La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Jonas Kaufmann, una decepció al Liceu

Programa del concert:
· Schubert, Winterreise op. 89, D. 911
Intèrprets: Jonas Kaufmann, tenor; Helmut Deutsch, piano
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 28 de març

Valoració: ???

El gènere liederístic no és espectacular com l’òpera, però té el mateix grau d’intensitat, i s’ha de saber cantar molt bé perquè la música i la paraula flueixin en paral·lel, ja que el lied no és altra cosa que poesia convertida en música. Winterreise és el cicle de lied més interpretat i més enregistrat, no ja dins l’obra de Schubert, sinó dins el gènere liederístic. És un conjunt de 24 cançons que narren el periple físic però sobretot emocional d’un home que ha perdut la seva estimada i es pregunta com podrà continuar vivint sense ella.

Jonas Kaufmann és un molt bon cantant d’òpera que excel·leix especialment en Wagner, però no és un liederista de raça. És un tenor amb timbre de baríton, amb una veu ampla, fosca i càlida que quan canta òpera ho embolcalla tot. No sé quant temps fa que conrea el lied, però no se li nota gaire ofici. El seu Winterreise va ser fred, desangelat i desapassionat. Cada cançó del cicle té la seva personalitat, n’hi ha que són de pura tristesa i impotència, i n’hi ha d’il·lusòries en què el viatjant fantasieja amb els records d’un passat feliç al costat de l’estimada. Kaufmann es va esforçar a marcar el caràcter de cadascuna, però el resultat no va ser reeixit. Per damunt de tot, hi va mancar intensitat expressiva.

L’expressivitat del lied és continguda però intensa, i s’ha d’interpretar amb molts matisos, amb inflexions vocals en moments puntuals, quan el text ho requereix per tal d’emfasitzar-lo. De fet, la música de Schubert s’adapta com un guant de seda als poemes de Wilhelm Müller; a través del so descriu amb precisió i amb una bellesa extrema cada estat d’ànim del viatger. Kaufmann va ser massa rígid i fins i tot un punt dur a l’hora d’expressar el contingut de la poesia i no va aconseguir emocionar ni molt menys colpir l’ànima dels oïdors.

També s’ha de dir que el piano de Helmut Deutsch no hi va ajudar gens ni mica. És un pianista molt mecànic i fred que es va limitar a tocar les notes escrites a la partitura sense donar-los ni una engruna d’expressió o de vida. El lied és música de cambra, això vol dir que tan important és el cantant com el pianista; no hi ha una subordinació del segon al primer com passa en l’òpera. Tampoc no es pot dir que Deutsch es limités a seguir Kaufmann, perquè en alguns lieder el va fer córrer massa, i per damunt de tot, es va fer palès que no anaven conjuntats. El piano ha d’ajudar el cantant a realçar el caràcter de cada lied, però si a Kaufmann li va mancar intensitat expressiva, Deutsch no va inspirar absolutament res en cap dels 24 lieder. El resultat va ser un recital prou avorrit.

Potser perquè Kaufmann té una veu gran, encara li costa adaptar-la al lied, en què la veu ha de ser dúctil i mal·leable. El que és clar és que cantar bé lied requereix no només una bona tècnica —i Kaufmann la té, sens dubte—, sinó anys d’ofici. El lied és difícil perquè no és espectacular, perquè no apel·la a les vísceres com l’òpera, sinó al cervell. Si Kaufmann vol continuar cantant lied, haurà d’exercitar-s’hi més, i sobretot, buscar-se un pianista que en sigui especialista, algú de la categoria de Wolfram Rieger o Malcolm Martineau, perquè Helmut Deutsch potser pot acompanyar àries d’òpera amb una reducció per a piano, però no és capaç de llegir una partitura en què el piano parla per si sol i ha de dir coses.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Werner Güra: l’apoteosi del lied

Programa del concert:
· Schubert, 12 lieder
· Schumann, Dichterliebe
Intèrprets: Werner Güra, tenor; Christoph Berner, piano
Lloc: Palau de la Música
Data: 18 de març

Valoració: ?????

De Werner Güra en coneixia poca cosa més que el nom. Sabia que era un tenor mozartià, i com que és el tipus de tenor que em fascina i a més a més venia amb un programa molt atractiu de lied, no vaig dubtar ni un moment a comprar entrada. He de dir que Güra va ultrapassar de molt totes les meves expectatives. Va ser un concert absolutament apoteòsic i ja avanço ara que s’haurà de considerar com un dels millors d’enguany.

El concert es va dividir en dues parts dedicades als dos grans compositors del lied alemany: Schubert i Schumann —anomenat el schu- dolent per un dels personatges d’Una música constant de Vikram Seth. Si bé va cantar dotze lieder dispersos de Schubert, de Schumann en va cantar un dels seus cicles més cèlebres: el Dichterliebe (Amor de poeta). Werner Güra és el tipus de cantant idoni per al lied, amb una veu preciosa, un frasseig immaculat, una gran elegància vocal i una capacitat de transmissió fora mida. El seu cant vessa sensibilitat per tot arreu.

Cantar lied no és fàcil perquè no és agraït com l’òpera i en canvi, s’ha de cantar molt i molt bé perquè les peces sonin com poemes i toquin l’ànima de l’oïdor. No cal dir que és essencial un bon frasseig, i a més, cal que veu i piano s’amalgamin fins a formar un sol cos, com passa en la música de cambra. A Werner Güra, que sembla un cantant tocat pels déus, se li endevinen molts anys d’estudi i d’ofici per assolir una fita estilística tan colossal com el concert que ens va oferir la setmana passada. Per ell, cantar lied és fàcil i se li nota. Sentir-lo en directe és una experiència meravellosa, ja que guanya respecte dels enregistraments, en què sembla que vagi un pèl curt d’aguts.

No necessito sentir Güra cantant òpera per determinar que és un cantant fora de sèrie. De fet, amb el lied només s’hi atreveixen els cantants bons, i quan canten òpera es nota que són liederistes, com passa amb Thomas Hampson, Thomas Allen o Bryn Terfel. No cal dir que tècnicament, Werner Güra és perfecte: té la veu ben projectada, homogènia, els aguts fàcils i una línia vocal molt depurada. I la compenetració amb Christoph Berner va ser total. En lied tan important és el cantant com el pianista, perquè és literatura musical escrita explícitament per a veu i piano, i tant Schubert com Schumann són dos gegants de la literatura pianística. Ara bé, si em fan triar, sóc del parer del personatge d’Una música constant: m’agrada més Schubert que Schumann (especialment en lied), perquè m’arriba més, aconsegueix tocar-me la fibra en un punt del qual Schumann passa de llarg.

