Un déu salvatge

Es tracta d’una comèdia que es desenvolupa com una calúmnia. Això és una picada d’ullet a Rossini. M’explico. A l’òpera Il Barbiere di Siviglia, el personatge de Don Basilio, el mestre de música, canta una ària anomenada “La calunnia” en la qual descriu un procés que comença del no-res i que lentament va prenent força fins a esclatar. Ell descriu la creació d’una calúmnia construïda a base de rumors falsos, però en el cas d’Un déu salvatge parlaríem de com l’obra comença amb l’aparença de ser seriosa, amb uns personatges aparentment normals, però que, de mica en mica, es va complicant, els personatges es van desfent de les normes de cortesia i la cosa esclata en mil bocins.

Yasmina Reza és una autora de teatre contemporani brillant. Per mi, brillant és que escrigui històries aparentment intranscendents, però que creiï uns personatges i unes situacions als quals es pot anar fent voltes. Els diàlegs són sempre intel·ligents, i l’in crescendo de la trama li confereix un aire original i fresc. A diferència del teatre contemporani que ens vol fer empassar segons qui, Yasmina Reza sap escriure històries i sap construir diàlegs.

Fa temps que les comèdies i l’humor en general m’avorreixen, però aquesta és diferent. Em costa molt riure al teatre, i en aquesta obra no vaig començar a fer-ho fins que la situació ja era completament hilarant i desgavellada. La mestria de Reza rau a no passar de la hilaritat a la xaronada, entre les quals hi ha una frontera molt prima. Els personatges, que al principi semblen seriosos, a poc a poc van ensenyant les seves febleses i esdevenen grotescos als ulls de l’espectador. L’accentuació dels defectes els converteix en caricatures de si mateixos. I tot passa pel fet d’anar deixant de banda les formes, l’aparença i les convencions socials, primer només subtilment, fins arribar a convertir-se en salvatges que per la diferència més petita amb el veí, li arrencarien la pell a tires. 

La interpretació dels quatre actors és molt bona, d’acord amb allò que l’autora requereix dels personatges. Vicenta Ndongo i Jordi Boixaderas formen un matrimoni amb bona posició social i ben relacionat però que no poden ocupar-se del seu fill, mentre que Roser Camí i Ramon Madaula són un matrimoni més modest, més humil, que estima amb devoció als seus fills (exceptuant l’episodi del hàmster). Els uns, més estirats; els altres, més progres. En definitiva, una comèdia del tot recomanable. Això sí que és alta comèdia contemporània, amb majúscules. La podeu veure al Teatre Goya de Barcelona.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Un déu salvatge

  1. Imma C. diu:

    Veig que t´ha agradat Un déu salvatge, ahir vaig sentir una crítica de l´Àngel Llàcer que venia a dir més o menys el que dius, deia que feia sentir a l´espectador intel.ligent. També deia que el fet que els actors s´estiguessin tota l´estona a l´escenari li treia intriga.
    Et recomanaria la comèdia Nit de reis, direcció Josep M. Mestres, a la Sala Gran del TNC. Em sembla una bona versió i bones interpretacions.

Els comentaris estan tancats.