La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

El desvetllament d’una papallona nocturna

El títol d’aquesta obra es refereix a Virginia Woolf i està construïda a partir de textos de l’autora anglesa. Lamentablement, he de confessar que no n’he llegit res i per tant, no puc parlar gaire de l’adequació del contingut de l’obra amb la seva personalitat, però els textos triats, que ignoro a quines obres de l’autora pertanyen, són tota una declaració d’intencions de la manera de ser d’una dona de conviccions fortes i arrelades.

La jove actriu Anna Sabaté, que jo desconeixia, es posa en la pell de l’escriptora anglesa amb gran honestedat i autenticitat. Apareix a escena amb un vestit típic del XIX amb mirinyac, i al llarg de l’obra, mentre va parlant, es va traient la roba, com si es desvestís en la intimitat, i s’emociona com ho fa una persona tímida que se sent segura quan no la veu ningú.

En la seva intimitat s’atreveix a malparlar de tothom que no li agrada i es mostra com una dona aguda i observadora, ferma i honesta, tímida i tossuda, que a través el seu monòleg pretén canviar el món. Es mostra reclosa, però per voluntat pròpia, com si tingués allò que ara s’anomena fòbia social, i en solitud gosa expressar tot allò que sent i que necessita treure, les emocions més profundes, fins i tot les més exagerades. És una dona gens convencional, solitària, no suporta el gregarisme i es reivindica com una heroïna.

Anna Sabaté s’imbueix completament del personatge i fa la sensació que qui estem veient no és l’actriu, sinó l’escriptora. Té una vida interior que vessa pels quatre costats i que necessita expressar, però la timidesa li impedeix fer-ho en públic. Per això, tal com diu a l’obra, es limita a observar i a agafar material per a les seves novel·les. Val a dir que en el meu cas personal, aquesta obra m’ha fet venir moltes ganes de llegir els seus llibres. I és que Virginia Woolf és l’escriptora per excel·lència, respon a aquell ideal que tothom té d’un escriptor: un ésser solitari que es limita a observar des de la barrera, sense modificar la realitat, per tal de recrear-la després en una ficció elaborada.

Malauradament, en aquesta dona no tot és timidesa, sinó que també hi veiem alguns indicis de desequilibri mental, que fatalment la va menar al suïcidi el 1941. Però el que ens interessa en aquesta petita i deliciosa obra és la gran interpretació que en fa Anna Sabaté, que no para de xerrar, gairebé atropelladament, com si el silenci l’hagués de matar. A vegades articula un reguitzell de frases inconnexes només per omplir el buit. És una dona fascinant pel seu temperament i capteniment.

És un autèntic luxe haver pogut veure aquesta obra a la Sala Atrium en el marc de l’Atrium Lab, la tercera edició del cicle de creació escènica que, en col·laboració amb la Nau Ivanow, té l’objectiu de donar un espai i continuïtat a creadors que no tenen un lloc d’exhibició clar per causa del seu allunyament de les tendències clàssiques del mercat. A mi, que em considero molt clàssica i gens avantguardista, El desvetllament d’una papallona nocturna em va encantar.

Títol: El desvetllament d’una papallona nocturna
Direcció, guió i espai escènic: Eles Alavedra
Intèrpret: Anna Sabaté
Lloc: Sala Atrium
Dates: del 18 al 29 de juny

Valoració: 4.5/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Ara que ho tenim tot

Títol: Ara que ho tenim tot
Autor: Lee Blessing
Traducció i adaptació: Carla Torres Danés
Director: Quique Culebras
Intèrprets: Núria Casas i Jaume Garcia Arija
Lloc: Jove Teatre Regina
Dates: del 22 de maig al 29 de juny

Valoració: 3/5

Ara que ho tenim tot és una obra ambivalent. Si d’una banda és una reflexió àcida i lúcida sobre el desamor, de l’altra és una obra irregular perquè hi ha elements importants que argumentalment no estan justificats. Pretén ser una obra dura, i en certa manera ho és, però el text no és prou agut ni té prou duresa verbal per colpir i sacsejar l’espectador.

La història és la d’un matrimoni en la fase de la maduresa que ho ha aconseguit tot a la vida: tenen feines bones, són rics, tenen un fill a la universitat i són feliços, o això és el que ell es pensa. En el moment que poden gaudir de la vida, esclata el desamor. Ho dic d’aquesta manera perquè en aquesta obra, literalment esclata, malgrat que és obvi que al darrere hi ha distanciament i rancúnia acumulats per part d’ella. I d’aquest distanciament ell no se n’ha adonat, probablement perquè passa massa hores a la feina. Però és creïble això?

L’esclat es produeix a l’habitació de l’hotel on van a celebrar l’aniversari de noces, vint-i-un anys més tard. Ell està enamorat com el primer dia i no s’ha adonat de res del que li ha passat a ella, que se n’ha anat desenamorant per la rutina, el costum, les ganes de fer coses noves. Aleshores comencen els retrets, que de seguida degeneren en violència física d’alta intensitat. Però a parer meu, el text no justifica aquesta violència. Que ella li digui que no li agrada el seu nas em sembla una raó insubstancial i infantil. En qualsevol cas, les escenes de violència es fan massa llargues i falten paraules dures que ho acompanyin.

Ella no sap verbalitzar els motius pels quals ja no està enamorada d’ell. Probablement no n’hi ha cap de concret, sinó que són un cúmul de factors que han anat fent feix al llarg dels anys. Però torno a dir que no és creïble que ell mai no hagi sospitat res. Ara que ho tenim tot hauria estat una bona obra dramàtica sense tanta excentricitat, més intel·lectualitzada, més continguda. Al text li falta duresa verbal.

