Funciona… a mitges

La setmana passada
vaig anar a veure la darrera pel·lícula de Woody Allen, “Whatever works”, traduïda
en castellà com “Si la cosa funciona”. He de confessar que sóc una fan del
director de Nova York però això no m’impedeix ser crítica amb allò que no me n’agrada.
De fet, és tanta l’admiració que li tinc, que no vaig voler anar a veure la penúltima
pel·lícula que va fer, aquella que passa a Barcelona i que té un títol ridícul,
per por d’una decepció que me’l fes caure del pedestal on el tinc posat.

Fet aquest
aclariment, voldria parlar sobre la darrera pel·lícula. Tenia ganes de veure el
nou film de Woody Allen i aquest darrer me l’havien recomanat enfervoridament,
de manera que vaig anar al cine amb força expectació. No diré que en vaig
sortir decebuda, però sí que m’agradaria apuntar algunes coses que em van
deixar perplexa. Suposadament, el fil argumental de la pel·lícula gira al
voltant de l’atzar, de les casualitats que ens depara la vida, tal com ens ho
explica el protagonista, que no per atzar (valgui la redundància) és físic. El
dilema, tant en ciència com en filosofia, entre l’atzar i la necessitat, és més
vell que l’anar a peu.

La vida és una
successió d’atzars o està predeterminada, és a dir, hi ha fatalisme? Sobre
aquest tema hi han divagat molts filòsofs. Els grecs, per exemple, eren
fatalistes, especialment els estoics, i això queda reflectit en les tragèdies,
on els personatges estan marcats, de començament a final, per la força del destí
(no té ressonàncies operístiques). El destí tot ho mena, fins i tot els Déus. És
per això que en la mitologia grega hi ha tres personatges, les Moires (Làquesis,
Àtropos i Cloto –i per cert, recordo que la princesa vienesa amb qui Curial és
infidel a Güelfa es diu precisament Laquesis), que encarnen el destí, la
fatalitat, temuda tant pels déus com pels homes. No sé si ens posa més
nerviosos l’atzar (la vida és contingent, és com és però podria ser d’una altra
manera), perquè ens dóna llibertat però ens exigeix responsabilitat, o bé la
necessitat (la fatalitat, la predeterminació de les coses, el destí ja escrit).

Fet aquest excurs
filosòfic, m’endinso en allò que ateny a la pel·lícula de Woody Allen. La història
narra la vida d’uns personatges que es troben, s’enamoren, es desenamoren,
canvien de parer i fins i tot d’estil de vida, de manera “atzarosa”. Aquest és
el plantejament que fa el protagonista, diu que tot es redueix a una successió
d’atzars i que cal ser al lloc oportú al moment oportú. Veient la pel·lícula , qualsevol s’adona que totes les accions que hi tenen lloc no són de cap manera
atzaroses, sinó que sembla més aviat un teatrí de titelles amb algú que mou els
fils per darrere. Certament, els diàlegs són bons, brillants, però la història és
tan rodona que esdevé completament inversemblant i estrafeta, i a part, a mi em
va semblar massa ensucrada. Si no fos de Woody Allen seria una comèdia romàntica
com una altra (els diàlegs la’n farien diferent, però).

A mesura que va
avançant la història les relacions entre els personatges es fan més complexes,
i van apareixent personatges nous. Com que al final tot, absolutament tot,
queda resolt, un queda amb la impressió que en tan poc temps és impossible
resoldre tantes situacions. Què li passa a Woody Allen? Té horror vacui i no pot deixar cap cap per lligar? Té la necessitat
de col·locar de manera feliç tots els personatges? Penso que la grandesa dels
diàlegs –fan pensar molt, si un s’hi entreté– no s’adiu amb la història, que va
esdevenint més i més inversemblant, i alhora previsible, a mesura que avança la
pel·lícula.

 

En resum, és un
film simpàtic, divertit i entretingut, amb uns diàlegs àcids i brillants, però
amb una història que, si bé al principi és interessant, a mesura que va
avançant va fent figa perquè tot es fa molt previsible. Però no deixes de
sortir del cinema amb un somriure als llavis, cosa que sempre és una sensació
agradable, especialment per qui passi una maltempsada.

 

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cinema. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.