El català de “Público”

Pocs dies abans de Sant Jordi vaig assabentar-me mitjançant anuncis als autobusos de Barcelona que el diari Público trauria cada dia un quadern sobre Catalunya i en català, tal com deia literalment l’anunci. D’antuvi, és una notícia de la qual ens hauríem de felicitar. Ara bé, mirant aquest quadern en el conjunt del que és el diari, m’adono de seguida que d’un total de dotze pàgines que té, una tercera part és l’agenda d’espectacles, amb la qual cosa només n’hi ha vuit de “notícies de Catalunya”. 

Ho escric entre cometes perquè veig que les notícies més importants de Catalunya no són en aquest quadern sinó a la secció “España” del diari habitual. Així doncs, què hi ha al suplement sobre Catalunya i en català? Sobretot notícies de societat, locals i de cultura i espectacles, més una pàgina d’opinió. O sigui, el contingut de qualsevol diari gratuït amb què ens inunden cada dia les empreses editorials que hi ha al darrere. Em quedo amb la definició que fa el mateix diari d’aquest suplement: “quadern sobre Catalunya i en català”.

Les paraules són ben explícites: en català només s’hi poden escriure notícies sobre Catalunya. Això és exactament diglòssia. Sé que el diari és en castellà, i precisament per això, tracta Catalunya i el català com una cosa foklòrica, d’estar per casa, una llengua menor que només serveix per explicar-hi fets i gent, però no coses serioses. No sóc lectora d’aquest diari, però per dignitat, m’hauria estimat més que aquest suplement no existís, perquè només contribuirà a fer creure als seus lectors que el català no és apte per a tot, sinó tan sols per a coses de poca importància, per fer literatura de canya i cordill, com es deia abans.

El català, com qualsevol altra llengua, és apta per dir-ho tot i adreçar-se a tothom. Ara bé, per aconseguir això, cal una implicació molt forta dels poders públics, un esforç que en el cas del català ha de ser multiplicat per quatre i per cinc, atès que no tenim un Estat que ens faciliti les coses. No entenc per què el nostre govern atorga subvencions a mitjans en castellà, i en canvi, no dóna ajuts perquè els diaris gratuïts es facin en català. Aquests pseudodiaris per mi són una gasòfia, però ja que són els més llegits per tot tipus de públic, seria un èxit extraordinari que es fessin en català (tots i íntegrament). Seria un flanc molt important, vital, a abordar per part de la Secretaria de Política Lingüística, que hauria de tenir un pressupost molt més elevat del que té.

No podem permetre que el català vagi quedant relegat als temes només de Catalunya. El català ha de servir per explicar tot el món. El mateix passa amb els llibres d’assaig: de temes de Catalunya, en català, n’hi ha un futral, però quan es tracta d’altres temes -filosofia, ciència, política, ciències socials, art, fins i tot autoajuda-, el català recula moltíssim, malgrat que amb els anys anem avançant amb les traduccions. La nostra llengua és petita i no depassa les nostres fronteres, en som ben conscients, però aleshores, hauríem de fer com fan els altres països amb aquestes característiques, Holanda o els països escandinaus: fer de l’anglès la nostra segona llengua, aquella amb la qual arribarem on no podem arribar amb el català, o sia a tot arreu. Amb l’avantatge que l’anglès no amenaça el català, com sí que ho fa el castellà.

Com més se segueixi perpetuant la situació actual de diglòssia, més gran es farà l’abisme entre català i castellà, fins que arribarà a un punt en què serà insalvable si no s’hi apliquen mesures dràstiques com la prohibició del bilingüisme o la declaració del català com a única llengua oficial de Catalunya.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Sociolingüística. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.