La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Les relacions perilloses entre l’art i la política

Mai no he sortit decebuda del teatre en veure una obra dirigida i/o interpretada per Josep Maria Pou. Aquest cop tampoc, malgrat algunes crítiques negatives que he llegit sobre Prendre partit. Tracta un tema que em fascina com és la relació entre l’art i la política, i a més, és una obra amb dos personatges molt potents que obre una colla d’interrogants i no en tanca cap, sinó que trasllada el dubte a l’espectador perquè aquest prengui partit, tal com diu el títol de l’obra de Harwood.

En si, l’obra no és tant una història amb plantejament, nus i desenllaç, com la presentació d’una circumstància crucial de la història de l’Europa contemporània. És una mena de retrat d’un fet concret: les entrevistes prèvies que el Major Steve Arnold va fer a Wilhelm Furtwängler de cara a la preparació per al judici que s’havia de celebrar al Tribunal de Desnazificació, l’any 1946. La conversa és dura, aspra, agra i el militar americà supura odi i menyspreu envers el director, la música clàssica i gairebé la cultura europea. El dilema que la situació destil·la és el següent: art i política poden seguir camins completament divergents? Furtwängler assegura que sí, mentre que el Major Arnold està convençut que en les circumstàncies que es van viure sota el règim nazi, això era totalment impossible.

Personalment, subscric tot el que el personatge de Furtwängler diu a l’obra, que la música no té res a veure amb la política i que la seva missió és elevar la cultura d’un país i l’esperit dels homes. Ara bé, no és menys cert que ell va acceptar totes les prebendes que el règim nazi li va atorgar perquè era un gran director d’orquestra i el veneraven. En una situació tan difícil què han de fer els artistes? Una cosa que li retreu el Major Arnold és no haver emigrat d’Alemanya, tal com ho havien fet molts col·legues seus. Furtwängler diu que s’estimava el seu país. No pararíem de trobar arguments a favor de l’un i de l’altre, per això l’obra duu aquest títol.

Tant la tria de la peça com la interpretació em van semblar magistrals, malgrat que aquesta funció ha tingut un començament accidentat, ja que qui havia de fer el paper del militar americà era Joel Joan, però va haver de cancel·lar per malaltia, i en lloc seu hem pogut veure un esplèndid Andrés Herrera. Ell fa el paper del militar exaltat i rude que ve a conquerir els vençuts i a humiliar un home que no entén ni vol entendre. Aquest home és Josep Maria Pou, que encarna el qui es considera el millor director d’orquestra de tots els temps, Wilhelm Furtwängler. Tothora té una actitud distant, serena i resignada. No pensa oposar resistència, però defensarà les seves idees a peu i a cavall fins on calgui.

Herrera i Pou són el contrapès perfecte l’un de l’altre, malgrat que el primer té força més paper que el segon. Al seu darrere hi ha uns magnífics Anna Alarcón i Pepo Blasco, secundaris de luxe, i també Sandra Monclús i Sergi Torrecilla, més discrets. El muntatge i el vestuari són molt encertats, ja que ens recorden perfectament l’ambient i l’estètica dels anys quaranta, gairebé de manera cinematogràfica. Al mig de l’escena, Furtwängler es disposa a ser jutjat i vexat, i és que poc sovint tenim l’ocasió de veure la justícia que van impartir els guanyadors de la guerra un cop derrotada la barbàrie nazi.

Títol: Prendre partit
Autor: Ronald Harwood
Traductor: Ernest Riera
Director: Josep Maria Pou
Intèrprets: Andrés Herrera, Josep Maria Pou, Anna Alarcón, Pepo Blasco, Sandra Monclús, Sergi Torrecilla
Espai: Teatre Goya Codorniu
Dates: del 6 de desembre a l’1 de febrer

Valoració: 5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Hamlet a la Sala Atrium

Quan vaig saber que a la minúscula Sala Atrium farien Hamlet em vaig posar les mans al cap perquè no em sabia imaginar que un clàssic de clàssics pogués escenificar-se en condicions i amb dignitat en una sala amb pressupost minso. Més encara si pensem en les grans produccions cinematogràfiques que se n’han fet, i jo tinc molt present la de Kenneth Branagh, espectacular des de tots els punts de vista. Però havent vist el brillant muntatge que ens proposen Raimon Molins i Marc Chornet, m’he hagut d’empassar tots els prejudicis.

D’entrada, cal dir que la Sala Atrium es transforma de dalt a baix per acollir aquest originalíssim muntatge. Si sempre l’havíem vista amb una grada estreta al davant d’un escenari reduït, aquí han aprofitat la llargada de la sala per convertir-ne la part central en un escenari enfilat damunt d’una tarima de fusta formada per blocs que es pleguen i es despleguen com si fossin peces de lego, i sota dels quals hi ha aigua. L’únic objecte físic d’escenografia és la copa, símbol del verí i de la mort, omnipresent en tota l’obra, que està tenyida de mort, com tots sabem. Potser l’única observació crítica que faria a aquest muntatge tan imaginatiu és que el líquid de la copa sigui transparent i no de color vermell fosc, com correspondria a la sang vessada.

Jo, que no sóc gaire partidària de les actualitzacions dels clàssics, vaig sortir molt gratament sorpresa de la Sala Atrium perquè han aconseguit representar el Shakespeare més famós sense perdre ni un bri de força ni d’intensitat. El muntatge és modern en tant que no hi ha escenografia ni vestits d’època, però el text és l’original i la força i l’expressivitat amb què cada actor es posa en la pell del seu personatge fan reviure el Hamlet shakespearià com si s’estrenés de bell nou. S’ha de lloar, per damunt de tot, el Hamlet de Raimon Molins, perfectament imbuït de l’aura i l’essència del príncep obcecat amb una sola idea que el corseca tota l’obra: venjar el seu pare assassinat, encara que fer-ho suposi eradicar la família sencera.

