Le nozze di Figaro II (la comtessa)

Avui continuo els apunts sobre Le nozze di Figaro, amb llibret de Lorenzo Da Ponte. Vaig fer notar a l’apunt anterior que la comtessa d’Almaviva és el meu personatge operístic preferit i una amable lectora em va dir que estaria a l’aguait de l’apunt que en publiqués. Com a il·lustració sonora proposo una de les seves dues àries, “E Susanna non vien… Dove sono”, en què es lamenta d’haver de deixar la seva felicitat conjugal a mans de Susanna, la seva criada.

Els meus lligams amb el personatge vénen de lluny. De petita vaig veure a la televisió la versió que proposava a l’apunt anterior, amb Kiri Te Kanawa com a comtessa i Mirella Freni com a Susanna. És una versió magnífica, i no només a nivell vocal i musical, sinó també escènic. S’hi veu el palau dels comtes d’Almaviva, situat a la Sevilla del s. XVIII en què transcorre l’acció de l’òpera. La caracterització dels personatges, els vestits, els decorats, els detalls més menuts, tot està extremadament cuidat i transporta l’espectador al moment històric anterior a la Revolució Francesa.
Quan ja estudiava cant i feia un curs avançat, vaig voler interpretar les dues àries de la comtessa perquè em semblaven -i encara m’ho semblen- excelses, sublims, d’un altre món, com el personatge. La música que Mozart li atorga lliga a la perfecció amb la manera de ser d’ella: una dona noble en tots els sentits de la paraula, elegant i distingida de cos i d’ànima, delicada, distant, temperada i refinadíssima. El que em sobtava del personatge era que, sabent que el marit li era infidel amb moltes dones, ella, en lloc d’enfadar-se, es lamentava de la seva sort i reclamava en va que l’amor retornés entre ella i el comte (aquest és el missatge de la primera ària, “Porgi amor”). Una vegada li ho vaig comentar al pianista que m’acompanyava, Manuel Garcia Morante, gran coneixedor del món de l’òpera que ha acompanyat Victoria de los Ángeles, i em va dir: “això és perquè tu t’ho mires des de l’òptica d’una dona del s. XX, i la comtessa viu al s. XVIII”. Aleshores no hi vaig donar importància, però amb els anys he anat entenent tan bé aquesta frase com la comtessa, i encara la fa més sublim.
He fet moltes voltes al personatge al llarg dels anys, i he arribat a la conclusió que encarna les virtuts de la filosofia: la prudència (phronesis), la temperança (sophrosyne), la tranquil·litat d’esperit (ataraxia). Mostra els seus sentiments d’una manera continguda: no plora, no riu, no s’enfada com els altres personatges, ella roman a un nivell superior. La seva noblesa amara tota l’òpera i al final el comte hi cau rendit. Tanmateix, és una dona valenta i decidida a fer el que sigui (sense transgredir cap convenció social, no cal dir-ho) per recobrar l’amor del seu marit. Figaro en un moment anterior ha tingut la pensada que Susanna citi el comte al jardí i que en lloc seu hi vagi el patge, Cherubino. Però els plans s’espatllen per una sèrie de circumstàncies ben divertides, i aleshores la comtessa decideix prendre el timó de les coses: al lloc de Susanna a la cita hi anirà ella mateixa, disfressada de la seva criada. Al recitatiu de l’ària es lamenta d’haver de confiar la seva sort a una criada (som al s. XVIII abans de la Revolució Francesa), però a l’ària rememora els bells moments passats al costat del comte. La música ho descriu amb una gran bellesa i lirisme.
Una vegada vaig sentir un comentarista d’òpera que deia que Mozart a Le nozze di Figaro havia volgut plasmar dos arquetipus de dones. D’una banda, la comtessa seria la seva pròpia dona, lànguida, avorrida i sense cap al·licient (potser el precedent de la dona malalta tan típica i tòpica del Romanticisme?). De l’altra, Susanna seria la dona que ell anhelava, viva, audaç i enèrgica. Potser com a dona de carn i ossos a Mozart no li devia agradar la comtessa, però com a personatge, és inefable.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Le nozze di Figaro II (la comtessa)

  1. rginer diu:

    Bona la teva reflexió del personatge.  Escoltant la música, entres immediatament a l’escenari, a la cambra de la comtessa. A mí també m’agrada aquesta versió. I estic d’acord en el que et va dir el gran Garcia Morante …. ‘ens ho mirem en la óptica de la dona del segle XX’. No estic tan d’acord amb aquest crític d’òpera …
    Però, novament ha estat un bell despertar d’aquest dijous de finals d’agost.
    Bell apunt. Gràcies i ….  un record per Victòria de los Ángeles, per a mí, la millor. Les seves interpretacions són sublims !

Els comentaris estan tancats.