Així doncs, la veu lluminosa i la sensibilitat de Werner Güra ens van il·luminar durant un vespre que ja friso perquè es repeteixi. Aquesta setmana podrem gaudir d’un altre recital liederístic, aquest cop al Liceu, amb el millor Schubert: el Viatge d’hivern, interpretat pel tenor de moda (i eternament esperat al Liceu): Jonas Kaufmann. Ara bé, Werner Güra ha deixat el llistó a un nivell estratosfèric i Kaufmann haurà de suar per igualar-lo.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Paul Lewis il·lumina el Palau

Programa del concert:
· Bach (arr. Busoni), coral-preludi “Nun komm’ der Heiden Land”, BWV 659
· Beethoven, sonata núm. 13 en mi bemoll major op. 27 núm. 1, “Quasi una fantasia”
· Bach (arr. Busoni), coral-preludi “Ich ruf’ zu dir, Herr Jesu Christ”, BWV 639
· Beethoven, sonata núm. 14 en do sostingut menor, op. 27 núm. 2, “Clar de lluna”
· Liszt, tres peces
· Mussorgski, Quadres d’una exposició
Intèrpret: Paul Lewis, piano
Lloc: Palau de la Música
Data: 17 de març

Valoració: ????

Paul Lewis és un pianista anglès que ja vam veure fa un parell d’anys inaugurant la temporada d’Ibercàmera amb un programa esplèndid integrat per les tres darreres sonates de Schubert, el seu testament definitiu. En aquesta ocasió, era un concert fora d’abonament amb un programa divers i atípic: Bach i Beethoven intercalats, Liszt i Mussorgski.

Si Lewis destaca per alguna cosa, és per una gran sobrietat interpretativa. Va tocar els corals de Bach amb un so auster, però profund i gens planyívol. Per cert, al cap de quatre notes va haver de recomençar el concert per culpa d’un mòbil inoportú. Pretendre gaudir d’un concert pendent d’un mòbil és més impossible que la quadratura del cercle. Lewis va tocar dues vegades de manera encadenada un coral de Bach i una sonata de Beethoven. Ignoro quin nexe d’unió hi veu, perquè són dos mons completament diferents.

Beethoven és un dels compositors dels quals Lewis és especialista i es nota. El domina, en coneix cada racó. Va marcar molt les diferències entre cadascun dels moviments de les sonates, completament immers en cada món. Es va reivindicar com un pianista de contrastos i va saber crear una atmosfera densa i embolcalladora. He de dir, però, que el primer moviment de la sonata “Clar de lluna” el va tocar de manera massa maquinal, la percussió de les notes era massa mecànica i malgrat la perfecció tècnica, no va poder assolir l’esperit ombrívol d’aquest Adagio sostenuto. Ara bé, el Presto agitato final va ser demolidor. Hi va abocar tot el nervi i tota la passió i el resultat va ser un esclat electritzant que em va deixar clavada a la cadira.

La segona part la va dedicar al piano expansiu. En les tres peces de Liszt, de caire crepuscular, Lewis va demostrar que també és expert en el piano romàntic, amb uns cromatismes tímbrics gairebé tangibles i un so expandit i tenebrós alhora. Mussorgski i els seus Quadres d’una exposició va ser la continuació natural d’un Liszt que ja preludiava la pictoricitat de la música. L’obra de Mussorgski, més coneguda en la versió per a orquestra feta per Ravel el 1922, és un dels cims de la literatura pianística, ja que empra tots els recursos del piano i li’n treu tot el suc. Personalment, cada vegada gaudeixo més amb la versió original d’aquesta obra.

Aquí Paul Lewis es va deixar anar (quasibé) del tot. Va tocar de manera impecable els quadres forts, aquells en què el piano arriba al límit de les seves possibilitats sonores, amb un ús correcte del pedal —mai excessiu— i una articulació nítida de les notes, cosa difícil en aquest tipus d’obres, que sovint són susceptibles de convertir-se en un magma sonor irreconeixible. Lewis en tot moment va dominar l’obra i l’instrument. En canvi, vaig trobar poc contrast amb els quadres pàl·lids, aquells en què el piano fa una feble línia melòdica acompanyada, que Lewis va tocar un pèl massa fort pel meu gust. Hi va faltar un xic d’intensitat, de fred, de tristesa. No es pot negar, però, que va ser un concert inoblidable amb un intèrpret extraordinari i un programa deliciós.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Tosca al Liceu

Títol: Tosca
Autor: música de Puccini; llibret de Giacosa i Illica
Repartiment: Sondra Radvanovsky (Tosca), Jorge de León (Cavaradossi), Ambrogio Maestri (Scarpia), Vladimir Baykov (Angelotti), Valeriano Lanchas (sagristà), Francisco Vas (Spoletta), Manel Esteve (Sciarrone), Dimitar Darlev (carceller), Elena Copons (un pastor)
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Paolo Carignani
Director d’escena: Paco Azorín
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 11 de març

Valoració: ???

Tosca és potser la millor òpera de Puccini. Té un argument atractiu i ben travat, uns personatges plens de sang i de passió, i una música esplèndida que retrata a la perfecció la tensió creixent de la trama i les oposicions entre els tres protagonistes. És un títol que conjumina molt bé la popularitat i la qualitat.

En aquesta ocasió l’hem pogut veure en un repartiment prou bo: Sondra Radvanovsky, la gran soprano verdiana de l’actualitat, que havíem vist al Liceu fent Aida fa un parell d’anys, va estar absolutament pletòrica com a Floria Tosca. És una soprano spinto amb una veu ampla, càlida, expressiva, amb aguts fàcils i greus potents, i amb un estil apassionat i temperamental que la fan del tot idònia per a Tosca. La interpretació que va fer del personatge feia posar la pell de gallina per la força i la passió que desprenia, i a més a més, tota ella semblava la Callas ressuscitada. Durant el segon acte més d’una vegada se’m van entelar els ulls de llàgrimes d’emoció davant la seva entrega absoluta al personatge i a la música.