La resta d’actors també fan un treball encomiable i el conjunt és una representació espectacular i molt original per un muntatge en què l’aigua esdevé protagonista. Un príncep embogit es fa l’amo de l’escenari, de la resta d’actors i d’un teatre de petit format que en aquesta ocasió es fa gran perquè el text és grandiós i la interpretació també. És un Hamlet fidel a l’original, amb algunes alteracions escèniques, i és que a parer meu, els clàssics no s’han d’actualitzar perquè com a tals, són intemporals.

Títol: Hamlet
Autor: William Shakespeare
Traductor: Joan Sellent
Dramatúrgia i direcció: Marc Chornet i Raimon Molins
Intèrprets: Raimon Molins, Alba José, Marc Rius, Xavi Torra, Clara de Ramon, Toni Guillemat
Espai: Sala Atrium
Dates: del 3 de desembre a l’11 de gener

Valoració: 4.5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Tortugues a la Flyhard

He tornat a la Flyhard, aquest cop a veure Tortugues, una comèdia negra que signa Clàudia Cedó i que interpreten quatre joves actors: Dani Arrebola, Àlex Brull, Clara Cols i Alícia Puertas. Un dels motius pels quals m’agrada aquesta sala tan petita de Barcelona és que abans d’anar-hi sempre em pregunto com deuen haver muntat el minúscul escenari de què disposen per escenificar una història. En el cas de Tortugues hi ha un llit amb dues tauletes de nit, una pissarra, una butaca i poca cosa més, però no es troba a faltar res perquè l’obra quedi ben contextualitzada.

Tortugues: la desacceleració de les partícules és una comèdia amb un humor que esdevé més negre a mesura que avança la història. Quan parlem d’experiments científics de resultats incerts amb persones és difícil fer broma, però el text de Clàudia Cedó aconsegueix tractar el tema amb delicadesa, elegància i sentit de l’humor, malgrat que no ens podem abstreure del que hi ha al darrere d’allò que ens fa riure. Dos científics ambiciosos i amb pocs escrúpols decideixen provar un medicament en fase experimental en un humà per observar-ne les reaccions. L’efecte que fa és que li desaccelera l’organisme fins a extrems insospitats.

Tortugues no deixa de ser una trama d’històries creuades, en aquest cas, les de dues parelles: la dels científics i la de les persones «normals». Els primers són brillants, ambiciosos i manipuladors, i els segons tenen una vida quotidiana, tirant a grisa, amb els problemes de la gent ordinària, però a diferència dels científics, que tendeixen a la megalomania i gairebé a l’autisme, la parella «normal» té la capacitat d’emocionar-se per coses petites del dia a dia. Els primers volen fer-se un lloc a la història, i els segons simplement volen viure la vida. El dilema, doncs, està servit, encara que s’amagui darrere d’una comèdia amb moments hilarants.

Tots quatre actors estan fantàstics, però és de justícia destacar l’enorme interpretació de Dani Arrebola, un actor que havíem vist a la trilogia dels Contra d’Esteve Soler, i que aquí fa el paper estrella de la persona que serveix de conillet d’índies als científics sonats. L’evolució del seu personatge, d’un home estressat i nerviós a convertir-se pràcticament en una planta és impressionant i molt divertida. Arrebola és un altre d’aquells actors que hauria d’estar pujant dalt de teatres més importants. Però també s’ha de parlar dels altres, perquè tots quatre formen un conjunt fantàstic, dirigit per la mateixa autora.

De fet, l’èxit de l’obra ha fet que es prorrogui un mes més del previst. La recomano a tothom perquè és una comèdia ben trobada i fa riure, però és més que això: és una reflexió sobre els límits ètics de la ciència.

Títol: Tortugues: la desacceleració de les partícules
Autora i directora: Clàudia Cedó
Intèrprets: Dani Arrebola, Àlex Brull, Clara Cols, Alícia Puertas
Espai: Sala Flyhard
Dates: del 20 de novembre al 12 de gener

Valoració: 4/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Santa Nit (Els pastorets reloaded)

Santa Nit és una versió molt lliure i portada a la Barcelona dels nostres dies d’Els pastorets. De fet, és tan lliure que només ens recorda vagament l’obra popular. Per damunt de tot, és una comèdia molt divertida feta a base de personatges i d’històries creuades, el meu gènere narratiu preferit. Els dos pastorets en aquest cas són dos joves sense feina que volen anar a visitar una amiga que està a punt de parir.

A Santa Nit, els pastorets són Ivan Benet i Marc Rodríguez. Rodríguez és un actor que personalment m’encanta perquè té un do molt especial per a la comèdia. Em costaria veure’l en un altre registre. Al seu costat, Benet, més seriós i més tímid, també acaba formant part de la gran comèdia que és aquesta obra. En el seu camí cap a l’hospital es troben un fris de personatges més o menys extravagants que van d’un mafiós a un saxofonista palestí al metro.

Cristina Genebat, que fins ara només coneixíem com a actriu i traductora, amb Santa Nit es revela com una autora molt solvent, ja que la comèdia és àgil, lleugera, amb les trames ben enllaçades i uns personatges caricaturescos prou ben perfilats. L’encarregat de dirigir aquesta comèdia ha estat el marit de Genebat, Julio Manrique, juntament amb Xavi Ricart, que han sabut recrear tots els espais diversos en què transcorren les escenes de l’obra amb molta imaginació.

