La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Arabella torna al Liceu

Ha arribat a final d’any, però per fi el Liceu s’ha dignat a posar el seu granet de sorra a l’any Strauss, en què se celebra el 150è aniversari del naixement del compositor alemany. Arabella, estrenada a Dresden el 1933, va arribar al Liceu el 1962 per mà d’una debutant Montserrat Caballé i des d’aleshores només s’hi ha representat en tres ocasions comptant l’actual. És un balanç ben minso per a una òpera tan meravellosa.
Sóc una devota de Strauss, però dins l’excel·lència de les seves òperes, Arabella és una de les que més m’agrada, al costat de Salome. En molts moments recorda Der Rosenkavalier, tot i que Arabella és musicalment més clàssica i menys donada a l’experimentació. També anticipa molts moments de les quatre últimes cançons, considerades la culminació de l’obra straussiana.
La història d’Arabella és la d’una família noble vinguda a menys que es veu en la necessitat de casar la filla gran (Arabella) amb un magnat perquè pugui fer sortir la família del sot on està ficada. La música que Strauss posa a cada personatge és elegant i deliciosa i s’adiu perfectament a la psicologia de cadascun. La trama és divertida i té un final feliç. Es tracta d’una comèdia amable amb una música grandiosa i excelsa.
La gran protagonista d’aquesta Arabella va ser Anne Schwanewilms, una soprano de primera divisió que va interpretar una Arabella de somni, malgrat que no estava en plena forma, tal com va anunciar la megafonia del Liceu en el primer entreacte. Se li van trencar un parell d’aguts de manera gairebé imperceptible, però va demostrar que coneix el paper a fons, i a més, té una veu preciosa i cristal·lina, i la manera de cantar em va recordar molt la gran Elisabeth Schwarzkopf, que també tenia un estil dur i fred, com Schwanewilms. Ara bé, la tècnica és magistral i té un domini complet de la veu. Va ser una Arabella dolça, refinada i molt elegant.
La resta del repartiment no va ser tan meravellós. Inicialment, quan es va anunciar la temporada actual, el personatge de Zdenka l’havia de fer Genia Kühmeier, una soprano lleugera magnífica, que ja fa temps que va anul·lar el compromís amb el Liceu i en el seu lloc van posar-hi la mediocre Ofèlia Sala, que té una veu minúscula i això fa que hagi de forçar la veu per fer-se sentir, cosa que produeix un vibrato excessiu que és molt molest i no deixa sentir les notes nítides. Això és especialment notori en el registre agut. El que sí que té és un frasseig impecable.
Qui va suspendre la tercera i la quarta funcions d’Arabella a corre-cuita per malaltia va ser Michael Volle, el baríton que fa Mandryka. En lloc seu vam poder sentir James Rutherford, un bon baríton amb una veu ampla i bonica, però sobre la qual li falta un pèl de control. La gran sorpresa de la nit va ser la Fiakermilli de Susanne Elmark, una soprano lleugera meravellosa que va enlluernar amb una interpretació absolutament brillant d’un paper molt graciós ple d’aguts, salts i notes picades que ella va executar amb total seguretat.
Doris Soffel, que ha estat una gran mezzo, ara ja de retirada, va fer una Adelaide molt digna, però al seu costat, Alfred Reiter com a Waldner, va demostrar que és un cantant dolent en un paper afortunadament curt. Els dos tenors, Will Hartmann i Thomas Piffka, van estar molt poc encertats. L’orquestra va tocar de manera correcta, però sense fer-se notar. Va ser absent en bona mesura, es va limitar a acompanyar els cantants, cosa impensable en Strauss, en què l’orquestra és un personatge més, ha de marcar presència i brillar. La direcció de Ralf Weikert va resultar ensopida i sense cap emoció.
La producció escènica va ser austera però bonica i molt convincent, especialment a l’escena del ball del segon acte. Feta a base de plafons corredissos darrere dels quals hi havia els espais d’actuació, deixava la part de davant de l’escenari completament blanc per a les accions principals de la història. Un vestuari molt elegant, a l’estil vienès, va completar aquesta producció més que correcta.

Títol: Arabella
Autor: música de Richard Strauss; llibret d’Hugo von Hoffmannsthal
Repartiment: Anne Schwanewilms (Arabella), Ofèlia Sala (Zdenka), James Rutherford (Mandryka), Will Hartmann (Matteo), Doris Soffel (Adelaide), Alfred Reiter (Waldner), Thomas Piffka (Elemer), Roger Smeets (Dominik), Torben Jürgens (Lamoral), Susanne Elmark (Fiakermilli)
Director musical: Ralf Weikert
Director d’escena: Christof Loy
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 26 de novembre

Valoració: 3/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

El llarg dinar de Nadal

El llarg dinar de Nadal és, sens dubte, una de les millors propostes teatrals que ens ha fet mai el Círcol Maldà. Per a aquesta ocasió s’ha canviat la disposició de la sala i s’ha dividit l’espai entre escenari i cadires per al públic en longitud, per la part més llarga de la sala, en comptes de com era abans, amb l’escenari a la part del davant i les cadires a la del darrere. D’aquesta manera trobo que es guanya espai per a tothom, encara que la distància entre actors i espectadors esdevingui mínima.

Dit això, l’escenografia que requereix aquesta obra és mínima: una taula llarga de menjador, parada, i quatre o cinc cadires al voltant. L’obra és la història d’una família al llarg de quatre o cinc generacions vistes a través dels dinars de Nadal que es van succeint, any rere any, a la mateixa casa. Els personatges neixen, creixen, es fan grans, es casen, tenen fills i es moren: és l’espectacle de la vida. El plantejament és molt original perquè veiem a càmera ràpida gairebé cent anys d’història, però a més, l’obra desprèn una tendresa encantadora.

Com que tots els actors han de fer personatges de totes les edats, a vegades passa que veiem una mare més jove que el seu fill, i això dóna un toc d’humor i de surrealisme a l’obra. El llarg dinar de Nadal no és un drama ni una comèdia, sinó tot el contrari, perquè no té principi ni final: és un cicle que recomença eternament, com la vida. A través del pas dels anys i de les generacions canvien els temes de conversa i les preocupacions, però el centre és sempre la família i la casa pairal. És un retrat en moviment de la família Bayard.

Els actors, esplèndids, fan canvis molt mínims de pentinat i de vestuari per adequar-se als canvis de personatge que fan, ja que tots set fan tan aviat de senyors com de criats, de vells com d’infants. És un treball coral molt remarcable, sense ningú que sobresurti. Escenogràficament, malgrat les limitacions d’un espai tan petit com el Círcol Maldà, l’obra està molt ben resolta. Juga amb les dues portes que hi ha al final de la sala, una de les quals és la mort, amb una llum blanca com a signe distintiu.

El llarg dinar de Nadal em va commoure molt per la senzillesa, la humanitat i la tendresa que traspua, perquè parla de les petites coses de la vida, les alegries, les tristeses, les misèries, sense cap estridència ni cap punt de gir trasbalsador. És clar, no és una obra lineal, sinó cíclica, som davant d’una mateixa escena repetida moltes vegades amb personatges que van canviant. Surts del teatre embolcallat de vida, per uns moments t’has sentit com si fossis un convidat més en aquella taula parada. Només vaig lamentar-ne una cosa: que fos massa curta (dura exactament una hora).

Títol: El llarg dinar de Nadal
Autor: Thornton Wilder
Traductor: Víctor Muñoz i Calafell
Director: Alberto Díaz (amb la col·laboració d’Albert Prat)
Intèrprets: Bruna Cusí, Ignasi Guasch, Aina Huguet, José Pérez-Ocaña, Magda Puig, Maria Rodríguez Soto, Joan Solé
Espai: Círcol Maldà
Dates: del 12 de novembre al 7 de desembre

Valoració: 5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Natalie Dessay al Liceu

Natalie Dessay ho tenia tot per convertir-se en una soprano gairebé totterreny: va començar com a soprano lleugera i amb els anys va anar guanyant registre central i va començar a abordar papers de lírica. A parer meu, era l’única soprano que actualment podia fer aquest pas perquè té una veu amb prou entitat. Però fa poc més d’un any va anunciar que es retirava dels escenaris, segurament perquè a causa de tres operacions de nòduls, la veu ja no li respon com ho feia abans. Continua tenint una tècnica brutal, però la veu es nota cansada i ressentida.

En el concert que va oferir al Liceu al costat del contratenor Christophe Dumaux i Le Concert d’Astrée dirigit per Emmanuelle Haïm, es va confirmar aquesta impressió que ja s’intuïa quan va fer l’Antonia de Les contes d’Hoffmann fa dues temporades al Liceu. Malauradament, Dessay és una ombra del que era. Té seriosos problemes per respirar i li costa fer frases llargues plenes de melismes i filigranes. D’altra banda, els aguts no són ni de bon tros esplendorosos com abans, que podia fer un sol 5 sense despentinar-se. Malgrat això, Dessay segueix sent una cantant excel·lent perquè té una tècnica perfecta i consolidada, però l’instrument no li respon com abans, que feia el que volia amb la veu.

