No crec en cap dogma

Una conversa diferida amb un parell d’amics del facebook m’ha fet pensar en un tema que crec que vaig “resoldre” fa temps però del qual m’agrada parlar, perquè em fa sortir la meva ànima de llicenciada en filosofia. Es tracta del tema sobre les creences religioses. Hi ha qui es diu catòlic, o protestant, o jueu o musulmà. O ateu. Fins i tot agnòstic, que sembla que és el que ara està de moda. Jo em considero agnòstica però no perquè estigui de moda sinó perquè ho he meditat molt de temps i he arribat a la conclusió que és l’única solució possible.

Vinc d’una tradició familiar atea i anticlerical per part de mare. Durant molts anys ho vaig trobar la cosa més normal del món i, de fet, no els he de retreure res, ni a la meva mare ni al meu avi, però la meva posició no és aquesta. Darrere d’aquest rerefons il·lustrat que pretén afirmar que totes les religions són dolentes i que per això no s’ha de creure en res que no sigui material, també s’hi amaga un dogma: la fe en la ciència positiva, només en allò que podem demostrar empíricament. Que consti que no tinc res en contra de la ciència, ans al contrari, ens va permetre vèncer tants i tants segles d’obscurantisme religiós i cultural. La ciència ens ha permès donar respostes racionals a allò que eren supersticions. Sense anar més lluny i a tall d’exemple, Descartes va convertir la càbala en equacions matemàtiques.
Ara bé, dit això, he d’afegir que la ciència no té resposta per tot. Explica moltes coses, sobretot de l’àmbit material, però sempre hi ha un més enllà, un principi de les coses, que no pot explicar. Cal recordar que Newton i Einstein eren creients perquè pensaven que el principi del món no el pot explicar la ciència, sinó que és més aviat una qüestió de fe. Einstein deia: “Déu no juga a daus”, en el sentit que el món no s’ha creat per atzar (això ho deia com a resposta a la teoria de la incertesa de Heisenberg i Schrödinger), sinó que hi ha una mena de Creador que l’ha ordenat. Hi ha una dicotomia entre la postura de la creació i la de l’eternitat del món. La primera la defensen les religions monoteistes i la segona és la de Plató i Aristòtil.
Amb aquest excurs vull fer palès que el tema del principi és fora de l’abast de la ciència i, per tant, l’hem de plantejar en uns altres termes. Aquests termes normalment són religiosos (sigui la religió que sigui) i llavors ja entrem en qüestió de fe. Jo sóc incapaç de tenir fe en cap religió perquè a través de la raó i del dubte m’és impossible empassar-me les històries sagrades que expliquen els seus llibres (són un element cultural importantíssim però com a tema de fe a mi no em convencen), a banda de la jerarquia de persones que cada religió té muntada (Església Catòlica, rabins, imams, pastors, etc.).
Però, d’altra banda, tampoc no puc creure que més enllà del món en què vivim no hi ha res. No ho podem saber per cap mitjà. Tampoc no sabem quin sentit té la vida en termes genèrics. Cadascú atorga a la seva vida el sentit que vol, però no hi ha un “determinisme” que ens serveixi de guia perquè sapiguem que la vida humana té un sentit determinat (valgui la redundància). Ja ho deia Sartre: “l’existència precedeix l’essència”, és a dir, primer existim i després ens en preguntem el per què. No hi ha cap resposta pels qui no creiem en cap religió. I aquesta és la gràcia de l’existència humana: que no hi ha cap certesa sobre el principi ni sobre el més enllà. Tot això depassa de molt l’àmbit de la ciència.
Bé doncs, tornant al que un amic de facebook deia, “Em temo que estem sols i que no hi ha més enllà”, li he de dir que potser ho ha deduït a partir d’alguna vivència personal concreta o potser vol creure això, però no hi ha cap certesa ni que sigui així ni que sigui a l’inrevés. És per aquest motiu, el dubte permanent, que respecto totes les religions perquè són maneres molt estructurades (i còmodes) d’entendre la vida i el món. La certesa és més còmoda que el dubte però crec que no és possible afirmar res ni en un sentit ni en l’altre. Per això la meva posició és l’agnosticisme.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Filosofia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a No crec en cap dogma

  1. jordimartif69 diu:

    Jo sóc ateu, però m’agrada molt aquesta entrada. Poques vegades es pot llegiraluna cosa així en blocs d’aquests. Gràcies per compartir-ho.

Els comentaris estan tancats.