Natura versus cultura

Ahir vaig llegir a l’Avui un article sensacionalment diàfan, titulat “Naturalisme artificiós”, sobre la moda de les coses naturals per damunt de les elaborades per l’home. El signava Salvador Cardús. Això sol ja és una garantia de solvència, car jo en aquest home no li he llegit mai ni un sol article mediocre.

Cardús, no gaire partidari dels productes ecològics ni de les medicines alternatives (en aquests punts podríem discutir-hi), ens adverteix dels perills, no d’aquests productes, sinó de la possibilitat de caure induïts per una onada de fanatisme pseudomisticoreligiós que tot ho embolcalla: la màgia, els elements esotèrics, les filosofies orientals, la veneració per la naturalesa i el rebuig (llegiu la columna de l’Albert Pla Nualart) per la cultura i les coses fetes per l’home.
Aquest poti-poti és perillós perquè barreja coses nobles, com les filosofies orientals, i d’altres de menyspreables, com la màgia i l’esoterisme. Però la cultura de masses és així: per arribar a les masses s’ha de simplificar tot i convertir-ho en un discurs ben mastegat (i manipulat).
Però jo en aquest apunt vull parlar de la dualitat sempiterna de natura/cultura. Com podem bandejar la cultura, que és allò que diferencia els humans de la resta d’éssers vius? Només un fanàtic podria ser-ne capaç. Si reculem en el temps, Aristòtil feia una divisió de les ànimes dels éssers vius segons el grau de complicació que tenen: l’ànima vegetativa, pròpia de les plantes, que només implica vida; l’ànima volitiva, pròpia dels animals, que també implica moviment i voluntat; i l’ànima intel·lectiva, pròpia dels éssers humans, que implica la capacitat de raciocini.
I jo em pregunto: volem recular i anar a l’ànima volitiva? O directament a la vegetativa? Les coses naturals no són bones pel fet de ser naturals. O és que algú desitja estar malalt? Les malalties són naturals, no les fabrica l’home. I encara més: si jo vaig pel bosc i em trobo un llop el primer que faré serà intentar matar-lo, amb una arma o com sigui, però no deixaré que la natura faci el seu curs, com és obvi.
La història de l’home ha estat sempre una lluita de la cultura per imposar-se a la natura. I això no vol dir que haguem de fer-la malbé perquè sí, ans al contrari. Jo reivindico l’equilibri amb la natura, però sense deixar en cap cas que aquesta s’apoderi de nosaltres. Sobre les medicines alternatives, no hi tinc res en contra si funcionen. Ara bé, si no funcionen i cal prendre fàrmacs, se n’han de prendre. La clau de volta és l’equilibri, és a dir, no deixar-se endur per cap dogmatisme, ni d’una banda ni de l’altra. No hem de rebutjar frontalment ni la natura ni la cultura. La cultura és allò que ens fa diferents però no pot acabar destruint la natura. I la natura és allò que ens possibilita l’existència, però no pot imposar-se estúpidament per damunt de la cultura. De fet, té molta raó en Cardús quan diu que “tot aquest naturalisme ideològic és una farsa contra la realitat de la natura i alhora un menyspreu a la raó humana. […] El naturalisme com a ideologia és un artifici que atempta contra la naturalesa“.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Filosofia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Natura versus cultura

  1. rginer diu:

    Molt d’acord amb el teu apunt. Mentres caminava per el bosc en un llogaret dels Pirineus, proper a la frontera amb la Val d’Aran, he pensast que podria aparèixer l’ós. Què haig de fer ? Respectar la terra, la natura, és importantíssim com també ho és tot el que ha aconseguit l’home. Hi ha però un fet que no és possible i l’home s’encaparra constantment: dominar la natura. De fet aquesta és la taca negra de l’home; sempre vol dominar. En els meus viatges sempre miro, observo, i puc constatar en alguns llocs l’equilibri. No he vist, per exemple a Viêt Nam, que vulguin dominar la natura, ans el contrari, la respecten i ells s’organitzen per defensar-se i tornar a començar.  Som fills de la terra i l’aigua, aleshores hem de conviure.
    Interessant. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*