La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Leonskaja i un Schubert de somni

El 16 d’abril, al Palau de la Música, vam tenir l’ocasió de sentir una de les grans dames del piano: la russoaustríaca Elisabeth Leonskaja. Va ser un concert excepcional marcat per un estil molt personal amarat de sensibilitat, que va posar al servei d’un programa integrat exclusivament per obres de Schubert.

Des de la primera nota que va tocar, Leonskaja va transmetre una manera d’interpretar absolutament etèria i espiritual, com si els dits gairebé ni li freguessin les tecles. La primera sonata que va tocar, la D. 537, semblava una peça feta de la matèria dels somnis. Els dits li corrien per les tecles amb l’elegància i la gracilitat d’una ballarina. El resultat va ser un Schubert completament espiritual, amb aquella melangia i angoixa característiques.

La segona peça del concert, la Wandererfantasie, D. 760, va ser una execució amarada d’intensitat i de profunditat. Leonskaja va treure un so ample i generós del piano, tot i que va cometre algunes petites errades i especialment en el segon moviment, va fer sonar massa fort la mà esquerra, cosa que va dificultar la correcta audició de la melodia que feia la dreta. Però les errades tècniques, en Leonskaja queden de seguida oblidades davant la seva sensibilitat immensa que embolcalla cada peça que interpreta. Per damunt de tot, ens va transmetre de manera entregada l’essència de Schubert. Ens la va fer sentir a la pell.

A la segona part va venir el plat fort del concert: la Sonata núm. 21, D. 960, la darrera del compositor vienès. Va començar en un estil diferent del que havíem sentit a la primera part. Era més classicista i menys romàntic, més racional i menys eteri. Però a poc a poc es va endinsar en la sonata i va anar desplegant tot el seu art. Les notes no volaven com ho havien fet en les dues primeres peces; va ser una interpretació amb més pes i amb una articulació més acurada i precisa de les notes. Potser hi va faltar un punt de transcendència, però tècnicament va ser una execució impecable. Leonskaja va interpretar el testament de Schubert amb una passió continguda que esclatava per moments.

En conjunt, Leonskaja no va ser tècnicament perfecta, però el doll inesgotable de passió, de sensibilitat i d’intensitat que va irradiar va eclipsar qualsevol mancança purament tècnica. En tot moment va saber copsar l’angoixa vital de Schubert i transmetre-la de manera descarnada. No va haver-hi concessions al virtuosisme buit i fred, sinó que Leonskaja ens va fer sentir l’ànima del compositor amb calidesa i una gran elegància estilística.

Sens dubte, Elisabeth Leonskaja és un dels grans noms de la interpretació pianística actual. Com a bis, va oferir el tercer impromptu D. 899 de Schubert, que va tocar encara amb més gracilitat que la sonata, recuperant l’element eteri de la primera part, en una interpretació que va culminar un concert apoteòsic.

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

La Passió segons Philippe Herreweghe, a l’Auditori

Dues setmanes després de la Passió segons sant Mateu que va oferir Jordi Savall al Palau de la Música, ens arriba l’altra passió de Bach, la Passió segons sant Joan, en la interpretació d’un dels millors coneixedors mundials de la música coral de Bach: el mestre flamenc Philippe Herreweghe. Com d’habitud, es va posar al capdavant del Collegium Vocale Gent, amb el qual va assolir una fita interpretativa colossal.

Abans de començar el concert es va anunciar per megafonia que hi havia un canvi de dos dels solistes: el baríton que feia el paper de Jesús el cantaria Tobias Berndt en comptes de Florian Boesch, i el tenor seria Zachary Wilder en comptes de Robin Tritschler. Afortunadament els canvis no van afectar l’Evangelista, que va fer el tenor Thomas Hobbs, que justament havíem vist en la Passió de Savall, tot i que no fent el paper d’Evangelista. Hobbs té una veu sòlida, molt ben projectada, resistent, un frasseig impecable i va fer gala d’una gran expressivitat dramàtica. Al seu costat, Tobias Berndt va fer un Jesús prou convincent, amb una veu bonica però poc definida.

L’única solista femenina, la soprano Grace Davidson, va ser la més insuficient de tots. Amb una veu gairebé blanca que denotava una manca de projecció evident, va cantar la primera ària amb moltes mancances tècniques, però a banda d’això, es va perdre i el mestre Herreweghe la va ajudar a reincorporar-se a la melodia. La segona ària la va cantar millor, tot i que les deficiències tècniques seguien sent-hi. El contratenor Damien Guillon va saber treure tot el partit a una veu prima i molt mal·leable. Tot i que resulta un xic fred, té una tècnica molt bona i un molt bon frasseig, imprescindible en les obres de Bach. El tenor Zachary Wilder, un dels suplents, va ser una sorpresa molt grata, ja que té una veu molt ben projectada i sòlida. És una veu prima de tenor mozartià, amb una línia molt depurada, tot i que els aguts li van sonar un xic durs. El baix, Peter Kooij, va fer gala d’una veu ampla i poderosa que ho omplia tot. Malgrat la bona impressió que va causar, s’ha de dir que en alguns moments resultava un xic plana, amb manca de vibrato, però això no va enterbolir una interpretació  molt bona.

Ara bé, qui s’endú els llorers en una obra d’aquesta envergadura és sempre el director, pel coneixement aprofundit de la peça i la direcció perfectament encertada de cada passatge i de cada secció dels conjunts instrumental i vocal. El mestre Herreweghe, que ja havia interpretat la Passió segons sant Mateu a Barcelona fa tres anys, va tornar a demostrar que és un gran coneixedor de la música de Bach. La seva interpretació de la Passió segons sant Joan va ser sòbria i colpidora, va aconseguir una amalgama perfecta entre cor i orquestra, una orquestra de cambra de menys de vint músics que va sonar amb una gran intensitat i perfecció i va crear un efecte dramàtic de primera magnitud. El Collegium Vocale de Gant, que ja té quaranta anys d’existència, és un dels millors conjunts del món per a la interpretació de Bach, i Philippe Herreweghe sembla com si fes parlar Bach en primera persona.

Programa del concert: BachPassió segons sant Joan, BWV 245
Intèrprets: Thomas Hobbs, Evangelista; Tobias Berndt, Jesús; Grace Davidson, soprano; Damien Guillon, contratenor; Zachary Wilder, tenor; Peter Kooij, baix
Collegium Vocale Gent
Director: Philippe Herreweghe
Espai: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Data: 27 de març

Valoració: 5/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Danylo Saienko guanya el Maria Canals

La prova final de la 61a edició del Concurs Internacional de Música Maria Canals de Barcelona ha tingut com a protagonistes tres joves pianistes: l’alemanya Caterina Grewe, de 26 anys, l’ucraïnès Danylo Saienko, de 23 anys, i el coreà Minsung Lee, de 24 anys. En aquesta prova els finalistes han d’interpretar un concert amb orquestra, a escollir-ne entre vuit. La casualitat ha volgut que enguany tots tres hagin optat pel mateix concert: el núm. 1 de Txaikovski, op. 23, en si bemoll menor. Els va acompanyar la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, dirigida per Manel Valdivieso.

Va ser una vetllada molt llarga que va començar amb unes paraules de la presidenta del Palau de la Música, Mariona Carulla, en record pels dos cantants morts en el tràgic accident aeri del vol Barcelona-Düsseldorf, Oleg Bryjak i Maria Radner, que fins la setmana passada havíem vist en el Siegfried del Liceu. Acte seguit el públic, dempeus, va fer un minut de silenci mentre el primer violoncel de l’orquestra tocava El cant dels ocells. Després va començar la final del concurs pròpiament.

La primera finalista, Caterina Grewe, va demostrar un nivell força insuficient per encarar una peça de tanta envergadura com el concert de Txaikovski. De fet, la seva manca de perfecció tècnica va fer que es veiessin clarament les dificultats de la peça, que no va saber capejar. No era només manca de maduresa interpretativa, sinó manca d’hores —fins i tot potser d’anys— d’estudi de l’instrument. Amb el segon finalista, en canvi, Danylo Saienko, el nivell va pujar considerablement. Va tocar el mateix concert amb molt més domini tècnic, cosa que li va permetre desplegar una major expressivitat. Va tocar amb força i convenciment, diferenciant clarament el caràcter de cadascun dels tres moviments. Ara bé, va fer pocs matisos d’intensitat, en general va tocar massa fort, i això va fer minvar la delicadesa en els moments més lírics i sensibles de la peça.

A un nivell tècnic lleugeríssimament superior va tocar el coreà Minsung Lee, que va demostrar, igualment com Saienko, un gran domini de l’instrument, va fer una articulació perfecta de les notes, cosa especialment notable en les pujades i baixades endimoniades que té la peça. Però a banda del domini tècnic, Lee va fer gala d’una sensibilitat extrema que es va traslluir en una interpretació plena de matisos d’intensitat i de caràcter que atorgaven delicadesa o força a l’obra, segons requeria cada passatge. Sens dubte, Lee va oferir una interpretació professional d’aquest concert.

El guanyador del concurs va ser Danylo Saienko, tant per part del jurat com per part del públic, que per primer cop podia votar el finalista que més li havia agradat. Si bé és cert que entre Saienko i Lee no va haver-hi una diferència qualitativa substancial, a mi em va agradar més Lee.

La Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC) va acompanyar tres cops el mateix concert en una interpretació mediocre, potser per falta d’assajos. Va sonar desunida i amb una manca total de compenetració amb tots tres solistes. Tot i que el Maria Canals és un concurs de piano i no pas d’interpretació orquestral, s’ha de dir que la JONC necessita millorar.

Final de la 61a edició del Concurs Internacional de piano Maria Canals
Intèrprets: Caterina Grewe; Danylo Saienko; Minsung Lee, pianos
Jove Orquestra Nacional de Catalunya
Director: Manuel Valdivieso
Espai: Palau de la Música
Data: 25 de març

Valoració: 3/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari