romans, amb les trompetes anunciant l’arribada del Cèsar o qualsevol altra cosa, però especialment em va recordar Quo vadis, perquè el cor cantant fluix, discret i mig amagat, recordava l’escena en què els primers cristians feien els seus càntics des de les catacombes. Per tant, de ressons cristians per anomenar-se “Resurrecció”, no li’n falten.

Però per mi la grandesa i el significat del sobrenom d’aquesta simfonia va més enllà de l’aparent motiu religiós. És un camí ascendent cap al fet de sortir d’un mateix per fusionar-se amb la música, amb l’art, o sigui que torna a ser una obra apta -com Tristan und Isolde– per aplicar-hi la filosofia de Schopenhauer d’anul·lació de la voluntat. La “Resurrecció” de Mahler ens transporta i ens transtorna, és un bàlsam per a un mal no terrenal ni corporal, sinó per arribar, no tant a l’èxtasi com al nirvana, ja que no és el punt de plaer màxim sinó la dissolució en el no-res, la desaparició de la consciència d’existir.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

  1. Has fet una exposició impecable. T’ho dic amb tota la sinceritat.
    Fa 15 anys que la música de Mahler forma part de la meva vida. La Segona Simfonia “Resurrecció” es, juntament amb l’espectacular Vuitena “La dels mil” les que més m’impacten del repertori Mahleriá. He llegit molts llibres de Mahler, i com  tu dius, l’obra de  Schopenhauer sempre va estar present a la seva vida. Més endavant, el fet tràgic de la mort de la seva primera filla, el va fer caure en una depressió-creativa, amb obres com els “Kindertoendlieders” (Les cançons dels infants morts) i els “Rückertlieders” (Les cançons de Rückert) Obres que mostren el dolor i el lirisme a uns limits increibles, sense oblidar la que diuen “La Simfonia amagada”: La canço de la Terra.
    Salutacions

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.