Santa Nit és una obra divertida, fresca i sense pretensions, i allò que ens la fa més atractiva, a banda de la hilaritat de la trama —i especialment de les escenes on surt Marc Rodríguez—, és que retrata personatges corrents com qualsevol de nosaltres amb què ens podem identificar amb facilitat. Cadascun amb la seva història, van a la seva fins que al final es troben tots al mig de la muntanya del Tibidabo i es resol el conflicte plantejat, que no és altre que el naixement de la criatura de la protagonista, la Maria, que aquí és mare soltera.

Un dels trets que més m’ha agradat d’aquesta obra és l’adaptació que ha fet l’autora dels elements de l’obra original per dur-los als nostres dies. Jugar al joc de les vuit diferències entre Els pastorets i Santa Nit és un exercici estimulant i tan divertit com l’obra. Malgrat les semblances i les diferències, però, és una comèdia que es pot representar en qualsevol època de l’any, i per això em sobta que duri tan poc al Club Capitol. M’imagino que és cosa de dates i agendes dels actors i del teatre, però seria bo que s’allargués més.

El muntatge escènic és molt imaginatiu tenint en compte l’espai disponible i la gran quantitat d’escenaris on es desenvolupen les accions de l’obra. Amb pocs elements aconsegueix dibuixar molt bé des de l’estació de metro fins al passadís de l’hospital. En definitiva, si teniu ganes de riure, no us podeu perdre Santa Nit.

Títol: Santa Nit
Autora: Cristina Genebat
Direcció: Julio ManriqueXavi Ricart
Intèrprets: Ivan Benet, Marc Rodríguez, Cristina Genebat, Ernest Villegas, Mireia Aixalà, Albert Ribalta, Norbert Martínez
Espai: Club Capitol
Dates: del 10 de desembre al 4 de gener

Valoració: 3.5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Christophe Rousset al Palau de la Música

Pels volts de Nadal Palau 100 ha tingut el gran encert de programar l’Oratori de Nadal, BWV 248, de Johann Sebastian Bach. Es tracta d’una obra unitària, però integrada per sis cantates independents, de les quals Les Talens Lyriques, dirigits per Christophe Rousset, ens n’han interpretat les tres primeres i l’última (corresponents al primer, segon i tercer dia de Nadal, i a l’Epifania, respectivament). Amb ells va actuar-hi el Cor de Cambra del Palau i quatre solistes vocals. El resultat va ser molt bo sense arribar a la perfecció.

Just una setmana abans havíem pogut gaudir d’una interpretació excelsa i sublim d’una altra gran obra de Bach, la Missa en si menor, interpretada per Thomas Hengelbrock. Christophe Rousset té un estil diferent, més auster, més sobri, i una orquestra força menys nombrosa que la de Hengelbrock. El que crida més l’atenció és que les tres trompetes del conjunt instrumental van fer un nombre excessiu d’errors i això va deslluir força algunes àries on tenen molt de protagonisme. És cert que els instruments d’època de vent metall tenen una dificultat afegida pel fet de no tenir pistons, però això no és excusa per a uns intèrprets professionals. A banda d’aquesta disfunció, l’orquestra va tocar molt bé, amb molta harmonia interna i Rousset va donar un aire festiu a l’obra, com correspon a la celebració del Nadal.

Els solistes vocals van ser un pèl desiguals. Per damunt de tot, va destacar el joveníssim tenor alemany Julian Prégardien, que va interpretar l’evangelista i les àries de tenor amb una veu preciosa, una emissió clara i perfecta, un frasseig immaculat i un estil elegant i depurat. Es notava que, més enllà de cantar molt bé, té un coneixement extens del repertori. En segon lloc cal destacar també el baix Matthew Brook, que va cantar amb una veu plena d’autoritat, tot i que la seva manera d’interpretar s’acostava més a l’òpera que no pas a l’oratori, que demana menys inflexions vocals i més sobrietat a l’hora d’abordar cadascuna de les notes.

Katherine Watson va ser correcta, però té alguns problemes en la projecció de la veu, ja que en algunes parts del registre li falten harmònics i això fa que la veu no li vibri correctament i el so que es percep sigui pla. A banda d’això, va anar un pèl curta d’aguts i quan s’enfilava cap amunt no ho feia amb comoditat. El contratenor Damien Guillon va cantar les àries més belles de l’oratori, però va començar amb mal peu, amb dificultats evidents per respirar durant la primera ària. Això va fer que no pogués allargar gaire les frases i les hagués de tallar. A partir de la segona ària va millorar, però és un cantant amb un legato escàs i una veu que queda un xic plana i li manca vibrato. Va fer una interpretació correcta, però no extraordinària.

L’actuació del Cor de Cambra del Palau va ser un pèl decebedora. Amb només divuit cantaires, va començar l’obertura amb poca energia, va fer la sensació que hi faltaven efectius perquè sonava pobre i sobretot, amb manca d’unitat, de cohesió interna. Al llarg de l’obra la sensació d’escassesa va anar minvant, però no es va corregir la manca de cohesió. No va sonar com una massa compacta i unida, i no es va acabar d’integrar bé amb l’orquestra.

Christophe Rousset, calçat amb vambes, va dirigir una versió canònica de l’Oratori de Nadal, amb sobrietat i sense misticisme, però hauria hagut de fer alguns retocs perquè la interpretació hagués estat perfecta.

