La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Pinchas Zukerman, el violinista tranquil

Programa del concert:
· Beethoven, concert per a violí i orquestra en re major, op.61
· Brahms, simfonia núm. 4 en mi menor, op. 98
Intèrprets: Pinchas Zukerman, violí i director; Royal Philharmonic Orchestra
Lloc: l’Auditori
Data: 23 d’abril

Valoració: ?????

El sant Jordi d’enguany a l’Auditori de Barcelona hem pogut gaudir d’un concert meravellós, tant pels intèrprets com pel programa. Pinchas Zukerman, en la seva doble vessant de violinista i de director, al capdavant de la Royal Philharmonic Orchestra, va oferir una versió magistral del concert per a violí de Beethoven i a la segona part va dirigir la quarta simfonia de Brahms.

He vist Zukerman unes quantes vegades i puc dir clarament que amb els anys millora. Recordo quan va tocar aquest mateix concert de Beethoven amb l’OBC, ja fa més d’una dècada, i vaig quedar amb la impressió que era tècnicament perfecte però que li faltava expressivitat. Aquesta vegada s’ha superat i va fer una demostració del millor art violinístic. En tot moment va tocar amb tranquil·litat, dolçor, sense moviments bruscos, totalment aliè al virtuosisme manierista. Amb un arc poc tensat va aconseguir un so ple, a la corda, i no se li va trencar ni una sola cerra en tot el concert, cosa que veiem habitualment en la majoria d’instrumentistes de corda fregada. Amb una afinació perfecta, va abordar les dobles cordes de la cadència del primer moviment amb precisió i sense duresa. Va tocar el concert amb tots els matisos però sense cap estridència, amb transicions dolces entre els diferents passatges. Veient-lo semblava que tocar el violí era bufar i fer ampolles. L’orquestra el va secundar en tot moment i es va produir un diàleg i una conjunció perfectes entre tots dos.

La segona part no va ser tan brillant com la primera. Zukerman va canviar el violí per la batuta i va abordar la quarta de Brahms encara amb l’estil beethovenià. El so de l’orquestra era massa estret, li faltava amplitud, i és que Brahms és com un transatlàntic que va solcant el mar. La corda brillava moltíssim i el vent anava perfecte, però en conjunt va faltar-hi densitat sonora, contrastos més exagerats entre els moments més violents i els més dolços. S’ha de dir que Zukerman va infondre el ritme i la velocitat adequats, però el so no era el que s’espera d’un compositor que ja pertany al romanticisme ple i que requereix més rauxa i menys contenció.

Si al primer moviment hi va mancar amplitud de so, al segon Zukerman va abusar de l’staccato amb notes un pèl massa curtes. Però al tercer moviment la cosa va començar a millorar i a anar cap amunt, i la simfonia va culminar amb un quart moviment colossal. Val a dir que la Royal Philharmonic és una orquestra molt competent, amb instrumentistes de gran qualitat, amb un so brillant i potent i una secció de vent absolutament precisa que no domina sobre la corda.

Si he dit que Brahms va ser irregular pel que fa al caràcter, amb el segon bis que va oferir, l’obertura de Les noces de Figaro, Zukerman va fer palès que és un clàssic, amb un ritme clar i diàfan, una execució precisa i un staccato molt mozartià.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

A casa (Kabul)

Títol: A casa (Kabul)
Autor: Tony Kushner
Traductura: Vicky Peña
Director: Mario Gas
Intèrpret: Vicky Peña
Lloc: Espai Lliure
Dates: del 2 al 20 d’abril

Valoració: ????

Veure una actriuassa com la Vicky Peña sempre és una delícia. En aquesta obra interpreta un monòleg, el d’una dona anglesa que recorda un viatge fet a l’Afganistan, els seus paisatges, les seves olors, els seus habitants, la seva història. Amb una guia de viatge a les mans, la dona, amb un to naïf i entusiasta, pensa de pressa i parla de manera desordenada sobre el que ha viscut allà, plena d’il·lusió. És un monòleg que no explica una història que comença i s’acaba, sinó les vivències i experiències d’una dona en el passat, molt lluny de casa seva. Reflexiona a recer i només li vénen al cap els records més bonics. És una dona plena de vitalitat.

El monòleg de Tony Kushner és intens i potent, i és la primera part d’una peça més llarga. La segona part passa a Kabul i al final torna a Londres. A l’Espai Lliure només hi hem vist la primera part, la que té com a única protagonista la viatgera occidental. Ara bé, tot i la qualitat del text i la interpretació immensa d’una Vicky Peña pletòrica, la funció va quedar coixa. Una peça teatral ha de ser una història amb principi, nus i desenllaç, amb ritme narratiu, i en el cas d’A casa (Kabul) no hi ha història perquè tot és la reflexió d’un personatge. És com si fos el preàmbul d’alguna altra cosa, com, efectivament, és. Vicky Peña va dir en una entrevista que la segona part no té res a veure amb la primera perquè té uns altres personatges i una localització molt diferents, però hi ha d’haver algun vincle que les faci pràcticament inseparables.

Amb aquesta apreciació no vull desmerèixer gens ni mica ni el text ni la producció que se n’ha fet a l’Espai Lliure, perquè tot plegat és una meravella. L’escenografia, minimalista, amb una taula llarga i dues cadires, és la casa de la viatgera, que va desplegant els seus records amb la paraula i amb la col·lecció de barrets afganesos que va escampant sobre la taula. Som partícips de la il·lusió d’aquella dona que ens explica el que ha viscut, però tot el monòleg sona a preludi d’alguna altra cosa que en aquesta producció no se’ns mostra.

Vicky Peña omple l’espai i el temps sense problemes amb la seva veu, la seva presència i la seva interpretació delicada i sublim. És una autèntica delícia sentir-la parlar en boca del personatge, a través seu tot esdevé intens i sembla que ens ho estigui explicant al menjador de casa. És una obra curta, d’una hora i deu minuts de durada, que ens manté quiets i expectants mentre un riu de paraules desborda la protagonista. Sense Vicky Peña i la seva força expressiva, un monòleg així no hauria estat possible.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Lucrècia a La Seca

Títol: Lucrècia o Roma libre (1769)
Autor: Joan Ramis i Ramis
Direcció i dramatúrgia: Sergi Marí
Repartiment: Enka Alonso, Josep Mercadal, Xavier Núñez, Blai Llopis, Àlvar Triay, Agnès Romeu (el dia que hi vaig anar jo, el 10 d’abril, Enka Alonso va substituir Queralt Albinyana com a Lucrècia)
Escenografia i vestuari: Sergi Marí i Marga de la Llana
Lloc: La Seca – Espai Brossa (Sala Leopoldo Fregoli)
Dates: del 3 al 20 d’abril

Valoració: ????

Lucrècia o Roma libre (1769) és d’aquelles obres raríssimes de veure al teatre. De fet, és la primera vegada que s’interpreta —desconec si es va estrenar quan va ser escrita—, i ha estat una iniciativa esplèndida de Sergi Marí a partir de la redescoberta que Jordi Carbonell va fer d’aquesta obra el 1968. És una peça de temàtica romana que s’insereix en el període neoclàssic, d’un gran formalisme estilístic i que reivindica l’honor individual i la llibertat col·lectiva com a valors ètics.

Aquestes funcions de Lucrècia, més enllà de l’enorme importància patrimonial que tenen perquè ens porten un gran text català d’una època més aviat titllada de fosca —la Decadència, n’hi deien—, són una autèntica delícia per a l’espectador, ja que la producció i els actors són magnífics. En un espai tan minúscul com la sala Leopoldo Fregoli de La Seca, han muntat una escenografia minimalista amb quatre cadires Lluís XV i unes quantes piles de llibres —símbol de la Il·lustració— i han aconseguit donar sensació de veracitat a una obra amb un text molt potent. Ara bé, també cal dir que Ramis està tan pendent del formalisme del vers, que pel rigor se li escapa la força.

Els actors, amb uns vestits mig romans mig neoclàssics (sabates de sivella i camises de farbalans), fan tots unes actuacions magnífiques i declamen uns versos bellíssims amb gran elegància. Va estar especialment esplèndida Enka Alonso com a Lucrècia, noble, serena i senzilla, amb llàgrimes de debò als ulls davant la trista fi del seu personatge. L’actor que es notava un xic més encarcarat amb el vers va ser Josep Mercadal, que feia el príncep Tarquino. Tot i fer un paper magnífic, que infonia autoritat i por, deia el text de manera massa artificiosa, com si fos un rapsode que recités poemes, amb pauses massa marcades que restaven naturalitat al text i al personatge. Però el seu duel amb Lucrècia va ser captivador i ple de força. Xavier Núñez com a Col·latino, Àlvar Triay com a Manlius i el conegut Blai Llopis com a Brutus van confegir uns secundaris de luxe.

Penso que escènicament, fins i tot tenint en compte les dimensions de l’escenari, va tenir una resolució impecable. Atès que Lucrècia és una obra que poa en Racine i segueix les regles del teatre clàssic —l’acció ha de passar en un sol dia i en un sol espai—, va ser relativament fàcil justificar un muntatge simbòlic més del segle XVIII que de principis de la República romana (s. VI aC). Aquest teatre, diferent del que estem acostumats a veure, va ser com una illa enmig de l’oceà del teatre contemporani.

Hem d’estar, doncs, ben contents de poder veure una peça cabdal del nostre teatre tan ben representada, però penso que caldria que pugés dalt d’un escenari més important per donar-li tot el reconeixement que es mereix. Hem de ser conscients del nostre patrimoni cultural, reivindicar-lo i fer-lo present per tal que tots els ciutadans se’n puguin sentir partícips.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Mont(ss)errat

Títol: Mont(ss)errat
Autora: Beth Escudé
Director: Marc Chornet
Intèrpret: Carles Bigorra
Lloc: Sala Atrium
Dates: del 21 de març al 13 d’abril

Valoració: ???

La primera cosa que s’ha de dir d’aquest muntatge és que és originalíssim i diferent. Tenint en compte les reduïdes dimensions de la Sala Atrium, s’ha d’aplaudir la dramatúrgia d’aquesta obra, feta amb una combinació de projeccions de vídeo i d’actuacions en directe, tot amb el mateix protagonista, l’home-orquestra que en aquesta funció té el do de la ubiqüitat: Carles Bigorra.

El fet que desfilin tants personatges tan diferents i tots encarnats pel mateix actor desconcerta un xic, encara més quan veiem que dialoga amb una videoprojecció com si es tractés d’una videoconferència. Ras i curt, la història, amb tots els noms canviats, és la de l’arxiconeguda visita de Heinrich Himmler a Montserrat el 1940, on es pensava que trobaria el Sant Graal, i la rebuda que li va dispensar el monjo que el va acompanyar per les estances del monestir, el pare Andreu Ripol, que Beth Escudé converteix en el pare Montiel.

Ara bé, l’obra va molt més enllà d’aquesta estranya trobada, i passa revista a la història de les relacions exteriors del monestir de Montserrat en els anys posteriors. Beth Escudé converteix la comunitat montserratina en un Vaticà en miniatura com a centre important de poder on es dirimien temes importants de manera florentina. El que és innegable és que Mont(ss)errat és una obra escrita en clau humorística, però sense faltar al respecte de ningú. Carles Bigorra s’encarrega de donar un caràcter estrafolari i caricaturesc a tots els personatges que fa, des del becari que va a investigar fins a l’abat Escarré.

Torno a insistir en el mèrit que té aquest muntatge, perquè aconsegueix omplir completament i de manera molt imaginativa un espai molt petit amb un sol actor a escena i semblar que n’hi ha uns quants. No vull pensar en la feina que hi ha al darrere. La Sala Atrium ja ens té acostumats a fer teatre amb un suport videogràfic important, i és que quan hi ha pocs recursos materials, s’ha de fer anar la imaginació.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Gustavo Dudamel porta la primavera al Palau

Programa del concert:
· Beethoven, Simfonia núm. 6 en fa major, op. 68, “Pastoral”
· Stravinsky, La consagració de la primavera
Intèrprets: Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera
Director: Gustavo Dudamel
Lloc: Palau de la Música
Data: 9 d’abril

Valoració: ?????

Gustavo Dudamel, al capdavant de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera, va oferir aquest dimecres, al Palau de la Música, un concert dedicat a la primavera amb obres de Beethoven i d’Stravinsky. Amb les entrades exhaurides de fa temps, s’ha de dir rotundament que va ser un concert meravellós.

Sóc força reticent als artistes que porten una gran campanya de màrqueting al darrere perquè mai no sé fins a quin punt se la mereixen. És el cas de Dudamel, com també el d’A. Netrebko, C. Bartoli o J. Kaufmann. Ara bé, admeto sense recança que Dudamel, tot i la seva joventut —té 33 anys—, és un molt bon director, que es caracteritza per una gran precisió interpretativa. A més a més, em va semblar que no té la imatge de músic eixelebrat que sovint se li vol donar, ja que es va mostrar molt mesurat en tot moment.

El programa l’integraven dues peces de dos compositors ben diferents: la sisena simfonia, “Pastoral”, de Beethoven, i La consagració de la primavera, d’Stravinsky, o sigui, primer romanticisme i després segle XX. Dudamel va imprimir caràcter i estil a cada obra, va dirigir un Beethoven enèrgic, sublim i apol·lini. Van brillar especialment el primer i el tercer moviments, mentre que en el segon es van produir uns petits desajustos entre la secció de vent i la de corda, i va faltar-hi un punt de lirisme. En el quart es va fer palès que la corda estava un pèl sobredimensionada, per ser una obra de Beethoven. Però això són minúcies perquè al capdavall, la direcció de Dudamel va ser molt precisa, amb indicacions clares a l’orquestra que feien que tots els músics anessin perfectament conjuntats, com un sol cos, i això va fer brillar un Beethoven potser massa apol·lini i poc arrauxat, però és que Beethoven és tot just el trànsit del classicisme al romanticisme, i sempre ha de tenir un punt de contenció.

A la segona part tot va canviar. Un Dudamel inspiradíssim i pletòric va dirigir una consagració de la primavera arravatada, dionisíaca, tel·lúrica i visceral. A mi no m’agrada especialment la música del segle XX, però vaig quedar clavada a la cadira davant d’aquella interpretació. L’orquestra, visiblement ampliada, especialment la secció de vent, va sonar novament com un sol cos, i això és més difícil en Stravinsky que en Beethoven perquè com més músics hi ha, més costa conjuntar-los. I en aquesta obra, que té uns ritmes irregulars i pauses molt sobtades, tota l’orquestra arrencava i parava alhora, en un exercici de precisió astorador. Especialment en els trossos de les danses rituals, Dudamel va demostrar un gran sentit del ritme i un control ferri de l’orquestra. L’obra va sonar amb una força inaudita, d’acord amb el que pretén ser: una música ancestral, una dansa tribal que invoca la natura en estat pur, molt lluny de la visió romàntica de Beethoven.

Ara bé, fóra injust atribuir tots els mèrits a Dudamel. S’ha de dir que l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera és una de les millors del món, té un so ple i compacte i les seves seccions instrumentals s’acoblen amb gran harmonia. Dudamel, mesurat i precís, «només» va haver d’imprimir el caràcter de les obres tal com ell les entén; la matèria primera ja li venia donada, i és de categoria extra.

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

El cantador

Títol: El cantador
Autors: Serafí Pitarra (Frederic Soler) i Pau Bonyegues (Conrad Roure)
Director: Xicu Masó
Intèrprets: ITNC (Jove Companyia del Teatre Nacional): Cristina Arenas, Queralt Casasayas, Bruna Cusí, Mariona Ginés, Andrea Martínez, Marçal Bayona, Oreig Canela, Ricard Farré, Arnau Puig, Josep Puig, Pau Viñals
Lloc: TNC (Sala Tallers)
Dates: del 2 al 13 d’abril

Valoració: ??

El cantador és una obra de Frederic Soler (Serafí Pitarra) que pertany a la sèrie dels Singlots poètics (1864), i que enguany serveix per estrenar la nova companyia jove del TNC, la ITNC, sorgida d’entre les cinc darreres promocions d’actors, directors i escenògrafs de l’Institut del Teatre.

El director del TNC, Xavier Albertí, ja va dir a principi de temporada que volia reivindicar la figura de Pitarra com a forjador del teatre català modern, atès que ha estat sempre molt oblidat. És per això que a partir d’aquest mes i fins al juny se’n representaran L’esquella de la torratxa, Liceistas y cruzados i l’obra Safari Pitarra. Ben reivindicat queda, doncs. I si, a més, ha servit per mantenir oberta la Sala Tallers del TNC, millor encara.

La jove companyia del TNC està formada per onze actors, un ajudant de direcció, una ajudanta de dramatúrgia i una escenògrafa, i se’ls ha de felicitar entusiàsticament, ja que interpretar un autor del segle XIX en català prefabrià i en heptasíl·labs és tot un repte que ells han superat amb nota. Xicu Masó, director de l’obra, n’ha sabut treure el millor: diuen el text amb naturalitat i amb gràcia, i a més s’hi ha fet un afegitó final on surten vestits de carrer i fan teatre dins el teatre, emulant el que feia Pitarra a la seva època: trobar-se amb amics en pisos per interpretar art dramàtic.

Ara bé, tot i que estic d’acord que s’han de representar els nostres autors, no penso que Pitarra sigui dels més grans. Les seves comèdies, tan vistes i rigudes al segle XIX, avui dia no ens fan gaire gràcia —va haver-hi molt pocs riures a la sala— perquè tenen com a referent l’actualitat política i artística de l’època, que avui ens cau molt llunyana. És un tipus de teatre amb data de caducitat, i això el fa molt vàlid com a document històric, però com a obra d’art, no té ni de bon tros l’impacte que devia tenir el dia de l’estrena, senzillament perquè la majoria de facècies i picades d’ullet queden descontextualitzades.

És cert que els clàssics resisteixen lectures al llarg dels anys i dels segles, però Pitarra és l’antítesi d’un clàssic, no per qualitat —que també es podria discutir—, sinó perquè fa referències constants a fets molt puntuals de la seva època que és gairebé impossible extrapolar a l’actualitat. Imaginem-nos que La família irreal es representi d’aquí a cent anys. Què podran entendre’n els qui la vagin a veure? Només les comèdies d’embolics, les que fan referència a aspectes diversos de la condició humana poden esdevenir clàssiques, intemporals, com passa amb les de Molière o Marivaux, per exemple, de qui ben aviat veurem El joc de l’amor i de l’atzar al mateix TNC, dirigit per Josep M. Flotats, que per cert, era a la Sala Tallers el dia que hi vaig anar jo.

Així doncs, aplaudeixo la idea i l’actuació de la ITNC, però voler convertir Pitarra en un clàssic, ho trobo excessiu.

Font: Núvol

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Ocells i llops, un Sagarra modern

Títol: Ocells i llops
Autor: Josep M. de Sagarra
Directora: Lurdes Barba
Intèrprets: Carme Conesa, Llorenç Gonzàlez, Roser Tapias, Jaume Madaula, David Bagés, Nausicaa Bonnín, Francesc Lucchetti, Montse Pérez
Lloc: TNC (Sala Petita)
Dates: del 19 de febrer al 6 d’abril

Valoració: ????

Ocells i llops és una obra que s’aparta del repertori més popular de Sagarra, tipus El cafè de la Marina o L’hostal de la Glòria. Pertany a l’època que Sagarra vivia a París i estava influenciat pels aires de la dramatúrgia europea i nord-americana. Ocells i llops és un drama contingut però molt intens amb una clara figura protagonista, la Lucrècia, que s’ha d’empassar totes les desgràcies de la família sense queixar-se ni dir res. És una dona d’aparença fràgil que té l’obligació moral de ser submisa en una societat hipòcrita i opressiva.

És un drama intimista en el sentit que escodrinya l’ànima turmentada d’una vídua mare de tres fills que no la volen deixar viure en pau, amb l’agreujant que pateix del cor. Per aquest motiu tota l’acció de l’obra se situa a casa de la protagonista, i Lurdes Barba ha decidit aprofitar l’escenografia de Terra de ningú perquè sigui la casa burgesa de Lucrècia i els seus fills. Tot passa a l’interior, el lloc reservat per rentar els draps bruts durant una postguerra extremadament cruel i repressiva.

Lucrècia, que anomenen nina perquè és el que tothom vol que sigui, comença l’obra malalta però relativament contenta, en bona part gràcies al cant dels ocells que té a casa, però a mesura que avança l’acció, els seus fills la van ofegant amb problemes com a llops que claven mossegades a un cos feble i masegat. El patiment interior d’aquesta dona em va recordar força el de la Nora de la Casa de nines d’Ibsen, malgrat que el final de totes dues obres és diferent.

Ocells i llops és una gran redescoberta del nostre teatre, una peça escrita en un català ric i planer alhora, amb uns personatges polièdrics plens de matisos que serveixen a Sagarra per retratar temes molt punyents en la nit del franquisme com ara l’avortament o l’homosexualitat. És una remor de fons constant perquè la societat està plena de tabús que ningú no pot ni gosa superar. Fins i tot el llenguatge de l’obra és críptic i subliminal i s’expressa amb eufemismes i subterfugis. L’únic que poden fer els personatges per sortir-se’n és trobar una víctima, un boc expiatori que els ajudi a no enfonsar-se, i aquesta víctima és Lucrècia.

Lurdes Barba ha dirigit una producció esplèndida d’Ocells i llops, amb una Carme Conesa pletòrica que aporta un físic del tot adequat al seu personatge, el d’una dona petita i prima que ha d’aguantar un pes molt feixuc. Diu el text amb molta naturalitat i des de la primera aparició veiem que s’ha fet el personatge completament seu. Al seu voltant hi ha els llops, Jaume Madaula, Roser Tapias i Llorenç Gonzàlez, i la resta de personatges que pul·lulen al voltant de Lucrècia i que la constrenyen sense adonar-se’n.

És de justícia que es vagin desenterrant els sagarres més moderns i menys costumistes, perquè són els menys tòpics i potser els millors. Fa uns anys vam poder veure Galatea, també al TNC, amb uns magnífics Anna Lizaran i Francesc Orella. Encara ara se’m posen els pèls de punta quan hi penso.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Masaaki Suzuki dirigeix la Passió segons St. Joan

Programa de concert:
Bach, Passió segons sant Joan, BWV 245 (versió IV – 1759)
Intèrprets: Gerd Türk (Evangelista), Chiyuki Urano (Jesús), Joanne Lunn (soprano), Damien Guillon (contratenor), Yosuke Taniguchi (tenor), Peter Kooij (baix)
Bach Collegium Japan
Director: Masaaki Suzuki
Lloc: Palau de la Música
Data: 24 de març

Valoració: ???

Ja és tradicional que una mica abans de setmana santa a Barcelona es programi alguna obra religiosa de Bach. Fa dos anys vam tenir l’ocasió de sentir la magnífica interpretació de la Passió segons sant Mateu de Philippe Herreweghe, i l’any passat vam poder gaudir de la missa en si menor en la versió de John Eliot Gardiner. Enguany ha tocat el torn de la Passió segons sant Joan, aquest cop sota la batuta de Masaaki Suzuki.

Suzuki té una concepció molt austera de Bach, massa pel meu gust. Ho dic pel minimalisme orquestral. És evident que la música barroca s’ha de tocar amb una orquestra de cambra, però ell ho porta a l’extrem i el Bach Collegium Japan semblava més aviat un octet ampliat. La qual cosa contrastava amb el cor, que si bé no era molt nombrós, sentint-lo semblava més un conjunt de solistes individuals cantant alhora que no pas un grup homogeni. Gairebé es distingia la veu de cada cantaire. Ara bé, val a dir que la lectura que Suzuki va fer de la Passió va ser del tot encertada, quant al ritme, la velocitat, la intensitat i l’estil.

Pel que fa als solistes, n’hi va haver un que va destacar, i molt, per damunt de la resta: l’evangelista de Gerd Türk, un tenor amb una bona tècnica i un frasseig impecable que va demostrar un coneixement profund de l’obra, del personatge i de l’estil. El contratenor Damien Guillon i el baix Peter Kooij van ser més que correctes, i la soprano Joanne Lunn va lluir una veu brillant i cristal·lina, però no es va adaptar a l’estil de la música religiosa barroca, ja que el doll de veu li vessava per damunt la reduïda orquestra i semblava més aviat que estigués interpretant òpera i no oratori, amb inflexions manieristes fora de lloc. Els cantants sortits del cor van ser bastant fluixos.

En conjunt, va estar bé sense arribar a ser extraordinari. Especialment es va notar un desequilibri entre la sobrietat orquestral i el bigarrament vocal. Masaaki Suzuki és un bon intèrpret de Bach, però amb això no n’hi ha prou. S’ha de comptar amb conjunts musicals molt bregats en aquest repertori perquè resulti extraordinari.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

L’encarregat

Títol: L’encarregat
Autor: Harold Pinter
Traductor: Ernest Riera
Director: Xicu Masó
Intèrprets: Albert Pérez, Carles Martínez, Marc Rodríguez
Lloc: Espai Lliure
Dates: del 20 de febrer al 16 de març

Valoració: ????

No les tenia totes abans d’anar a veure aquest Pinter, ja que la inintel·ligible Terra de ningú m’havia deixat completament freda al TNC. Però no m’agrada tirar la tovallola tan fàcilment amb els grans autors consagrats, i a més, Tornar a casa m’havia agradat força. He de dir que L’encarregat em va sorprendre molt gratament. És una obra molt millor del que m’esperava, i a més, la interpretació va ser-ne magistral.

La història és la d’un indigent que cerca aixopluc al petit magatzem d’un home misteriós, i la cosa es comença a embolicar entre aquest home i el seu germà. Em penso que la trama no és gaire important en aquesta obra, ja que l’enorme força que té rau en el retrat tan cru que fa de la misèria, tant material com moral. El text és dur i els diàlegs són secs, eixuts, directes, i mai no queda clar qui s’aprofita de qui. No hi ha personatges bons ni dolents; només hi ha homes mesquins i egoistes que lluiten per imposar-se als altres. És a dir, no és una obra maniquea a l’estil dickensià, sinó una obra complexa que escodrinya els racons més foscos de l’ànima humana.

Per a aquesta ocasió l’Espai Lliure s’ha omplert d’andròmines rònegues que realcen la misèria dels personatges. I s’ha de destacar que tots tres actors estan esplèndids, actuen amb gran naturalitat i fan els personatges absolutament creïbles. Calen tres actors de raça per a aquesta obra, ja que no han d’interpretar herois o personatges fàcils d’entendre, sinó homes rampelluts, desconfiats i imprevisibles als quals venç la cobdícia. L’única cosa que em va grinyolar d’aquest muntatge, i força, és la translació de les localitzacions geogràfiques. Totes les referències espacials que hi ha, i n’hi ha força, són sempre de Barcelona, ja siguin adreces o estacions de metro. Trobo que queda molt poc creïble i no acosta l’obra a l’espectador, precisament. A mi em va semblar una cosa estranya i fora de lloc. En canvi, si haguessin estat referències londinenques, la història hauria fluït sense problemes.

Pel que fa al gènere teatral, no crec que pugui definir-se com una comèdia. Tot i que té punts de comicitat perquè hi ha situacions grotesques, l’obra és realment dura per la misèria que retrata. A banda de la pobresa, hi ha la baixesa moral, la corruptibilitat de les persones, i això és el que sacseja l’espectador. Amb aquesta obra, Pinter ha tornat a escalar posicions en la meva llista de dramaturgs. De les tres seves que he vist, és sens dubte la millor.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

La fredor segons Lars Norén

Títol: Kyla (Fredor)
Autor: Lars Norén
Traductor i director: Adrian Devant
Intèrprets: Adrià Díaz, Sergio Freijo, Marc Naya, Junyi Sun
Lloc: Versus Teatre
Dates: de l’11 de març al 2 d’abril

Valoració: ????

La nova proposta del Versus Teatre, Kyla (Fredor), del suec Lars Norén, és una obra escrita el 2003 i ara mateix de rabiosa actualitat per l’auge de l’extrema dreta a Europa. És estrena absoluta a l’Estat espanyol. Imprescindible.

Kyla (Fredor) és una obra de duresa extrema, i no tan sols pel que es veu a escena, sinó per totes les idees que el text conté i desprèn. L’acció se situa a la Suècia actual. Tres nois que tot just han acabat el darrer curs a l’institut s’endinsen al bosc per beure cervesa i esplaiar-se. Aleshores comencen a parlar de la situació actual de Suècia, i de seguida veiem que només tenen una idea al cap que regeix totes les seves accions: la superioritat racial. La violència verbal que fan servir per parlar és palesa, però quan un company de classe, un noi adoptat de petit a Corea, se’ls troba al bosc, la violència verbal no triga a convertir-se en física.

L’escenografia de Kyla (Fredor) és gairebé inexistent —es limita a un tronc a terra i una bossa amb llaunes de cervesa—, la qual cosa accentua la cruesa dels diàlegs. Els tres nois del grup tenen el cervell abduït pel pensament únic, la qual cosa ens remet indefectiblement al nazisme, i de fet, fan la salutació nazi plens d’orgull. Estan convençuts que el seu país s’està ensorrant per culpa dels immigrants, que els ho prenen tot i es beneficien injustament dels ajuts de l’estat del benestar que ofereix el govern. El discurs que sostenen és molt bèstia i abrandat, i no només no se n’amaguen, sinó que el proclamen amb orgull. Tenen com a únic objectiu netejar el seu país de persones que no siguin i no pensin com ells.

Lars Norén ha volgut portar al límit el conflicte existent a molts països europeus, atès que posa com a element de discòrdia no un immigrant nouvingut, sinó un noi que té nom i nacionalitat sueca, i que només a través de les seves faccions veiem que no és nascut a Suècia, sinó a Corea. A més a més, és fill d’una família adinerada que li poden comprar l’últim model de mòbil o anar-se’n de vacances a Grècia. Però com que físicament no és europeu, els altres el consideren un foraster que no es mereix viure al mateix país que ells. Al llarg de l’obra l’increpen, l’insulten, el peguen, se’n riuen, però ell sempre sap mantenir les formes en la mesura del possible perquè té molta més educació que els altres, que només saben amenaçar, ofendre i pegar.

És fàcil relacionar aquesta obra amb l’auge de l’extrema dreta avui dia a tot Europa, i precisament per això Kyla (Fredor) és una obra que tothom hauria de veure per prescripció facultativa. Com a espectadors, vist des de fora —tal com ara ens mirem els horrors nazis amb la distància del temps—, la duresa és gairebé insuportable, però podem estar segurs que la persona més normal i corrent no podria arribar a pensar d’aquesta manera, encara que fos molt més subtilment?

Quant a la interpretació, he de dir que no coneixia cap dels quatre actors, i com a amant del teatre que sóc, sempre em fa il·lusió descobrir-ne de nous. Adrià Díaz, Sergio Freijo i Marc Naya són els tres nois racistes, i a mi em van fer por, sobretot Freijo, que fa el personatge de Keith, el capitost de la banda. Són molt i molt convincents i contrasten d’allò més amb el personatge de Kalle, interpretat per Junyi Sun, un noi que duu roba de marca, discret, molt educat, culte i sobretot, amb idees pròpies. Ell i els altres són la nit i el dia, per això no el suporten. Volen exterminar-lo a ell i tot allò que sigui diferent de la Suècia autèntica de la qual ells es creuen que porten l’estendard.

Sincerament, quan es va acabar l’obra jo havia quedat tan impactada que l’última cosa que tenia ganes de fer era aplaudir, però hauria quedat malament no fer-ho estant a primera fila.

Font: Núvol

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari