La síndrome de Stendhal

Els Trossos d’avui de Vicenç Villatoro m’han fet pensar en dues coses a les quals fa temps que dono voltes. Primera. Sobre l’anul·lació del judici a Companys, no caldria demanar l’anul·lació de tots els judicis fets durant el franquisme? Segona. La llei de memòria històrica hauria de permetre investigar les atrocitats comeses per ambdós bàndols, perquè altrament és falsejar la història. Crec que cal fer una separació clara i nítida entre els morts produïts durant la guerra i els de després de la guerra. Això sí: tenint sempre present qui va iniciar el conflicte bèl·lic.

Aquests dies es parla molt de l’anul·lació del judici sumaríssim que es va fer al president Companys el 1940. Certament, la llei de memòria històrica no preveu l’anul·lació d’aquest judici ni de cap altre, sinó tan sols la declaració de llur il·legitimitat. Però, com va dir el professor Culla, que els judicis franquistes van ser il·legítims, ja fa molt de temps que tots els demòcrates ho sabíem. Ara el que es pretén és que el del president es declari nul, i jo demanaria que s’hi declaressin tots, nuls. Institucionalment, el president de la Generalitat és més que qualsevol altre individu, però com a persona, Lluís Companys mereix el mateix tracte que els milers de catalans i espanyols que foren “ajusticiats” i afusellats.

Sovint es diu que de la Transició ençà s’han democratitzat totes les institucions espanyoles: l’exèrcit, el poder legislatiu, l’Administració… totes? No, la justícia no s’ha democratitzat, i bona prova d’això és la pervivència de l’Audiència Nacional, que és l’hereva directa del Tribunal d’Ordre Públic franquista, creat per reprimir les activitats contra el règim. És precisament el poder judicial qui es nega a declarar nul el judici a Companys. Em sembla denigrant, però encara trobo més denigrant l’actitud dels polítics catalans del PSC i d’ICV, que diuen que apel·lant a la llei de memòria històrica, ja es donen per satisfets amb el tracte que es dispensa al president. Només ERC ha fet sentir la veu, que diu, com el professor Culla, que aquesta llei no anul·la cap judici, sinó que tan sols els declara il·legítims. I és que només un tribunal o una llei poden declarar la nul·litat d’un judici.

D’altra banda, acaba d’aparèixer un llibre que fa caure el mite Tarradellas, El preu de la traïció, de Miquel Mir, on relata l’assassinat a mans de la FAI de 172 maristes, amb el vistiplau de la Generalitat. Com he dit abans, cal separar nítidament els anys de la guerra dels del franquisme, i analitzar i recercar els assassinats d’ambdues bandes durant la guerra. Trobo molt bé la política de desenterrament de fosses comunes, però cal cercar morts en ambdues bandes. No tots els morts causats per la República eren franquistes. Sense anar més lluny, la FAI va assassinar persones tan poc sospitoses de ser falangistes com el periodista Josep M. Planes o els germans Badia. I cal recordar que a Carrasco i Formiguera el van matar els franquistes perquè en es trobava en terra conquerida; si no, l’haurien mort els faistes.
A la guerra civil no va haver-hi dos bàndols, sinó tres, i la Generalitat i bona part dels respublicans van quedar atrapats entre la violència franquista i la violència anarquista. Ara que han passat més de setanta anys de la tragèdia, seria bo deixar pas als historiadors, perquè investiguin sense prejudicis, sense apriorismes, sense deixar-se manipular per ningú. Això vol dir, durant la guerra civil, investigar les atrocitats d’ambdós bàndols (a partir de 1939 només els vencedors van cometre atrocitats sense aturador sobre els vençuts), però sempre tenint ben present qui van ser els que es van rebel·lar contra el règim democràtic legalment constituït: els franquistes.