Arxiu mensual: juliol de 2014

Aquest és el segon Pinter que veig enguany al teatre i juntament amb Celebració, és el que més m’ha agradat de tots els que he vist. D’antuvi, cal dir que la Sala Beckett s’ha transformat de dalt a baix per … Continua llegint →

Aquesta és la segona obra de Josep Maria Miró que he vist en poques setmanes. A més a més, suposa el debut d’una nova companyia teatral jove, La Padrina, integrada per Arnau Puig (que formava part de Les Antonietes), Ricard … Continua llegint →

Cels és una de les obres que integren la tetralogia de Wajdi Mouawad de la qual a Barcelona hem pogut veure Incendis i Litoral. La que falta és Boscos, que previsiblement no arribarà als nostres teatres. Si bé Incendis és … Continua llegint →

Sóc una entusiasta devota de Josep Maria Miró d’ençà d’El principi d’Arquimedes, que diria que és la seva primera obra, i la primera d’ell que vaig veure, a la Sala Beckett. Té una manera d’escriure teatre gens convencional, servint-se d’elements … Continua llegint →

En la segona visita que he fet a la sala Flyhard he anat a veure New Order, de Sergi Pompermayer, de qui fa uns mesos vaig veure Top model al Teatre del Raval. Val a dir que no tenen res … Continua llegint →

El zoo de vidre és una tragèdia molt intensa, però latent. Protagonitzada per un gran personatge fort, dominant i possessiu, la mare abandonada pel marit, narra la història d’uns personatges quotidians que viuen un drama familiar d’una gran intensitat provocat … Continua llegint →

D’entrada, he de dir que no he llegit el llibre homònim d’aquesta adaptació teatral. Sempre he pensat que els llibres d’autoajuda són per a dos tipus de persones: aquelles que estan emocionalment devastades i aquelles que són mentalment febles, sense … Continua llegint →

Krum és una obra estranya, segurament simbòlica, però jo li vaig trobar un deix força marcat de surrealisme. No és que no s’entengui; en realitat, la trama és ben intel·ligible, però no sabem per què els personatges són tan enormement … Continua llegint →

Les obres irlandeses que he vist —tot i que no en són gaires— tenen totes una cosa en comú: que mostren personatges ben normals que parlen de temes quotidians, trivials, dels problemes del dia a dia. Són peces de dimensions … Continua llegint →

No tenia previst tornar a veure Stockmann, atès que ja l’havia vist l’any passat, però en haver-hi un canvi de repartiment a la part masculina, vaig voler veure els nous actors en escena. I més, tenint en compte que David … Continua llegint →