El concert va estar integrat gairebé exclusivament per escenes de Giulio Cesare de Händel, concretament per fragments de Cleopatra i de Cesare, interpretat brillantment per Christophe Dumaux, que l’any passat va cantar aquesta mateixa òpera amb ella a Nova York, però en el paper de Tolomeo. Dessay va tenir quatre grans àries: «V’adoro pupille», «Se pietà», «Piangerò la sorte mia» i «Da tempeste». A la primera va ser on més se li van notar les mancances, especialment la falta d’aire, que se li acabava massa aviat i havia de fer els finals de frase en piano. Les dues del mig les va capejar prou bé, conscient de les seves limitacions actuals, va fer-les amb elegància i una espectacularitat continguda, ja que només podia mostrar un gran domini de la tècnica. En canvi, a «Da tempeste» va semblar que tornàvem a sentir la Dessay pletòrica de sempre, com si hagués ressorgit de les cendres. Segurament perquè era l’única ària de caràcter ràpid, amb notes picades i aguts no sostinguts, li va ser més fàcil abordar-la, ja que no necessitava tant de fiato.

Qui va sorprendre molt gratament va ser Christophe Dumaux, un contratenor amb veu d’espinguet però que canta meravellosament bé, amb una tècnica perfecta, un gran domini de l’estil barroc —va fer uns tremolos d’antologia—, molta seguretat i elegància en el frasseig. No sé si som davant l’eclosió dels contratenors, però actualment n’hi ha molts i de molt bons més enllà del mediàtic Jaroussky, i sens dubte, Dumaux n’és un.

L’orquestra va ser discreta, va tocar amb correcció, però sense ser cap meravella. No va haver-hi prou contrastos sonors, que és la marca del barroc, tot va sonar massa homogeni. I a més, com a peça instrumental van tocar la suite núm. 3 de la Música Aquàtica, la més insulsa de les quatre. Van fer un acompanyament correcte per als cantants, però sense destacar.

Programa del concert: Händel, àries de Giulio Cesare, HWV 17; suite núm. 3 de la Water Music, HWV 350
Intèrprets: Natalie Dessay, soprano; Christophe Dumaux, contratenor; Le Concert d’Astrée
Directora: Emmanuelle Haïm
Espai: Gran Teatre del Liceu
Data: 22 de novembre

Valoració: 3/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Timó d’Atenes, un Shakespeare gens convencional

Sóc molt poc partidària de les actualitzacions dels clàssics. N’hi ha alguna que m’ha agradat, però ha d’estar molt ben feta, amb gust i elegància i sense fer violència al text original. Amb el Timó d’Atenes de David Selvas i Sergi Pompermayer he tingut una impressió ambivalent: no em va semblar un Shakespeare, però em va agradar força.

Timó d’Atenes és un text ple de controvèrsia, que Shakespeare va deixar inacabat i que se sospita que va escriure en col·laboració amb un altre escriptor. En el muntatge que es pot veure a la Biblioteca de Catalunya, es veu molt clar quins trossos són de Shakespeare i quins no ho són. El seu llenguatge té una marca claríssima que el fa inconfusible.

Selvas ha fet una creació molt personal i allunyada de Shakespeare, cosa que ja va fer amb la Hedda Gabler d’Ibsen fa un parell d’anys al Lliure. El seu Timó és ben bé un drama contemporani amb estètica, personatges, situacions i problemes dels nostres dies. Quan sentim les paraules ressonants de Shakespeare enmig d’un escenari banal i embrutit el xoc és gran, més encara si hi afegim una banda sonora de música disco. El còctel és impactant i demolidor, però he de reconèixer que em va agradar perquè em va sacsejar.

Per damunt de tot, cal lloar sense matisos el treball de Julio Manrique, un gran actor que aquí se supera. Encarna el personatge de Timó al llarg de les seves fases evolutives amb naturalitat i sense histrionisme, sense exageració. Els seus sentiments són autèntics, no hi ha afectació, el to de veu sempre és l’adequat en cada cas, i la caracterització física és impressionant. Sense Manrique el Timó no seria ni de bon tros tan impactant. Veritablement, ell eclipsa tota la resta d’actors.

En canvi, Marta Marco, que considero una gran actriu, aquí fa la pitjor interpretació que li he vist mai, amb histrionisme i cridant totes les seves intervencions. Qui em va sorprendre molt gratament va ser Jordi Rico, que sempre havia vist fent papers còmics, i aquí adopta la vessant tràgica amb molta perícia. La resta, Mireia Aixalà, Fèlix Pons, Albert Ribalta, Òscar Rabadan i Enric Auquer compleixen correctament en un muntatge estrany que grinyola molt com a shakespearià.

David Selvas, com molts directors actuals, vol demostrar que els clàssics ho són perquè són intemporals i no perden vigència, però la distorsió que ha fet del Timó l’allunya massa de Shakespeare. L’ha convertit en un drama contemporani —potser és exactament això el que pretenia— que tracta el tema tan actual dels desnonaments i les persones que ho perden tot, però per a mi, el tema de l’obra és la hipocresia, el fet que els «amics» giren l’esquena al protagonista quan aquest ho ha perdut tot i no pot continuar oferint-los regals.

M’encanta Shakespeare i m’encanten els drames contemporanis. Potser per això aquest Timó d’Atenes em va agradar. No perquè pertanyés a la primera categoria, sinó a la segona.

