Giordano Bruno (1548-1600)

Giordano Bruno és un personatge que ja em tenia fascinada molt abans d’entrar a la facultat de Filosofia. Pel poc que en coneixia, el seu panteisme i el seu vitalisme m’atreien d’allò més. Quan vaig començar Filosofia frisava per agafar l’assignatura de Filosofia del Renaixement i quan la vaig fer, no tan sols la meva percepció de Bruno es va consolidar i magnificar, sinó que vaig redescobrir el Renaixement en una nova dimensió, desconeguda per a mi. En filosofia, el Renaixement és més a prop de l’edat mitjana que de l’edat moderna. Hi ha la recepció de l’obra de Plató completa després de la caiguda de Constantinoble el 1453, però també hi ha la recuperació de tractats de màgia medievals que tenen poca cosa a veure amb el racionalisme modern. Giordano Bruno és qui fa una filosofia més original i més extravagant amb tots aquests elements.

És un xic difícil parlar d’un filòsof tan complet en tan poc espai, però ho intentaré. La seva obra més coneguda són els sis diàlegs italians, que es poden dividir en dues parts: els tres primers, els diàlegs cosmològics, són El sopar de les cendres; De la causa, principi i U; De l’infinit: l’univers i els mons. Els tres següents són els diàlegs morals: Expulsió de la bèstia triomfant; Càbala del cavall Pegàs; Els furors heroics. Tots sis formen un corpus únic que basteix la teoria bruniana de l’ascensió de l’home a la divinitat per mitjà del coneixement intel·lectual de la natura.
Cal recordar que Bruno s’insereix al bell mig de la Revolució Científica iniciada per Copèrnic amb la teoria heliocèntrica. El que fa Copèrnic és canviar les posicions del Sol i de la Terra a l’univers: posa el Sol al centre i la Terra a la tercera esfera. Bruno va molt més enllà. Bruno fa esclatar les esferes celests que Copèrnic havia heretat d’Aristòtil, unes esferes que es consideraven sòlides i impossibles de traspassar i a les quals els planetes estaven incrustats. Bruno afirma que la natura és un ésser viu en el seu conjunt, els planetes inclosos, ergo tenen vida pròpia i per això es mouen lliurement i no pas perquè una esfera corpòria els arrossegui. L’univers de Bruno no és només animat, sinó infinit. La infinitud era un tema tabú a l’edat mitjana, ja que aquest atribut es reservava únicament per Déu. Bruno també trenca l’ordre cristià de les criatures fetes pel Creador i afirma per primer cop a la història que la natura és alhora el creador i la creatura (criatura), per tant, és immanent, i és la natura.
És evident que per aquest camí va començar a buscar-se problemes amb l’Església. Malgrat que Copèrnic no hi havia tingut raons i fins i tot havia dedicat la seva obra magna, el De Revolutionibus Orbium Coelestium, al papa Pau III, Bruno viu l’època més crua de l’impacte de la Reforma luterana. L’Església se sent atacada i s’ha de defensar. La condemna de Bruno per part de la Inquisició i la crema final és una mostra d’aquesta defensa a ultrança i del tancament de l’Església en si mateixa per no deixar-hi penetrar cap idea estranya, que immediatament convertia en herètica.
Bruno va atacar el cristianisme de manera directa i furibunda (cal recordar que havia començat essent dominic) perquè considerava que era una aberració intel·lectual afirmar que l’home només es pot redimir mitjançant l’eucaristia a través de la figura de Jesús. Deia que l’Església té un concepte dels homes com a menors d’edat i en canvi per ell són parts de la natura infinita. La natura és un continu de matèria animada i els cossos en són accidents. Per tant no hi ha generació ni corrupció; només dissolució. La història que ell concep no és lineal sinó circular, o més aviat vicissitudinal. L’home, per arribar a la contemplació de la natura (no parlem de contemplació sensorial sinó intel·lectual) s’hi ha de fusionar. Aquest és el mite del caçador Acteó que li agrada tant de recordar, com a exemple del procés. Un dia que sortia a caçar amb els seus gossos, Acteó va veure la deessa Diana (una de les deesses verges de la mitologia) nua mentre es banyava en un riu. Quan Diana se’n va adonar va convertir Acteó en un cérvol que els seus propis gossos van esquarterar i devorar. El que li va passar a Acteó fou que en contemplar Diana, la divinitat natural, va quedar-hi fusionat a través de l’acte dels seus gossos. No cal dir que estem parlant tothora d’un procés intel·lectual i que, per cert, Bruno considera que és a l’abast d’uns quants escollits i prou. El seu elitisme arriba al punt de considerar-se el profeta de la nova filosofia, que no és apta per tothom, sinó tan sols per als pocs furiosos que siguin capaços de recórrer la roda vicissitudinal per arribar a la comunió amb la divinitat.
Aquesta presentació brevíssima de la filosofia bruniana permet copsar que, d’una banda, és molt original, però que, de l’altra, no té gran cosa a veure amb el panteisme de Spinoza, que ja s’insereix en el paradigma modern del racionalisme. La filosofia spinozista no té res a veure amb la màgia, amb la mitologia o amb la consideració dels planetes com a éssers vius. En algun moment poden coincidir en les teories, però els paradigmes epistemològics on queden inserits l’un i l’altre són radicalment divergents. Filosòficament, el Renaixement és el darrer espetec de l’edat mitjana, i l’edat moderna comença amb Descartes i la vindicació que fa de la matemàtica, que Bruno havia bandejat perquè no podia copsar la complexitat de la natura. Així doncs, no és correcte dir que Bruno fou el primer màrtir de la veritat científica. Fou màrtir, però no de la ciència, sinó del pensament lliure enfront de la intolerància de l’Església més tancada.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Filosofia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Giordano Bruno (1548-1600)

  1. jordimartif69 diu:

    Bravo, bravo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*