Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos

Fa unes hores he acabat aquest llibre alhora tan deliciós i tan trist escrit amb mestria per l’autor perpinyanenc Joan Lluís Lluís. El vaig llegir per la recomanació que un bon amic me’n va fer quan li vaig dir que podia comprendre que la gent de la Catalunya Nord poguessin estar més orgullosos de ser francesos que nosaltres, els de la Catalunya Sud, de ser espanyols. “Llegeix Conversa amb el meu gos…“, em va dir. Tant l’autor com el llibre ja els coneixia, i vaig córrer a comprar-lo.

“Aquest llibre és un pamflet”. Així s’inicia el text, i és ben bé això, però és alhora molt més que això. És un descabdellament de la fortalesa que els francesos han construït i han expandit per terra, mar i aire: França. Si a Catalunya ens lamentem amargament que Espanya és un estat colonial que té al·lèrgia a la diferència, em penso que queda curt al costat de França. Bé, potser curt no, potser l’iguala, però llegint aquest llibre te’n queda aquest regust a la boca.
Molta gent que conec s’emmiralla en França (i jo a vegades també), i no només això, sinó que els he sentit a dir molts cops que tant de bo Napoleó hagués conquerit fins a Tortosa i ara seríem francesos i no espanyols. Els qui diuen això són majoritàriament gent que ha patit el franquisme i que veien en França l’encarnació de la llibertat i del pensament lliure. Ara bé, tal com diu Lluís en un punt del llibre, si Catalunya fos una part de França, en seria el cul i no estaria exempta de problemes. Catalunya és l’avantguarda d’Espanya però seria el cul de França.
Estic ben d’acord amb les apreciacions que fa sobre Napoleó: venerat a França (només cal veure com en tenen la tomba) i odiat a qualsevol altre país per tirà, assassí i genocida. Va disfressar les guerres de conquesta d’expansió dels valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. També és esfereïdor el que diu de l’actuació de F. Mittérrand quan era ministre d’Interior i de Justícia durant la Guerra d’Algèria. A la segona part del llibre l’autor ens explica el procés d’imposició
de la llengua francesa per damunt de totes les altres que li podien fer
un mínim (molt mínim) d’ombra.
Amb aquest llibre-pamflet, Joan Lluís Lluís ens desmunta el tòpic que tenen molts catalans de França com a país de les llibertats per ensenyar-nos les entranyes de l’Estat-nació per antonomàsia, que destrueix tot allò que percep com a diferent, tant a nivell interior com exterior. És un llibre que recomano a tothom, tant a convençuts com a escèptics. Està molt ben escrit i m’ha fet agafar ganes de llegir la resta de la producció d’aquest autor, guanyador del Premi Crexells (2005) per El dia de l’ós i del Premi Crítica Serra d’Or de novel·la (2009) per Aiguafang.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Llibres i literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos

  1. Mois diu:

    Et recomano el dia de l’ós, el rerefons també és la dominació, la covardia. la repressió, les pors, les misèries humanes i com sempre, el col.laboracionisme.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*