Pel que fa a la interpretació dels dos actors, s’ha de dir que tant Jaume Garcia Arija com Núria Casas són poc creïbles perquè no es nota que la passió els surti de les entranyes, sinó que se’ls veu un pèl impostada. Segurament en un altre tipus de papers estarien bé, però aquesta obra, que requereix gairebé sang i fetge, els va gran a tots dos. La manera de parlar, sobretot, es nota un xic massa mecànica, amb falta d’expressivitat.

En conjunt, doncs, un intent fallit d’una bona obra, amb un tema molt atractiu i que hauria de donar molt de si, però al qual Lee Blessing no ha sabut donar la forma adequada. O potser l’adaptació de Carla Torres fa perdre força a l’obra original. Del que estic ben satisfeta és d’haver trepitjat un teatre nou per a mi com és el Jove Teatre Regina, normalment dedicat a programació infantil, però on de tant en tant també s’hi pot veure programació d’adults.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Losers

Títol: Losers
Autora i directora: Marta Buchaca
Intèrprets: Alba Florejachs, Jordi Díaz
Lloc: la Villarroel
Dates: del 26 d’abril al 29 de juny

Valoració: 4.5/5

Losers és una comèdia fresca i divertidíssima que és una radiografia de la vida de parella, des del primer moment fins que la convivència provoca enganxades per qualsevol motiu. En aquesta etapa és quan es posa a prova de debò l’amor entre els dos membres de la parella. Té un ritme àgil i gags molt divertits, i a més a més, la interpretació dels dos protagonistes és genial, gairebé sembla que a la vida real hagin de ser els personatges que encarnen a l’obra.

Cal felicitar entusiàsticament Marta Buchaca per Losers, ja que sap mantenir el ritme en tot moment i distribuir les dosis d’humor perquè l’obra en cap moment no perdi pistonada. Estructurada en dues parts clarament diferenciades, la primera passa en una botiga de mòbils, on la Sandra i el Manel es coneixen i s’enamoren. És la part més divertida, tots dos estan tovets perquè se senten sols, s’atreuen i tenen ganes d’enamorar-se. A la segona part tot és diferent. A una gran velocitat, el decorat de la botiga de mòbils es transforma en el pis de la Sandra, on tots dos han anat a viure, un any després de la primera escena. Aquí ja es coneixen molt bé, se saben els defectes i les febleses, i volen alguns ganivets.

D’una banda, Losers és una comèdia lleugera, però de l’altra, il·lustra tan bé l’interior d’una parella, les il·lusions i les expectatives inicials i la dura realitat de la consolidació del vincle, que tots ens hi podem identificar i ens serveix de mirall. Els dos perdedors del principi, que estan sols i se senten incompresos, acaben convertint-se en una parella normal i deixen de ser losers. D’aquest tema tant se’n podia haver fet un drama com una comèdia, i aquesta comèdia arriba gairebé a la categoria de brillant.

Però hi ha una altra cosa que fa que Losers sigui el que és: els dos actors protagonistes. Jordi Díaz fa el seu paper de manera un pèl massa continguda pel meu gust, però tot i així, és graciós i molt creïble com a home passota i descurat. És el contrapunt perfecte a una Alba Florejachs pletòrica en el paper de dona primer enamorada i més tard realista. El tàndem funciona molt bé perquè es complementen de manera molt natural, però sense Florejachs no hi hauria obra.

Veient Losers ens riem de nosaltres mateixos perquè és un retrat nostre, i no de ningú extern que ens faci ràbia. Ens hi veiem els defectes, però sobretot, les febleses, allò que ens agradaria canviar de la nostra vida però que la inèrcia no ens ho deixa fer. En certa manera, tots som uns perdedors perquè el dia que allò que hem somniat es converteix en realitat és quan comencem a veure com funciona la vida. Tot és qüestió de tenir voluntat de canviar-ho.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Els dies feliços

Títol: Els dies feliços
Autor: Samuel Beckett
Traductor i director: Sergi Belbel
Intèrprets: Emma Vilarasau, Òscar Molina
Lloc: Teatre Lliure (Gràcia)
Dates: del 15 de maig al 22 de juny

Valoració: 5/5

No conec gaire l’obra de Samuel Beckett, i l’únic títol que n’havia vist al teatre va ser Primer amor i no em va entusiasmar. Entre això i haver sentit l’Emma Vilarasau dient que Els dies feliços és un absurd majúscul, vaig anar al Lliure amb una certa precaució, perquè d’antuvi, el plantejament d’aquesta obra és ben peculiar i extravagant: una dona enterrada fins a la cintura fa un llarg monòleg on parla de trivialitats. A la segona part, la terra ha pujat i només se li veu el caparró. També és cert que tenia molta curiositat per saber què deia el monòleg i què redimonis devia voler expressar aquella estranya opressió.

Malgrat que la situació sigui absurda, el missatge del text no ho és gens. Fins i tot m’atreviria a dir que és una obra existencialista. Què pot fer una dona que no es pot moure del lloc on està clavada? Només pot mirar el seu voltant —que és un desert—, parlar i altres coses més trivials com rentar-se les dents o remenar la bossa. Ella mateixa, mentre va parlant, tot sovint s’interromp i es pregunta com omplirà les hores d’un dia tan llarg. No tenir res a fer no és avorrit; és altament angoixant. Per això la Winnie omple aquest buit amb paraules, encara que no vulguin dir res.

