La síndrome de l’esclau

Un dia d’aquests vaig trobar un vell amic pel carrer, amb qui havia anat a col·legi i posteriorment vaig coincidir a la facultat d’història. Es va doctorar fa un parell o tres d’anys i està ficat en projectes acadèmics a la universitat. Li vaig preguntar com li anaven les coses i em va respondre que al cap de poc temps se n’aniria en una universitat anglesa durant dos anys a fer-hi recerca i docència. Me’n vaig alegrar molt i quan li vaig demanar en quin idioma impartiria les classes, em va dir, amb un pèl de recança, que el primer mig any miraria que les hi deixessin fer en castellà i que després ja les faria en anglès.

Sé que més d’un cop i més de dos he parlat de la necessitat imperiosa que tenim els catalans de dominar l’anglès tan bé com la nostra llengua, però em sembla que aquesta insistència serà necessària fins que això no esdevingui realitat. Aquest noi és intel·ligent i treballador i per tant, hom només pot concloure que si no sap prou anglès és a causa d’un dèficit en el sistema educatiu català, però també de la nostra mentalitat d’esclau, segons la qual pensem que, si bé la nostra llengua és petita, en tenim una altra, que també dominem, i que és la que ens permet arribar a tot arreu: és la llengua del dominador.

Aquest sil·logisme pervers, desitjat pel colonitzador, però sembla que també per nosaltres, no ens durà mai res de bo. Dominar l’anglès per a nosaltres és vital, no només per ser més cultes, sinó per sobreviure nacionalment i internacionalitzar-nos. Tots els països amb llengües minoritàries ho tenen clar i per això llurs governs es preocupen perquè els ciutadans aprenguin bé l’anglès com la seva llengua materna, per tal que puguin desenvolupar-se amb normalitat en els àmbits acadèmic, professional i laboral, i també, per què no, turístic.

Els catalans tenim tan interioritzada la síndrome de l’esclau que no som conscients d’aquesta necessitat. En puc donar fe pel que fa a l’àmbit universitari, on els estudiants no saben més de quatre paraules d’anglès, cosa que els impedeix llegir la bibliografia de qualsevol assignatura una mica especialitzada. I parlo del camp de les lletres, que és el que conec, perquè tinc entès que en ciències, ja s’ha de saber anglès a primer si es vol captar alguna cosa. Recordo que a principi de curs els professors repartien unes fitxes que els alumnnes havíem d’omplir amb les nostres dades personals, per tal que es poguessin fer una idea del perfil de l’alumnat a qui feien classe. Una de les dades que se sol·licitava era la dels idiomes que es parlaven, i molta gent responia, amb normalitat, “català i castellà”. Una professora de prehistòria ens va manifestar el seu horror davant d’aquesta resposta i ens va dir que ningú no arribava a segon cicle només amb català i castellà.

Desconec els motius pels quals l’ensenyament d’idiomes és tan deficient a casa nostra, però també sé que la gent no està conscienciada de fins a quin punt és important l’anglès per la supervivència del català. N’hi ha molts que aprenen idiomes per hobby, o per viatjar, i alguns, per negocis, però ningú no pensa que els hagi de necessitar vitalment -sobretot l’anglès. Tal com va dir Salvador Cardús no fa gaire en una entrevista a can Cuní, “l’independentisme ha de ser intel·ligent, rigorós, i ha de parlar anglès”. Doncs això: mentre ens seguim creient que amb el castellà podem arribar a tot arreu i no canviem de xip, serem provincians, i no cosmopolites, contràriament al que voldria l’Ajuntament de Barcelona, que potser pensa que ens en farem només a base de les múltiples campanyes que fa pel carrer.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Sociolingüística. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La síndrome de l’esclau

  1. JRRiudoms diu:

    Pagar-nos -i molt bé- és el que tindrien de fer els anglessos pels esforços que fem per aprendre la seva llengua. No se si esclaus, però de messells en som un rato llarg, i “too much”!

    Atentament (en català. Si ho vol en extranger, dons en español i en françès. També en esperanto. En anglès no, que no en se.)

Els comentaris estan tancats.