La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Noruega i Catalunya (I)

Ahir vaig tornar del viatge que he fet a Noruega. Ha estat un viatge diferent de tots els que havia fet fins ara, que es caracteritzaven per veure capitals a peu o amb transport públic, és a dir, al meu aire i trepitjant-les bé fins a fer-me’n una breu pinzellada global. Aquest viatge ha estat del tot diferent: tres dies a Bergen i després he agafat un vaixell que m’ha dut per la costa noruega, curulla d’illes i de fiords, fins arribar a Kirkenes, el darrer poble, que ja fa frontera amb Rússia.

Tinc la intenció d’escriure més d’un apunt sobre Noruega i sobre allò que Catalunya hi té en comú. En aquesta primera presa m’agradaria parlar d’un tema tan sensible com la llengua, i de seguida veureu els paral·lelismes. Noruega té una població de 4,5 milions d’habitants, per tant, doncs, força menys que el Principat, i encara molts menys que el conjunt dels Països Catalans. Això també és una de les claus de la prosperitat del país, però en parlaré en un apunt ulterior.
Com és ben sabut, als països escandinaus la gent parla l’anglès amb la mateixa naturalitat que la seva llengua pròpia. Això és degut a un ensenyament que prioritza l’anglès de manera oberta i explícita. Els nens a escola comencen a aprendre’l als sis anys i als tretze comencen a aprendre una tercera llengua. Potser la tercera llengua no la sabran tan bé com el noruec (o el suec, el danès o el finès), però l’anglès sí: és la seva segona llengua. La filosofia que condueix a aquesta actuació és la següent: ells saben que l’idioma propi i oficial del país no en transcendeix les fronteres, de manera que si volen que els ciutadans puguin anar arreu, ja sigui per turisme, per negocis o a estudiar-hi, han de ser tan competents en anglès com ho són en la seva llengua materna.
Així doncs, podem afirmar sense reserves que el seu bilingüisme és molt més productiu que el nostre, que és en català (i no sempre la jovenalla l’acaba sabent bé) i castellà. I això és degut a les raons que impulsen el bilingüisme català i el noruec, respectivament. A Noruega, com he dit abans, la gent aprèn amb naturalitat dues llengües perquè saben que la seva pròpia no va més enllà de les fronteres nacionals. Per això aprenen l’anglès. A Catalunya, en canvi, aprenem (i encara hi ha qui ho posa en dubte) el català perquè és la llengua pròpia del país, i el castellà, perquè és una imposició que ve de 300 anys enrere i que avui dia ha acabat convertint-se en una cooficialitat forçada. Malgrat que el català sigui la llengua pròpia, és obvi que la llengua de l’Estat on paguem els impostos és una altra, que és la que hem d’aprendre per imperatiu constitucional: el castellà. Però aquí no s’acaba la cosa. Hi ha molta gent que pensa que el català és una cosa d’estar per casa i que tenim la gran sort de saber el castellà, que, a banda de ser la llengua oficial d’Espanya, és una llengua que parlen 300 milions de persones i que, per tant, gairebé no cal saber-ne cap altra perquè només amb el castellà ja podem ultrapassar les nostres fronteres.
Aquest pensament, a banda de ser purament colonial, és absurd perquè avui dia la lingua franca no és altra que l’anglès. Els espanyols (i els francesos) que es pensen que no els cal aprendre cap llengua són de mentalitat obtusa i colonial. Ens agradi o no, la llengua que cal fomentar per terra, mar i aire, a banda de la pròpia, òbviament, és l’anglès, perquè és la clau de tot: ens serveix per fer turisme, negocis, i per estudiar i fer recerca científica. Qui pot creure’s que és possible accedir a aquests àmbits només amb el castellà (o només amb el francès)? Només algú prepotent, arrogant i que no ha viatjat gaire.
Catalunya és un país petit i per tant s’ha d’emmirallar en països petits, com ara Noruega. Els països amb llengües que no es parlen fora de les seves fronteres han de percebre com una necessitat vital fer que els seus ciutadans dominin l’anglès com la seva llengua pròpia. I Catalunya és dins d’aquest sac. El dia que siguem independents, el Ministeri d’Educació hauria de vetllar per l’ensenyament del català i de l’anglès de manera prioritària (un per ser la llengua del país i l’altre per ser la clau del món) i assegurar-se que els alumnes en tenen una competència òptima. En segon terme, caldria aprendre una tercera llengua (a Noruega poden triar entre francès, alemany i castellà) perquè com més llengües se sàpiguen, millor. Però a Catalunya, ja ara, que encara som dins d’Espanya, s’hauria de considerar una prioritat absoluta l’aprenentatge de l’anglès, perquè si no, sempre serem esclaus de l’espanyol i d’Espanya.

  1. Hola Elsa, espere més apunts sobre el teu viatge a Noruega! Molt interessants estos dos sobre la qüestió de la llengua, la meua opinió sobre el país en conjunt, com ja vaig dir-te, no és tan global com la teua (tot i els mesos que he passat allà i que tu hages estat molt menys temps) per l’aillament del lloc on vivia. 

    Continuaré seguint el teu blog!

    Àgueda 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.