Títol: Timó d’Atenes
Autor: William Shakespeare
Traductor: Salvador Oliva
Director: David Selvas
Dramatúrgia: Sergi Pompermayer i David Selvas
Intèrprets: Julio Manrique, Marta Marco, Jordi Rico, Mireia Aixalà, Albert Ribalta, Enric Auquer, Oscar Rabadán, Fèlix Pons
Espai: Biblioteca de Catalunya
Dates: del 5 al 30 de novembre

Valoració: 3.5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Arbres a la Beckett

Després d’Un mosquit petit, em feia molta il·lusió tornar a veure una obra de Marc Artigau. Aquella peça la vaig trobar molt original, enginyosa i molt ben construïda. Però Arbres m’ha decebut per les expectatives que en tenia. Es tracta d’una obra complexa, amb salts endavant i endarrere en el temps i en l’espai, i amb el·lipsis que fan rumiar. És, doncs, sens dubte, una obra intel·ligent i ben construïda, però no té la grapa que tenia Un mosquit petit.

Un home enigmàtic que vol recuperar la dona que estima contracta una altra dona perquè la segueixi. Aquest és el punt de partida d’una història que es va embolicant i on res no és el que sembla, però hi ha alguns elements inconnexos i arriba a un punt en què esdevé un pèl inintel·ligible. Al final l’expectativa que s’ha generat és tanta, que la resolució és una mica fluixa. Em va fer la sensació d’un bon plantejament, però amb un desenvolupament irregular i mal conduït.

Arbres és una peça formalment molt atractiva per aquest trencaclosques que planteja, però a sota no hi ha gran cosa. És la història d’un amor complicat i poc convencional, però als personatges els manca profunditat i gruix, no s’hi arriba a empatitzar. La història els passa per damunt i els eclipsa. D’altra banda, les el·lipsis temporals a vegades descol·loquen l’espectador perquè li falten punts de referència.

La interpretació dels tres actors, però, és molt bona, el muntatge és imaginatiu amb pocs recursos i es converteix en un element indispensable per poder seguir el fil de l’argument i les giragonses que fa constantment. En un mateix escenari hi trobem molts ambients diferents que representen moments i espais diferents per on transiten els tres personatges.

Arbres és la primera col·laboració entre Marc Artigau i la companyia La Virgueria, dos membres de la qual participen en aquesta ocasió: el director Aleix Fauró i l’actriu Isis Martín.

Títol: Arbres
Autor: Marc Artigau
Director: Aleix Fauró
Intèrprets: Norbert Martínez, Carmela Poch, Isis Martín
Espai: Sala Beckett
Dates: del 7 al 30 de novembre

Valoració: 3/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Querencia, una emulació de Medea?

M’encanta el teatre dins el teatre, és a dir, quan és alhora el continent i el contingut d’un text dramàtic. En el cas de Querencia, els dos protagonistes són una gran actriu i un crític frustrat que a més, són un exmatrimoni que ha acabat de la pitjor manera. El text de Paco Zarzoso és molt potent, és alhora intel·lectual i visceral, però d’altra banda, peca d’excés de grandiositat i això l’allunya de la versemblança.

La història, ras i curt, es resumeix en una gran actriu que una nit, acabada una representació de Medea, va a visitar el seu exmarit i tots dos tenen una conversa plena de retrets, d’insults i de ferides profundes. Ella sembla en tot moment que no ha sortit de la pell de Medea, perquè li vomita tot l’odi de què és capaç. Ell s’hi torna amb la mateixa intensitat. No dic que el diàleg no hagi de ser intens i demolidor, que ho és, però pel meu gust, esdevé histriònic i allunyat de la realitat en molts moments. I a banda del text, hi ha l’exageració de les formes, que arriba al punt culminant quan s’arrenquen les perruques l’un a l’altre. En moments com aquest l’obra traspassa el límit del drama contemporani i sembla que vol endinsar-se en la grandiositat i la insondabilitat de la tragèdia grega. A mi em va semblar excessiu.

Però Querencia no és una mala obra, ans al contrari. És un text molt ben escrit i articulat, però hiperbòlic. Com també ho és la interpretació de Verònica Andrés i Álvaro Báguena, sobretot la d’ella, que és realment una Medea aterridora i colpidora, especialment fora de l’escenari, que és on l’obra la situa. Representa una actriu brillant, vanitosa i exagerada, incapaç de dur una vida personal endreçada, que va a visitar el seu exmarit per humiliar-lo. Per defensar-se, ell l’ataca amb el mateix grau de bilis que ella escup. Tots dos actors fan un treball molt brillant.

Querencia és una obra massa ampul·losa, massa pretensiosa, que si hagués rebaixat una mica el to inflamat amb què està escrita, seria brillant. Encara que Zarzoso ho pretengui i en vulgui imitar l’estil, no és una tragèdia clàssica, sinó un drama contemporani amb un discurs dur, però perquè sigui dur no cal histrionisme.

