La síndrome de Stendhal

Aquest apunt ve arran
d’una notícia que vaig llegir a l’Avui aquest dilluns
proppassat, però no l’escric fins avui, ja que ahir vaig anar a
veure la segona pel·lícula de la saga Millennium. Abans de
res he de dir que n’he llegit les tres novel·les i n’he vist les
dues primeres pel·lícules. Les novel·les em van agradar molt, són
peces d’una enginyeria literària molt elaborada: una multitud de
personatges, de trames i de situacions on tot queda perfectament
lligat i travat, sense cap cap per lligar. Si es vol dir així,
l’estructura és d’una racionalitat desapassionada i freda, malgrat
que els personatges són psicològicament complexos, la qual cosa vol
dir que dubten i a vegades actuen de manera contradictòria amb els
seus propis ideals. Tot aquest conglomerat fa que les novel·les
siguin una construcció arquitectònica esplèndida. Les pel·lícules
en són una traducció força fidel, escurçada per força, amb
elements simplificats o directament omesos. Estan ben fetes i defugen
les típiques pel·lícules de lladres i serenos americanes,
precisament per l’originalitat dels personatges protagonistes.

Dit això, del que vull
parlar és del que envolta el fenomen Stieg Larsson, concretament de
la seva vídua. La història, que coneixia a mitges, és tan
rocambolesca com patètica. Pels qui no la conegueu, resulta que com
que en Larsson i l’Eva Gabrielsson no estaven legalment casats sinó
només ajuntats, un cop mort ell, ella ara no té dret a cobrar ni
una corona dels immensos fruits econòmics que estan donant els drets
d’autor tant de les novel·les com de les pel·lícules d’en Larsson.
Els guanys van a parar íntegrament als seus hereus legals: el seu
pare i el seu germà, amb els quals feia temps que no es feia. I
resulta que aquest fet ha escandalitzat mig món.

La vídua afirma que està
arruïnada. M’imagino que es deu haver gastat els estalvis en
advocats per mirar de cobrar alguna cosa del pastís, a la qual creu
tenir dret. Vaig llegir en un reportatge a la revista Qué leer
que aquesta senyora és arquitecta i que es guanya bé la vida. Així
doncs, no és una pobreta que calgui auxiliar. Però tot i així,
s’ha creat un grup de suport a internet que mira de recollir diners
per “compensar” d’alguna manera la “injustícia” que ha
originat el sistema legal suec. I per si això fos poc, resulta que
entre un 5 i un 10% de les aportacions particulars vénen de l’àrea
de Barcelona. Estic tan atònita davant de tanta estupidesa que tinc
la necessitat d’expressar el rebuig que tot plegat em provoca.

1.
El dret civil suec, com el de tants altres països, diu que una
parella que no estigui legalment casada no té els mateixos drets que
una que sí que ho estigui. Cadascú és lliure de casar-se o de no
fer-ho, però tothom sap a quines conseqüències s’atén en cada
cas. Normalment qui no es casa és perquè creu que des de
l’Administració pública no n’han de fer res de la seva vida íntima,
i decideix no formalitzar públicament el seu vincle amb la parella.
En canvi, qui opta per fer un contracte amb la parella, també
anomenat ‘matrimoni’, sap que contreu unes obligacions però que, a
canvi, també obté uns drets, com és, per exemple, el de
convertir-se en hereu de la parella en cas de defunció. A mi això
em sembla la cosa més normal del món, i qui no vol casar-se, ja sap
els drets que té i els que no té. No es pot voler anar a peu i a
cavall alhora, Sra. Gabrielsson.

2.
A Catalunya, fins fa poc, això era igual que a Suècia, però el
govern socialista va decidir modificar-ho i equiparar una relació de
parella no oficialitzada de més de dos anys amb un matrimoni.
D’aquesta manera, haver conviscut dos anys amb una altra persona ja
genera drets. Això em sembla completament inadmissible en tant que
invasió flagrant de la intimitat de les persones. Qui no es casa ja
sap per què ho fa. L’Administració no ens ha de venir a tutelar la
vida privada, que ja som prou grandets! És absolutament aberrant.

3.
Si la Sra. Gabrielsson vol gastar-se diners en advocats per canviar
la llei sueca, ella sabrà què es fa, però això és voler anar a
peu i a cavall alhora, i si ella havia viscut trenta anys amb en
Larsson sense casar-se, per alguna cosa devien acordar-ho així.
Segur que coneixien els avantatges i els inconvenients de viure
ajuntats i prou. Ara no té dret a reclamar una cosa que legalment no
li pertoca. La llei és igual per tothom. Si no, Suècia deixaria de
ser un Estat de Dret.

4.
El que ja és el súmmum de la cursileria més estúpida i ruca és
el suport econòmic que se cerca des de la pàgina web
www.supporteva.com. És una
pàgina amb versions en anglès, francès, alemany, noruec, suec i
espanyol. Ens informa de la quantitat que val el llegat de Larsson i
fa un memorial de greuges del “calvari” que està patint aquesta
senyora. Hi ha un lloc on ens indica quina quantitat hem de donar, en
funció del grau d’enervament o irritació que ens provoqui aquesta
“injustícia”. Crec que això és el més semblant a una extorsió
feta des de l’estupidesa més carrinclona i idiota. I per si fos poc,
la notícia de l’Avui deia
que entre el 5 i el 10% de les aportacions vénen de l’àrea de
Barcelona. Segur que són els mateixos que surten corrent a
manifestar-se per la llibertat de Palestina i en canvi callen com a
morts quan el que es reivindica és la llibertat de Catalunya. Els
“pijoprogres” de Sant Gervasi, per entendre’ns.