Jorge de León és un tenor que no havia sentit mai i que em va agradar prou. Té una veu gran, fosca i avellutada, i facilitat en l’agut. Ara bé, li costa controlar-la, com els passa a la majoria de veus grans, especialment masculines, i tot i que no arriba a ser baladrer, ha de millorar el frasseig. Per la manera de cantar es nota que intenta dir totes les lletres, pronunciar cada paraula per tal que el so quedi fixat i controlat, però li costa. Si bé l’ària del primer acte va passar més aviat sense pena ni glòria, a la del tercer acte va demostrar bona tècnica i una gran expressivitat.

Pel meu gust, el més fluix dels tres protagonistes va ser l’Scarpia d’Ambrogio Maestri. Tot i que és un bon baríton, amb una veu bonica i un estil elegant, no és adient per fer el baró malvat. Scarpia és un aristòcrata tan intel·ligent com malvat, és retorçat, insensible i luxuriós. A Maestri, que al Liceu hem vist com a Falstaff o Dulcamara, no el sé veure com a Scarpia. És cert que la figura no l’acompanya gens (és rodó com una pilota de platja), però no és menys cert que la veu, l’estil i el to que empra no són de Scarpia. Scarpia ha d’intimidar i infondre una por paralitzant, i Maestri més aviat semblava un Dulcamara lleugerament transmutat.

El muntatge de Paco Azorín va ser més aviat descafeïnat. El primer acte és impactant, dins l’església, sobretot al Te Deum del final, on tot es tenyeix de vermell i cau un confeti, per mostrar els baixos instints de Scarpia. Però el segon i el tercer acte són escènicament molt desafortunats: al segon es perd molt d’espai en voler girar la concavitat de l’absis, i el gran saló de Scarpia queda reduït a un espai petit amb una taula minúscula que no se sap què representa. La direcció musical de Paolo Carignani va ser correcta. Tot i que en tenia un bon record del Macbeth que va dirigir al Palau amb Dolora Zajick, en aquesta Tosca l’orquestra va sonar amb caràcter, però massa forta i només Radvanovsky va ser capaç de passar-hi per damunt.

Tot i que no va ser una funció esplendorosa, va ser prou digna i vaig sortir contenta del teatre. O potser és que Sondra Radvanovsky, amb el seu talent portentós i el seu temperament apassionat, ho va eclipsar tot.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Tomás Moro, una utopía

Títol: Tomás Moro, una utopía
Autors: William Shakespeare, Anthony Munday, Henry Chettle, Thomas Dekker, Thomas Heywood
Versió: Ignacio García May
Traductors: Aurora Rice, Enrique García-Máiquez
Directora: Tamzind Townsend
Intèrprets: José Luis Patiño, Paco Déniz, Lola Velacoracho, Silvia de Pé, Sandra Arpa, Manu Hernández, César Sánchez, Daniel Ortiz, Chema Rodríguez-Calderón, Jordi Aguilar, Ricardo Cristóbal
Lloc: BARTS
Dates: del 27 de febrer al 9 de març

Valoració: ????

Tot i que Shakespeare té obres ambientades a la seva època, mai no m’havia passat pel cap que pogués tenir-ne una amb Thomas More de protagonista. De fet, però, aquesta obra desconeguda i enigmàtica no és ben bé del geni anglès, sinó que fou escrita a deu mans, dues de les quals eren de Shakespeare. En realitat es considera que Shakespeare va tenir-hi una participació més aviat escassa, i que l’autor principal dels cinc va ser Anthony Munday.

Per què tant de misteri amb aquesta obra? Per què s’ha discutit fins no fa gaire que l’autoria pogués ser parcialment de Shakespeare? Doncs perquè és teatre compromès de l’època. A Thomas More els autors retraten un rei dèspota i sense escrúpols que no dubta a enviar un home just a la forca perquè ha gosat desafiar-lo oposant-se a la conversió de l’Estat al protestantisme. És, doncs, una obra amarada d’èpica en què un home proper al rei s’estima més conservar la integritat moral que trair els seus principis.

En aquest cas és la primera vegada que Thomas More s’ha pogut veure representada a l’estat espanyol, i ha anat a càrrec de la companyia de la Universitat Internacional de La Rioja, sota la direcció experimentada de Tamzin Townsend. Un total d’onze actors a escena donen vida no només a uns personatges, sinó a una època sencera. L’escenografia, molt imaginativa, es basa en projeccions de vídeo que serveixen com a decorats canviants d’espais diversos. Els actors, una companyia que es nota homogènia, fan cadascú el seu paper sense afany individualista per part de ningú. Val a dir que tret del personatge de Thomas More, els altres sempre actuen en grup, ja sigui com a vilatans, com a membres d’un tribunal de justícia o com a família. Així doncs, som davant d’una obra coral que gira al voltant d’un únic protagonista.

A parer meu, l’obra es nota que no és pròpiament de Shakespeare per una raó molt simple: el teatre shakespearià està ple de metàfores, imatges i digressions filosòfiques i cosmològiques, és molt elaborat, bellíssim i amb una sonoritat exquisida. Thomas More, en canvi, està escrit en un llenguatge més planer i més fàcil d’entendre. Només en algun moment, com en una intervenció de la filla de More, hi veiem la mà de Shakespeare, però la majoria de l’obra és directa i perfectament intel·ligible. Potser Thomas More no té l’excel·lència literària del corpus shakespearià, però és un text ple de força i de compromís amb les idees. És teatre històric atemporal, perquè l’argument és universal i extrapolable a qualsevol època.

Pel que fa a l’espai on s’ha representat durant dues setmanes, el teatre BARTS, he de dir que era la primera vegada que el trepitjava. És un teatre de dimensions mitjanes que es compon d’una platea sense desnivell i d’un pis. És modern i còmode, però la manca de desnivell és del tot inconvenient. A banda de teatre també s’hi fan concerts, però no crec que això pugui explicar un pati de butaques pla. Jo vaig tenir sort que a la fila del davant no hi havia ningú.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

El crítico

Títol: El crítico
Autor: Juan Mayorga
Director: Juan José Alfonso
Intèrprets: Juanjo Puigcorbé, Pere Ponce
Lloc: Teatre Borràs
Dates: del 23 de gener al 9 de març

Valoració: ?????

Reconec que no sóc del tot objectiva quan parlo d’una obra de Juan Mayorga. Des que l’any passat en vaig veure Himmelweg a la Sala Atrium, vaig quedar completament enamorada i corpresa per un teatre intel·ligent, uns diàlegs incisius i corrosius, i uns personatges atractius i plens de força. He llegit opinions no gaire favorables a El crítico, dient-ne que no està a l’altura de Himmelweg perquè es perd massa en digressions estèrils. No hi estic d’acord.

Per a mi ja és falaguera una obra que tracta de teatre, igualment com m’agraden molt les novel·les que expliquen històries d’escriptors. Per tant, hi anava molt ben predisposada, i he de dir que l’obra no em va decebre gens ni mica. Només de veure l’escenografia, una sala espaiosa on un crític teatral té la seva biblioteca, ja em sentia còmoda. Aquella escenografia transportava a l’època on el teatre es feia ben fet.

Una nit, el dramaturg Scarpa (Pere Ponce) visita a casa seva el crític teatral més important de la ciutat, Volodia (Juanjo Puigcorbé), per demanar-li comptes d’una mala crítica que li va fer molts anys enrere. A partir d’aquest plantejament, la conversa es va enfilant per viaranys insospitats que deixen el món del teatre per endinsar-se en la complexitat de la vida. La conversa entre el dramaturg i el crític és brillant, toquen l’un les febleses de l’altre, especialment Volodia les de Scarpa, a qui gairebé no deixa dormir el fet que una obra seva no hagués tingut l’aprovació de Volodia.

Un cop més, Mayorga fa un exercici d’esgrima verbal amb un diàleg brillant i un ritme narratiu molt adequat, ja que de mica en mica, la conversa va descabdellant temes nous sense que ens n’adonem. D’altra banda, malgrat que l’obra sigui una conversa a temps real en un únic escenari, en cap moment no decau la tensió, ja que precisament a mesura que parlen, anem coneixent els personatges i hi empatitzem. Estan plens de fissures i de contradiccions, cosa que els fa humans, i malgrat que al principi semblin dos intel·lectuals desapassionats, de seguida comencem a veure’n les febleses i l’obra va bandejant el teatre per centrar-se en la vida.

La interpretació dels dos actors va ser esplèndida, tot i que Pere Ponce té algun problema de projecció de la veu que fa que s’hagi d’esgargamellar perquè se’l pugui sentir des de les darreres files de la platea. Ell és el personatge exaltat, que no suporta el fracàs, que vol tenir-ho tot controlat, i això és precisament el que li retreu el crític, que el seu teatre no respira vida perquè està massa pendent dels aspectes formals. Puigcorbé, l’home tranquil, que es pensa que ho té tot sota control, acaba descobrint que Scarpa li ha fet una jugada que la seva vanitat de crític no li va deixar veure. Puigcorbé, esplèndid, és el contrapunt perfecte de Ponce.

Feia massa temps que no vèiem Puigcorbé a Barcelona. Encara recordo l’última obra que hi va fer ara fa vint anys: Les amistats perilloses, al costat d’una Mercè Sampietro i una Marta Calvó insuperables. Va dir que a partir d’ara mirarà que no tornin a passar tants anys. A veure si és veritat.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Fabio Biondi interpreta Vivaldi

Programa del concert:
· Vivaldi, simfonia per a corda Il coro delle muse RV 149; simfonia de l’òpera Ercole sul Termodonte RV 710; concerts RV 357, RV 279, RV 383a, RV 284, RV 204 (pertanyents a La Stravaganza), i RV 291
Intèrprets: Europa Galante; Fabio Biondi, violí i director
Lloc: Palau de la Música
Data: 13 de març

Valoració: ????

Tenia moltes ganes de tornar a sentir Fabio Biondi al capdavant de l’Europa Galante, ja que havien passat tretze anys de la darrera vegada que els vaig veure, en un concert al Palau de la Música al mig del qual es va desmaiar un músic. No és que sigui un fet musicalment rellevant, però és una anècdota que recordaré tota la vida.

Fins fa un parell de dècades la música barroca italiana anava indefectiblement lligada a un nom: I Musici. Avui afortunadament tenim un bon grapat d’orquestres de cambra, italianes i no italianes, que toquen el barroc italià amb la mateixa elegància, estil i precisió que I Musici. Sense cap mena de dubte, l’Europa Galante n’és un dels màxims exponents.

El programa que havíem de sentir tenia com a obra única l’opus 4 dels concerts de Vivaldi, anomenat La Stravaganza, però en realitat va ser una selecció d’aquest cicle de dotze concerts, d’acord amb el recull que se’n va fer per a l’edició anglesa ja en època de Vivaldi. Personalment, em va decebre una mica que passéssim de dotze concerts a cinc, tot i que s’hi van afegir tres peces més, dues de les quals eren obertures amb un aire afrancesat molt elegant.

L’execució dels concerts em va semblar tècnicament molt correcta, amb l’aire característic del barroc italià, ple de vivacitat, llum, alegria de viure, lleuger i despreocupat. Biondi coneix molt bé l’estil, és evident, però pel meu gust hi va faltar un punt d’estripada. Vivaldi és italià i és l’essència de la mediterraneïtat en estat pur, i en canvi, la interpretació de Biondi va ser massa refinada, diria que massa a prop del barroc francès, caracteritzat per la galanteria i l’esperit dansaire. La corda en Vivaldi sona nua, de manera directa, sense intermediacions, és una música que surt i es dirigeix a les entranyes. El so de l’Europa Galante va ser estilísticament preciós, però li va mancar un punt de rauxa.

Pel que fa a Biondi com a solista, d’antuvi he de dir que toca amb un guarneri, un violí amb un so càlid i avellutat que ell fa sonar amb tota l’elegància. Ara bé, no puc negar que l’afinació no va ser del tot perfecta; en diversos moments va executar les notes amb algunes cromes de decalatge respecte l’afinació correcta, però va ser una cosa gairebé imperceptible. La manera de tocar el violí anava totalment d’acord amb el so de l’orquestra, aquest so tan refinat i elegant més propi del barroc francès que de l’italià. Segurament per això em va agradar més en les dues simfonies que van interpretar, ja que tenien un aire força diferent del dels concerts, d’esperit més italià.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Traduccions/Translations

Títol: Traduccions/Translations
Autor: Brian Friel
Traductor: Joan Sellent
Director: Ferran Utzet
Intèrprets: Enric Auquer, Jenny Beacraft, Ivan Benet, Òscar Intente, Montse Morillo, Albert Prat, Júlia Truyol, David Vert, Ramon Vila
Lloc: Biblioteca de Catalunya
Dates: del 29 de gener al 14 de març

Valoració: ?????

Traduccions és una lliçó de moltes coses: de llengua, d’història, d’amor a una terra o de senzillesa. Quan encara no sabia de què anava, vaig voler anar-la a veure perquè de Brian Friel n’havia vist Afterplay, una delícia de petites dimensions que em va captivar. Traduccions, en canvi, és una obra llarga amb nou actors a escena que es divideix en dues parts molt diferenciades: a la primera, els protagonistes són els personatges; a la segona, el protagonisme passa a dos personatges abstractes: la geografia i la història d’Irlanda.

L’obra, situada al 1833 en un poblet d’una Irlanda encara pertanyent a l’imperi britànic, narra la vida rural dels seus vilatans en pla bucòlic, i com aquesta pau es veu alterada per l’aparició de l’exèrcit britànic, que ve a canviar els topònims gaèlics per topònims anglesos per tal que siguin més intel·ligibles, amb tota la component de colonialisme que això significa. El xoc entre els dos mons és total, començant perquè només el mestre d’escola sap anglès i es pot entendre amb els soldats, que no saben gaèlic.

Tant Joan Sellent a la traducció com Ferran Utzet a la direcció han brodat una obra esplèndida de per si. En aquest cas, la traducció té molt de mèrit, ja que calia fer notar la diferència de parla entre els vilatans i els soldats, que, encara que visiblement parlaven en català, havia de semblar que ho feien els uns en gaèlic i els altres en anglès, i no podien entendre’s. Per això Sellent, tal com va dir en una entrevista, va optar per posar en boca dels vilatans un català gairebé arcaic i tacat de barbarismes.

D’altra banda, l’elenc d’actors és magnífic: cadascun es posa a la pell del seu personatge com una mà dins d’un guant, i així tenim Ramon Vila fent de mestre, Òscar Intente fent el filòsof o Ivan Benet fent un dels soldats. A banda dels actors, també hi ha el fet de l’escenari, les cavallerisses de la Biblioteca de Catalunya, que en aquest cas esdevé màgic, amb una il·luminació de tons ocres que ens transporta de ple a la Irlanda de mitjan del XIX. Així doncs, veure Traduccions és una delícia per a tots els sentits, és una obra llarga que flueix de manera molt lleugera i agradable. La música de gaita irlandesa que sona contribueix notablement a transportar-nos en aquell ambient.

Més enllà de l’obra en si, plana tota l’estona per damunt la comparació entre el cas irlandès i el cas català: Irlanda, finalment i després de la crisi ferotge de la patata que va fer perdre una gran part de la població al país, el 1939 es va independitzar del Regne Unit però en canvi, el gaèlic va quedar completament substituït per l’anglès. Tot i que cada cas és diferent, pot ser un avís per Catalunya? A l’obra veiem com d’entre els mateixos vilatans, n’hi ha que veuen el gaèlic com una cosa arcaica i inútil que només els serveix per comunicar-se entre ells però que els aïlla del món, que en aquell cas és l’imperi britànic.

Traduccions és un cant a la terra, a la història i a la llengua, que cap poble no s’hauria de deixar arrabassar. Hi podem trobar comparacions amb el cas català, però l’obra és tan esplèndida, que m’estimo més fixar-me només en el que és, el que explica i el que representa, que ja fa rumiar prou.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Per un sí o per un no

Títol: Per un sí o per un no
Autora: Nathalie Sarraute
Traductor i director: Ramon Simó
Intèrprets: Lluís Soler, Xavier Boada
Lloc: Sala Muntaner
Dates: del 22 de gener al 9 de març

Valoració: ???

Tenia moltes ganes de veure aquesta obra, atès que no l’havia vist mai i n’havia sentit a dir meravelles, suposo que per l’esplèndida interpretació que van fer-ne al seu dia Josep Maria Flotats i Juanjo Puigcorbé. La defineixen com a curta però intensa, i hi estic d’acord, però no trobo que pugui considerar-se pròpiament una peça teatral. M’explico.

Per un sí o per un no és un diàleg que té com a objecte el significat de les paraules. El conflicte es descabdella a partir de la frase que un dels protagonistes un dia remot va dir a l’altre, i que aquest altre va interpretar que estava pronunciada amb menyspreu. “Tà bé, això”, és la frase en qüestió, al voltant de la qual gira una conversa que va pujant de to perquè deriva en retrets mutus que ja no tenen res a veure amb la frase.

Em penso que el tema és interessant, a mi particularment la filosofia del llenguatge em fascina, però trobo que Per un sí o per un no no és un text dramàtic amb entitat teatral. Podria ser un assaig, o fins i tot una novel·la, però el teatre demana més coses: un desenvolupament del conflicte, una escenografia mínima, uns personatges sòlids amb els quals puguem empatitzar, estimant-los o odiant-los. A parer meu, l’obra de Sarraute és molt fluixa en això, trobo que és una peça teatralment plana, un text que desperta curiositat i fa rumiar, però no és un bon text dramàtic. Ara em ve al cap El nom, d’Alexandre de la Patellière, que també gira al voltant del significat de les paraules, concretament del nom que han de posar a un infant, i a partir d’aquí el conflicte va pujant fins que esclata. Aquesta obra sí que té sentit teatral.

La interpretació de Lluís Soler i Xavier Boada és esplèndida. Veient Soler en aquest paper no podia deixar de pensar en el que havia fet també a la Sala Muntaner a Cosmètica de l’enemic, d’Amélie Nothomb, al costat de Xavier Ripoll. Són personatges molt similars, corcons que es dediquen a tocar el voraviu als altres amb foteses (aparents). L’escenografia és minimalista al màxim, ja que el text no hi fa cap referència. Una paret d’un color blau pastel al fons situa els dos personatges en un espai indefinit, i és que el context espacial i temporal no és rellevant en aquesta obra, que se centra únicament en el text. Això és el que li resta tot el sentit teatral.

Deu ser de les poques peces de teatre que és preferible llegir que veure representada. Tenim text, però no tenim personatges. És una bona obra perquè el text és bo, però incompleta.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Gardiner broda Monteverdi

Programa del concert:
· Monteverdi, Vespro della Beata Vergine
Intèrprets: Monteverdi Choir; English Baroque Soloists; Cor infantil de l’Orfeó Català
Director: Sir John Eliot Gardiner
Lloc: Palau de la Música
Data: 7 de març

Valoració: ?????

Sir John Eliot Gardiner ha repetit el miracle a Barcelona. Si l’any passat va omplir la sala gran de l’Auditori amb la Missa en si menor de Bach, enguany ha esgotat les entrades del Palau de la Música per a un concert extraordinari en què va interpretar el Vespro della Beata Vergine, una colossal obra sacra de Monteverdi que feia cinquanta anys que no s’havia sentit en directe a Barcelona.

Sentir els Solistes barrocs anglesos i el Cor Monteverdi —diuen que és el millor del món, i no ho dubto gens— sota la batuta elegant i experta de Gardiner sempre és una garantia de rigor, de precisió i d’excel·lència. L’única cosa que em va grinyolar l’any passat va ser que tragués solistes del cor per cantar les àries de la missa de Bach. Aquest any ha fet el mateix, però atès que les vespres de Monteverdi no tenen àries tan espectaculars ni les dificultats tècniques que té Bach, el concert no va quedar deslluït per aquesta causa.

Reconec que anava verge d’oïda a sentir aquesta obra, i vaig sortir del Palau absolutament enlluernada, extasiada. Gardiner va aconseguir crear un clima màgic que ho embolcallava tot i que només amb la música ens transportava a un palau venecià del segle XVII. Els Solistes barrocs anglesos, una orquestra de cambra amb instruments originals, toca amb una precisió magnífica i s’amalgama amb les veus en una simbiosi perfecta.

Però el protagonista de les vespres de Monteverdi són, sens dubte, les veus, tant el cor com els solistes, que tenen molts números diferents. El Cor Monteverdi, que enguany celebra el 50è aniversari, integrat per dones soprano i tota la resta d’homes, té un so molt característic: no és dolç ni avellutat, sinó que és més aviat aspre i amb un punt de duresa, i això el fa del tot escaient per a la música antiga. Tècnicament és perfecte, amb uns aguts amples i segurs i una conjunció total dels cantaires.

Els vuit solistes que van cantar van complir correctament amb les seves parts. Només es va veure el llautó al tenor en el Nigra sum i en el primer número del Magnificat, on va patir bastant amb els aguts. Però en una obra així i en la interpretació superba de Gardiner, això és un detall menor. Va ser especialment màgic el fragment Duo Seraphim, en què Gardiner va situar tres solistes en tres punts del segon pis del Palau, des d’on cantaven cadascú la seva part. El fet de sentir una obra tan antiga, tan ben interpretada en un marc arquitectònic com l’edifici de Domènech i Montaner, va ser una experiència inoblidable, irrepetible.

La direcció de Gardiner va ser magistral, es nota que coneix bé l’obra, que l’entén i la sap fer arribar en tota la seva dimensió. Per a mi és imprescindible que un Monteverdi estigui ben fet; altrament pot resultar avorridíssim. En canvi, Gardiner va mostrar un exemple magnífic del primer barroc, un cant a la mare de déu que té un aire més teatral que sacre, i és que el barroc és l’art de l’exageració i del contrast, i per un vespre, Gardiner ens va transportar fins a la Itàlia barroca en tota la seva esplendor.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Sokolov no és el millor pianista del món

Programa del concert:
· Chopin, sonata per a piano núm. 3 en si menor, op. 58; deu masurques
Intèrpret: Grigory Sokolov, piano
Lloc: Palau de la Música
Data: 6 de març

Valoració: ??

Tot i que l’any passat Grigory Sokolov no em va agradar, enguany he tornat a sentir-lo perquè tenia un abonament al cicle de piano de Palau 100 i m’hi entrava el seu concert. D’altra banda, una segona audició en directe del pianista rus m’ha servit per corroborar la impressió (dolenta) que me’n vaig endur l’any passat.

D’antuvi, quan el sento tinc la sensació que el que corre per les tecles no són els dits d’una persona, sinó les peülles d’un elefant. M’explico. Executa les obres amb una intensitat de volum molt excessiva i amb una lentitud a vegades exasperant. Les peces no caminen, no fa la sensació de sentir una melodia seguida, sinó un reguitzell de notes l’una darrere l’altra, sense cap nexe que les uneixi. D’aquesta manera, és impossible que a mi m’emocioni res del que toca aquest home. Ja personalitzo, perquè sé que la meva opinió no és compartida per ningú. Si com a mínim fos tècnicament solvent, se’n podria salvar alguna cosa, però l’excés d’intensitat i de lentitud tampoc no el fan un virtuós.

Aquesta vegada el programa, preciós, estava integrat per obres de Chopin: la sonata núm. 3 i deu masurques. Va ser especialment dolorós el tercer moviment de la sonata, un Largo interpretat a un ritme estrany que no lligava cap nota i trencava del tot el lirisme de la melodia. Les masurques, que originalment són danses populars, en la interpretació de Sokolov, summament avorrida, no haurien arrencat el moviment més lleu de ningú. Són peces lleugeres com una ploma a les quals Sokolov va infondre una pesantor injustificada i antiestètica.

Chopin és un compositor molt especial. Malgrat que és un romàntic de cap a peus, la seva música és molt diferent de la de la resta de compositors romàntics. Les seves peces vessen una melangia, una delicadesa i una sensibilitat a flor de pell que gairebé fa plorar només de sentir-les. Però Sokolov, aliè a la sensibilitat i a l’elegància, va interpretar Chopin amb un pes de moltes tones, com si el volgués ofegar. Sentir-lo no inspira res ni convida a evadir-se pels mons del compositor. Un dels molts admiradors que té a Barcelona em va dir que el que li agrada de Sokolov és que toca el piano i en treu un so que sembla el d’una orquestra. Sincerament, és el comentari més absurd que he sentit mai en música. Un piano és un piano, i una orquestra, una orquestra. Més clar, l’aigua.

M’és ben igual anar a la contra del públic i de la crítica, però m’és impossible entendre que es digui que Sokolov és el millor pianista viu del món. Els qui diuen això han sentit mai Maurizio Pollini en directe? I Pollini no és l’únic. Alexei Volodin, Rafal Blechacz, Zoltan Kocsis o Martha Argerich són molt millors que Sokolov. No m’agrada fer aquest tipus de comparacions, però hi ha injustícies que em fan posar malalta.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Janine Jansen & Friends a l’Auditori

Programa del concert:
· Bach, concert per a violí en la menor, BWV 1041; concert per a oboè en do major, BWV 1055; concert per a dos violins en re menor, BWV 1043; concert per a violí en mi major, BWV 1042; concert per a violí i oboè en do menor, BWV 1060
Intèrprets: Janine Jansen & Friends
Lloc: l’Auditori (Sala Oriol Martorell)
Data: 3 de març

Valoració: ?????

Sempre és un plaer descobrir talents musicals joves. En aquest cas, la violinista neerlandesa Janine Jansen va ser tot un descobriment per a mi, atès que anava al concert que va oferir a l’Auditori perquè em feia curiositat la seva fama i, sobretot, atreta per un programa molt llaminer integrat exclusivament per obres de Bach.

Afortunadament, he d’admetre que l’actuació de Janine Jansen i la seva orquestra va ultrapassar de molt qualsevol expectativa que pogués tenir-ne. Acostumada com estic a sentir aquests concerts de Bach en la versió canònica d’Itzhak Perlman amb l’English Chamber Orchestra dirigida per Daniel Barenboim, Jansen em va fer descobrir una nova manera d’interpretar-los, amb criteris històrics més apropats a l’època de Bach, amb un estil més staccato i unes notes no tan sostingudes i més lleugeres.

En primer lloc, s’ha de dir que Janine Jansen és una violinista de primera —que toca un Stradivarius—, amb un so ple però àgil i fresc i una afinació perfecta. Toca amb un estil delicat i perfectament integrada en el conjunt fins al punt que a vegades potser se’n destacava massa poc, tenint en compte que aquests són concerts per a instrument solista, i no concerti grossi. Cal dir que a banda d’una tècnica perfecta, té temperament, força i personalitat, i això la fa una intèrpret brillant. A més a més, i penso que no és sobrer fer-ne menció, és alta, prima, elegant i molt guapa.

La seva orquestra, integrada per onze músics —tres primers violins, tres segons, dues violes, un violoncel, un contrabaix i un clavecí—, és un conjunt absolutament compacte i homogeni, amb un so brillant i un gran domini de l’estil barroc, que interpreten amb instruments moderns però amb criteris històrics. Llevat del clavecí i el violoncel, tots els músics toquen drets, a la manera de les orquestres barroques italianes, i la compenetració entre tots ells és absoluta. Pròpiament, es pot dir que Janine Jansen no dirigeix, sinó que amb una lleu indicació del cap ja saben tots quan han de començar. Sentir aquell conjunt numèricament tan petit però musicalment tan immens va ser un autèntic goig.

A banda de Janine Jansen, cal destacar dos solistes més: l’oboè de Ramón Ortega Quero i el segon violí de Boris Brovtsyn. Ortega Quero va tocar el concert BWV 1055 (per a oboè) i el BWV 1060 (per a violí i oboè), al costat de Jansen. Si bé en el primer va tocar amb una tècnica immaculada però un punt maquinal, mancat d’expressivitat, en el segon es va deixar anar i va fer-ne una execució molt emotiva. Qui m’agradaria destacar amb majúscules és el segon violí del concert per a dos violins BWV 1043. Brovtsyn i Jansen van tocar en una simbiosi perfecta entre si i amb l’orquestra. Especialment en el segon moviment, del qual es diu que és el diàleg de Bach amb Déu, els dos violins van sonar com si en fossin un de sol, amb una connexió entre tots dos que va assolir nivells gairebé celestials. Com a propina, van tocar la cèlebre ària “Erbarme dich” de la Passió segons sant Mateu, en una versió en què la part solista la va tocar l’oboè. Una ària que és un dels cims més alts de la producció bachiana per Janine Jansen & Friends va ser el colofó grandiós d’un concert estratosfèric que no ens traurem fàcilment del cap.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Coaching

Títol: Coaching
Autor i director: Àngel Amazares
Intèrprets: Mercè Rovira, Lolo Herrero, Ferran Lahoz, Helena Miquel, Carles Arquimbau, Àngel Amazares; amb la col·laboració especial de Marta Romagosa
Lloc: Teatre Tantarantana
Dates: del 12 de febrer al 2 de març

Valoració: ??

Vaig sortir del teatre amb la impressió que Coaching no m’havia acabat d’agradar, però sense saber-ne ben bé el perquè, com si alguna cosa no em quadrés però sense poder identificar-la clarament. En aquest apunt miraré d’analitzar l’obra i esclarir-me.

Suposadament, Coaching és un thriller polític que gira al voltant de les primàries del partit de l’oposició per escollir nou líder. Tinc entès que està inspirat en les primàries que es van disputar Carme Chacón i Alfredo Pérez Rubalcaba al PSOE fa pocs anys. Però això, si no m’ho haguessin dit, no ho hauria deduït mai de l’obra. És cert que la trama està ben pensada: el marit de la candidata a les primàries sospita que la seva dona té un amant, i aleshores suborna el seu assessor perquè ho investigui. Però què ho fa que no funcioni?

A parer meu, la manca gairebé total d’escenografia fa perdre molt la perspectiva de l’acció. En tot moment veiem només personatges que dialoguen, tots sobre el mateix fons. Això no tan sols despista, sinó que fa perdre interès per uns fets que haurien de ser trepidants i en canvi, esdevenen gairebé avorrits. D’altra banda, a manera de les sèries de televisió, es juga amb el temps de l’acció narrativa i es fan salts endavant que no sempre queden clars, perquè a vegades s’hi intercalen somnis, i com que no hi ha posada en escena, no hi ha cap punt de referència que permeti que l’espectador se situï. Ara bé, com que la trama no és gaire complicada, es pot seguir bé, però el ritme no és trepidant, sinó atropellat.

L’elenc d’actors de Coaching tampoc no és gaire brillant: compleixen amb correcció amb els personatges assignats, però res més. És com si formessin part de l’atonia general de l’obra, que no sembla que acabi d’arrencar en cap moment. Fa la impressió que és una obra amb moltes pretensions que és incapaç de realitzar perquè no aconsegueix fer creïbles els personatges ni propera la trama. Sortim del teatre sense saber si el que hem vist és un thriller o un vodevil. És massa grotesc per ser el primer i massa seriós per ser el segon.

Repeteixo que la idea és bona, i la trama també, però construïda d’una altra manera i feta amb una escenografia adient i uns actors més preparats, sí que seria un thriller polític de debò.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Estúpids

Títol: Estúpids (inspirada en Les lleis fonamentals de l’estupidesa humana, de Carlo M. Cipolla)
Dramatúrgia: Blanca Bardagil i Ferran Rañé
Directora: Blanca Bardagil
Intèrpret: Ferran Rañé
Lloc: La Seca-Espai Brossa (Sala Leopoldo Fregoli)
Dates: del 30 de gener al 2 de març

Valoració: ????

Mai no havia vist Ferran Rañé en directe dalt d’un escenari, i aquesta era l’ocasió perfecta per descobrir-lo. Estúpids és un monòleg intel·ligent i divertidíssim que es riu del mort i del qui el vetlla amb gran elegància, i que Rañé interpreta de manera genial, amb naturalitat i picardia. Inspirada en Les lleis de l’estupidesa humana, un text breu i heterodox de l’historiador italià Carlo M. Cipolla, l’obra posa en boca d’un estúpid potencial, però que al final veiem que no ho és gens, la teoria de l’estupidesa de Cipolla.

La dramatització d’un text aparentment assagístic a càrrec de Blanca Bardagil i el mateix Rañé és magnífica i molt enginyosa, puix que el protagonista del monòleg no és l’hipotètic professor que hauria de pronunciar la conferència del text en si, sinó del bidell de la universitat, que al llarg de l’obra demostra que coneix totes les febleses del professor i les va explicant mentre fa temps perquè l’altre arribi. Trobo que aquesta manera de plantejar teatralment un text desenfadat però no dramàtic és genial i molt original.

Tot comença amb una pissarra de guix on el bidell de la universitat escriu el títol de la conferència que un reputat professor ha de pronunciar: Estúpids. Vist que el professor no apareix, el bidell, després d’explicar-ne algunes intimitats i anècdotes divertides, opta per no fer esperar més l’audiència i engegar ell mateix amb la conferència, que se sap de memòria. Aleshores Rañé, tot i que segueix sent el bidell, adopta un to i una oratòria professorals —no sense un deix d’ironia— i ens il·lustra, a la seva manera, sobre la plaga de l’estupidesa humana. Rañé, un actor de raça, modula el to amb tanta habilitat i naturalitat, que passa del bidell al professor sense que ens n’adonem.

Estúpids és una obra sense pretensions i de format reduït, però molt ben ideada i molt ben feta. És una comèdia atípica molt intel·ligent que tot sovint ens fa riure per sota el nas, tant del text en si com de la situació creada. No és el típic monòleg graciós de riure fàcil i xaró, sinó una obra que més enllà de la dramatització que s’ha fet del text de Cipolla, fa rumiar i adonar-se que tots podem assolir la categoria d’estúpids. En definitiva, és un al·legat a favor del sentit comú i de dir les coses pel seu nom.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Els germans Khachatryan i l’apoteosi de Brahms

Programa del concert:
· Brahms, les tres sonates per a violí i piano
Intèrprets: Sergey Khachatryan, violí; Lusine Khachatryan, piano
Lloc: Palau de la Música
Data: 25 de febrer

Valoració: ?????

No es pot descriure de cap més manera el concert que el violinista Sergey i la pianista Lusine Khachatryan van oferir dimarts proppassat al Palau de la Música. Era un concert que em feia una il·lusió especial, atès que les integrals sempre m’agraden molt perquè permeten capbussar-se en un món sencer, i el de la música de cambra de Brahms és un món encara massa desconegut per a mi. D’altra banda, fa uns anys vaig sentir Sergey Khachatryan al mateix Palau, on va tocar algunes partites per a violí de Bach, i em vaig quedar amb la sensació que tocava bé però que estava verd.

Aquest dia, afortunadament, la sensació va canviar com un mitjó. És cert que Brahms és ben diferent de Bach, però Sergey i Lusine van aconseguir crear una atmosfera càlida que ho va embolcallar tot des de la primera nota. Van tocar tota l’estona en una conjunció i una harmonia perfectes, com si respiressin exactament la mateixa porció d’aire i fossin una sola ànima. I la música de cambra és exactament això: una simbiosi entre músics, i no una suma d’individualitats brillants.

Sergey va tocar el violí sense desafinar ni una nota, amb un so a la corda brillant i incisiu, amb gran expressivitat però sense concessions, i al seu costat hi havia Lusine, els dits de la qual semblava que acariciessin seda quan els passava per les tecles. Les notes se sentien amb tota nitidesa, però no tocava amb voluntat de destacar, sinó per amalgamar-se amb el so del violí. Cap dels dos instruments no va sobresortir, se sentien al mateix nivell, en un equilibri perfecte. Aquest dia vam poder gaudir d’un concert de cambra d’una qualitat estratosfèrica.

Especialment en els moviments lents, la conjunció entre tots dos era tal, que gairebé no es notava que es tractava de dos instruments tan diferents com el violí i el piano. Tots dos sempre d’acord, a l’hora de començar i en canvis de tempo, sense a penes mirar-se, era una cosa màgica, no només de sentir-los, sinó fins i tot de veure’ls. Brahms va brillar en tota la seva esplendor, la d’un romanticisme desenvolupat però sense afectacions ni manierismes. L’execució de les tres sonates va ser immaculada, perfecta en tot moment. Els germans Khachatryan van saber interpretar amb mestria totes les indicacions de temps i d’intensitat, amb una tècnica perfecta cadascú del seu instrument i alhora amb calidesa expressiva.

Raimon va dir una vegada que si la música simfònica és un míting, la música de cambra és una conversa. La conversa entre els germans Khachatryan va ser estel·lar, brillant, magnífica, com dos ballarins en el zenit d’una coreografia molt assajada que van regalar les orelles dels que hi vam ser. Va ser una apoteosi en sentit literal. Ara només resta esperar que tornin.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari