Le nozze di Figaro I (el comte)

Avui em ve de gust comentar, no cap tema d’actualitat, sinó una ària preciosa d’una òpera preciosa de Mozart, “Le nozze di Figaro”. I no parlo de cap de les dues àries esplèndides que té la comtessa, ni de les de Figaro ni de la Susanna. Em refereixo a l'”Hai già vinta la causa!”, que el comte d’Almaviva canta desesperat al tercer acte.

 

“Les noces de Fígaro” (estrenada el 1786) és una de les tres òperes fruit de la col·laboració entre Mozart i el llibretista italià Lorenzo Da Ponte, del qual, per cert, no fa gaire s’han publicat les memòries a Quaderns Crema. Aquesta òpera va ser subversiva a la seva època (com podreu recordar els qui hagueu vist la pel·lícula “Amadeus”), en bona part perquè l’obra de teatre original, de Pierre Augustin Caron de Beaumarchais, havia causat un gran escàndol a França, atès que atacava directament la noblesa i el sistema de classes de l’Antic Règim.
En aquesta òpera hi ha dues parelles centrals: el comte i la comtessa d’Almaviva, i Figaro i Susanna, els seus criats, respectivament. Les normes entre classes socials que era impossible traspassar a l’Antic Règim, aquí queden momentàniament infringides. Malgrat tot, al final dels embolics, tot torna al seu lloc. És una òpera rica en trames i en personatges, però el fil principal és la reivindicació que fa el comte del dret de cuixa per tal de poder obtenir els favors sexuals de Susanna, criada de la comtessa, la nit abans de les noces amb Figaro.
En aquesta ària, el comte mostra el seu orgull ferit i ofès perquè Susanna estima Figaro i el rebutja a ell. I aquí carrega contra la classe popular, que considera que per naturalesa és inferior a la seva, la noblesa. Beaumarchais, Da Ponte i Mozart mostren un noble colèric, fora de si, que s’enfada i carrega contra tot i contra tothom perquè no pot sortir-se amb la seva. No pot suportar que un criat seu, un ésser inferior a ell (l’anomena ‘vil objecte’), pugui gaudir de l’objecte del seu desig. Heus ací el motiu de la censura que patí l’obra: mostrava descarnadament la faceta humana de la noblesa. Per acabar-ho d’adobar, l’obra s’acaba amb la burla del comte per part de tots els altres personatges per haver-se ficat tot sol en una pila d’embolics.
Pel que fa a la música, l’ària denota enuig, còlera, ganes de revenja, perceptible a través de les pujades i baixades que Mozart fa fer al baríton durant tota l’ària però més accentuades al final, en què el comte està a punt d’explotar de ràbia. La música ho descriu millor que qualsevol paraula. La comtessa, en canvi, és tota una altra cosa: és la sublimitat feta dona. Tot i que és el meu personatge operístic preferit (és una dona que encarna les grans virtuts de la filosofia: temperança, mesura, tranquil·litat d’esperit, serenitat, immutabilitat), ara no toca de parlar-ne. Potser en un altre apunt ho faré.
Així doncs, us deixo amb el baríton gal·lès Thomas Allen, un comte magnífic amb una veu vellutada i càlida, una tècnica depuradíssima, i una dicció i un fraseig perfectes. Veure’l en directe és tocar el cel amb els dits.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Le nozze di Figaro I (el comte)

  1. rginer diu:

    Magnífic començar el dia escoltant a Thomas Allen en aquesta ària, preciosa, de ”Les noces de Fígaro”. Ara espero llegir el teu apunt sobre el teu perdsonatge d’òpera preferit ……  Jo tinc una debilitat extrema de la versió que el Teatre LLiure i Fabià Puigserver va fer de ‘Les noces ..’. La vaig veure tres vegades, en aquell petit teatre del carrer Montseny. Jo vaig tocar el cel tres vegades …..

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*