Programa del concert: Bach, Oratori de Nadal, BWV 248 (cantates 1, 2, 3 i 6)
Intèrprets: Katherine Watson, soprano; Damien Guillon, contratenor; Julian Prégardien, tenor; Matthew Brook, baix; Cor de Cambra del Palau de la Música CatalanaLes Talens Lyriques
Director: Christophe Rousset
Espai: Palau de la Música
Data: 18 de desembre

Valoració: 4/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Anna Netrebko compleix amb Barcelona

Era esperadíssim a Barcelona el concert de la superdiva Anna Netrebko, ja que l’havia de fer el proppassat 17 de maig, però el va suspendre per malaltia. Es va reprogramar pel 17 de desembre, amb un canvi de tenor acompanyant, d’orquestra, de director i de programa (el del maig havia de ser més llarg). És a dir, que llevat de Netrebko, tot va ser diferent de com havia de ser.

D’entrada, s’ha de dir que més enllà de la campanya de màrqueting estratosfèrica que la soprano té al darrere, Netrebko és una cantant excepcional  per diversos motius: té una veu preciosa, homogènia, amb un registre molt ampli, amb greus i aguts generosos, i una tècnica impressionant que fa que sigui sempre una delícia sentir-la. Ara bé, a mi no em sembla una soprano verdiana. Fa tres anys la vaig veure fent Anna Bolena al Met de Nova York i va ser un esdeveniment colossal perquè la seva veu i la seva manera de cantar s’adapten com un guant al belcantisme. Netrebko té una veu cristal·lina i amb un cert gruix i té agilitats; tot això li permet encarar els belcantos dramàtics amb gran precisió i una bellesa estilística fora del comú.

També ha excel·lit en el paper de Donna Anna i ha adoptat l’estil mozartià amb gran facilitat, però si bé la intel·ligència de Netrebko és saber adaptar-se a cadascun dels estils que aborda amb un altíssim grau d’excel·lència, el seu instrument no és il·limitat, i això es veu quan vol encarar el repertori d’una soprano spinto o directament dramàtica. Té una veu gran que sap modular amb encert i elegància, però és una veu que voleia i li falta pes per interpretar amb dramatisme i credibilitat papers com Lady Macbeth, Leonora (Il Trovatore) o Maddalena. Va sortir a escena amb la famosa ària de la carta de Macbeth, i va haver de forçar al màxim el registre greu, que és generós per a una soprano lírica, però insuficient per a un paper que és gairebé de mezzosoprano. Tothora es notava que a la veu li faltava pes, que s’enfilava al registre agut amb massa facilitat i això llevava emoció a una interpretació tècnicament immaculada.

Va cantar «Tacea la notte placida» en pur estil belcantista, quan Verdi és tota una altra cosa, la veu ha de pesar i enfilar-se als aguts s’ha de notar que costa, perquè la soprano que fa Leonora és una dramàtica sense agilitats. O sigui, Netrebko va demostrar que és una cantant esplèndida, però fora del seu repertori, ja que va forçar massa la veu per fer papers massa foscos per a una veu lluminosa com la seva.

La segona part va ser més lluïda. Va interpretar Manon Lescaut i Adriana Lecouvreur  amb una elegància, una bellesa i una puresa d’estil fabulosos i el seu instrument preciós va brillar més perquè són àries més líriques que les que havia cantat anteriorment. En canvi, «La mamma morta», sobrecarregada d’efectisme i amb un dramatisme totalment impostat, va quedar artificiosa perquè és una ària molt forta i malgrat que la seva tècnica excepcional li permet capejar moltíssimes dificultats, l’instrument no li respon davant d’un repte fora del seu abast. En les àries més dramàtiques, Netrebko força massa i em temo que si a partir d’ara vol dedicar-se a aquest tipus de repertori, la veu se li’n pot anar a can pistraus. Espero que la seva intel·ligència li faci veure que forçar la màquina és contraproduent, per més possibilitats i recursos que tingui.

El tenor que la va acompanyar en dos duos, el d’Otello i el de Manon Lescaut, Yusif Eyvazov, va ser un cantant a oblidar ràpidament que no arriba ni a la sola de la sabata a Netrebko. Té una veu lletja, mal projectada, entubada, amb un vibrato que de tan excessiu és ja un trèmolo constant. És un tenor amb molts problemes tècnics de base que en cap teatre seriós no passaria de comprimari de segona.

La gran sorpresa de la vetllada va ser l’Orquestra Simfònica del Vallès, que dirigida per Massimo Zanetti, va tocar amb l’estil que cada compositor requereix, marcant caràcter i sabent-se adaptar en tot moment a les necessitats de la diva russa. Els trossos que va tocar sola, l’obertura de La forza del destino, el preludi de La Traviata i l’Intermezzo de Pagliacci, va demostrar que és una orquestra de tanta o més qualitat que l’OBC o l’orquestra del Liceu. Li falten instrumentistes, certament la corda sona un pèl exigua, però van tocar un Verdi que sonava Verdi i un verisme que sonava verisme. És a dir, sonava del tot professional, amb estil, caràcter i temperament.

Programa del concert: Verdi, àries i duos de La forza del destino, Il Trovatore, Macbeth, La Traviata, OtelloPuccini, àries i duos de Manon LescautGiordanoAndrea ChénierLeoncavalloPagliacciCileàAdriana Lecouvreur
Intèrprets: Anna Netrebko, soprano; Yusif Eyvazov, tenor
Orquestra Simfònica del Vallès
Director: Massimo Zanetti
Espai: Palau de la Música
Data: 17 de desembre

Valoració: 3.5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Xostakóvitx eclipsa Sarah Chang

Aquest cap de setmana la temporada de l’OBC a l’Auditori ens ha dut el Concert per a violí de Dvórak, interpretat per una de les considerades millors concertistes actuals, l’americana Sarah Chang, i la Simfonia núm. 11 de Xostakóvitx, anomenada «L’any 1905», en record de la revolta del Diumenge Sagnant a Sant Petersburg. La direcció va anar a càrrec de Vassily Sinaiski. El resultat va ser més que notable.

No havia sentit mai Sarah Chang en directe, i per a mi era l’al·licient principal del concert, però he de dir que en conjunt va ser força més reeixida la interpretació de la simfonia de Xostakóvitx que no pas la del concert de Dvórak. Chang és una violinista molt competent, amb una tècnica plena de virtuosisme i una afinació perfecta, però amb això no n’hi ha prou per ser un bon concertista. El so que treu del violí és pobre i gosaria a dir que un pèl buit; no és un so a la corda, ple i ample. Per això l’orquestra el va tapar pràcticament tota l’estona i el so del violí només es podia sentir en condicions quan tocava ella sola o amb l’orquestra molt apianada. El so de Sarah Chang és com un material absolutament mal·leable que pot fer qualsevol pirueta vertiginosa, i això li dóna elasticitat, però li resta calidesa. El resultat va ser una execució més aviat freda d’un concert amarat de romanticisme.

A la segona part, el concert va millorar força. L’OBC va treure l’artilleria pesada de la percussió per interpretar l’onzena simfonia de Xostakóvitx, una peça grandiosa, colossal en tots els sentits que Vassily Sinaisky va dirigir amb molt d’encert i precisió. Estem acostumats que en les obres de gran orquestra del tombant de segle del XIX al XX l’OBC fa sonar molt fort la percussió i el vent metall de manera que ofeguen la corda, però aquest no va ser el cas de Xostakóvitx, en què es van sentir i distingir perfectament cadascuna de les seccions de l’orquestra, la corda inclosa.

Potser perquè és rus, o potser no, Sinaisky va saber transmetre tot el que aquesta simfonia conté: violència, opressió i voluntat imperial. Tal com en diu el títol, «L’any 1905», Xostakóvitx la va compondre per dedicar-la al Diumenge Sagnant, en què una protesta pacífica de treballadors va ser esclafada brutalment per les tropes del tsar. La música ho diu tot, és electritzant, violenta, imperial i fins i tot aterridora. La interpretació de l’OBC va ser impactant perquè va transmetre a la perfecció tot el que hi ha al darrere de la música i ens va deixar clavats a la cadira.

Programa del concert: Dvórak, concert per a violí i orquestra en la menor, op. 53; Xostakóvitx, simfonia núm. 11 en sol menor, op. 103, «L’any 1905»
Intèrprets: Sarah Chang, violí; Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Director: Vassily Sinaisky
Espai: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Dates: 12, 13 i 14 de desembre

Font: Núvol

Valoració: 3.5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Una Terra baixa magistral per Lluís Homar

Ja sabia que Lluís Homar és un monstre de l’escena, però cal reconèixer que en aquest muntatge originalíssim d’un gran clàssic com Terra baixa se supera. Em penso que Homar, juntament amb Francesc Orella, són els dos actors catalans que actuen amb més naturalitat, quan els veiem a l’escena sembla com si els estiguéssim espiant a casa seva. Lluís Homar és versàtil, polièdric, però alhora amb una forta personalitat que deixa regalimar en tots els personatges que encarna. En aquesta Terra baixa es posa a la pell de quatre personatges diferents d’una mateixa obra: la Marta, el Manelic, el Sebastià i la Nuri. I és perfectament creïble en tots quatre. Això sí que és increïble.

En un escenari primer tot blanc i després ple de fulles i troncs secs, Homar imparteix una lliçó de teatre perquè aconsegueix dramatitzar ell tot sol la gran història èpica del triangle amorós format pel Manelic, la Marta i el Sebastià. Fa les transicions d’un personatge a l’altre de manera absolutament natural, sense que gairebé ens n’apercebem, amb canvis de veu subtils però suficients perquè sapiguem amb claredat quin és el personatge que parla. És difícil descriure la seva manera d’interpretar aquesta obra, perquè ho fa tot sense que ens adonem que ell sol es posa a la pell de quatre personatges ben diferents entre si. Sense anar més lluny, les llàgrimes que vessa quan fa la Marta són tan reals, que sembla que estiguem veient una dona a escena.

Aquesta adaptació del gran clàssic de Guimerà, que signen a quatre mans el mateix Homar i Pau Miró, qui el dirigeix, està feta a mida d’Homar, perquè cap més actor no seria capaç d’encarar-la i sortir-ne airós. Veure aquest muntatge dóna la raó a Homar quan diu que està en el millor moment de la seva vida. Es nota perquè està superb tota l’estona interpretant tots els personatges en una espiral de tensió creixent que, al ritme cadenciós de la música de Sílvia Pérez Cruz, arriba a un apoteòsic «He mort el llop», dit sense crits i sense escarafalls, amb lucidesa i senderi. És curiós perquè en cap moment no sembla que Homar faci cap ostentació de passió desmesurada, sinó que els matisos i les inflexions de veu que fa ja denoten l’estat d’ànim de cada personatge.

L’escenografia és senzilla i minimalista, però suficient per representar el món de la terra baixa i el de la terra alta mitjançant el contrast de colors entre el blanc del primer pla i els troncs foscos del darrere. En aquesta Terra baixa tan particular, una obra èpica esdevé continguda de formes, però pren una força desmesurada per la interpretació egrègia d’un Lluís Homar tocat de gràcia que aconsegueix fins i tot que visualitzem físicament els personatges, i no tan sols a través dels mínims canvis de vestuari que fa, sinó per la seva manera de dir-ne cadascun.

En definitiva, Homar es fa l’amo de l’escenari perquè és un actor veterà amb moltes taules que demostra que coneix molt bé l’ofici i el text que interpreta, i a més a més, es veu que va sobrat, i això és un valor afegit que fa que produeixi encara més emoció.

Títol: Terra baixa
Autor: Àngel Guimerà
Adaptació: Pau Miró i Lluís Homar
Director: Pau Miró
Idea original i intèrpret: Lluís Homar
Espai: Teatre Borràs
Dates: a partir de l’11 de novembre

Valoració: 5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

La missa en si menor de Thomas Hengelbrock

He de confessar que no havia sentit a parlar mai del Balthasar-Neumann-Chor und –Ensemble, que dirigeix Thomas Hengelbrock. Aquesta setmana han visitat Barcelona per oferir una versió immensa i carregada de misticisme de la gran missa en si menor de Bach.

La darrera vegada que vam poder sentir aquesta gran obra va ser en la interpretació de John Eliot Gardiner l’any passat a l’Auditori. Va ser una versió memorable, llevat del fet que els solistes, Gardiner els va fer sortir del cor i van quedar força per sota del nivell interpretatiu del conjunt i això va deslluir una mica l’execució de l’obra. Per això quan vaig saber que Thomas Hengelbrock també trauria els solistes del cor em van saltar les alarmes. Ara bé, s’ha de reconèixer que el seu cor té solistes de més qualitat que el cor Monteverdi.

Sóc una entusiasta fervent i apassionada de les versions de Herreweghe de les obres religioses de Bach i tot i que no m’agrada fer comparacions, la interpretació de Hengelbrock de la missa en si menor va anar en la mateixa línia del director flamenc, i per això em va deixar absolutament corpresa. Va fer sortir una orquestra prou nombrosa que va fer una execució perfecta de l’obra, amb instruments d’època, tenint en compte que especialment els de vent metall presenten una dificultat d’execució afegida respecte dels seus equivalents moderns. El cor va sonar amb una gran unitat i el conjunt, sota la direcció de Hengelbrock, va executar la missa amb els registres greus ben marcats, cosa que va donar solemnitat i una gran aura mística a l’obra.

L’única puntualització que faria és que l’inici, el Kyrie, va ser excessivament lent, i fins al final del Gloria va haver-hi petits desajustos entre les diferents seccions de l’orquestra, cosa que va fer que no sonessin totes a l’hora, sinó que en molts moments es percebia una massa sonora indefinida. Però la cosa va canviar completament a partir del Cum sancto spirito, en què músics i cantants es van posar d’acord i tot va anar ben quadrat i alhora. Totes les seccions del Symbolum Niceum, especialment l’Et incarnatus est, van ser executades amb una lentitud extensa i plena d’un so embolcallador que conferia un grau d’espiritualitat i de misticisme superb a l’obra.

El punt culminant de la missa en si menor, l’Agnus Dei, el va cantar el contratenor Alex Potter, que va demostrar que és un cantant molt bo, en una interpretació tècnicament perfecta, carregada d’intensitat i d’emoció. La resta de solistes, sense estar a la seva altura, van ser més que correctes, i van demostrar que poden sortir del cor i fer solos. Destacaria especialment les solistes femenines, sobretot la soprano Nicole Pieper, que va fer un Laudamus te, ària dificilíssima, capejant amb desimboltura totes les dificultats tècniques que presenta, amb una veu molt ben projectada i ben homogènia.

Thomas Hengelbrock va ser l’encarregat de dirigir aquesta obra colossal, i va reeixir-hi amb escreix, perquè llevat de petits desajustos a la primera part, va aconseguir crear l’atmosfera espiritual necessària a través d’una música que traspua passió i intensitat mística per tot arreu.

Programa del concert: Bach, Missa en si menor, BWV 232
Intèrprets: Balthasar-Neumann-Chor und -Ensemble
Director: Thomas Hengelbrock
Espai: Palau de la Música
Data: 11 de desembre

Valoració: 4.5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Desdèmona, l’altra cara d’Otel·lo

Desdèmona és l’Otel·lo shakespearià vist des de l’altra banda del mirall: la de les dones, personatges col·locats en segon terme a l’obra de Shakespeare, tractats com a éssers sense capacitat de decisió, supeditats a la voluntat dels homes. Paula Vogel retrata Desdèmona (l’aristòcrata), Emília (la criada) i Bianca (la prostituta) com a dones recloses en el marc mental d’una societat profundament patriarcal i masclista, però que tenen inquietuds i anhels de llibertat.
L’obra mostra les darreres vint-i-quatre hores de la vida de Desdèmona, abans que el seu marit la mati, pres per la gelosia. Veiem com els tres personatges, molt diferents entre si, expliquen les seves misèries, riuen, fan broma, s’enfaden, recorden, ploren, i tot passa al minúscul espai de la bugada, zona femenina per excel·lència. Cadascuna a la seva manera, totes tres volen alliberar-se de la situació que viuen.
Desdèmona, molt diferent de com és el personatge shakespearià, és una dona molt normal i poc virtuosa, que està tipa de la gelosia del seu marit i voldria gaudir dels plaers terrenals, per això enveja Bianca. Per contra, Bianca enveja Desdèmona perquè té un matrimoni tradicional, que és el que ella anhela. Emília, la més pudorosa, confessa que odia el seu marit Iago, i que no està gens satisfeta amb el seu matrimoni; simplement hi està resignada. La gràcia de la Desdèmona de Paula Vogel és que ens ensenya les misèries quotidianes de la vida de tres dones insatisfetes i això és l’antítesi de l’èpica de l’Otel·lo de Shakespeare. No hi ha gestes ni heroïcitats, sinó petites coses que configuren la vida mundana. En definitiva, lluny de ser una història de blancs i negres, és una obra de grisos.
El punt feble de Desdèmona és que més enllà de la presentació detallada de les tres protagonistes, no té trama. És a dir, es tracta del fragment d’Otel·lo de la trobada entre elles en el punt previ a l’assassinat de Desdèmona a mans del seu marit. És un moment de molta tensió a la trama d’Otel·lo, però Desdèmona no és una història amb plantejament, nus i desenllaç, sinó que és la descripció de tres personatges i prou. L’obra fa referències contínues al drama de Shakespeare —i algú es pot perdre si no el té present—, que és la història real de la qual Desdèmona vol ser un apèndix desenvolupat.
En aquesta ocasió tenim cinc actrius que s’alternen. El dia que hi vaig anar jo van actuar Sara Espígul (Desdèmona), Gemma Martínez (Emília) i Maria Ribera (Bianca), integrants de la companyia La Mandona, de la qual també formen part Carmela Poch i Alba Florejachs. Totes tres van interpretar amb molta gràcia els seus personatges. Encara que Otel·lo sigui un drama, Desdèmona pretén ser una comèdia, perquè fa una lectura molt xocant dels tres personatges femenins. Quan es mostren les interioritats de qualsevol heroi o heroïna, ben aviat descobrim que també són de carn i ossos i que tenen els mateixos sentiments que qualsevol altre ésser humà. Sara Espígul és una Desdèmona coqueta, Gemma Martínez és una Emília hipòcrita, i Maria Ribera és una Bianca eixelebrada i molt divertida. És una visió molt original i completament allunyada de l’èpica shakespeariana.

Títol: Desdèmona
Autora: Paula Vogel
Traductora: Helena Tornero
Director: Martí Torras
Intèrprets: Sara Espígul, Gemma Martínez, Maria Ribera, Alba Florejachs, Carmela Poch
Espai: Sala Muntaner
Dates: del 12 de novembre al 14 de desembre

Valoració: 3/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Alina Ibragimova interpreta un Bach espectacular

La jove violinista russa Alina Ibragimova va presentar a l’Auditori de Barcelona un programa compromès i dificilíssim com són les dues primeres sonates i les dues primeres partites per a violí sol de Bach, incloent-hi la famosa Ciaccona, darrer moviment de la segona partita, amb la qual va cloure un concert impressionant. Sens dubte, va sortir airosa i triomfant del repte.
Les sonates i partites per a violí sol de Bach no estan a l’abast de qualsevol intèrpret. Més enllà d’una perfecció tècnica a prova de bomba, requereixen una gran maduresa musical, perquè darrere de l’extrema dificultat que plantegen a l’intèrpret, són obres d’una enorme profunditat i càrrega espiritual.
Ibragimova només té 29 anys, però ja ha assolit un grau de maduresa admirable. Va tocar amb una afinació perfecta en tot moment, sense vibrar i gairebé sempre en primeres posicions —en això consisteix l’estil barroc. El so del violí Bellosio que toca va ser ple i càlid i va executar les dobles cordes, tan abundants en aquestes obres, amb netedat total, sense rascar gens les cordes i amb una afinació perfecta dels acords. La seva solvència tècnica és indiscutible.
Però a més a més, també vam poder observar un altíssim grau d’assimilació de les obres i de l’estil que requereixen. La interpretació d’aquestes peces tan endimoniades no va ser només l’execució perfecta d’una pirueta tècnica i prou, sinó que Ibragimova va saber transmetre la profunditat insondable de les sonates i partites de Bach. Aquí és on va fer palesa la seva maduresa interpretativa, malgrat la seva joventut. De fet, només veient-la a escena, la naturalitat amb què agafava el violí i l’arc i l’austeritat amb què es movia —sense gestos ni moviments exagerats o amanerats—, ja denotaven un gran coneixement de les obres que va tocar.
Pel meu gust, potser en la Ciaccona va fer tant d’èmfasi en la perfecció tècnica, que li va faltar anar una mica més enllà, transcendir la tècnica i deixar-se anar per assolir la dimensió espiritual que té aquesta peça, que en dos moments concrets és com si poguéssim tocar l’inefable amb els dits. Però això és una apreciació molt personal d’estil. En definitiva, som davant d’una primera espasa del violí, sortosament molt jove, que esperem que torni més vegades a Barcelona.

Programa del concert: Bach, sonata num. 1 en sol menor, BWV 1001; partita núm. 1 en si menor, BWV 1002; sonata núm. 2 en la menor, BWV 1003; partita núm. 2 en re menor, BWV 1004
Intèrpret: Alina Ibragimova, violí
Espai: l’Auditori (Sala Oriol Martorell)
Data: 4 de desembre

Valoració: 5/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Javier Perianes al Palau de la Música

