Perpinyà, “la Fidelíssima”

Aquest apunt pertany a ahir, però com que no vaig tenir temps d’escriure’l, ho faig avui, perquè no volia passar la setmana sense deixar empremta de l’estada que he fet a Perpinyà aquests dies de setmana santa. El títol de l’apunt fa referència a un fet concret de la història d’aquesta ciutat, concretament a la declaració que en va fer el rei Joan II el 1475 arran de la voluntat aferrissada de Perpinyà de romandre catalana, enfront dels francesos.

Al segle XV el Principat va viure un declivi, tan polític com econòmic i fins i tot cultural -amb l’excepció del Curial e Güelfa, tenint en compte que A. Espadaler l’atribueix a un autor solsoní. Aquest declivi començà amb el Compromís de Casp, el 1410, quan, havent mort Martí l’Humà sense descendència, es va decidir que el successor al tron seria Ferran I d’Antequera, de la dinastia dels Trastàmara. A Ferran el succeí el seu fill Alfons IV el Magnànim, i aquest fou succeït pel seu germà, Joan II, dit el “Sense fe”. En el marc del conflicte urbà entre la Busca (petita burgesia, comerciants) i la Biga (alta burgesia, mercaders), el 1462 va esclatar la guerra civil catalana entre la monarquia de Joan II i la Diputació del General. És obvi que la tradició pactista catalana no agradava als monarques castellans nouvinguts, per això Joan II va arribar al punt de declarar la guerra a una de les tres institucions de més poder de Catalunya: la Generalitat (les altres eren les Corts i el Consell de Cent).

Per poder sufragar les despeses de la contesa bèl·lica, Joan II va demanar 300.000 escuts d’or al rei de França, Lluís XI. Fou el Tractat de Baiona, signat el 9 de maig de 1462. Com a garantia del préstec, el monarca catalanoaragonès oferia a França el dret de cobrar les rendes dels comtats de Cerdanya i Rosselló, i de controlar-ne les places fortes, especialment Perpinyà. En el transcurs de la guerra, el lloctinent de Lluís XI ràpidament va annexionar Perpinyà a França, el 1463. Aquesta ocupació duraria deu anys. El 1472, acabada la guerra, Joan II intentà reprendre els comtats de Cerdanya i Rosselló, i aquest mateix any féu una entrada triomfal a Perpinyà, però França no estava disposada a renunciar a allò que havia aconseguit per dret de conquesta.

Els francesos assetjaren Perpinyà durant molts mesos, enmig d’epidèmies i de fam, però els perpinyanesos varen resistir l’envestida francesa, contra la qual lluitaren amb totes les seves forces. És famós l’episodi del cònsol Joan Blanca, que s’estimà més deixar morir el seu fill (l’havien capturat els francesos) abans de lliurar la ciutat a l’enemic. Finalment, veient que no podrien resistir més, els perpinyanesos van demanar permís a Joan II per rendir-se, i aquest els el concedí, juntament amb el títol de “Fidelíssima Vila”. Finalment, Perpinyà capitulà davant els francesos el 10 de març de 1475, i estigué sota llur domini fins al 1493.

El successor de Lluís XI, Carles VIII, volia assegurar-se la neutralitat de Ferran II el Catòlic en la seva empresa de conquesta del reialme de Nàpols, i per aquest motiu retornà els comtats de Cerdanya i Rosselló a la Corona catalanoaragonesa, sense reclamar-li els 300.000 escuts d’or que Lluís XI havia deixat a Joan II. 

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Història. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Perpinyà, “la Fidelíssima”

  1. Pere Alzina diu:

    T’has cregut la història que han escrit els vencedors. Fins al s. XVII no hi ha cap declivi. Al s. XVI Catalunya és l’Imperi Universal, descobreix el Nou Món i amb Carles I posa la cort itinerant aquí. Una dada: des de quan hi ha emigracions massives a països en crisi? Les drassanes van a tot drap…et recomano llegir més (Bilbeny, Espuche, etc) ho deixen clar: la so-called Decadència és un mite per a papanates.

Els comentaris estan tancats.