Llengua i política

Ahir llegia l’article setmanal de Joan Solà al suplement cultural de l’Avui, titulat “Model de llengua”. Parlava, com en tantes altres ocasions ho fa, de la connexió entre llengua i política. Qualsevol llengua necessita, per sobreviure, a banda de parlants, una política potent de promoció. El català té parlants però les polítiques per promocionar-lo sempre han estat tèbies i porugues des del començament de la democràcia. Els governs catalans de qualsevol color sempre s’han sentit acomplexats davant la llengua forta a l’hora de dur a terme una política d’expansió i consolidació de la llengua pròpia del país.

Segons diu l’art. 3.3 de la Constitució Espanyola de 1978, La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció. Si Espanya fos realment un estat federal en tots els sentits, maldaria perquè gallec, català i èuscar tinguessin, com a mínim a les comunitats on són cooficials, el mateix rang que el castellà. Tenint en compte que el terreny de joc fa pendent a favor del castellà per la quantitat de mitjans de comunicació, etiquetatge i altres elements que hi ha en aquest idioma i no en el del país, l’Estat hauria de procurar que l’ensenyament fos tot en català, potenciar enormement els mitjans de comunicació i l’edició en català i, és clar, fomentar el català al cinema.

Tot això, que la Generalitat fa a mitges, a l’Estat li sembla una imposició. El terreny ens és cada cop més desfavorable per molts motius: perquè tenim un estat a la contra, perquè tenim un govern feble que, encara que volgués, tampoc no té prou diners per fer la política lingüística que ens cal, i, darrerament, per la immigració que ens ha arribat, que s’”integra” massivament en castellà.

La política lingüística a Catalunya hauria de ser ferma, radical i decidida en favor del català, sense parar-se a pensar si va en contra de ningú. No es pot pensar en termes d’anar en contra d’una llengua, sinó en els d’anar a favor de la llengua pròpia del país. A vegades es parla de Suïssa, on es diu que conviuen tres llengües i que els ciutadans les parlen totes tres. Ara bé, cal afegir que cadascuna d’aquestes llengües té al darrere un estat que les protegeix amb zel (França, Alemanya i Itàlia). El català no només no té un estat que el protegeixi (la Generalitat només ho fa a mitges) sinó que en té un que hi va en contra. Encara que l’Albert Branchadell digui que un estat propi no normalitzaria el català, el que sí que sé és que sense un estat propi mai no es normalitzarà. L’estat propi no és la panacea però sí una eina absolutament imprescindible.

Hi ha força gent gran que ja ha desistit i que creu que el català està en vies d’extinció. Només depèn de nosaltres que no sigui així. Tot és cosa de poder polític, de diners i devoluntat. I ho dic pensant en Israel, que en seixanta anys ha aconseguit revifar una llengua morta i enterrada i convertir-la, no tan sols en l’idioma oficial del país, sinó en la llengua d’ús comú i habitual entre els seus ciutadans. Com ho han fet? Amb poder polític, diners i voluntat. Per tant, l’empresa és titànica però factible. I com qualsevol altre país petit amb un idioma que no traspassa fronteres, han adoptat l’anglès com a segona llengua, com fan també des de fa molts anys els països escandinaus. És una manera de preservar allò que és seu i alhora d’internacionalitzar-se, per tal que els seus ciutadans puguin viatjar, treballar i estudiar arreu del món.

A Catalunya s’hauria d’aconseguir que el català fos la llengua d’ús comú en tant que llengua pròpia del país (i elevar-ne el nivell), i que l’anglès fos la segona llengua. És a dir, que a les escoles, en lloc de fer immersió lingüística en català i aprendre el castellà, es fes immersió lingüística en català (naturalment, en quin idioma, si no?) i aprendre l’anglès. I a partir dels 13 anys, una tercera llengua a escollir, entre les quals hi hauria d’haver el castellà, en tant que llengua majoritària al món. Mentre no ens mentalitzem que actualment patim la síndrome de l’esclau (com que no sabem prou anglès ens pensem que amb el castellà anem a tot arreu), i la superem, seguirem sent dependents de l’idioma de l’estat que ens xucla els diners i l’ànima.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Sociolingüística. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Llengua i política

  1. Mois diu:

    Se’n diu la síndrome de Pétain

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*