La síndrome de Stendhal

Darrerament noto que estic experimentant un canvi intel·lectual i de mentalitat i tendeixen a agradar-me més els inputs culturals vinguts del nord que no pas els mediterranis, cosa que és absolutament la contrària del que jo mateixa havia defensat a capa i espasa fins ara. Sempre havia reivindicat la mediterraneïtat com un dels elements constitutius de la nostra cultura i n’enaltia l’art i totes les seves manifestacions. Però d’un temps ençà he quedat enlluernada per tot allò que ve de nord enllà, i, sobretot, per la fredor i la rectitud protestants. Penso que la moral luterana fa països més pròspers i menys corruptes, a grans trets, mentre que els països de matriu catòlica és on més afloren els tripijocs i les enganyifes.

Carles Boix advoca precisament per aquesta mediterraneïtat, aquell esperit flexible que permet integrar les contradiccions i no fer-ne escarafalls, com faria la rectitud germànica o escandinava. Per acabar-ho d’adobar, fa un comentari maliciós sobre la darrera moda literària, la de la novel·la policíaca escandinava, bo i dient que ara per ara tothom es deleix per llegir-ne l’última sortida del forn, mentre oblidem les nostres arrels mediterrànies, plasmades a El petit món de Don Camillo. Sóc del tot capaç de compartir aquesta observació, però no el motiu en què la fonamenta.

Tractant la societat de gregària, que tot sovint ho és, diu que aquesta moda respon al fet que tots els escriptors nòrdics són de tendència socialdemòcrata i que a través de llurs novel·les pretenen fer justícia social amb els personatges i les situacions que viuen. El màxim exponent n’és Stieg Larsson. Estic d’acord que molta gent pugui llegir les novel·les en aquesta clau, però no és el meu cas. Fins que no es va començar a parlar de les vinculacions polítiques de Larsson i del que les seves novel·les pretenen reflectir, no se m’havia acudit que calia llegir-les en clau política. A mi aquestes històries em fascinen per la complexitat dels personatges, de les situacions i de les accions: hi ha molts fils que es mouen alhora, que primer semblen independents i més endavant s’entrecreuen en un trencaclosques envitricollat. Em fascina aquesta complexitat, sempre vaig pensar que la trilogia Millennium era una peça mestra d’enginyeria, per la mestria amb què presentava i resolia cada acció dels personatges. Mai no hauria pensat en un sentit polític en una obra sense transcendència com una novel·la policíaca.

Tant em fascina aquesta complexitat, que, quan després vaig tornar a agafar Donna Leon, em va caure de les mans, per la simplicitat de les seves històries, per la manera tan clara i lineal amb què presenta els personatges i la nul·la complicació de les seves activitats. No crec que pugui tornar a llegir-la. Ara he de veure si Camilleri resisteix aquest filtre que jo mateixa he creat. Al capdavall, Leon és americana, encara que faci anys i panys que viu a Itàlia, mentre que Camilleri és sicilià i pot aportar la mediterraneïtat molt millor que no la Leon.

Així doncs, només volia precisar un comentari de Carles Boix, que em va fer somriure, però li prenc la paraula amb El petit món de Don Camillo.