La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

El rapte en el serrall

La setmana passada vaig anar al Gran Teatre del Liceu a veure-hi una òpera de Mozart que feia 26 que no s’hi representava: Die Entführung aus dem Serail, o El rapte en el serrall. Tinc una gran estimació per aquesta obra, perquè és el primer enregistrament discogràfic operístic que vaig comprar, quan tenia tretze anys. Recordo que l’escoltava amb fruïció una vegada rere l’altra, fins que vaig acabar gairebé memoritzant-la sencera, tant en la música com fins i tot en molts trossos de la lletra. Aquell enregistrament, que encara avui penso que és el millor, és el que interpreten Edita Gruberova (Konstanze), Gösta Winbergh (Belmonte), Kathleen Battle (Blonde), Heinz Zednik (Pedrillo), Marti Talvela (Osmin) i Will Quadflieg (Selim), dirigits per Sir Georg Solti.

En aquest apunt, però, no pretenc parlar de la música, sinó de la dramatúrgia de la funció que es representa al Liceu. No cal dir que, com és habitual, l’acció està traslladada a l’època actual, amb decorats i vestits contemporanis. Penso que fer això és desvirtuar l’essència de l’òpera, ja que és un gènere que marca una època, amb uns arguments concrets, circumscrits en una mentalitat diferent de la nostra. Fins i tot un cop vaig sentir Jordi Llovet, tan iconoclasta ell, dient que si fos director d’escena, faria representar les òperes de Mozart amb perruques i mirinyacs, perquè així seria una lliçó d’història per al públic. No puc estar-hi més d’acord. Dit això, afegeixo, sense que serveixi d’atenuant, que el que es veu a la funció no és ofensiu a la vista. Per entendre’ns, no és Bieito. Però l’obra queda desvirtuada igualment, i ara explicaré per què.

A les òperes de Mozart hi apareixen dos tipus de personatges: els aristòcrates i els criats, cadascun d’ells caracteritzat com a tal per Mozart, a través de la música que els fa cantar. Així, per exemple, tenim la comtessa d’Almaviva i Susanna a Le nozze di Figaro, o Fiordiligi i Despina a Così fan tutte. L’aristòcrata canta unes àries, o bé lentes, o bé carregades de noblesa i de grandesa, que denoten, no només la posició social, sinó també, i més important, el temperament del personatge. Els aristòcrates es mouen de manera pausada, sense estridències, no expressen mai de manera ostentosa els sentiments sinó que els contenen, cosa que accentua un estat de perfecció, encara que només sigui una cortina de fum. La impressió que causen en l’espectador, és la d’uns personatges dignes, cerimoniosos i elegantíssims. Els criats, per contra, són uns belluguets que tramen intrigues astutes però innocents, i molts cops deixen astorats llurs senyors per la seva capacitat tan aguda de copsar les coses. La música que canten denota tot això: és alegre, viva, agitada i plena de sentiments, ja siguin d’alegria o d’enuig.

Tots aquests elements són presents també a El rapte en el serrall, però sembla que ni el director d’orquestra, ni menys encara, el director d’escena, no ho van entendre així. D’aquesta manera, una òpera esplèndida es va tornar avorrida, perquè els cantants no seguien llurs personatges. L’aristòcrata Konstanze cantava la seva ària “Marten aller Arten” enmig d’un enuig monumental que la feia moure amunt i avall i buidar una copa de ràbia. No és una actitud pròpia del capteniment d’una noble. Konstanze sempre es mostra trista per l’absència de l’estimat, però mai enfadada. Igual que la comtessa d’Almaviva. Blonde, la serventa, en canvi, va cantar la seva segona ària, “Welche Wonne, welche Lust”, que és alegríssima, com Neró cantava les seves cançons acompanyant-se amb la lira, de manera indolent i melangiosa. Pedrillo, que és el criat que ordeix tota la trama per poder-se escapar del serrall, semblava més aviat una ànima en pena.

Estic convençuda que el muntatge que ofereix el Liceu ajuda a aquesta transposició de personatges, però no és menys cert que el director d’orquestra no va saber estar a l’alçada de la gran comèdia que va idear Mozart, amb uns personatges clarament delimitats i diferenciats els uns dels altres. El resultat fou una funció que arrencava badalls, quan és una òpera espectacular.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

  1. Hola,
    ja veig que t´agrada i en saps d´òpera.
    No és el meu cas, n´he vist poca, i alguna vegada n´escolto.Però dijous passat vaig anar a un cine a veure Il barbiere di Siviglia, de Rossinu, una versió de l´any 2005 al Teatre Real de Madrid. Amb Juan Diego Florez, María Bayo…
    Em va agradar, escoltada amb alta definició i en un cine. Una tarda a l´òpera de Catalunya Música ajuda a saber-ne una mica.
    Veig molt més teatre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.