A Els dies feliços, la protagonista es veu obligada a ser feliç per no pensar. No para de dir coses, de saltar radicalment d’un tema a un altre, tot per no deixar un buit que la indueixi a pensar. Fins i tot l’espectador hi ha moments que s’oblida de la situació de semienterrament de la protagonista, perquè només fa que explicar coses i més coses que no són res més que bagatel·les. Assistim a un dia de la vida de la Winnie, una jornada que li costa d’omplir. Darrere seu, ficat en un cau, hi ha el seu marit, que més que una persona sembla una marmota que gruny. Ella té la paraula, que és l’element civilitzatori que l’allunya enormement d’ell.

No cal dir que és una obra difícil de representar que requereix una gran actriu amb moltes taules. Emma Vilarasau fa un paperàs a tots nivells: físic, vocal i expressiu. Només a la veu, amb la manera de pronunciar les frases, li percebem un neguit, una angoixa vital. No parla amb naturalitat perquè la seva situació no té res de natural. És una il·lusa o bé una dona que pretén ser feliç malgrat les circumstàncies. El que té clar és que no es deixarà vèncer per cap obstacle. Vilarasau es fica completament a la pell de la Winnie i ens la fa arribar com si no hi hagués cap intermediari entre el personatge i l’espectador. Fa una transformació impressionant que augmenta a la segona part, quan l’escenari s’enfosqueix i només un focus li il·lumina la cara. La veu, la mirada i l’expressió del rostre ho expressen tot de manera diàfana.

El seu marit, Willie, és Òscar Molina, que fa un paper molt menor al costat de Vilarasau. El muntatge és espectacular, amb una roca desèrtica molt alta al capdamunt de la qual hi ha enterrada Winnie. Al voltant hi ha sorra en forma de dunes i de cavitats. Definitivament, ara em veig amb cor de dir que m’agrada Beckett, si més no, aquesta obra és meravellosa, i la interpretació de Vilarasau, una pura filigrana.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

El joc de l’amor i de l’atzar

Títol: El joc de l’amor i de l’atzar
Autor: Pierre de Marivaux
Traductor: Salvador Oliva
Director: Josep Maria Flotats
Repartiment: Àlex Casanovas, Enric Cambray, Vicky Luengo, Bernat Quintana, Mar Ulldemolins, Rubèn de Eguia, Guillem Gefaell
Lloc: TNC (Sala Gran)
Dates: del 7 de maig al 22 de juny

Valoració: 5/5

El retorn de Josep Maria Flotats al TNC ha estat brillant, com s’esperava. Però ha estat més que això, perquè avui dia veure una obra d’època amb decorats i vestits d’època és pràcticament demanar la lluna. Només per això, gràcies, mestre. Evidentment, però, la cosa tot just comença aquí. Amb El joc de l’amor i de l’atzar Flotats ens mostra el seu art més excels en el punt màxim d’esplendor: es tracta d’un text clàssic però gens encarcarat, que encara avui arrenca rialles, en una producció memorable.

Avui veure una obra amb decorats d’època podria suscitar la mateixa cara d’embadaliment que la vista d’un paisatge bucòlic amb rius, llacs i muntanyes. A mi m’agrada que les obres de teatre es presentin amb l’estètica de l’època històrica en què succeeixen. No he entès mai per què s’han d’actualitzar, trobo que és tractar el públic de curt de gambals. Flotats ha plantejat aquest Marivaux amb un decorat únic, el jardí de la casa on viu el noble Orgon, ja que l’obra se cenyeix a les regles del teatre clàssic, segons les quals una peça teatral ha de succeir en el mateix escenari durant una única jornada.

Tenia moltes ganes de veure El joc de l’amor i de l’atzar, no només per Flotats, sinó perquè de Marivaux n’havíem pogut veure, també al TNC, Les falses confidències, la temporada 2005-06, i m’havia agradat moltíssim. La comèdia d’embolics del segle XVIII és un gènere meravellós, amb aquella elegància, galanteria, sofisticació i malentesos a dojo. Ara bé, tot i que l’obra és divertida, també és conservadora. Marivaux no és Beaumarchais. Mentre era al teatre pensava en Les noces de Figaro, una obra prou més transgressora —i complicada!. Per què? Doncs perquè si ens hi fixem bé, tot i que a l’obra de Marivaux senyors i criats també intercanvien vestits i papers, el que acaba passant al capdavall és que el senyor flirteja amb la senyora i el criat, amb la criada. No hi ha la transgressió de Beaumarchais, on el senyor persegueix la criada i aleshores les dues dames s’intercanvien papers i vestits perquè la senyora, vestida de criada, pugui reconquerir el senyor. A més a més, així com en Beaumarchais qui porta el fil de l’argúcia són els dos criats, en Marivaux són el pare i el germà de la senyora. Són petits matisos que indiquen que Beaumarchais, d’una generació posterior a Marivaux, va anar més enllà en la transgressió i va escriure obres absolutament subversives.

En aquesta ocasió Flotats ha fet un càsting per triar els cinc papers protagonistes que interpreten joves actors, i la sort ha recaigut en Vicky Luengo, Mar Ulldemolins, Bernat Quintana, Rubèn de Eguia i Enric Cambray. Alguns d’aquests han dit que Flotats mateix es va sorprendre del bon nivell que hi ha avui entre els actors joves. Val a dir, però, que els protagonistes en majúscula són quatre: el senyor (Bernat Quintana) i la senyora (Vicky Luengo), el criat (Rubèn de Eguia) i la criada (Mar Ulldemolins). També és cert que els papers dels criats són més agraïts perquè permeten més lluïment i són més divertits i menys estàtics, a diferència dels senyors, que han de mantenir l’elegància i el saber estar en tot moment. Segurament per això Rubèn de Eguia ha captivat tanta gent, perquè broda el paper de belluguet trapella que vol ficar el nas a tot arreu. Fins i tot hi ha qui ha dit que podria ser el successor de Flotats en el futur. Ja es veurà.

La interpretació dels actors va ser pràcticament perfecta, tots coneixien bé els límits dels seus personatges. Potser l’únic petit detall que es podria objectar és que la dicció de Vicky Luengo no és prou adient al paper de la senyora, parla una mica massa de pressa i això li resta parsimònia, però és una minúcia. Completen el repartiment Enric Cambray, Àlex Casanovas i Guillem Gefaell. Realment, estan tots fantàstics, es nota que al darrere hi ha la direcció d’algú que coneix tots els racons del teatre clàssic francès.

Vaig sentir dir a Xavier Albertí que Flotats dirigiria una obra cada temporada al TNC mentre ell en sigui el director. Espero amb candeletes que així sigui. Novament, gràcies, mestre.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Helena

Títol: Helena
Autor: Iannis Ritsos
Traductor: Joan Casas
Director: Albert Mestres
Intèrpret: Quimet Pla
Lloc: Teatre Akadèmia
Dates: del 29 de maig al 8 de juny

Valoració: 4/5

La mitologia clàssica és un tema que sempre m’ha fascinat per molts motius: perquè l’associo a l’estètica de l’antiguitat grecoromana, perquè és molt divertida, perquè dóna una imatge humana i propera dels déus, i perquè és politeista. Per tot això, i perquè està escrita per un autor grec, vaig voler anar a veure Helena al Teatre Akadèmia. A banda que el que fan en aquest espai sempre és garantia de qualitat.

Helena és un llarg poema en forma de monòleg que Iannis Ritsos posa en boca de la bella Helena, l’esposa del rei Menelau raptada per Paris, fet que ocasionà la guerra de Troia. Però Ritsos hi dóna un tractament nou, ja que no veiem Helena en la seva esplendor, sinó en la seva decrepitud, quan s’ha fet vella, lletja i ha quedat sola. Mai no ens imaginem que els herois o les princeses puguin ser febles o vulnerables, i aquí rau l’encant del text de Ritsos, en què una Helena increïblement humana ens mostra les seves pors i misèries.

Ara bé, el que no entenc del muntatge del Teatre Akadèmia és el motiu pel qual havia de ser un home qui donés vida al personatge. Això fa que el text perdi força i sigui menys creïble, ja que l’espectador ha de fer durant tota l’obra un esforç mental molt important per fer-se a la idea que qui parla no és un home, sinó una dona. A més a més, l’autor fa que Helena adreci el seu monòleg a un antic amant, que és present però que no diu mai res; només ella hi fa alguna referència. En aquest muntatge han substituït l’amant per algú que va amb una càmera de vídeo a enregistrar el monòleg d’Helena. Tot plegat queda una mica estrany.

Fetes aquestes observacions, cal dir que Quimet Pla fa una interpretació colossal d’Helena. En el canvi de registre és on un actor demostra la seva grandesa. Pla, que tots tenim associat al gènere còmic, a Helena fa un paper dramàtic impressionant donant vida a una vella decrèpita i un xic rondinaire que es malfia de tothom i a qui agrada recordar la seva joventut esplendorosa. Pla, vestit de blanc de dalt a baix, fa un treball tan encomiable que a vegades fins i tot ens sembla una dona. Ens mostra amb naturalitat cada racó de l’Helena vella que ho ha deixat tot enrere: marit, fills, amants, bellesa i joventut.

L’escenografia és senzilla perquè tot el pes de l’obra el porta l’actor i el seu monòleg. A part d’això, el director ha optat per una projecció de vídeo en una pantalla de televisió al principi i al final de l’obra, per mostrar com l’home que la va a visitar arriba i marxa de la casa on viu Helena.

Cal agrair efusivament al Teatre Akadèmia que hagi programat aquesta obra tan excelsa, amb un text tan ric i carregat de matisos, però pel meu gust el muntatge hauria sortit rodó si en lloc de Quimet Pla la intèrpret hagués estat una dona, per exemple Montserrat Carulla. El personatge i l’obra haurien esdevingut molt més creïbles i haurien pres molta més força.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Magnetismes

Títol: Magnetismes
Autora: Elisenda Guiu
Directora: Pepa Fluvià
Intèrprets: Cristina Solà, Ignasi Campmany, Ruth Llopis, Ignasi Guasch, Isidre Montserrat, Sergio Alfonso
Lloc: Teatre Gaudí Barcelona
Dates: del 24 d’abril al 8 de juny

Valoració: 4.5/5

Magnetismes és una obra d’històries creuades que al final s’acaben relligant perquè es teixeixen vincles entre els personatges d’una història i de la següent. Aquesta estructura de trencaclosques les peces del qual van apareixent a mesura que avança l’obra em fascina. Magnetismes presenta tres històries de personatges ben quotidians molt diferents entre si, però amb una cosa en comú: que se senten sols i aspiren a trobar algú que els escolti i els entengui.

Elisenda Guiu, una autora que no coneixia, ha construït uns personatges magnètics —disculpeu-me el joc de paraules— per a l’espectador. Ho són perquè tots ens hi sentim identificats, amb les seves pors, les seves angoixes, els seus temors, les seves esperances. Són personatges reals i grisos, plens de matisos i de contradiccions, de carn i ossos. El paralític que encara somnia la seva xicota, la dona nerviosa que no es pot permetre perdre el temps, l’home engolit per una relació que no el satisfà, la telefonista rebel i somniadora, l’empleat de banca insatisfet i dubitatiu, l’home desesperat que ha perdut la feina i la dona i ha caigut en desgràcia. A tots els uneix un fil que anem descabdellant a mesura que passen les històries i al final es troben tots sis i s’interpel·len. Tot acaba en un equilibri dinàmic: perquè uns puguin sortir-se’n n’han de ferir d’altres. Així funciona la vida.

En aquesta ocasió hem pogut veure sis actors joves, dos dels quals integren la companyia Ras Teatre, Isidre Montserrat i Sergio Alfonso, juntament amb la directora de Magnetismes, Pepa Fluvià. És una autèntica joia la vida que té ara mateix el teatre català, ple d’autors, actors i directors joves, plens d’idees i d’empenta. Ras Teatre ja van interpretar The Lonesome West al Versus Teatre fa uns anys, i encara recordo Isidre Montserrat a Dotze homes sense pietat fent el paper que Henry Fonda feia a la pel·lícula homònima. Val a dir que a Magnetismes tots sis actors aconsegueixen superar el repte més difícil en teatre: interpretar personatges normals, és a dir, que no estan plens de còlera, de tristesa, de dolor o exultants d’alegria.

L’espai reduït del Teatre Gaudí s’omple amb el mobiliari mínim imprescindible per donar vida a cadascuna de les històries, perquè de fet, són els actors els qui porten el pes de l’obra amb unes interpretacions plenes de proximitat i de complicitat amb l’espectador. És com si estiguéssim observant els veïns a través de l’espiell de la porta, perquè a més a més, aprofiten tots els racons de l’escenari, incloent-hi les escales que hi ha a les grades on seu el públic. Són interpretacions tan reeixides com impactants perquè interioritzen molt els personatges. I encara una altra cosa: mentre que a la majoria de teatres petits i/o privats acostumem a veure obres amb un o dos actors, aquí en veiem fins a sis, o sigui que gairebé podem dir que és un luxe.

No descarto gens que Magnetismes sigui de les obres que la temporada vinent tornin als escenaris barcelonins. L’enhorabona a tots.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

L’accident

Títol: L’accident. Homenatge a Albert Camus
Autora, dramatúrgia i direcció: Carme Cané
Intèrprets: Xavier Ripoll, Tilda Espluga, Jacob Torres, Nies Jaume
Lloc: Sala Beckett
Dates: del 20 de maig al 10 de juny (només els dimarts)

Valoració: 4/5

La Sala Beckett programa quatre funcions de L’accident, una obra que ja es va poder veure l’any passat a l’Espai Lliure en el marc del Festival Grec. Es tracta d’una obra original i diferent sobre la vida i la mort del gran pensador existencialista Albert Camus que parteix d’una premissa molt imaginativa i que té un final molt filosòfic.

Camus és un pensador compromès amb la societat, però alhora individualista i reflexiu i no s’està de criticar el totalitarisme. Per a ell, l’individu, amb totes les seves contradiccions, és el centre de l’existència. A L’accident, Carme Cané ens proposa un viatge per la seva obra mitjançant l’escenificació de fragments d’El primer home, L’estranger, El mite de Sísif, Calígula i Els justos. El títol de l’obra, òbviament, fa referència a l’accident automobilístic en què van morir Camus i el seu editor, Michel Gallimard, que conduïa el cotxe.

La trama, ben original i relacionada amb l’ateisme de Camus, la porten els dos àngels de la guarda de Camus i de Gallimard, que han de fer balanç de llurs vides per decidir si les seves ànimes van al cel, a l’infern o al purgatori. El repàs a la vida de Camus es fa a través de les seves obres i L’accident s’articula en escenes independents, ara protagonitzades pels dos àngels, ara per Camus, que a poc a poc van bastint la vida del dramaturg francès.

Els àngels són uns personatges divertits i plens de dubtes que interpreten Jacob Torres i Nies Jaume vestits de blanc i amb unes bambes amb rodeta incorporada que a vegades fan patir, sobretot per Nies Jaume —Jacob Torres controla millor el mecanisme per fer rodolar les bambes. Xavier Ripoll, un actor que sempre m’ha agradat, especialment per la seva veu avellutada, és un Camus esplèndid, l’home insubornable i d’expressió trista. A banda de Camus, també encarna els diversos personatges de les seves obres que s’escenifiquen al costat de Tilda Espluga, que fa una mica tots els papers de l’auca al costat de Ripoll, des de la seva amant, l’actriu María Casares, fins als personatges necessaris per escenificar Els justos o L’estranger.

El resultat és una obra original, fresca i fins i tot divertida. Fa pensar, i tant, però no és gens abstrusa, ans al contrari. L’aparició dels àngels és una gran troballa que connecta directament amb les idees de Camus i el final és, podríem dir, absurd —com el final de la vida de Camus—, o sigui que ve a exemplificar el seu pensament. El text de Carme Cané no és ben bé apte per a tots els públics, ja que qui no estigui mínimament familiaritzat amb la vida i l’obra de Camus perdrà moltes referències, però és un text molt bo. Sense ser teatre popular, és lleuger però fa rumiar. Cal felicitar la Sala Beckett per haver recuperat aquesta obra.

Font: Núvol

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Fronteres

Títol: Santa Cecília de Borja a Saragossa / Frontex / Geografia
Autors: Rafael Spregelburd / Falk Richter / Lluïsa Cunillé
Traductors: Albert Altarribas (Santa Cecília de Borja a Saragossa) / Albert Tola (Frontex)
Directors: Rafael Spregelburd / Alícia Gorina / Xavier Martínez
Intèrprets: Jordi Boixaderas, Lina Lambert, Roser Batalla, Oriol Genís
Lloc: TNC (Sala Petita)
Dates: del 14 de maig al 8 de juny

Valoració: 2.5/5

Fronteres és un tríptic format per tres obres d’autors diferents que tenen en comú que tracten el concepte de la frontera, ja sigui física, emocional, sentimental o conceptual. Són tres obres que plantegen interrogants que deixen del tot inconclusos però que, de tota manera, no tenen prou força per a suscitar dubtes en l’espectador.

Santa Cecília de Borja a Saragossa, de Rafael Spregelburd, és una obra amb un plantejament molt interessant, es pregunta si la transgressió que va fer de l’obra la senyora que la va restaurar es pot considerar una forma d’art que converteix la peça anterior en una de nova, que pertanyerà a l’art contemporani. La discussió entre els dos professors d’història de l’art és molt interessant i tots dos addueixen arguments sòlids per defensar llurs posicions, però més tard canvia tot, entren a escena dos personatges nous que fan virar completament la història i la trama queda irresolta. És una llàstima haver desaprofitat un tema tan potent.

Frontex, de Falk Richter, és una obra que a mi em va resultar incomprensible. No vaig saber entendre què representaven aquells dos personatges amb la pell pintada de negre i ella amb unes banyes al cap. Semblaven un matrimoni fastiguejat pel pas del temps i la rutina, però en cap moment no es va donar cap element que permetés treure l’entrellat d’aquella situació tan extravagant.

Geografia, de Lluïsa Cunillé, és segurament la millor de les tres peces. Un matrimoni que fa contraban de tabac es queda sense benzina al mig de la carretera i mentre esperen que algú els reculli, es fan retrets mutus. És interessant veure com la trama vira de la situació inicial a la història de la dona en el passat, quan era mestra, que explica en el moment que el seu marit marxa de l’escena a buscar ajuda.

En conjunt és una obra desangelada, amb moltes pretensions i sense gaire substància, però que té la consistència d’una interpretació molt bona per part dels quatre actors: Jordi Boixaderas, Lina Lambert, Roser Batalla i Oriol Genís. Tots quatre interpreten personatges gens convencionals, amb una vida interior molt intensa i poc propensos a la comunicació. Em penso que Fronteres es volia que fos una obra molt intel·lectual, que toqués molts temes i que tingués un caràcter simbòlic, però tot això no ha quallat. El resultat decebedor perquè les obres que integren Fronteres són més aviat confuses i no estan prou ben travades.

No vaig sentir que Fronteres em sacsegés res dins meu, vaig sortir del teatre tal com hi havia entrat, perquè aquests textos només interpel·len l’espectador parcialment, però tot és molt confús, no hi ha fil conductor —o és molt difícil endevinar-lo— i les històries no tenen gaire res en comú. És una oportunitat perduda.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Die Walküre

Títol: Die Walküre
Autor: música i llibret de Richard Wagner
Intèrprets: Frank van Acken (Siegmund), Ante Jerkunica (Hunding), Greer Grimsley (Wotan), Eva Maria Westbroeck (Sieglinde), Catherine Foster (Brünnhilde), Katarina Karnéus (Fricka), Sonja Mühleck (Gerhilde), Maribel Ortega (Ortlinde), Pilar Vázquez (Waltraute), Kismara Pessatti (Schwertleite), Daniela Köhler (Helmwige), Kai Rüütel (Siegrune), Anna Tobella (Grimgerde), Ana Häsler (Rossweisse)
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Josep Pons
Director d’escena: Robert Carsen
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 30 de maig 

Valoració: 2.5/5

Anava a veure aquesta Walküre plena de prejudicis per dos motius: pel Rheingold desastrós de l’any passat i per les crítiques horroroses que me n’havien arribat. Potser perquè hi anava pensant que ho trobaria tot fatal, el resultat final em va semblar fins i tot digne.

Recordem que el Liceu la temporada passada va començar el cicle Der Ring des Nibelungen, que s’allargarà quatre temporades, ja que només es farà una òpera per temporada —mala opció pel meu gust, massa distància entre cadascun dels títols—, sota la direcció del titular de l’Orquestra del Liceu, Josep Pons. Cal recordar que Pons mai abans no havia dirigit cap títol wagnerià i la seva primera experiència, amb Das Rheingold, va ser totalment deslluïda, mancada de vida i de força, i amb un so i un ritme molt allunyats de Wagner.

Amb Die Walküre sembla que n’ha començat a aprendre, i l’orquestra, tot i que va tenir nombrosíssimes falles, especialment a la secció de vent metall, però també a la de corda, va començar a sonar amb l’aire wagnerià que es requereix. Una de les coses que Pons ha canviat ha estat el volum tímbric: si a Das Rheingold l’orquestra va sonar a un volum que permetia als intèrprets cantar còmodament, a Die Walküre l’ha apujat ostensiblement i això va fer que la majoria de cantants s’esgargamellessin en un moment o altre. La intensitat va ser especialment feridora i violenta a la cavalcada de les valquíries. Però va haver-hi moments en què el so s’acostava molt a la concepció de Wagner. Esperarem més progressos de cara al Siegfried de l’any vinent.

El que és evident és que les estrelles de la nit van ser els cantants, especialment Eva Maria Westbroeck i Catherine Foster. Westbroeck és una soprano holandesa que fa anys que té la Sieglinde en repertori, paper que broda des de tots els punts de vista. Té una veu preciosa, càlida, avellutada, homogènia, un registre agut brillant i un de greu suficient, i canta amb un estil elegantíssim. Foster va fer una entrada més aviat maldestra, amb uns aguts xisclats que feia presagiar el pitjor, però la resta del seu paper de Brünnhilde va ser immaculat. Té una veu clara i neta, però forta i potent que li permet abordar un paper que requereix una cantant molt resistent. En canvi, Frank van Acken va resultar un Siegmund decebedor, ja que té problemes evidents de projecció que no li deixen passar els aguts i més d’una vegada es va enrogallar i va rascar la veu fins gairebé al punt de fer un gall. Ante Jerkunica va fer un Hunding molt convicent, amb una veu plena d’autoritat, segura i amb uns greus sense problemes. Greer Grimsley va ser un Wotan ambivalent: si bé té una veu molt bonica, li sona molt estreta, no s’expandeix, i el frasseig és molt deficient. Katarina Karnéus va ser la cantant a qui l’orquestra va fer-li passar més malament, ja que no té una veu gaire gran i es va haver d’esforçar molt per sobrepassar la massa orquestral, però és una cantant molt correcta i amb un frasseig molt bo.

L’escenografia, novament de Robert Carsen, va resultar entre surrealista i desangelada i un cop més, com passa tantes vegades, dificultava la comprensió d’un llibret ja de per si prou complicat.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Gust de cendra

Títol: Gust de cendra
Autor: Guillem Clua
Director: Josep Sala
Intèrprets: Ramon Canals, Míriam Puntí, Roc Esquius, Georgina de Yebra, Guillem Barbosa
Lloc: Sala Muntaner
Dates: del 23 d’abril al 25 de maig

Valoració: 4/5

No conec pas tota l’obra de Guillem Clua, però el tenia associat al gènere comèdia, especialment per Smiley, una obra divertidíssima i original amb la qual no paraves de riure. Gust de cendra és tota una altra cosa. És una obra presentada a Nova York l’any 2006 i que fins enguany no s’ha pogut veure a Barcelona. Clua es manifesta com un autor versàtil i amb un gran domini tant de la comèdia com del drama. Gust de cendra és una obra curta i aparentment senzilla, però que fa reflexionar sobre què esperem de la vida.

És també una obra enganyosa, ja que la localització geogràfica no és necessària, sinó contingent, és a dir, el fet que la història principal succeeixi a Israel és un accident. Potser simbòlicament representa una destinació sagrada, però podria passar en qualsevol altre punt del món. Dels cinc personatges, n’hi ha tres de principals i dos de secundaris: d’una banda, el triangle amorós que s’estableix entre els tres turistes americans, i com a rerefons, els dos personatges palestins amb els problemes quotidians de supervivència. Aquesta trama secundària dóna èmfasi a la principal perquè hi actua com a contrapunt, però el nucli de l’obra és el triangle amorós format per un matrimoni en què ella és molt més jove que ell i busquen un fill, i un turista, també americà, amb el qual es troben a Israel. L’impacte del final ve donat per l’habilitat de Clua a l’hora de trenar les dues històries i al mateix temps mantenir-les separades.

Com és habitual a la Sala Muntaner, l’escenografia és minimalista, aquest cop amb unes roques gegants que s’allunyen i s’acosten. Tot el pes de l’obra el porten els actors. És una obra que tant podria requerir una gran infraestructura cinematogràfica com presentar-se de la manera que ho ha fet a la Sala Muntaner, gairebé nua d’escenografia. El text és potent, diu coses, i no calen gaires decorats per copsar-ne la força. D’altra banda, els cinc actors han estat triats magníficament. Míriam Puntí és la dona jove americana, afable i un punt naïf; Ramon Canals és el seu marit, l’home occidental estressat a qui no interessa de conèixer altres mons fora de Nova York; Roc Esquius és l’home tranquil i sense prejudicis a qui Anna Davidson desperta alguna cosa adormida dins seu. D’altra banda, Georgina Yebra és Fawziyah, la dona palestina desconfiada que no es creu cap promesa; Guillem Barbosa és un noi palestí somniador que participa de la intifada perquè creu en un futur millor. Tots cinc estan esplèndids en llurs rols.

Gust de cendra fa rumiar perquè ens interpel·la sobre què esperem de la vida, i els tres turistes occidentals van a Israel a buscar-hi respostes, sense adonar-se que les respostes les duen a dins. És una obra que retrata la desorientació i el dubte vital. I és curiós veure com els occidentals dubten gairebé sempre i els palestins no dubten mai perquè tenen clar què volen: un futur millor per a ells i per a les generacions futures. Mentre l’home occidental es desespera perquè li han fet malbé el cotxe, la dona palestina plora perquè no pot menjar. Però repeteixo que aquest contrast entre dos mons tan diferents és només el marc del conflicte principal; ara bé, el marc és tan gros i té tant de pes que a vegades fa ombra a la trama principal. Però no ens enganyem: Gust de cendra no va del conflicte araboisraelià, sinó de la voluntat de trobar-se un mateix.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Mares! Maternitat a crits

Títol: Mares! Maternitat a crits
Autors: Lesley Ayvazian, Brooke Berman, David Cale, Jessica Goldberg, Beth Henley, Lameece Issaq, Claire Lazebnik, Lisa Loomer, Michele Lowe, Marco Pennette, Theresa Rebeck, Luanne Rice, Annie Weisman, Cheryl L. West
Versió: Guillem Clua
Director: Oriol Tarrason
Repartiment: Lloll Bertran, Mireia Gubianas, Sandra Monclús, Vanessa Segura, Óscar Jarque
Lloc: Teatre Condal
Dates: del 29 d’abril a l’1 de juny

Valoració: 2/5

Anar a veure una comèdia de les que fan als teatres comercials de Barcelona per mi sempre és un risc. Un risc que sigui una xaronada amb un humor de traç gruixut i molt evident. Però Mares! em va cridar l’atenció perquè vaig veure-hi els noms d’Oriol Tarrason (director de Les Antonietes) i de Guillem Clua (Smiley, Gust de cendra), i perquè havia llegit que els autors dels diferents esquetxos que integren l’obra estan entre els millors guionistes actuals de sèries de televisió americanes —de les quals sóc una fan abrandada, cal dir-ho.

De cap manera no es pot dir que Mares! sigui una comèdia xarona, però tampoc no és una comèdia brillant. Les ironies no estan gaire ben trobades i no hi ha prou elements de comicitat per arrencar rialles al públic. L’humor no és que sigui massa evident, és que molts cops no n’hi ha, els autors no han sabut treure prou suc de situacions en principi hilarants però que acaben convertint-se en monòtones gairebé. Totes les històries són massa planes per generar comicitat.

En canvi, la interpretació de les actrius és magnífica. Cadascuna en el seu paper, aborden personatges grotescos i estrafets amb molta habilitat i naturalitat. De seguida fan l’espectador partícip de la història que li estan explicant. És una llàstima que el text no permeti que es llueixin més. Lloll Bertran, que més enllà d’una comediant —en el millor sentit de la paraula— és una gran actriu, molt versàtil, broda cadascuna de les seves intervencions. Les altres tres actrius, Sandra Monclús (El nom, George Kaplan), Mireia Gubianas i Vanessa Segura, tenen una vessant còmica prou reeixida, però novament el text no els permet lluir-se del tot. L’únic actor a escena, Óscar Jarque, queda en un segon pla, més discret, però correcte.

Mares! aborda totes les etapes de la vida d’una mare, cosa que permet crear tota mena de diàlegs enginyosos, però no hi ha cap esquetx que tingui prou agudesa, tots parteixen de situacions divertides ja de per si i no aconsegueixen embolicar la troca per arribar a un clímax còmic. Res no s’enfila, tot queda pla. Així doncs, una gran feina per part dels intèrprets i d’Oriol Tarrason, que ha optat per una escenografia minimalista que només juga amb els colors de fons, però al servei d’un text insuls i sense gaire gràcia. Vaticino que no serà cap èxit sonat.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Informe per a una acadèmia

Títol: Informe per a una acadèmia
Autor: Franz Kafka
Traductor: Ivan Benet
Directors: Xavier Ricart, Ivan Benet
Intèrpret: Ivan Benet
Lloc: Espai Lliure
Dates: del 8 de maig a l’1 de juny

Valoració: 5/5

És una obra curta però molt intensa que, sabent que és de Kafka, fa pensar que és La metamorfosi a l’inrevés: la vida d’un mico convertit en home i la seva inadaptació al món dels humans. Però el text no ho és tot: Ivan Benet desplega tot el seu talent artístic i fa una autèntica creació del personatge que fascina i interpel·la alhora.

Va ser per a mi una sorpresa molt agradable descobrir Ivan Benet com a protagonista indiscutible, ja que només l’havia vist en dues ocasions fent papers més secundaris, a Qui té por de Virginia Woolf (Romea) i a Traduccions (Biblioteca de Catalunya). A Informe per a una acadèmia Benet es manifesta com un gran actor, director i traductor (cal no oblidar-ho, avui dia els artistes han de ser polifacètics). Des de primera fila vaig poder copsar un actor que desprèn un magnetisme molt seductor, que amb la seva presència i els seus moviments omple tot l’escenari, i que té una veu avellutada i preciosa que enamora.

L’obra, el monòleg-reflexió d’un mico que transmet les seves experiències dissortades al món dels humans, és torbadora perquè la recreació en les misèries d’un inadaptat sempre és feridora. S’ha dit que aquesta obra admet moltes lectures i que es pot extrapolar perfectament a la nostra realitat actual, plena de persones inadaptades, marginades o excloses. La incomprensió, la incomunicació i l’aïllament són el pitjor que pot passar a qualsevol ésser mínimament sensible. El text també és un al·legat en contra del gregarisme i a favor de la diversitat i la diferència. Per adaptar-se al món cruel dels humans, el mico convertit en home acaba comportant-se com els homes esperen que ho faci: com un mico d’exhibició.

Es nota que Benet estima el text i se l’ha fet completament seu, perquè es posa dins el personatge fins al punt que deixem de veure Ivan Benet i som davant de l’home-mico incomprès. Amb un escenari gairebé nu i un muntatge minimalista, no cal gaire cosa més per situar-nos en òrbita. Benet no para de bellugar-se, mai no permet que l’atenció es dispersi. És un ésser malaurat que, en termes existencialistes, l’han expulsat a un món que no entén ni l’entén a ell. L’informe és demolidor.

Un cop més, Kafka presenta una situació insòlita amb un personatge extravagant que intenta sobreviure en un món hostil. Ivan Benet ha fet una tria excel·lent i una interpretació extraordinària.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari