La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Tres dones i un llop, o El declivi del teatre

No tenia intenció de parlar de l’obra que fan actualment a la Sala Villarroel, Tres dones i un llop, però una crítica extensa que n’he llegit avui a l’Avui m’ha tocat prou la fibra sensible perquè en parli. El crític, Juan Carlos Olivares, es dedica a enaltir les virtuts tant de la Sala Villarroel, com de la seva directora actual, Carol López, que és la mateixa que ha perpetrat un pitafi monumental com és Germanes.

Després d’aquell horror d’obra vaig dir-me que mai més no aniria a veure res que dugués la signatura de Carol López. Aquest cop, però, vaig dubtar, perquè Roger Coma és un actor que m’agrada molt i em sabia greu quedar-me sense veure’l. També em feia dubtar el preu de l’entrada: 26 € per veure una mala funció em semblava llençar els diners, però la setmana passada, aprofitant el Barça-Madrid, vaig trobar una oferta a 10 € i vaig decidir-me a anar-hi.

Tres dones i un llop no arriba al nivell de grolleria i de barroeria de Germanes, però no en queda gaire lluny. Com a mínim, en aquesta obra tots els personatges parlen en català, cosa que és d’agrair en aquesta directora que s’entesta a banalitzar la llengua com si fos un mitjó brut. Ara bé, l’obra és grotesca, insubstancial i excèntrica. Els personatges són grotescos i les situacions que viuen, inconnexes i mancades de sentit. Si això és el que el Sr. Olivares entén per bona comèdia contemporània, no li canvio el seu criteri pel meu, per més profana que jo sigui. I a sobre, amenaça que la línia de la Sala Villarroel anirà per aquest camí, cosa normal, d’altra banda, si la persona que se’n fa càrrec és la mateixa Carol López.

A la Villarroel, ara mateix hi recordo haver vist dues obres magnífiques i memorables com Variacions enigmàtiques, d’Eric-Emmanuel Schmitt o Jo sóc la meva dona, de Doug Wright, en una interpretació superba de Joel Joan. A partir d’ara, però, ja no hi aniré més si han de deixar de programar teatre del bo. No sóc tan avançada com el Sr. Olivares, però a mi m’agrada el teatre que diu coses, que fa pensar, que el protagonitzen personatges sòlids que fan accions coherents, i no un teatre d’energúmens que ridiculitza actors bons i que no aporta cap missatge.

Tres dones i un llop és una xaronada i un insult a la intel·ligència de l’espectador, amb uns diàlegs vacus i una trama mínima i ridícula que no mena enlloc ni fa pensar en res. Una obra absurda, insípida i soma en extrem. No entenc què hi veu el públic, que tant aplaudeix. Tant se me’n dóna que m’acusin de conservadora o d’elitista, però a mi m’agrada el bon teatre.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.