La síndrome de Stendhal

Començaré explicant un episodi d’aquella sèrie magnífica anomenada La dimensió desconeguda, que molts anys després d’haver-lo vist, segueix impactant-me quan hi penso. Un home es mor i la història comença en aquest punt, el de després de la mort. Un altre home el ve a buscar i se l’endú en un pis gran i luxós on hi ha un gran casino. El “mort” comença a jugar i guanya. Segueix jugant i segueix guanyant. Quan es cansa d’un joc, l’aborda una dona que es mostra molt interessada en ell. Després una altra, i una altra. A tots els jocs que juga, guanya grans quantitats de diners. L’home se sent feliç. A mesura que avança el temps, ho va guanyant tot: jocs, diners i dones. Aleshores comença a avorrir-se, fins que arriba a un punt de desesperació perquè com que tot ho guanya, i sense esforç, quin sentit té ser allà com una ànima en pena que no ha de maldar per res? Finalment torna a buscar l’home que l’ha dut allà i li diu: “Ja n’estic tip de ser al cel, vull anar a l’altre lloc!”. L’altre li respon: “Aquest és l’altre lloc”.

La vida, intrínsecament és risc i incertesa, esforç per aconseguir l’èxit, i por del fracàs. Altrament, com li succeeix al protagonista de la història, quin sentit tindria l’existència humana? A diferència dels animals irracionals, l’home és conscient de la vida i del risc de perdre-la, és a dir, de morir, per tant, procura esforçar-se per aconseguir l’èxit i mira d’allunyar la por, malgrat que en cap cas no pot evitar-la, precisament perquè la incertesa la duu implícita. Una vegada vaig llegir en algun lloc que només podem tenir dues certeses a la vida: que estem sols i que hem de morir. Segons com es miri, és un consol petit o un desconsol absolut. La vida és incertesa i hem d’aprendre a conviure-hi, i que consti que a una servidora li costa molt. En això les filosofies orientals van per davant de les occidentals, perquè accepten la incertesa com un element integrant de l’existència que no s’ha de combatre, ans al contrari, perquè com que no ens en podem alliberar, el converteixen en positiu, en estímul per al canvi.

Al llarg de molts segles, la filosofia occidental ha intentat apuntalar l’existència humana amb la certesa del coneixement, fins al paroxisme de Kant, de voler separar en un mateix objecte el coneixement subjectiu (fenomen) de l’objectiu (noümen). Kant deia que allò que l’home pot percebre d’un objecte no és l’objecte mateix, sinó la imatge que el cervell se’n fa mitjançant les dades que li aporten els sentits, però sense que això sigui l’objecte real. Així doncs, podem afirmar que fins al segle XX, amb l’aparició de la teoria quàntica de la incertesa, la filosofia occidental sempre ha mirat d’esquivar-la. La religió ha fet el mateix, d’una manera molt més accentuada, per una altra via: assegurant als creients que la certesa és Déu i la vida més enllà de la mort.

La certesa absoluta no existeix, i aquest risc és, dient-ho col·loquialment, la salsa de la vida. La vida és voluble, fa tombs i l’home pot controlar-la fins a cert punt, però sempre el depassa de molt. Com la imatge d’aquests daus, Heidegger deia que l’home es troba abocat al món sense que ningú no li hagi demanat si volia venir-hi. L’existencialisme és la primera filosofia de la incertesa, i és del segle XX. Així doncs, i a nivell més psicològic que filosòfic, si us trobeu incòmodes amb la incertesa, seguiu un vell consell: si no pots vèncer el teu enemic, alia-t’hi.