Títol: Querencia
Autor: Paco Zarzoso
Director: Carles Sanjaime
Intèrprets: Verònica Andrés i Álvaro Báguena
Espai: La Seca-Espai Brossa (Sala Joan Brossa)
Dates: del 5 al 23 de novembre

Valoració: 3.5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Mitsuko Uchida obre la temporada d’Ibercàmera al Palau

És sorprenent constatar com la manera de tocar el piano de Mitsuko Uchida és el reflex fidel de la seva persona, una dona delicada, fràgil i molt prima. Abans d’aquest concert l’havia vist dues vegades, la darrera l’any passat a l’Auditori, com a pianista i directora al capdavant de la Mahler Chamber Orchestra, interpretant dos concerts de Mozart. En aquesta ocasió ha vingut sola per inaugurar la temporada d’Ibercàmera al Palau de la Música, amb un programa meravellós integrat per dos cims de la literatura pianística: els impromptus D. 935 de Schubert i les Variacions Diabelli de Beethoven.

Vaig tenir la impressió que Uchida va començar en fred, sense donar el màxim del seu potencial artístic. Aquesta impressió la vaig tenir especialment en el segon impromptu, en què va fer un ús excessiu del pedal i el so va quedar ultramagnificat i les notes confuses, sense la nitidesa que Schubert requereix. Ara bé, la cosa va virar al tercer impromptu, que va executar de manera impol·luta, amb una sensibilitat extrema, una delicadesa amarada d’elegància i una precisió exquisida. El quart, el meu preferit, el va interpretar un pèl massa ràpid pel meu gust, amb un so massa sec, però en conjunt, va fer un Schubert meravellós.

A la segona part del concert, les Variacions Diabelli, tot un desplegament de recursos i de talent creatiu, les va interpretar de manera magistral. Va saber donar el caràcter i el matís necessari a cada variació. Uchida no és la meva pianista predilecta per interpretar Beethoven perquè treu un so massa dur i massa sec, però en aquesta peça de gran envergadura va aconseguir que el pedal no sobredimensionés el so, sinó que quedés en el punt just d’intensitat. Va saber desplegar tots els recursos tímbrics del piano amb gran majestuositat i vam sentir un Beethoven esplendorós i en estat de gràcia.

Mitsuko Uchida és una pianista de tall clàssic, com András Schiff, com Paul Lewis o com el mateix Daniel Barenboim, i pel meu gust li falta carnositat al so per fer-lo més amorós i encoixinat, però és una qüestió d’estil i de gust personal. Tècnicament és immaculada i la impressió que em va deixar de Schubert i Beethoven va ser inoblidable.

Programa del concert: Schubert, Impromptus D. 935, op. 42; Beethoven, Variacions Diabelli, en do major, op. 120
Intèrpret: Mitsuko Uchida, piano
Espai: Palau de la Música
Data: 13 de novembre

Valoració: 4.5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

El president, un Bernhard magnífic

Només recordava haver vist una obra de Thomas Bernhard, L’home del teatre, interpretada per Lluís Homar al Teatre Lliure ara fa nou anys. Em va entusiasmar, i això em predisposava molt bé de cara a El president. He de dir que va estar fins i tot per damunt de l’altura de les meves expectatives, perquè em va enamorar, i no tan sols el text, sinó la interpretació superba de Francesc Orella —per qui tinc una debilitat especial— i de Rosa Renom.

Si les obres de Bernhard tendeixen al monòleg, en aquest cas hem de parlar de dos monòlegs, primer el de la dona del president, i a la segona part, el del president. La resta de personatges són mers comparses que disfressen els dos monòlegs d’obra de teatre. El president és una crítica ferotge i brutal al sistema polític i la corrupció a Àustria. És ben coneguda l’opinió que Bernhard tenia del seu país, va dir reiteradament que era una nació estúpida i brutal, una claveguera inculta que pretenia estendre la seva pestilència per tot Europa.

Bernhard és un autor fort i dur i El president n’és una bona mostra. Dos personatges que han perdut els estreps i el senderi, que viuen cadascú dins el seu món, aliens a la realitat exterior, però que són la parella que governa el país, ens ensenyen la seva demència, pròpia d’una persona esquerdada de dalt a baix. La representació que fa Bernhard de l’alta política austríaca és la d’un matrimoni extravagant i rocambolesc.

Els dos monòlegs són un tour de force per a cadascun dels actors. No és una obra a l’abast de qualsevol, sinó que calen un actor i una actriu de raça per encarar el repte bernhardià i sortir-ne airós. De Francesc Orella no cal dir-ne res que no sapiguem a hores d’ara: és un actor impressionant i molt versàtil capaç de posar-se a la pell de personatges molt diferents, que sempre infon autoritat i respecte perquè es fa completament seu cada rol que interpreta. És una bèstia del teatre. En canvi, Rosa Renom, que encara no té el reconeixement que es mereix, és una altra bèstia teatral. Interpreta magistralment una presidenta enèrgica, grotesca, astuta i exagerada, es llueix en el seu paper d’una manera anàloga a com ho fa Orella. Tots dos formen una parella presidencial magnífica.