Des que la temporada passada vaig descobrir Iván Martín i em va deixar completament enlluernada, em deleixo per descobrir pianistes que em són desconeguts, especialment si són joves. Aquest és el cas de Javier Perianes, però el cert és que malgrat ser un pianista competent, no em va causar una emoció profunda, sinó que més aviat em va deixar freda.
El programa del concert era absolutament llaminer: Mendelssohn, l’obra pianística del qual no es prodiga gaire, i Beethoven. Perianes ha enregistrat no fa gaire un àlbum amb peces de Mendelssohn, i val a dir que és un compositor al qual ha pres molt bé la mida, perquè l’interpreta amb una gran elegància i sensibilitat. Els dits acaricien les tecles amb una intensitat continguda magistral que retrata el compositor a la perfecció.
Ara bé, si és un gran intèrpret de Mendelssohn, l’estil que gasta en Beethoven és molt discutible. Gairebé semblava que fossin dos pianistes diferents en cada compositor. Perianes va tocar les sonates núm. 12, 27 i 31 de manera hieràtica, fent les notes massa picades —i per tant, massa curtes—, sense legato, no hi havia continuïtat entre les frases, que quedaven aïllades les unes de les altres. Va ser un Beethoven molt estrany, amb una contenció molt excessiva i sense a penes ús del pedal que va sonar massa quadrat i sense nervi, gairebé sense ànima.
No sé si Perianes té tendència a ser un pianista intimista, però aquest qualificatiu queda curt per descriure la seva interpretació de Beethoven, les sonates del qual semblava que toqués a cau d’orella, amb pocs contrastos tímbrics, sense expansió sonora. Certament, Perianes és un pianista amb una sensibilitat exacerbada, però el so que transmet és massa pulcre, massa teòric, massa endreçat, és a dir, mancat de vida, com si no es despentinés mai. Tot i que aquesta sensació només la vaig tenir amb Beethoven. Mendelssohn el va interpretar de manera molt més lliure i desimbolta.
En definitiva, Javier Perianes és un pianista tècnicament molt competent i dotat d’una gran sensibilitat interpretativa, però el seu estil resulta massa quadrat, rígid i fred, si més no, en Beethoven.

Programa del concert: MendelssohnCançons sense paraulesBeethoven, sonata núm. 12, op. 26; Mendelssohn, Variacions serioses, op. 54; Beethoven, sonata núm. 27, op. 90; Mendelssohn, Preludi i fuga, op. 35 núm. 1; Beethoven, sonata núm. 31, op. 110
Intèrpret: Javier Perianes, piano
Espai: Palau de la Música
Data: 2 de desembre

Valoració: 3.5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Un somni gairebé perfecte

Tenia moltes ganes de veure la comèdia més famosa de Shakespeare, de la qual coneixia algunes coses, però de manera molt superficial. Coneixia, sobretot, la meravellosa peça musical que en va fer Mendelssohn. La producció d’El somni d’una nit d’estiu del TNC, dirigida per Joan Ollé, destaca en primer lloc per una escenografia esplendorosa, preciosa i màgica. És una obra coral, sense cap protagonista singular, i amb diverses trames que s’encreuen. El resultat és un mosaic molt divertit i gens bigarrat.
En aquesta ocasió hem gaudit del luxe de veure un conjunt de grans actors com ara Mercè Arànega, Xicu Masó, Joan Anguera o Enric Majó en papers importants però curts, que han brodat com una filigrana. Ara bé, no tot l’elenc actoral ha estat de la mateixa categoria. Cal dir que la trama més reeixida i la que resulta més divertida és la dels còmics que representen l’obra sobre Píram i Tisbe, perquè és quan veiem a escena actors de raça com Anguera, Masó, Oriol Tramvia, Xavier Soler i Eduard Muntada.
També és de justícia lloar la Titània de Mercè Arànega, paper que interpreta tocada per la màgia i l’elegància que la reina de les fades requereix. Arànega, una gran actriu que sempre va sobrada, és una Titània que esdevé la reina de l’obra. Al seu costat, l’Oberon de Lluís Marco queda un pèl discret. Qui em va sorprendre molt gratament perquè no el coneixia, va ser Pau Viñals, que va fer un Puck immens, ple de gràcia, de lascívia i de malícia, un ésser mig demoníac amb un maquillatge fantàstic que es movia com un acròbata i que amb la seva veu dolça i mel·líflua hauria pogut convèncer qui fos de qualsevol bajanada. Va ser un Puck genial.
Ara bé, va haver-hi un punt més gris: els quatre joves que interpreten Hèrmia (Clàudia Benito), Lisandre (Albert Prat), Helena (Laura Pujolàs) i Demetri (Guillem Motos), van resultar mediocres, amb poca gràcia, artificiosos i un pèl sobreactuats, i el seu tros es va fer avorrit i una mica pesat. Aquesta és la trama dels embolics entre dues parelles que s’intercanvien rols en funció d’haver-se pres un elixir màgic. Van estar especialment desafortunades Clàudia Benito i Laura Pujolàs, mentre que, inexplicablement, Guillem Motos i Albert Prat, que en altres interpretacions m’han agradat molt, aquí em van decebre.
Però si en aquest muntatge tan espectacularment bonic i màgic hi hem de trobar un inconvenient gros, no és altre que el so. Sabem que la sala gran del TNC sempre ha arrossegat problemes d’acústica perquè l’escenari és molt gran i el so es perd, i això fa que en moltes obres els actors hagin de fer servir micròfons incorporats tota l’estona. Aquest també va ser el cas d’El somni, però el pitjor és que els micros no estaven ben col·locats, perquè el so va ser deficient moltes estones: les veus no se sentien prou nítidament o sonaven massa llunyanes. Si l’amplificació es fa perquè el so sigui òptim, de què serveix si acaba no sent-ho?
En definitiva, aquest somni no és perfecte, però s’hi acosta molt. Té algunes petites arestes a llimar, però s’hi nota la traça i la mestria de Joan Ollé, que afortunadament, ha apostat per un muntatge clàssic i preciós.

Títol: El somni d’una nit d’estiu
Autor: William Shakespeare
Traductor: Joan Sellent
Director: Joan Ollé
Intèrprets: Pere Eugeni Font, Victòria Pagès, Enric Majó, Clàudia Benito, Albert Prat, Guillem Motos, Laura Pujolàs, Joan Anguera, Xicu Masó, Oriol Tramvia, Xavier Soler, Eudard Muntada, Lluís Marco, Mercè Arànega, Pau Viñals, Carol Muakuku, Rosa Muñoz
Espai: TNC (Sala Gran)
Dates: del 19 de novembre de 2014 al 18 de gener de 2015

Valoració: 4/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari