La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Concert romàntic amb l’Orquestra de Cadaqués

L’Orquestra de Cadaqués, amb el seu director principal, l’italià Gianandrea Noseda, ens van oferir al Palau de la Música un concert amb un programa deliciós centrat en el primer romanticisme, amb obres de Schubert, Mendelssohn i Schumann. El concert, a més, va comptar amb la presència imponent de l’Orfeó Català i de solistes vocals per interpretar una obra difícil de sentir en directe com La primera nit de Walpurgis, de Mendelssohn. El mestre Noseda va aconseguir transmetre la passió i el batec dels tres romàntics.

El concert va començar amb l’obertura de Rosamunde de Schubert, una peça arrauxada i brillant que Noseda va dur a un ritme molt ràpid i viu. Vam poder copsar algunes mancances de l’orquestra, com ara el fet que la secció de vent no està a l’altura de la de corda. Si bé la corda brilla i sona de manera compacta, el vent va fer errors —principalment el clarinet i la trompa— i no va anar ben conjuntat, ni entre si ni amb la corda. A més a més, la percussió va sonar de manera massa seca. Ara bé, vam constatar que Noseda és un gran director que va fer sonar Schubert en tota la seva esplendor, amb el seu caràcter arrauxat i desficiós.

La primera nit de Walpurgis, una cantata amb text de Goethe sobre la festa pagana dels druides, va començar amb mal peu. Noseda va fer anar l’orquestra a velocitat ultraràpida i això va causar desajustos entre seccions al principi de la peça. En l’obertura, molt enèrgica, la corda va seguir el ritme sense dificultats, però el vent no va poder. Per sort, l’entrada de l’Orfeó Català va ser impressionant i va infondre caràcter a l’obra. Els solistes vocals van ser entre correctes i bons. El tenor Marcel Reijans va demostrar una bona línia de cant, elegància estilística i bon frasseig, però tenia alguns problemes en enfilar-se al registre agut. El baix català Àlex Sanmartí va ser l’altre solista remarcable, amb una veu ampla, molt ben projectada, uniforme i amb greus generosos. Van ser més discrets, en canvi, la mezzosoprano Anna Maria Chiuri, que va cantar amb un excés de vibrato que arribava a destorbar, i el baríton Detlef Roth, amb un color de veu indefinit entre tenor i baríton. A més a més, li va faltar projecció, cosa que es va traduir en una emissió a vegades forçada per tal de sobrepassar l’orquestra. Indubtablement, el més destacable de la interpretació d’aquesta peça de Mendelssohn va ser l’Orfeó Català, una massa coral molt compacta que va sonar amb una gran seguretat i que no va tenir problemes en cap registre.

A la segona part va venir la Simfonia núm. 3 de Schumann, «Renana». Noseda va excel·lir en la direcció dels moviments ràpids, el primer i el darrer, als quals va donar l’amplitud i l’esplendor que Schumann requereix, superior a la de Schubert. La corda va sonar especialment brillant, però un cop més, no es va veure secundada per una secció de vent a la seva mateixa altura. Noseda és un director d’staccato, poc amant del legato, pel que es va veure i sentir, i això va fer que algunes notes sonessin massa seques i brusques. Els moviments lents, el segon, tercer i quart, els va dur a una velocitat massa ràpida, la qual cosa els va restar lirisme. Així doncs, va ser una interpretació amb poc contrast entre els diferents moviments, quan cadascun té una indicació precisa de caràcter.

Acabat el concert, com a colofó, Noseda va decidir sortir del repertori romàntic per endinsar-se en Mozart amb l’obertura de Les noces de Figaro, que va dirigir novament a una velocitat excessiva i amb notes massa seques. Va brillar, sí, gràcies a la potència de la corda, però esplaiar-se un xic més en les notes en lloc de fer cops d’arc massa ràpids, hauria fet molt de bé a Mozart.

Programa del concert: Schubert, Obertura Rosamunde, D. 644; MendelssohnDie erste Walpurgisnacht, op. 60; Schumann, Simfonia núm. 3, en mi bemoll major, op. 97, “Renana”
Intèrprets: Anna Maria Chiuri, mezzosoprano; Marcel Reijans, tenor; Detlef Roth, baríton; Àlex Sanmartí, baix; Orfeó CatalàOrquestra de Cadaqués
Director: Gianandrea Noseda
Espai: Palau de la Música
Data: 24 de febrer

Valoració: 3.5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Sota zero

Sota zero és una obra a mig camí entre la comèdia d’embolics i la comèdia negra, que a vegades no ho sembla perquè es desenvolupa d’una manera que un assassinat pot arribar a semblar normal. La part dels embolics ve per l’entramat familiar ben enrevessat que tenen tots els personatges entre si. El resultat és una obra divertida, amb molts moments hilarants, que manté la Sala Atrium amb la mateixa disposició que vam veure per primera vegada a Hamlet.

Escenogràficament, l’element principal i gairebé únic de Sota zero és una nevera vermella, situada al fons del passadís que és l’escenari. Tot el que hi ha dins és crucial per al desenvolupament de la història. Una dona preocupada perquè ha matat son germà, el seu marit mig sòmines, una germana esbojarrada, una cunyada embarassada molt expeditiva i un amic prou estrany són els protagonistes dels embolics creixents de l’obra. No és una peça excessivament original, però està ben trobada i els girs de comicitat estan situats estratègicament.