El muntatge, amb escenografia de Paco Azorín i direcció de Carme Portaceli, és auster, però el que és important d’aquesta obra és el text dels dos monòlegs; tota la resta és accessòria. Els actors secundaris es limiten a interpretar llurs papers amb la màxima correcció que la fugacitat de les intervencions els permet. Un Bernhard contundent i radicalment crític fa una sàtira hiperbòlica i grotesca en un text que sembla una tragicomèdia. Malgrat que el fons és dur perquè parla dels intents d’assassinat del president, ens ensenya la buidor interior de les entranyes de la vida a la residència presidencial. Hi ha veritats com a punys que ens fa mal de reconèixer. És d’aquelles obres dures que impacten com a dards al cervell de l’espectador i el deixen clavat a la cadira.

Títol: El president
Autor: Thomas Bernhard
Traductor: Bernat Puigtobella
Directora: Carme Portaceli
Intèrprets: Francesc Orella, Rosa Renom, Montse Pérez, Josep Julien, Daniela Feixas, Josep Costa, Sergi Misas
Espai: TNC (Sala Tallers)
Dates: del 5 de novembre al 28 de desembre

Valoració: 5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Un trio d’asos per a Schumann

En música de cambra la suma de les parts no sempre dóna un resultat òptim, especialment quan són molt bones individualment. En el cas de Faust, Queyras i Melnikov, però, la suma de tres genis de la interpretació va produir un resultat estratosfèric.

Schumann és un compositor que a mi em costa una mica. Irònicament, podria dir que comparteixo l’opinió que en té el protagonista de la novel·la de Vikram Seth Una música constant quan diu que «Schumann és el schu dolent». Ara bé, la integral de trios per a violí, violoncel i piano que vam poder sentir al Palau em va esvair ràpidament aquesta opinió del cap. El que vaig sentir va ser sensibilitat i lirisme de gran intensitat que em va corprendre, especialment per la interpretació de tres músics immensos i molt ben amalgamats.

Tots tres semblava que toquessin seda. El so de cadascun dels instruments era perfectament nítid i diàfan i en cap moment es van tapar entre si. El diàleg que implica la música de cambra va ser impol·lut i es va entendre cadascuna de les notes. Les dinàmiques i els matisos van fer ressaltar la bellesa del romanticisme de Schumann i van executar els tres trios amb una delicadesa només a l’abast dels més grans.

Isabelle Faust, que toca un stradivarius, va treure un so molt elegant i avellutat, sense cap aspror i ple de tendresa. El violoncel de Queyras la va acomboiar amb totes les atencions, i el piano de Melnikov ho acompanyava tot sense quedar per sobre ni per sota dels instruments de corda fregada. El diàleg va ser entre iguals, però a molta altura. En ocasions anteriors jo havia vist Melnikov i Queyras, de qui guardo un record inesborrable quan va interpretar les sis suites per a violoncel de Bach.

Va ser un concert de cambra dels que faran història per la potència dels tres intèrprets per separat i per la unitat que van aconseguir com a conjunt. Cap dels tres no tenia afany de protagonisme perquè tots eren conscients que la música de cambra no és una competició de singularitats. Aquest dia Schumann va brillar de manera exponencial i a mi em van agafar unes ganes terribles de seguir-lo escoltant. No coneixia els seus trios, però no puc fer cap remarca negativa de la interpretació de Faust, Queyras i Melnikov, perquè va ser en tot moment perfecta i immaculada. Estic segura que darrere d’aquella facilitat aparent amb què tocaven tots tres hi ha una quantitat ingent d’hores d’estudi i d’assaig conjunt.

Programa del concert: Schumann, trio amb piano núm. 1 en re menor, op. 63; trio amb piano núm. 2 en fa major, op. 80; trio amb piano núm. 3 en sol menor, op. 110
Intèrprets: Isabelle Faust, violí; Jean-Guihen Queyras, violoncel; Alexander Melnikov, piano
Espai: Palau de la Música
Data: 6 de novembre

Valoració: 5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Dido & Aeneas a l’Auditori

El concert de Robert King d’ahir va suposar el tret de sortida de la temporada de música antiga a l’Auditori. Realment va ser una obertura de luxe, amb el King’s Consort interpretant dues grans obres de Purcell, una de les quals Dido & Aeneas, la seva òpera més cèlebre. Abans de començar la música, Robert King es va girar cap al públic i va fer un parlament sobre el barroc anterior al segle XVIII i la història d’Anglaterra. Va fer esment a Carles I, la seva decapitació per part de Cromwell, i l’adveniment de Carles II, amb qui va tornar l’esplendor musical i teatral a Londres.

Acte seguit va començar la música. A la primera part vam sentir una obra poc habitual de Purcell, la cançó de benvinguda escrita per celebrar la tornada de Jaume II a Londres després de l’estiu, l’any 1685. És una peça coral amb molts trossos per a solistes. Per a l’ocasió, King va fer sortir cantaires del cor per interpretar els solos. Aquesta pràctica, que també conrea John Eliot Gardiner, em sembla desafortunada perquè habitualment, els cantaires d’un cor no tenen prou solvència ni són prou efectius per cantar com a solistes. Però en aquest cas es pot entendre perquè l’obra no és d’una gran envergadura. En qualsevol cas, l’orquestra va sonar meravellosament bé, amb aquell so auster tan característic del barroc.

A la segona part va venir el plat fort: un Dido & Aeneas semiescenificat amb la presència estel·lar de la soprano Lorna Anderson en el paper protagonista. La resta d’intèrprets, inclòs Eneas, eren del cor, però en aquest cas no es van notar mancances. Vam tenir un petit ensurt quan es va anunciar que el baix que havia de fer d’Eneas no cantaria i que seria substituït per Peter Harvey, també del cor. La semiescenificació es va materialitzar amb canvis de color en els focus, que es van tenyir de vermell en les escenes de les bruixes, i en els moviments del cor en aquestes mateixes escenes.

Dels secundaris cal destacar-ne especialment dos: la Belinda de Julia Doyle i la fetillera de Robin Blaze, tots dos amb una emissió perfecta i un estil molt adequat al barroc. Peter Harvey va ser correcte i va passar força desapercebut, perquè qui va brillar amb llum pròpia va ser Lorna Anderson, que des que va obrir la boca va demostrar un gran domini de l’estil barroc, a part d’una veu molt bonica i perfectament projectada. Ara bé, el moment culminant de l’òpera, el lament de Dido, va quedar fred. Anderson va cantar amb un conteniment excessiu, sense contrastos i no va transmetre a penes emoció. Va ser una veritable llàstima, després d’haver cantat tot el paper amb tanta perfecció i elegància.

El King’s Consort va tocar tothora amb un grau d’excel·lència altíssim. Robert King, el gran especialista en barroc anglès i encara més en Purcell, va desplegar tot el seu art i coneixement i va fer sonar una orquestra de divuit músics (incloent-lo ell al clave dinou) de manera esplendorosa, clara, diàfana, i alhora melangiosa, però per damunt de tot, amb un alt grau d’emotivitat que ens va fer arribar el barroc com si ens haguessin transportat a l’Anglaterra del segle XVII. El colofó va ser l’epíleg de Dido & Aeneas, recitat pel mateix King, novament de cara al públic, com a final d’una interpretació amarada de sentit teatral, i és que perquè una òpera esdevingui teatre no cal escenificar-la.

Programa del concert: PurcellWhy are all the muses mute?Dido & Aeneas
Intèrprets: Lorna Anderson (Dido), Peter Harvey (Aeneas), Julia Doyle (Belinda), Julie Cooper (primera bruixa), Rebecca Outram (segona dona i segona bruixa), Robin Blaze (fetillera), Charles Daniels (mariner); The King’s Consort
Director: Robert King
Espai: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Data: 5 de novembre

Valoració: 4.5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

L’última trobada

Vaig llegir L’última trobada fa tretze anys, quan a Catalunya es redescobria Sándor Márai precisament a través d’aquest llibre. Recordo que al principi em va costar entrar-hi, però el final era deliciós i crepuscular, amb un regust de fin de siècle que embolcallava una prosa molt elegant. Abans de començar la funció a l’escenari del Romea vaig veure que Abel Folk tenia a les mans la mateixa edició del llibre que jo vaig llegir: la d’Empúries.

Aquesta adaptació teatral, feta per Christopher Hampton, és fidel a la novel·la, els diàlegs són força similars, però el que no s’ha aconseguit traslladar del paper a l’escenari és l’atmosfera finisecular que l’obra de Márai respira i que a mi tant em va fascinar. Els parlaments i les formes dels dos personatges són perfectament exactes i adequats perquè ens puguem endinsar en la Viena anterior a la primera guerra mundial, però en conjunt, l’obra queda una mica freda. Aquesta és la impressió que a mi, havent llegit la novel·la, em va fer. Potser si no l’hagués llegida hauria gaudit més de l’obra que, d’altra banda, em va agradar molt.

Per començar, cal destacar el retorn de Rosa Novell, com ja s’ha dit a bastament, després d’haver superat una greu malaltia i haver perdut la visió. La recordo la darrera vegada que la vaig veure a La Seca, interpretant una actriu que donava vida a Clitemnestra a Els missatgers no arriben mai. No fa gaire, d’això. Ella, amb la seva veu encisadora i el seu caràcter, ens va seduir en el paper de la minyona que vetlla pel seu senyor i que s’erigeix en estendard de l’alta cultura quan descriu la Polonesa-Fantasia de Chopin.

Però el gran protagonista és Abel Folk, l’aristòcrata distant, conservador i elitista que sent la necessitat de tenir una conversa pendent amb un vell amic perquè aquest li reconegui la veritat del que va passar quaranta-dos anys enrere. Folk, esplèndid, està molt ben envellit per encarnar Henrik i Jordi Brau fa un Konrad una mica pla, però prou convincent. Els actors són molt bons, el text és esplèndid, però què ho fa que la versió teatral d’aquesta novel·la no sigui del tot convincent?

Des del dia que la vaig veure hi he rumiat molt. Algú ha dit que no era una obra per pujar en un escenari gran com el del Romea, sinó que hauria resultat més en un escenari més petit i més proper. Potser és això. A mi em va semblar que l’escenari estava massa despullat, hi faltava mobiliari, perquè tot i que el text és el suport més important de l’obra, perquè l’espectador pugui fer-se a la idea de l’ambient en què es mouen els personatges, caldria que la casa estigués adequadament abillada. Això faria el caliu que a l’obra li falta.

En definitiva, l’adaptació teatral és bona perquè la novel·la de Márai és bona, però sense cap mèrit addicional. Però malgrat això, cal reconèixer que el text ho supera tot perquè és dens, elegant, nostàlgic, cadenciós i encisador.

Títol: L’última trobada
Autor: Christopher Hampton (a partir de la novel·la homònima de Sándor Márai)
Versió i direcció: Abel Folk
Intèrprets: Abel Folk, Jordi Brau, Rosa Novell
Espai: Teatre Romea
Dates: del 25 d’octubre al 23 de novembre

Valoració: 4/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Mahler des de la batuta

La música de Mahler és un abisme d’intensitat molt profunda. El documental de Frank Scheffer Conducting Mahler també és molt intens, i no tan sols per la música omnipresent i embolcalladora, sinó per la presència, en expressió i paraules, de cinc grans directors de Mahler: Riccardo Chailly, Bernard Haitink, Claudio Abbado, Riccardo Muti i Simon Rattle.

El festival In-Edit de documentals musicals, que ahir es va cloure a Barcelona, ens ha dut, entre molts d’altres, aquest esplèndid film sobre l’experiència de cinc directors en la interpretació de Mahler. Personalment, gaudeixo molt de poder veure els músics entre bastidors, especialment els directors d’orquestra, que són el segon cervell de qualsevol peça, després del compositor, és clar, tal com el mateix Bernard Haitink afirma al documental.

En aquesta pel·lícula meravellosa, més enllà de copsar els topants de la música de Mahler, tenim l’oportunitat de veure de prop la feina ingent d’un director d’orquestra, que ha de conèixer la partitura a ulls clucs per poder-ne extreure el que hi ha rere les notes escrites —com diu Muti—, i que ha de submergir-se en el món del compositor, en la seva cosmovisió i el seu racó més íntim per poder-lo interpretar amb la màxima integritat i honestedat. Aquest procés de recreació, de translació, em fascina enormement perquè el director d’orquestra és un intèrpret superior a tota la resta, és un demiürg que es posa al lloc del compositor per traduir-lo i fer-lo arribar a l’oïdor.

Les sensacions i els pensaments de cadascun dels directors a propòsit de Mahler, doncs, esdevenen interessantíssims perquè són el resultat de la reflexió profunda i acurada sobre la seva música. Així, Chailly ens diu que a Mahler li agradava molt Bellini i que hi ha alguns passatges que s’han d’interpretar en aquesta clau; Abbado ens diu que l’Adagio de la cinquena és extremadament difícil d’interpretar, i Rattle reconeix que la setena, més que una simfonia, és un problema. Em sembla meravellós poder gaudir d’aquestes reflexions, són un autèntic mestratge que s’hauria de prodigar més.

Després de veure i extasiar-me amb Conducting Mahler, m’han agafat ganes de sentir les deu simfonies per cadascun dels cinc directors per apreciar-ne les diferències de criteri i d’interpretació. Les tres millors interpretacions en directe que recordo vívidament són la cinquena per la Simfònica de Chicago dirigida per Barenboim, la sisena per la Simfònica de San Francisco dirigida per Thilsson Thomas i molt recentment, la primera per la Simfònica de Ràdio Suècia dirigida per Harding. Si Mahler és un compositor que ja m’agradava molt, ara encara en gaudiré més, i és que la seva música és d’una profunditat insondable i inesgotable.

Títol: Conducting Mahler
Director: Frank Scheffer
País: Holanda
Any: 1996
Espai: Cinema Aribau Club (festival In-Edit)

Valoració: 5/5

Publicat dins de Música | Deixa un comentari