La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Natalie Dessay, paradigma de la soprano de coloratura

Mai no m’he sentit especialment atreta per les sopranos de coloratura, és a dir, aquelles amb una veu portentosament aguda amb la qual fan el que volen, perquè és dúctil i prima, i poden dur-la amunt i avall incansablement i fer-li fer totes les piruetes vocals inimaginables. Els tenors de coloratura, en canvi, sí que m’han agradat sempre moltíssim, perquè és com si fessin gimnàstica amb la veu. De fet, tant homes com dones fan gimnàstica amb la veu quan canten Rossini, per exemple.

Una servidora té tota la carrera de cant, i fins que no vaig aconseguir uns aguts plens i rodons, em feia ràbia escoltar sopranos lleugeres que cantaven amb una facilitat insultant. Aquí podem incloure-hi Gruberova, Sutherland, Battle, i més modernament, Dessay o Damrau. Però quan, al cap d’anys d’estudi, vaig fer el primer sobreagut amb condicions, ja no em “molestava” sentir àries de coloratura per a soprano. Ara, anys després d’allò, m’agrada i tot sentir-les. El darrer descobriment que he fet ha estat un disc doble de Natalie Dessay titulat The Miracle of the Voice, on la soprano aborda el repertori més difícil i acrobàtic de coloratura: no hi manca ni Lakmé, ni Olympia ni Zerbinetta. Ara fins i tot em dóna energia sentir el miracle que aquesta dona fa amb la veu. És absolutament perfecta. Gairebé balsàmica, diria jo. I no us perdeu la cantata número 51 de Bach, “Lloeu Déu per tota la terra” (Jauchzet Gott in allen Landen).
En aquesta foto, Dessay interpreta la malaurada Lucia Ashton en l’escena de la bogeria, després d’haver assassinat el seu marit, Lord Arturo Bucklaw. 
Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.