El millor de l’obra va ser l’actuació histriònica i divertidíssima de Patrícia Mendoza com la cunyada embarassada que tot ho soluciona amb la violència, amb un parell de bufetades ben donades. Anna Bellmunt i Carla Torres estan per sota de la Patrícia, no es veuen actrius tan forjades ni amb l’espontaneïtat d’ella, però queden ben identificades en llurs papers. Els dos homes, Carles Goñi i Joel Minguet, fan dos papers del tot oposats: el beneit i el que es vol passar de llest. Un punt que dóna personalitat a Sota zero és que cada personatge està molt ben perfilat, amb trets característics que els identifiquen i els fan únics.

Sota zero és una producció d’una nova companyia de l’estol de companyies teatrals petites que hi ha avui a casa nostra. En aquest cas es tracta de La Peleona, que està integrada per Carla Torres (autora, actriu i directora), Patrícia Mendoza (actriu) i Quique Nubiola (actor i productor). És d’admirar que en temps de crisi —o potser precisament per això— sorgeixen tantes i tantes petites companyies teatrals formades per gent jove. N’anirem seguint la pista.

En definitiva, Sota zero no és una comèdia que plantegi elements de reflexió, però sí que ens exposa l’entrellat d’unes relacions familiars molt complicades en què ens podem veure reflectits, ja que avui hi ha moltes menes de famílies, i els llaços de sang no són sempre els més forts. Els sentiments entre ells van de l’enveja i l’odi fins a l’amor i la ràbia. I el final queda tancat de manera molt superficial, així doncs, cadascú es pot acabar la història al seu gust.

Títol: Sota zero
Autora: Carla Torres
Directors: Carles Mallol, Carla Torres
Ajudant de direcció: Quique Nubiola
Intèrprets: Anna Bellmunt, Carla Torres, Carles Goñi, Joel Minguet, Patrícia Mendoza
Espai: Sala Atrium
Dates: del 21 de gener al 22 de febrer

Valoració: 3/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

iMe

iMe és una comèdia ambientada en un futur més o menys llunyà en què les relacions humanes han desaparegut i han quedat mediatitzades per un sistema operatiu omnipresent que s’ocupa de totes les activitats dels humans, des d’anar a comprar fins a comunicar-se cara a cara. Recorda moltíssim la pel·lícula Her, d’Spike Jonze, tot i que el desenvolupament de la trama és força diferent. De fet, podríem dir que té el plantejament de Her i el nus de 1984.

Em va agradar molt perquè va força més enllà d’una simple comèdia amb gags divertits: convida a la reflexió sobre el món de les màquines i el grau d’intrusió que volem que tinguin a la nostra vida quotidiana. El desencadenant de la trama es produeix quan el sistema operatiu, l’iMe, es penja i els habitants d’un pis qualsevol, de cop i volta, no saben com actuar perquè viuen completament aïllats i no estan acostumats a relacionar-se i a comunicar-se directament entre si i amb la resta d’humans. Es troben perduts i han de redescobrir totes les coses que els fan persones: els sentiments, les passions i la comunicació. La pregunta és: encara ho són, d’humans?

Certament, l’obra és divertida i té molts moments hilarants, però en el fons hi ha un pòsit important de reflexió al voltant de la naturalesa humana, si s’ha de regir per la racionalitat més inflexible o si les contradiccions es poden eliminar de la vida perquè aquesta sigui perfecta. En el moment de caos que es viu per la caiguda de l’iMe tots aquests dubtes assetgen els personatges, i cadascun hi respon de manera diferent: la Beta vol descobrir el món «real», mentre que la Cala no es vol moure del món virtual.

Roc Esquius ha escrit una comèdia hilarant i profunda alhora en la qual ens anem endinsant a mesura que l’obra avança. Sembla mentida com a partir d’una escenografia amb només tres butaques es poden representar tantes coses. Els actors en aquesta ocasió eren Mireia Pàmies (Viure sota vidre), Núria Deulofeu (Com us plagui), Isidre Montserrat (Dotze homes sense pietat, Magnetismes) i Bernat Mestre, els quals, juntament amb l’autor, Roc Esquius, més Anna Juncadella i Muntsa Codina, formen Dara Teatre, una de les moltes companyies d’autors i actors joves que hi ha avui a Catalunya i que s’ajuden entre si per crear sinèrgies i dur a terme projectes originals i agosarats.

iMe no és una obra qualsevol; és una petita joia que caldria explotar més. Amb tres setmanes al Porta4 i quatre dies a la Nau Ivanow no n’hi ha prou per donar-la a conèixer al gran públic. El text, els actors i la música configuren una comèdia rodona i molt original. És cert que la grada de la Nau Ivanow estava plena a vessar, però estic segura que molta gent s’haurà quedat sense veure-la, ja sigui perquè no li anava bé, ja sigui perquè no s’ha assabentat que la feien.

Títol: iMe
Autor i director: Roc Esquius
Intèrprets: Mireia Pàmies, Bernat Mestre, Núria Deulofeu, Isidre Montserrat
Espai: Nau Ivanow
Dates: del 19 al 22 de febrer

Valoració: 4/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

L’Artemis Quartet a l’Auditori, cambra de somni

La temporada de cambra de l’Auditori aquesta setmana ens ha dut l’Artemis Quartet, una formació alemanya de primeríssima divisió que ha interpretat el famós Quartet Americà de Dvorák, el Quartet núm. 5 de Xostakóvitx i el Quartet núm. 1 de Txaikovski. Sentir els quatre membres d’aquesta formació va ser una experiència impressionant i memorable. El silenci sepulcral que es va crear entre el públic demostra que l’Artemis Quartet ha deixat una empremta inesborrable en els melòmans barcelonins.

D’entrada, em va sobtar que, llevat del violoncel·lista, els altres membres toquessin drets. Vineta Sareika és la primer violí que lidera el conjunt al qual dóna estil i autoritat de manera indiscutible. Des de la primera nota que van tocar es va sentir un so incisiu i a la corda, intens i ple de matisos, amb una tècnica i una afinació perfectes. El nivell impressionant de tots quatre no va decaure gens en cap moment i la compenetració entre ells era una comunió absoluta. Escoltar-los era una delícia que hauríem volgut que no s’acabés mai.

El Quartet Americà, que jo no havia sentit mai en directe, va ser impactant, la interpretació de l’Artemis Quartet destil·lava una puresa i una sensibilitat colpidores. El seu so, elegant i d’una gran intensitat, es va adaptar de meravella a cada moment i a cada tempo de la peça, amb una delicadesa molt especial en el segon moviment, liderat pel primer violí, que Vineta Sareika va tocar imbuïda d’inspiració, darrere la qual hi havia una tècnica solidíssima.

El Quartet núm. 5 de Xostakóvitx comença amb un Allegro ple de violència, que va ser interpretat amb certa brusquedat, però sempre amb un so intens, increïble, que ens va fer partícips de la violència intrínseca de molta de la música de Xostakóvitx. Va contrastar extraordinàriament amb l’Andante, un moviment lent ple de tristesa en què el so de l’Artemis Quartet va canviar completament per adaptar-se a l’ànim de la música.

El Quartet núm. 1 de Txaikovski va servir per al lluïment del violoncel·lista, Eckart Runge, que va tocar amb un so molt càlid i avellutat, i que es va compenetrar meravellosament bé amb la primer violí. Però l’acoblament entre tots va ser gairebé màgic. Van tocar alguns moviments amb sordina, amb un so més esmorteït, tot i que la primer violí, malgrat la sordina, seguia produint un so brillant.

En definitiva, si he de destacar algun element per damunt dels altres de la interpretació de l’Artemis Quartet és el so, perquè no és gaire habitual sentir aquesta qualitat de so, tan punyent, intens i vibrant, ni en un conjunt de cambra ni en una orquestra. I encara més important és que un so d’aquesta qualitat seria fàcil que esdevingués manierista o falsament virtuosístic, però l’Artemis Quartet té un so robust, esplendorós i mal·leable alhora. Van fer una interpretació de somni de totes les obres que a mi em van deixar clavada a la cadira amb la boca oberta. No crec que fos l’única, perquè la comunió entre els músics es va traduir en una comunió de silenci absolut entre el públic.

Programa del concert: DvorákQuartet núm. 12 en fa major, op. 96, “Americà”; XostakóvitxQuartet núm. 5 en si bemoll major, op. 92; TxaikovskiQuartet núm. 1 en re major, op. 11
Intèrprets: Artemis Quartet (Vineta Sareika, Gregor Sigl, violins; Friedemann Weigle, viola; Eckart Runge, violoncel)
Espai: l’Auditori (Sala Oriol Martorell)
Data: 19 de febrer

Valoració: 5/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Les criades, de Jean Genet

Durant quatre setmanes escasses a La Seca hi hem pogut veure un clàssic francès del segle XX que personalment tenia moltes ganes de veure: Les criades, de Jean Genet, un text trist i amarg que dóna veu a dues criades que senten fascinació i odi alhora per la seva senyora. És una obra punyent que retrata els desfavorits de la societat sense ser d’una duresa extrema, per això em va agradar molt.

La diminuta sala Leopoldo Fregoli de La Seca ha estat l’espai que ha acollit les confessions secretes de Claire i de Solange, interpretades per Elisenda Bautista i Meritxell Sabaté, dues actrius poc conegudes que fan un treball encomiable en aquesta obra. Les dues criades, germanes, són éssers gairebé demoníacs i posseïts per alguna mena d’esperit malèfic que les fa actuar mogudes per l’odi, la rancúnia i les ganes de fer mal. En aquesta obra no sabem com es comporten davant la seva senyora, perquè precisament només les veiem entre bastidors, quan estan soles i ordeixen la seva fantasia particular: l’assassinat de la senyora. Els dos personatges tenen la força brutal dels marginats, que han d’esmolar l’enginy per sobreviure.

No qualificaria l’obra de dura, però sí de trista, perquè és la història de dues excloses de la societat que han de recórrer a la fantasia més desbocada per sentir-se que són algú al món. El muntatge de La Seca és petit però molt ben fet, no hi trobem a faltar res, ja que només cal escenificar l’habitació de la senyora, amb els vestits i els miralls, elements que les criades fan servir per dur a terme el que elles anomenen «la cerimònia», l’assassinat imaginari de la senyora.

Em penso que hi havia moltes ganes de veure aquesta obra, perquè quan vaig arribar al teatre, un quart d’hora abans de començar, ja hi havia gairebé tots els seients plens. Fa goig veure una sala de teatre així, encara que sigui molt petita. Genoveva Pellicer ha dirigit magníficament una obra curta però molt intensa amarada de sentiments negatius i de visceralitat, i les dues actrius fan sengles interpretacions magnífiques. És una obra i un muntatge petits, però que impacten perquè estan plens de força i de tensió dramàtica.

Des d’aquí felicito entusiàsticament La Seca per les obres que programa a la Sala Leopoldo Fregoli, tan ben triades com poc habituals. Tot el que hi he vist és una autèntica delícia. I ara ben aviat tornarà Lucrècia, la gran tragèdia neoclàssica de Joan Ramis. Si no la vau veure l’any passat, no us la perdeu.

Títol: Les criades
Autor: Jean Genet
Adaptació dramatúrgica i direcció: Genoveva Pellicer
Intèrprets: Elisenda Bautista, Meritxell Sabaté
Espai: La Seca-Espai Brossa (Sala Leopoldo Fregoli)
Dates: del 22 de gener al 15 de febrer

Valoració: 4/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

A la Pedrera amb de la Rosa i Caravaca

En el marc del cicle de concerts «Residències musicals» que es fa a l’auditori de La Pedrera, diumenge proppassat vam poder sentir el clarinetista Víctor de la Rosa i el pianista Óscar Caravaca, que van interpretar peces de Weber, Berg, Guinovart i Brahms. Els dos joves intèrprets mallorquins es van enfrontar a un repertori difícil i poc habitual que van executar de manera molt digna. Al nostre país també hi ha talent a l’alça, i cal remarcar-lo i potenciar-lo.

El concert va començar amb el Gran duo concertant de Weber, compositor poc interpretat del primer romanticisme i d’una brillantor anàloga a la de Mendelssohn. Desconeixia aquesta obra, però Víctor de la Rosa en va fer una interpretació molt bona. Va demostrar un bon domini tècnic de l’instrument i un coneixement aprofundit de la peça. A cada moviment hi va donar el to i el caràcter adients, tot diferenciant-los a través dels matisos d’intensitat. L’únic element negatiu que vaig notar és que en l’emissió del so, a banda de so també hi havia aire, i això li caldria polir-ho, ja que, d’altra banda, em va semblar un gran clarinetista. Óscar Caravaca, en canvi, no va estar a la mateixa altura que de la Rosa. La seva interpretació va deixar entreveure totes les dificultats de la peça en la part del piano, la percussió de les tecles va ser poc clara i es confonien les notes. Es va notar massa diferència de nivell entre tots dos.

En canvi, les peces més contemporànies, les Quatre peces op. 5 d’Alban Berg i la Fantasia sobre temes de Goyescas de Granados, d’Albert Guinovart, tots dos intèrprets les van tocar millor, amb més naturalitat i més desimboltura, es notaven més lliures i menys constrenyits per cànons clàssics. Em penso que de la Rosa deu ser un bon intèrpret de jazz per la manera com va tocar aquestes dues obres. Caravaca també va brillar en aquest repertori, en el qual es veia més còmode.

Amb la Sonata núm. 1 en fa menor, op. 120 de Brahms vam tornar als clàssics, i cal dir que tots dos la van interpretar millor que el duo de Weber. Ara bé, de la Rosa va tornar a destacar per damunt de Caravaca, que tot i que va tocar amb correcció el que tenia escrit a la partitura, no va saber acabar-hi de donar el to i la sensibilitat que el romanticisme de Brahms requereix. De la Rosa va tornar a emetre aire i so, cosa que va desvirtuar un xic l’execució de la peça, especialment en l’Andante, però en conjunt podem parlar d’una interpretació satisfactòria d’una peça meravellosa.

Ara bé, el que m’agradaria destacar de la interpretació d’aquests dos joves és que tothora van tocar perfectament conjuntats, i aquest és l’element essencial de la música de cambra. Molt més important que tenir músics de primera fila, el que cal és que toquin en simbiosi perfecta, perquè la música de cambra és un diàleg entre pocs músics que s’han d’entendre perquè el gènere ho exigeix. Dos genis cadascun pel seu compte no fan música de cambra, sinó dos monòlegs aïllats. Afortunadament, de la Rosa i Caravaca es van entendre a la perfecció i això va apaivagar qualsevol mancança tècnica o d’estil que poguessin tenir.

Programa del concert: WeberGran duo concertant per a clarinet i pianoBergQuatre peces, op. 5; GuinovartFantasia sobre temes de Goyescas d’Enric GranadosBrahmsSonata en fa menor núm. 1, op. 120
Intèrprets: Víctor de la Rosa, clarinet; Óscar Caravaca, piano
Espai: auditori de La Pedrera
Data: 15 de febrer

Valoració: 3.5/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Expedient K

El Círcol Maldà és un petit espai adaptat per al teatre del barri gòtic de Barcelona on s’hi poden veure autèntiques joies. Sens dubte, Expedient K n’és una. Una obra de dimensions reduïdíssimes, amb un sol actor a escena, sense escenografia, a partir d’un text brillant va teixint dues històries que al final queden entrellaçades magistralment. Felicito entusiàsticament tot l’equip que l’ha fet possible.

Expedient K és un joc de miralls construït a partir d’una doble trama les escenes de les quals es van alternant. D’una banda, un tècnic de so de l’època actual és en un castell a prop de Creta amb l’encàrrec d’enregistrar-hi el silenci per captar-hi veus i possibles presències fantasmagòriques (psicofonies). De l’altra, un jove de principis del XX que se sent maltractat i humiliat pel seu pare, li escriu una carta exposant-li la crueltat infligida. Què tenen en comú les dues històries? A mesura que van avançant ho anem desxifrant.

Una de les coses més impactants d’aquesta funció és la interpretació increïble que Dafnis Balduz fa de tots dos personatges, amb transicions rapidíssimes i efectives alhora, que, ajudades per un canvi d’il·luminació, ens fan passar de seguida i sense confondre gens d’un personatge a l’altre. En aquesta obra Balduz es posa a prova i demostra que és un gran actor, ja que ell tot sol aconsegueix recrear tots dos ambients, tots dos personatges i totes dues èpoques de manera absolutament natural.

La dramatúrgia d’Expedient K, a partir de Carta al pare de Kafka, em va semblar magistral, ja que a la història de l’escriptor txec s’hi superposa una trama actual que es planteja interrogants molt vius encara, especialment sobre l’època dels nazis. El simbolisme d’Expedient K és més que evident, i en el fons representa la recerca d’alguna cosa perduda que volem trobar desesperadament. La cap del tècnic de so, que es diu Ariadna, pretén que l’esperit que viu al castell és el fill jueu de Hitler. Ariadna estira el fil dins el laberint del castell prop de Creta, però en realitat, l’esperit del castell pertany a algú molt allunyat dels nazis.

Els canvis de personatge que fa Dafnis Balduz, cada vegada més ràpids, menen al desenllaç final, en què es descobreix la identitat de l’esperit i es clouen les dues històries. Expedient K és una obra senzilla i sense pretensions, però preciosa i molt reflexiva perquè ens endinsa a les entranyes de la humanitat i les seves pors.

Títol: Expedient K (a partir de Carta al pare, de Franz Kafka)
Dramatúrgia: Susanna Garcia-Prieto
Director: Alex D. Capo
Intèrpret: Dafnis Balduz
Espai: Círcol Maldà
Dates: del 24 de gener al 15 de febrer

Valoració: 5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Norma

Els amants del belcanto aquesta temporada estem d’enhorabona al Liceu. Norma és el segon títol programat d’aquest repertori, després de Maria Stuarda i abans de Don Pasquale. Personalment, Bellini és el meu compositor preferit de l’òpera italiana i feia gairebé vint anys que no havia vist Norma. En aquesta ocasió se n’ha fet una representació molt digna, amb dues solistes excepcionals com són Tamara Wilson i Annalisa Stroppa.

Vaig optar per veure el segon repartiment per dos motius: perquè els cantants del primer repartiment ja els havia vist tots tres abans i del segon repartiment no n’havia vist cap, i en segon lloc, perquè els preus de les entrades s’han disparat inexplicablement. L’experiència no va ser gens decebedora, ans al contrari. Tamara Wilson, una jove soprano que ja ha fet carrera als millors teatres d’òpera del món, va fer una Norma imponent i impactant. Va començar un pèl freda i en la «Casta diva» va fer la impressió que era una soprano lírica i que li faltaven greus. Però ja la cabaletta, «Fine al rito», la va cantar amb molta autoritat i un gran control de la veu, malgrat que les agilitats li costaven. Ara bé, al llarg de l’òpera va semblar que la veu se li desenvolupava i, malgrat que no té un registre greu esplendorós, va fer el paper amb molta contundència. Van ser especialment antològics els dos duos amb Adalgisa i en el trio final del primer acte va clavar perfectament els dos aguts endimoniats col·locats en una seqüència difícil. Per reblar el clau, l’escena final de l’òpera va ser memorable, Wilson va desplegar-hi el seu talent musical i una veu preciosa, ampla i cristal·lina que la fa molt apta per al belcanto.

Annalisa Stroppa va ser una Adalgisa de somni. És una mezzosoprano lírica, amb un color de veu avellutat i càlid i un registre del tot homogeni. La seva puresa estilística em va recordar Teresa Berganza. Stroppa va cantar amb delicadesa i elegància, en un estil belcantista magnífic i amb una emissió perfecta de greus i d’aguts. No es tracta d’una mezzo profunda, però tampoc no cal per a aquest paper. Va estar especialment brillant en els dos duos amb Tamara Wilson, les dues veus es van amalgamar perfectament i l’afinació de totes dues va ser del tot precisa, fins al punt que al final de cada duo, quan canten a cappella, en el moment que l’orquestra es reincorpora, no havien abaixat ni una croma de l’afinació corresponent.

No es poden dir tantes meravelles del Pollione d’Andrea Carè. Des que va començar a cantar vaig pensar que tenia bona tècnica i bon frasseig, però de seguida em vaig adonar que quan s’enfilava al registre agut feia coses estranyes, portaments de mal gust, i en general li costava abordar les notes més agudes. Va ser una llàstima i em va doldre, perquè no és un mal cantant, però un tenor que té problemes amb els aguts no va enlloc. Simón Orfila va fer un Oroveso justet, amb les mancances d’una veu engolada i poc clara.

El cor i l’orquestra van complir amb prou correcció, sense emocionar però sense fer la sensació que no hi havia hagut assajos. Renato Palumbo en alguns passatges va voler fer marcar massa l’orquestra, com ara en el duo de Pollione i Adalgisa, on va marcar uns accents estranys, potser per fer ressaltar la violència de l’oposició entre els dos personatges. Però en conjunt, van anar raonablement bé.

La producció escènica va ser clàssica i preciosa. Un vestuari sobri i una escenografia austera van donar vida a la història del món dels druides de la Gàl·lia amb molta veracitat i convenciment. Sempre és d’agrair que el llibret de l’òpera vagi d’acord amb el que veiem a l’escenari. No fer coses estranyes és avui una raresa, quan hauria de ser la tònica habitual. En definitiva, una bona Norma. Aquest dia vaig sortir contenta del Liceu.

Títol: Norma
Autor: música de Bellini; llibret de Felice Romani
Intèrprets: Tamara Wilson (Norma), Annalisa Stroppa (Adalgisa), Andrea Carè (Pollione), Simón Orfila (Oroveso), Ana Puche (Clotilde), Francisco Vas (Flavio)
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Renato Palumbo
Director d’escena: Kevin Newbury
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 9 de febrer

Valoració: 3.5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Maria Joao Pires i Julien Libeer interpreten Schubert

Aquesta setmana, en el marc de la temporada d’Ibercàmera, ens ha visitat l’aclamada pianista portuguesa Maria Joao Pires, acompanyada d’un jove deixeble, Julien Libeer. En aquest concert vam poder gaudir d’una mostra de la literatura pianística a quatre mans, cosa poc habitual, d’una peça bellíssima de Ravel, Le tombeau de Couperin, i finalment, Pires ens va delectar amb la gran sonata op. pòstum de Schubert, la D. 960. Un concert amb un programa colpidor i bellíssim.

Ara bé, he de ser honesta i dir d’entrada que Maria Joao Pires és una pianista que no m’arriba. L’he sentit quatre vegades en directe, i malgrat que té una tècnica perfecta i toca amb una correcció absoluta, a mi no em produeix emoció, no em fa vibrar. No la trobo freda, però li manca aquella espurna de genialitat que ho omple tot i que converteix un bon intèrpret en un artista tocat pels déus.

La primera peça que van tocar, també de Schubert, l’Allegro per a piano a quatre mans D. 947, «Lebensstürme», va ser senzillament deliciós i impressionant. Pires es va posar a la part esquerra del piano per tocar el registre greu de la peça, mentre que Libeer en va interpretar el registre agut. Van tocar molt ben compenetrats i això va fer guanyar riquesa i expressió a la peça. Quan van acabar ja tenia ganes de sentir Julien Libeer en solitari.

Al llarg dels sis moviments de Le tombeau de Couperin, Libeer va fer gala d’una tècnica molt sòlida i d’un gust musical exquisit. Va saber transmetre tots els matisos i tots els melismes de l’impressionisme francès, un estil molt visual i corpori que Libeer va tocar de manera molt convincent i expressiva.

A la segona part va venir el plat fort del concert, la sonata D. 960 de Schubert, l’última, que Pires va tocar amb molta correcció, però sense arribar a emocionar. Objectivament, s’ha de dir que es va equivocar unes quantes vegades. A més a més, en els passatges en fortissimo se sentien uns sorolls estranys i aliens a la música, com si amb el peu esquerre la pianista piqués a terra. Tot això va enterbolir l’execució de la sonata, però es podria passar per alt si no fos perquè a la interpretació de Pires hi va faltar solemnitat i carnositat. Tocava la partitura fent totes les dinàmiques de so, sí, però més enllà de l’execució estricta no hi havia sentit de transcendència. Va brillar el segon moviment, el magnífic Andante sostenuto, al qual va saber donar i transmetre la grandiositat que té. De la resta de la sonata va fer-ne una interpretació correcta, però ni tan sols en els passatges de més intensitat expressiva no em va convèncer.

Pires és una bona pianista, molt esforçada i correcta, però a la seva manera de tocar el piano hi falta alguna cosa. Schubert és un compositor molt intens, és emoció a flor de pell i angoixa, i Pires va fer un Schubert sense volada, com si s’hagués quedat a les portes d’aquesta intensitat tan colpidora.

Programa del concert: Schubert, Allegro en la menor per a piano a 4 mans, D. 947 op. 144, “Lebensstürme”; Ravel, Suite per a piano, M. 68, “Le Tombeau de Couperin”; Schubert, Sonata núm. 21, D. 960, op. pòstum
Intèrprets: Maria Joao PiresJulien Libeer, pianos
Espai: Palau de la Música
Data: 11 de febrer

Valoració: 3.5/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Andreas Scholl interpreta Lied

Andreas Scholl ha visitat el Liceu per segon cop i en aquesta ocasió ha deixat a banda el repertori típic i tòpic d’un contratenor per endinsar-se en el terreny del Lied alemany. Personalment, Scholl és un cantant que m’apassiona per la seva manera de cantar tan pura i tan estilista, però confesso que el programa se’m feia estrany —per a un contratenor— i no gens atractiu. Ara bé, em vaig haver d’empassar tots els prejudicis, ja que va ser un recital poètic i deliciós en què va estar magníficament acompanyat per la seva dona, la pianista israeliana Tamar Halperin.

El programa estava integrat per Lieder de Mozart, Haydn, Brahms i Schubert. És repertori de contratenor? No goso donar cap resposta taxativa. La veritat és que Andreas Scholl i Tamar Halperin van impartir una lliçó magistral de bon estil, de gust musical i de compenetració absoluta en la interpretació liederística. Si bé Scholl va començar una mica fred el primer Haydn, de seguida es va posar a to, especialment a partir de la primera sèrie schubertiana, on va fer gala d’un frasseig elegantíssim, una expressió poètica sublim i una línia de cant molt depurada. El piano de Tamar Halperin va ser l’altra meitat d’una interpretació fabulosa. En tot moment va saber acompanyar i adaptar-se com un guant de seda a la veu i a l’estil de Scholl. La compenetració entre tots dos va ser gairebé còsmica i va fer que tots els Lieder sonessin com seda de la més fina.

Cap al final de la primera part del recital Tamar Halperin va tocar un Intermezzo de Brahms i aquí és on va demostrar que més enllà d’una gran acompanyant, és també una gran pianista, ja que va tocar amb molt de talent i sensibilitat i Brahms va sonar amb plenitud. Val a dir que Halperin, quan acompanya Scholl, té un estil tan delicat i suau que recorda bastant els pianistes d’estil new age, cosa que vaig trobar un punt divertida.

La segona part va començar amb un Ave Maria de somni que Scholl va cantar amarat d’espiritualitat i de sensualitat alhora. Després van venir, de manera alternada, Lieder de Brahms i Schubert, concretament d’aquest darrer, l’hiperfamós «La mort i la donzella», que va cantar, molt encertadament, amb dues veus diferents: la de falset pròpia de contratenor per fer la part de la donzella, i una veu natural masculina per fer la part de la mort. Va ser un contrast trencador i molt expressiu. Tamar Halperin va tocar un Rondó de Mozart que no li va quedar tan rodó com l’Intermezzo de Brahms de la primera part. Em penso que fa més per ella el romanticisme que no el classicisme, ja que li va mancar precisió i una millor articulació de les notes.

Així doncs, em trec el barret davant del que no em creia que pogués emocionar-me: la interpretació de Lied per veu de contratenor. Al capdavall, Scholl és un cantant excepcional en l’oratori de Bach, i això li facilita el camí per al Lied, que també requereix un estil depurat i un frasseig perfecte. El Lied no hi entén de tessitures, sinó de maneres d’interpretar. No tothom en sap, però Scholl sí, i al costat de la seva esposa, ho fa de meravella. Un recital de luxe.

Programa del concert: Lieder de Haydn, Mozart, Schubert, Brahms
Intèprets: Andreas Scholl, contratenor; Tamar Halperin, piano
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 10 de febrer

Valoració: 5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Un rei Lear superespectacular

El rei Lear és una obra espectacular en tots els sentits: es tracta d’una història èpica que retrata totes les passions humanes, a banda de ser una obra d’interpretació coral, atès que no hi ha cap protagonista que destaqui per damunt dels altres, ni tan sols Lear, a parer meu. Per a una obra espectacular, Lluís Pasqual ens proposa un muntatge impactant, fabulós i màgic al Teatre Lliure de Montjuïc.

Personalment, estic molt cansada de veure shakespeares actualitzats perquè no aporten res i desvirtuen el text original. En aquest cas, Pasqual ha optat per una escenografia minimalista bastida sobre taulons de fusta que es mouen d’una banda a l’altra a diferents altures. L’escenari, una llenca de parquet allargada amb una grada a cada banda, és nu, però no hi trobem a faltar res. Hi ha un element clau que ho omple tot: la llum. En aquest Lear, la il·luminació esdevé primordial per crear ambients i espais diferenciats. L’altre element clau d’aquest muntatge és la música, un so en directe que ens acosta al Shakespeare original: el del Globe Theatre.

La il·luminació i la música són els dos actius més importants d’aquesta producció d’El rei Lear, i si hi sumem les torxes de foc que apareixen a la primera escena —foc real, es notava l’escalfor des de la grada—, la cosa esdevé gairebé mística. Jo em vaig sentir com si m’haguessin transportat a un teatre medieval i la sensació va ser absolutament màgica.

En segon lloc cal destacar l’elenc actoral, integrat per 25 intèrprets meravellosos dels quals no en destacaria cap perquè tots ho van fer extraordinàriament bé. És cert que el gran atractiu d’aquest muntatge era veure Núria Espert fent un paper masculí, però no em va semblar que fos millor que Jordi Bosch o Ramon Madaula, per exemple. Novament cal lloar la direcció de Lluís Pasqual, sap treure el millor de cadascun dels actors. Per això em va sobtar gratament l’Edmund de David Selvas, un actor que no m’ha acabat mai de fer el pes i que en aquest Lear fa un malvat esplèndid, corsecat per l’ànsia de venjança. El seu contrapunt és l’Edgar de Julio Manrique, que novament fa un paperàs, com ja ens té acostumats.

Potser la intèrpret menys reeixida en el paper és Laura Conejero com a Regan. Em penso que Conejero, una gran actriu que fa molts anys que admiro, no té prou força per encarnar una malvada, a diferència de Míriam Iscla, que fa la seva germana, Goneril. En canvi, hi ha moments molt impactants, com ara el de Gloster quan li buiden els ulls, interpretat per un Jordi Bosch pletòric. La interpretació que també és remarcabilíssima és la de Teresa Lozano com a bufó, contrapunt perfecte del Lear d’Espert. Totes dues imparteixen sengles lliçons d’art dramàtic en el marc d’una producció superespectacular que està en condicions de pujar dalt de qualsevol escenari del món. Cal felicitar entusiàsticament Lluís Pasqual per aquest Lear colossal que ens va deixar clavats a la cadira i ens va transportar literalment a l’època de Shakespeare.

Títol: El rei Lear
Autor: William Shakespeare
Traductor: Joan Sellent
Versió i direcció: Lluís Pasqual
Intèrprets: Aleix Albareda, Marcel Borràs, Jordi Bosch, Jordi Collet, Laura Conejero, Núria Espert, Míriam Iscla, Jordi Llovet, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Julio Manrique, Òscar Rabadan, Andrea Ros, David Selvas
Espai: Teatre Lliure (Montjuïc)
Dates: del 15 de gener al 22 de febrer

Valoració: 5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

András Schiff: els adéus a la sonata

Sir András Schiff ha tornat al Palau de la Música a presentar-nos un viatge molt interessant i estimulant per les últimes sonates dels quatre grans compositors vienesos: Mozart, Beethoven, Haydn i Schubert. Schiff, un pianista clàssic en tots els sentits, va oferir un recital ple de sensibilitat i de detallisme, tothora amb l’elegància com a segell distintiu.

D’entrada, cal dir que el piano que va tocar Schiff no va ser l’Steinway que estem acostumats a sentir al Palau, sinó un gran piano C. Bechstein fabricat el 1921, amb un so més auster. El concert va començar amb la sonata núm. 17 de Mozart, que Schiff va tocar amb un estil més legato que aquell al qual ens té acostumats. També va fer moltíssims ornaments, però sempre amb criteri i rigor, i sense desvirtuar mai la peça. Va ser una execució brillant i mesurada d’una sonata amb un tercer moviment originalíssim.

Després de Mozart va venir Beethoven amb la sonata núm. 31, i aquí cal dir que Schiff va punxar una mica. A diferència de Mozart, va haver-hi una manca flagrant de legato, a causa d’un ús gairebé inexistent del pedal. Les frases massa vegades van quedar inconnexes i no es percebia sentit d’unitat. Em va sobtar molt sentir Schiff tocant d’aquella manera tan seca i sòbria. Els dos primers moviments van ser decebedors, però a la Fuga tot va canviar, va fer anar el pedal i les entrades de les veus van quedar molt ben enllaçades.

La segona part del concert va començar amb Haydn, el clàssic més ortodox dels quatre, que Schiff va interpretar a la perfecció, amb una gran pulcritud. Però el plat fort de la vetllada va ser la sonata D. 959 de Schubert, la segona de les tres últimes. Afortunadament, va ser una execució que no va tenir res a veure amb el Beethoven que havia tocat abans. Aquí Schiff es va deixar anar, va tocar amb un so expansiu quan calia i amb un so més recollit quan la partitura ho demanava. Va fer gala d’un ventall tímbric amplíssim amb el qual va explorar tots els racons de l’ànima angoixada de Schubert. Amb aquesta interpretació magistral i pletòrica va demostrar que malgrat el seu classicisme estilístic, és capaç d’abordar el primer romanticisme amb resultats meravellosos i un grau superlatiu d’emoció.

Acabat el programa del concert d’aquesta manera tan superba, va seguir amb alguns bisos. També de Schubert, va tocar un dels impromptus D. 899 amb una delicadesa gairebé etèria, i va acabar l’actuació amb una peça del seu país natal, el Somni d’amor núm. 3 de Liszt. Però ai las, Schiff és massa clàssic per a un romanticisme més desenvolupat, i malgrat que ho va tocar amb molta elegància i refinament, no va acabar d’emocionar.

Programa del concert: Mozart, Sonata núm. 17 en si bemoll major, KV 570; Beethoven, Sonata núm. 31 en la bemoll major, op. 110; Haydn, Sonata núm. 61 en re major, Hob. XVI:51; Schubert, Sonata en la major, D. 959
Intèrpret: Sir András Schiff, piano
Espai: Palau de la Música
Data: 5 de febrer

Valoració: 4.5/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

El violí captivador de Hilary Hahn

El cap de setmana proppassat ens ha visitat una violinista d’excepció: l’americana Hilary Hahn, que malgrat la seva joventut, ja té una carrera consolidada molt brillant. Acompanyada per l’OBC dirigida per Kazushi Ono, qui en serà el titular a partir de la temporada vinent, Hahn va oferir un recital de sensibilitat, delicadesa, elegància i emoció a flor de pell.

El concert va començar amb Sogni ed epifanie, una peça d’estrena de Benet Casablancas, encàrrec exprés del compositor resident a l’Auditori. No sóc gaire entusiasta de la música rabiosament actual, però he de reconèixer que la peça de Casablancas va tenir força moments interessants. El que passa tot sovint amb la música que es compon als nostres dies és que ens la imaginem posada com a banda sonora d’una pel·lícula —si més no això és el que em passa a mi, personalment—, i quan la música s’interpreta inclosa en un concert en un auditori, queda un pèl estranya, com fora del seu lloc natural.

El plat fort de la vetllada va venir a continuació. Hilary Hahn va interpretar el concert per a violí de Brahms amb una elegància i una delicadesa extraordinàries. És un concert molt arravatat que es pot tocar de manera més o menys estripada, i Hahn en va fer una interpretació absolutament delicada i apol·línia, sense rascar les cordes en cap moment, amb un so clar i diàfan i unes dobles cordes executades amb una netedat immaculada. El so que Hahn treu del violí és intens i incisiu, a la corda, i l’orquestra en cap moment no la va eclipsar. A més a més, posseeix una tècnica perfecta que li permet fer qualsevol mostra de virtuosisme sense que ho sembli.

A la segona part del concert és on l’orquestra es va lluir més. Kazushi Ono va dirigir la segona simfonia de Rakhmàninov amb precisió i va saber treure el millor de l’orquestra. La corda va brillar i el vent, tot i no ser perfecte, no va fer cap errada grossa. Es tracta d’una simfonia amb un aire fred i desangelat que Ono va saber transmetre molt bé. Va ser una interpretació molt reeixida d’una obra preciosa que jo desconeixia. Confio que Kazushi Ono porti l’OBC a un nivell d’excel·lència raonable després d’uns anys de navegar a la deriva.

Programa del concert: CasablancasSogni et epifanie. Un bagliore tra notti (Rafael Argullol); Brahms, Concert per a violí i orquestra en re major, op. 77; Rakhmàninov, Simfonia núm. 2 en mi menor, op. 27
Intèrprets: Hilary Hahn, violí; Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Director: Kazushi Ono
Espai: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Dates: 30 i 31 de gener, 1 de febrer

Valoració: 4/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari