La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Vània a l’Espai Lliure

Títol: Vània
Autor: Anton Txèkhov
Adaptació i direcció: Oriol Tarrasón
Intèrprets: Annabel Castan, Bernat Quintana, Pep Ambròs, Mireia Illamola, Arnau Puig (Les Antonietes)
Lloc: Espai Lliure / Círcol Maldà
Dates: del 8 de gener al 2 de febrer / del 5 al 22 de febrer

Valoració: ???

Les Antonietes és una companyia que ens té acostumats a presentar clàssics revisitats, per dir-ho d’alguna manera. L’any passat vam poder veure’ls fent Stockmann (a partir d’Un enemic del poble d’Ibsen) a la Sala Muntaner, i enguany s’encaren amb un dels txèkhovs més representats a Barcelona: L’oncle Vània, que ells han intitulat simplement Vània. No sóc prou coneixedora dels textos originals per saber si els han modificat gaire, però tant en Ibsen com en Txèkhov veig que han preservat la majoria del text i sobretot, l’esperit de l’obra original. Potser la diferència que resulta més visible és una manca absoluta d’escenografia. Tot es fia a les paraules i a l’art dels actors per transmetre-les i fer creïbles els personatges.

Tot i que no defujo el minimalisme escènic, penso que l’Espai Lliure és un escenari que no admet que estigui despullat perquè és massa fred. Tampoc no permet que estigui atapeït de baluernes fins a la sacietat, ja que és petit, però essent Vània una obra que pivota al voltant de la casa on viuen els personatges, hauria estat bé que hi hagués mobiliari. Dit això, els cinc actors van estar magnífics, especialment Pep Ambròs com a Vània, actor que en aquesta obra demostra que té fusta i ha fer una carrera esplèndida. Vània és el personatge consciència de l’obra, que sembla que es mantingui apartat però que ho veu tot. Ambròs, de manera natural i espontània, va saber treure el registre més racional i també el més arravatat quan es declara a Ielena.

Ara bé, el que es pot considerar un mèrit per part de l’enginy de la companyia però un demèrit per l’obra, és el fet d’haver tingut cinc actors per fer sis personatges. És com el joc de les cadires, sempre hi ha algú que queda dret. Això, sumat a la manca d’escenografia, fa pensar en una companyia amb pocs recursos i molta imaginació. Si bé el text de Stockmann aguantava millor aquestes piruetes, Vània requereix més pompositat i elegància; encara que Txèkhov ens parli de passions i sentiments, és important saber que som en una casa gran i antany esplendorosa però avui deteriorada que, al capdavall, és un reflex de l’estat anímic dels personatges, en contradicció entre si perquè estan tots enamorats de la bella Ielena, l’esposa del professor vell. En aquest muntatge no veiem la casa ni res del que hi ha dins, llevat dels personatges.

En qualsevol cas, Les Antonietes és una companyia molt jove, amb moltes idees i bons actors que esperem que ens segueixi delectant amb les lectures que fa dels clàssics que resulten més actuals, i que els seus membres puguin esdevenir grans noms de l’escena catalana. De moment, a causa de l’èxit de Vània, ja van allargar una setmana a l’Espai Lliure i després la van anar a fer al Círcol Maldà. Bon senyal.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Lorin Maazel punxa al Palau de la Música

Programa del concert:
· Sibelius, Vals trist
· Schumann, simfonia núm. 4 en re menor, op. 120
· Sibelius, simfonia núm. 2 en re major, op. 43
Intèrprets: Orquestra Filharmònica de Munic
Director: Lorin Maazel
Lloc: Palau de la Música
Data: 19 de febrer

Valoració: ??

El concert de la Filharmònica de Munic ja començava amb mal peu des que el proppassat 14 de gener es va anunciar que canviaven el programa i en lloc de la simfonia alpina de Strauss tocarien la segona simfonia de Sibelius. Sincerament, no entenc a què respon que una orquestra canviï el programa anunciat un mes abans d’un concert, més encara quan no implica canvis d’agenda d’un hipotètic solista.

Dit això, lamento moltíssim concloure que el concert va ser decebedor. L’orquestra no va oferir cap mena de dubte: té músics excel·lents, el so és brillant i esplèndid i coneixen bé el repertori que interpreten. Ara bé, qui va fallar en aquest cas va ser Lorin Maazel, que pel motiu que sigui, ja no està a l’altura i no va saber dirigir les tres obres que integraven el programa. En línies generals, es va sentir una orquestra massa pesada, amb una corda sobredimensionada, i amb una intensitat de volum excessiva en tot moment.

Va començar amb el Vals trist, de Sibelius, una peça malencònica però molt lírica, que Maazel va dur amb una lentitud exasperant que li va llevar bona part del seu caràcter. Al capdavall, un vals és una dansa per ballar, i el ritme a què ho tocava no ho hauria permès en absolut. Després va venir la quarta simfonia de Schumann, on l’orquestra va sonar massa forta, com una columna monolítica de so, sense matisos, en què les notes no s’entenien i amb una secció de corda deslligada de la de vent. Per acabar-ho d’adobar, el repic de les timbales era com un degoteig constant que més aviat molestava.

Vaig pensar que la segona de Sibelius la tocarien millor, ja que Sibelius és un compositor pràcticament del segle XX, que requereix una orquestra gran i un so molt ample. Però Maazel va cometre els mateixos errors que amb Schumann: les notes no s’entenien; la corda, absolutament sobredimensionada, tocava desvinculada del vent i no es va notar cap distinció entre els quatre moviments, als quals Sibelius va posar indicacions precises que Maazel no va respectar gaire. El so que se sentia era eixordador, especialment al quart moviment, el més espectacular, en què es percebia una massa amorfa de so gairebé caòtic, sense ordre ni harmonia.

És una llàstima que una orquestra tan bona com la Filharmònica de Munic no tingués al capdavant un director competent. Crec que a hores d’ara, Maazel, que ha estat un gran director, ja és molt gran i potser s’hauria de retirar del podi. A partir de l’any vinent el titular en serà Valeri Gergiev. La Filharmònica de Munic va demostrar que treu un so brillant i que no comet errors —la secció de vent metall va anar perfecta—, però no vam poder gaudir del tot del seu art.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Pulmons

Títol: Pulmons
Autor: Duncan MacMillan
Traductora: Carme Camacho
Directora: Marilia Samper
Intèrprets: Carlota Olcina, Pau Roca
Lloc: Sala Beckett
Dates: del 9 de gener al 9 de febrer

Valoració: ????

D’antuvi, quan vaig entrar a l’escenari de la Sala Beckett i només vaig veure-hi un llit de matrimoni, vaig pensar que el text de Duncan MacMillan havia de ser molt potent perquè amb aquell llit tot sol els dos actors poguessin transmetre l’emoció d’una història complexa. He de dir que l’experiència va ser del tot satisfactòria: Carlota Olcina i Pau Roca van encarnar la vida d’una parella, des de l’enamorament fins a la vellesa i la mort. He de dir que em va recordar moltíssim l’obra La nostra champions particular, de Cristina Clemente.

La trama de l’obra està molt ben construïda, ja que la parella passa per tot tipus de moments i situacions, incloent-hi una ruptura que sembla definitiva però que al final els torna a unir. És a dir, té plantejament, nus i desenllaç; encara que no hi hagi un conflicte clar i definit ni hi passin coses extraordinàries, no deixa de ser una reflexió sobre el món de la parella al llarg de totes les seves fases. Malgrat el minimalisme escènic, en cap moment no es fa avorrida, perquè tant el text com la interpretació dels actors fan estar sempre en tensió per saber què passarà.

Carlota Olcina i Pau Roca, que tenen la tasca dificilíssima de fer creïbles dos personatges des de la joventut més tendra fins a la vellesa més decrèpita, se’n surten amb nota. L’espectador deixa ben aviat de veure dos joves i un llit, ja que el text i la interpretació dels actors li fan imaginar ràpidament els escenaris d’una parella que va envellint mentre passa per tota mena de vicissituds. L’obra és enèrgica, propera i molt quotidiana. Per això ens sentim tan nostres els personatges i la seva història.

Malgrat que aparentment no té pretensions, ha de ser realment difícil aconseguir que en cap moment no decaigui l’interès, i això només ho pot fer un dramaturg brillant. No coneixia el britànic Duncan MacMillan, però és un nom que apunto i a partir d’ara no em perdré res del que en facin a Barcelona. D’altra banda, Carlota Olcina i Pau Roca fan la tasca titànica d’estar una hora i mitja en un escenari petit posant-se a la pell de personatges que van envellint a marxes forçades. Ho fan tan bé que, encara que el text no digui explícitament els anys que tenen a cada frase, sempre ens sabem situar en el moment vital pel qual passen. I ho fan de manera que la seva tasca sembla senzilla.

Duncan MacMillan ha concebut aquesta obra com una conversa, on la força rau precisament en el text, i no en l’escenografia. I realment, aconsegueix l’efecte que vol. No és un tranche de vie, com en dirien els francesos, sinó que és la vida mateixa, resumida en una hora i mitja. I no hi trobem a faltar res, les paraules ho omplen i ho embolcallen tot.

Cal felicitar entusiàsticament la Sala Beckett per les propostes teatrals que ens fa. Abans de Pulmons va ser la hilarant Consell familiar, i ara es reprèn George Kaplan, que ja vam poder veure en aquest mateix espai l’estiu proppassat en el marc del Festival Grec 2013.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Zoltán Kocsis al Palau de la Música

Programa del concert:
Bach
· Concert de Brandenburg núm. 1 en fa major, BWV 1046
· Concert per a piano i orquestra núm. 5 en fa menor, BWV 1056
· Concert per a violií i orquestra en la menor, BWV 1041
· Suite orquestral núm. 1 en do major, BWV 1066
Intèrprets: Orquestra Filharmònica Nacional d’Hongria; Gergely Kuklis, violí; Zoltán Kocsis, piano i director
Lloc: Palau de la Música
Data: 17 de febrer

Valoració: ????

Després d’haver vist András Schiff i Dezsö Ránki, Zoltán Kocsis era l’únic gran pianista hongarès que em faltava per sentir en directe. En aquesta ocasió va venir com a pianista i director amb l’orquestra de la qual és titular, la Filharmònica Nacional d’Hongria, amb un programa molt llaminer integrat exclusivament per obres de Bach.

He de reconèixer que, malgrat que jo sempre havia preferit la interpretació dels barrocs amb instruments originals i criteris històrics, admeto que es poden tocar amb instruments moderns i alhora fer-ne una interpretació fidedigna perquè al capdavall, els instruments sonen d’una manera o d’una altra més en funció del músic que els toca que no pas de l’instrument en si mateix. Amb una orquestra reduïda, Zoltán Kocsis va aconseguir fer sonar un Bach esplendorós i fidel a l’estil barroc.

Kocsis va dirigir la Filharmònica Nacional d’Hongria amb gran precisió i l’orquestra va sonar de manera absolutament homogènia i compacta, amb un so a la corda, brillant i molt ben conjuntada. Tots els instruments sonaven en perfecta harmonia, com un sol cos. A banda d’això, Kocsis va saber imprimir a cada peça el caràcter que li tocava, i això és especialment important a les suites, ja que com a agrupacions de danses, cadascuna ha de tenir el seu caràcter diferenciat de les altres. En el concert de Brandenburg, on la trompa té un paper prominent, tot i que va fer alguns petits errors, va tocar amb seguretat i determinació.

On Kocsis va brillar amb tota la seva esplendor va ser, naturalment, en el concert per a piano núm. 5, que va brodar, amb una interpretació extremament precisa i acurada de la peça. Va tocar el piano gairebé com si es tractés d’un clave, fent les notes més aviat curtes i lleugeres, amb un petit staccato, gens pronunciat, que conferia el caràcter barroc al concert. Una articulació perfecta, un ús escàs dels pedals i un so contingut però ple que s’amalgamava perfectament amb l’orquestra van fer d’aquest concert una autèntica meravella. Aquest dia vaig copsar de primera mà que Kocsis és un dels grans del piano.

El punt més fluix del programa va ser el concert per a violí BWV 1041, peça que s’hi va afegir a darrera hora. Encara que per al violí Bach no sigui tècnicament molt difícil, si no disposes d’un solista bo, val més no programar aquest concert. Kocsis va optar per posar el concertino de l’orquestra, Gergely Kuklis, com a solista. El resultat va deixar molt a desitjar. Potser perquè és una obra que conec molt i perquè fa anys vaig sentir aquest mateix concert interpretat per Itzhak Perlman, vaig trobar molt decebedora la interpretació de Kuklis, i més encara, venint darrere de la meravella de Kocsis al piano. Malgrat que l’afinació va ser perfecta en tot moment, el so que va treure del violí era minso, apagat, sense brillantor, és a dir, tot el contrari d’un so ple, a la corda. Aquell violí no inspirava res, no transmetia cap tipus d’emoció, ja que tocava maquinalment, sense ànima. Penso que treure músics d’una orquestra per convertir-los en solistes és una mala idea, igualment com fer-ho amb els cantants d’un cor.

L’orquestra va tocar meravellosament bé, tant en el concert per a violí com en la suite núm. 1, on la secció de vent va brillar amb llum pròpia. Definitivament, Bach per Kocsis és una aposta guanyadora.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Un enemic del poble

Títol: Un enemic del poble
Autor: Henrik Ibsen
Versió lliure: Juan Mayorga i Miguel del Arco
Traductora: Cristina Genebat
Director: Miguel del Arco
Intèrprets: Pere Arquillué, Roger Casamajor, Pablo Derqui, Jordi Martínez, Blanca Apilánez, Miquel Fernández, Miquel Gelabert, Mònica López, Andrea Ros, Mar Casas, Rafa Delgado, Eli Iranzo, Anabel Moreno, Joan Raja, Santi Ricart
Lloc: Teatre Lliure (Sala Fabià Puigserver)
Dates: del 23 de gener al 23 de febrer 

Valoració: ?????

Tenia moltes ganes de veure el que potser és l’Ibsen més popular de tots: aquesta obra meravellosa que és un cant a la llibertat de pensament i a l’individualisme. També és el text que va inspirar les Aigües encantades del nostre Puig i Ferreter. Aquesta vegada s’ha optat per una versió lliure i actualitzada del dramaturg Juan Mayorga, un autor avui dia molt en voga i amb una pila d’obres representades a Barcelona. Tot i que a mi l’actualització dels clàssics més aviat m’esgarrifa, aquesta vegada m’he de treure el barret davant la transformació de Mayorga.

He de dir que no conec prou el text d’Ibsen per saber si està gaire canviat, però el que és clar és que l’esperit hi és totalment plasmat, potser de manera encara més incisiva i brillant, perquè Mayorga hi fa aportacions d’índole filosòfica i, per exemple, hi afegeix frases d’Einstein (posterior a Ibsen). Ras i curt, la història és la dels tres poders dominants, el polític, l’econòmic i el mediàtic, conxorxats per fer callar el científic, l’home que s’ha adonat que les aigües del balneari que és la principal font de riquesa d’un poble, estan contaminades. El tema és molt potent, i a més és d’actualitat candent, perquè deriva en la manipulació de les masses per part dels poders fàctics en nom d’un concepte pervertit de democràcia.

Davant la mentida estesa i institucionalitzada, el doctor Stockmann es queda sol perquè el poble està convençut del que els poders els fan creure, des de l’alcalde fins al director del principal diari. L’obra planteja molts nivells de lectura, des de l’estrictament polític fins al més filosòfic, la de l’home sol contra el món. També planteja molts interrogants: un home sol es pot arrogar la veritat i menysprear el poble? La massa de la gent és amorfa i sense criteri propi? Tal com va dir en una entrevista el protagonista d’aquesta versió, un magnífic Pere Arquillué, Ibsen no vol assentar veritats, sinó plantejar dubtes perquè el públic rumiï. Ara bé, és clar que la seva posició no és neutral, sinó que se situa clarament de banda de Stockmann, l’home que, com una Cassandra moderna, sap la veritat però ningú no el creu i el titllen d’impostor, d’enemic del poble.

En aquest muntatge espectacular dominat per l’aigua i per una grisor regnant, Miguel del Arco dirigeix quinze actors magnífics encapçalats per un Pere Arquillué esplèndid que es deixa la pell per donar vida a aquest personatge magnètic i fascinant que és el doctor Stockmann. No és cap visionari, sinó un home racional que ha de fer front a la superstició imperant. Potser el que pel meu gust hi sobra és una música massa forta que apareix de tant en tant, que fa distreure del text, prou potent ja de per si. Ara bé, l’obra és realment impactant, pel text d’Ibsen-Mayorga i per la fabulosa interpretació de Pere Arquillué i la resta d’actors. El resultat és que l’han prorrogada una setmana i ja hi ha les entrades exhaurides.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Iván Martín al Palau de la Música

Programa del concert:
· Beethoven, sonata núm. 1 op. 2 núm. 1; sonata núm. 8 op. 13, “Patètica”
· Chopin, nocturn op. pòstum; nocturn op. 27 núm. 2; balada núm. 1 op. 23; andante spianato i gran polonesa brillant op. 22
Intèrpret: Iván Martín, piano
Lloc: Palau de la Música
Data: 12 de febrer

Valoració: ?????

La literatura musical per a piano és un gènere que cada vegada m’agrada més. Per això també m’agrada descobrir pianistes que desconec, com va ser el cas del jove canari Iván Martín, un intèrpret magnífic ple de talent que vessa sensibilitat per tots els porus.

D’antuvi, el programa que duia era preciós, impossible de fer una tria millor: Beethoven i Chopin, dos dels gegants més importants de la literatura pianística. I Martín va demostrar que és capaç de capejar sobradament i amb gran elegància la dificultat extrema d’aquest repertori. Ja a la primera sonata de Beethoven em va agradar com diferenciava de manera clara i nítida el caràcter de cada moviment. La sonata “Patètica”, la núm. 8, la va executar amb una perfecció tècnica impressionant. Potser li va mancar un pèl de passió, de deixar-se anar per transmetre l’angoixa inherent a Beethoven. Ara bé, els contrastos entre els temps ràpids i els lents els va marcar amb molta nitidesa, i l’execució va ser perfecta.

La segona part va començar amb el nocturn núm. 20, pòstum, de Chopin, el que Alexei Volodin sempre toca com a bis en els concerts que fa. És tan intens i el tinc tan sentit, que em va fer una mica de por quan Martín va abordar-lo amb un so gairebé inaudible, com si només fregués lleument les tecles. Ara bé, si en Beethoven havia marcat clarament els contrastos entre moviments, en Chopin va accentuar de manera brutal contrastos sovint sobtats dins d’una mateixa peça, amb un resultat estratosfèric. Va aconseguir crear una atmosfera d’una enorme intensitat. Només mirar-li la cara que feia mentre tocava, era fàcil adonar-se que entrava en èxtasi mentre executava aquell Chopin esplendorós.

En tot moment va tocar amb plena tranquil·litat i seguretat, i amb un domini total del piano, que no té secrets per a ell. En Chopin va saber anar des d’una interpretació tènue i apol·línia fins a una dimensió expansiva i totalment dionisíaca en l’Andante spianato i Gran Polonesa brillant. Amb el seu so va omplir tot el Palau i ens va regalar les orelles i l’ànima amb una música excelsa en una interpretació absolutament extraordinària.

Iván Martín és un jove que es mereix fer una carrera brillant i situar-se al podi dels millors del món, perquè el seu talent és immens i tocar l’ànima no és una cosa a l’abast de qualsevol músic. Em va recordar força Rafal Blechacz, el jove pianista polonès que l’any passat va venir a fer un concert a l’Auditori, en molts sentits: tots dos són físicament menuts i prims, es veuen tímids i molt polits, i tots dos passen una gamusa per les tecles abans de tocar. Espero poder tornar a sentir Martín ben aviat a Barcelona.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Valeri Gergiev a l’Auditori

Programa del concert:
· Mozart, concert per a piano núm. 21 en do major, K. 467
· Mahler, simfonia núm. 5 en do # menor
Intèrprets: Ignasi Cambra, piano; Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski
Director: Valeri Gergiev
Lloc: l’Auditori
Data: 11 de febrer

Valoració: ???

Sentir Valeri Gergiev al capdavant de l’Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski sempre és garantia de qualitat i d’excel·lència. Per això no em perdo cap dels concerts que fa a Barcelona. El d’aquest any prometia molt, amb un programa ben llaminer: el concert per a piano núm. 21 de Mozart i la cinquena de Mahler. Ara bé, la impressió que em va quedar va ser ambivalent. Si bé no tenia cap dubte que Mahler seria un èxit esclatant, amb Mozart sí que en tenia, i els mals presagis es van confirmar a la mitja part del concert.

En primer lloc, la tria del pianista va ser força infausta. I no és la primera vegada que Gergiev col·labora amb un pianista mediocre —recordem Jorge Luis Prats, l’any passat, que més que tocar el piano, donava cops a les tecles. Aquest any el solista era un pianista jove, català i cec, Ignasi Cambra. D’entrada, he de dir que em nego a jutjar la seva interpretació en funció del mèrit que té pel fet de la seva discapacitat. Dit això, a Cambra se’l va notar molt nerviós durant tot el concert. Els dits li corrien per les tecles a una velocitat desmesuradament ràpida, va equivocar força notes i les va fer sempre massa picades, sense assaborir-les. Això va resultar especialment dolorós en el segon moviment, un andante que es va convertir gairebé en un allegretto. Amb tot plegat, no va aconseguir transmetre cap tipus d’emoció; va ser una interpretació freda i mecànica. No sé si Cambra farà carrera o no, però ara per ara està molt verd. L’orquestra del Mariinski no va brillar gaire més que Cambra. Tot i que s’agraïa que arribessin els trossos on tocava sola, Gergiev no va saber donar al concert l’aire i el ritme que necessita. Tot i que va reduir molt l’orquestra, va sonar massa lleuger, massa en staccato, gairebé com passant de puntetes per les notes, que no tenien cap mena de pes i semblava que volessin sense assentar-se. La corda va brillar, sí, però no va aconseguir emocionar gaire. En conjunt, el concert de Mozart va sonar buit.

A la segona part tot va canviar com una mitja. Van sortir molts més músics i Gergiev va dirigir una cinquena de Mahler pletòrica. L’orquestra va sonar en tot moment en un equilibri perfecte entre les seccions de vent i de corda. El metall va tocar de manera impecable, amb seguretat i de manera integrada amb el conjunt. La corda, brillant en tot moment, va demostrar la seva potència expressiva i d’intensitat en el famós Adagietto, que va ser realment colpidor. Va ser una interpretació solemne i majestuosa d’una simfonia plena de matisos i de contrastos que Gergiev té molt ben apamada.

Potser perquè Gergiev és especialista en obres de gran orquestra, va voler accentuar la diferència amb Mozart llevant-li tot el pes d’un Mahler o d’un Strauss, però li’n va llevar tant, que va quedar vacu. Si el concert hagués estat integrat només per la cinquena de Mahler, hauria estat absolutament perfecte.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

La sonnambula

Títol: La sonnambula
Autor: música de Vincenzo Bellini; llibret de Felice Romani
Intèrprets: Patrizia Ciofi (Amina), Juan Diego Flórez (Elvino), Nicola Ulivieri (comte Rodolfo), Eleonora Buratto (Lisa), Gemma Coma-Alabert (Teresa), Àlex Sanmartí (Alessio), Jordi Casanova (notari)
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Director d’orquestra: Daniel Oren
Director d’escena: Marco Arturo Marelli
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 5 de febrer

Valoració: ??

Aquesta sonnambula ja va començar amb mal peu d’ençà de la cancel·lació en circumstàncies estranyes de Diana Damrau, la gran soprano lleugera del moment, que en temporades anteriors hem pogut veure al Liceu fent Die Entführung aus dem Serail i Linda di Chamounix. Esperem que això no creï precedent. El cert és que la interpretació d’aquesta òpera va resultar ensopida i va passar més aviat desapercebuda.

L’encarregada de suplir Damrau va ser Patrizia Ciofi, l’Amina del repartiment popular, i el resultat va ser absolutament decebedor. Ciofi té un problema greu de base tècnica, i és que no té la veu ben projectada, amb la qual cosa quan emet el so també emet aire, i això fa que la veu soni mat, amb menys intensitat de la que pertoca a una soprano lleugera, i en conseqüència, ha de fer esforços que li perjudiquen les cordes vocals. A banda, aquest problema també fa que no pugui abordar els aguts amb comoditat ni amb amplitud, i li sonen estrets, gairebé cridats i sense gens de brillantor. Amb aquest panorama, i essent Amina la protagonista absoluta de l’òpera, és fàcil comprendre per què les representacions de La sonnambula no són gaire reeixides.

Qui va salvar una mica els mobles va ser el tenor peruà Juan Diego Flórez, un intèrpret belcantista absolutament excepcional amb una veu preciosa, una projecció òptima, un frasseig immaculat, uns aguts esplendorosos i un estil elegant. Qui li va anar a la contra va ser el director, Daniel Oren, que es va encaparrar a dur l’orquestra massa lenta, i especialment en els trossos de Flórez, encara l’hi duia més, cosa mortal per a un cantant en el belcanto, atès que li dificulta la respiració. Si en la primera ària Flórez volia anar més de pressa que l’orquestra i van anar prou desconjuntats, a la segona ària, la lentitud excessiva de l’orquestra va fer que Flórez no pogués sostenir el legato necessari en una ària belcantista, però afortunadament, es va poder lluir en la cabaletta.

Nicola Ulivieri va ser un Rodolfo poc més que correcte, amb una veu indefinida i un frasseig força deficient. La sorpresa més grata de la vetllada va ser la Lisa d’Eleonora Buratto, una soprano esplèndida que va fer gala d’una veu preciosa, brillant i avellutada, uns aguts sòlids i un estil ple de personalitat. Potser només li cal llimar algunes impureses en les agilitats, però a diferència de Ciofi, no té cap problema de tècnica, ja que té una veu molt ben projectada.

Ciofi a banda, l’altre punt negre de la representació va ser l’orquestra, que a banda d’anar massa lenta per imposició de Daniel Oren, va sonar buida, sense cos i sense ànima. Encara que el belcanto estigui escrit gairebé exclusivament per al lluïment dels cantants, és important que l’orquestra els acompanyi amb dignitat. En aquesta ocasió es va sentir sense esma, com si estigués desentrenada, i massa vegades es va desconjuntar amb els solistes i sobretot amb el cor. En resum, el primer acte va resultar soporífer, amb una absència total d’energia i de brillantor. Tot era massa pesat, com si els músics arrosseguessin un sac de patates.

El muntatge escènic, coproducció de les Òperes de Londres i de Viena, va ser estèticament bonic i fet amb molt bon gust, respectant el llibret de l’òpera, tret d’un detall: quan Amina entra somnàmbula a l’habitació del comte, no entrava en cap habitació, sinó que tornava al menjador on havia començat la història. Però vaja, com que l’òpera en general i el belcanto en particular no han passat a la història pels llibrets, es pot passar per alt.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Un mosquit petit

Títol: Un mosquit petit
Autor i director: Marc Artigau
Intèrprets: Isaac Alcayde, Pep Cruz, Anna Ycobalzeta
Lloc: TNC (Sala Tallers)
Dates: del 22 al 26 de gener

Valoració: ????

Aquesta és la segona obra que s’ha fet al TNC al voltant de Fum. Aquí l’autor no és Josep Maria Miró, sinó un joveníssim autor de 29 anys, Marc Artigau. Un mosquit petit és una obra amb una estructura narrativa impecable, amb un principi confús i estrany que a mesura que la història es va desenvolupant s’entén. És com anar descabdellant una troca complexa i plena d’arestes.

L’obra té la virtut de ser interessant, atractiva, amena, i alhora de denúncia social. És la història del pare d’un fill discapacitat psíquic que fa mans i mànigues perquè readmetin el noi a la feina d’on l’han acomiadat. És una història molt punyent, el drama d’un pare que està disposat a fer el que calgui per aconseguir el seu objectiu.

A mesura que avança la conversa, anem veient totes les arestes del conflicte i les fissures dels personatges. L’acció transcorre a temps real, cosa que dóna sensació de vivesa i de naturalitat a la història. En un moment, l’empleada de l’empresa que ha suggerit l’acomiadament d’aquell noi, veu ensorrada la seva fortalesa aparent. Els sentiments, la humanitat afloren per damunt de les raons econòmiques o empresarials. Per sota o per sobre de les xifres hi ha drames humans que de cap manera es poden menystenir.

La interpretació absoluament estel·lar de Pep Cruz com a pare dóna encara més força a la història, contraposat a la inicialment frívola Anna Ycobalzeta, que roman aliena al drama que suposa cada acomiadament. Al final, ella mateixa queda atrapada en la teranyina que li ha teixit hàbilment el pare del noi. El final de l’obra és difús, però s’ha presentat el conflicte i s’ha palesat la denúncia amb tota la cruesa. Isaac Alcayde, l’actor que dóna vida al noi discapacitat, fa un gran paper, de manera que l’obra queda magistralment interpretada.

Veritablement, és una llàstima que només s’hagi representat durant cinc dies a la Sala Tallers del TNC. Una obra com aquesta hauria de pujar a l’escenari durant uns quants mesos, perquè tothom tingués l’oportunitat de veure-la. I és un goig que vagin sortint nous dramaturgs catalans, cada vegada més joves, brillants com Marc Artigau. Un mosquit petit no és una obra per passar l’estona i prou, sinó una obra agradable de veure i difícil d’oblidar, que fa pensar una estona llarga.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Norway. Today

Títol: Norway. Today
Autor: Igor Bauersima
Director: Àlex Mañas
Intèrprets: Mariona Tena, Joan Carles Suau
Lloc: La Seca-Espai Brossa (Sala Leopoldo Fregoli)
Dates: del 8 al 26 de gener

Valoració: ???

És una obra original perquè aborda un tema poc tractat de manera frontal en el teatre: el suïcidi. Dos joves plens de salut i amb tota una vida per davant, decideixen suïcidar-se plegats. Em penso que és força complicat entrar en la ment d’un suïcida, i més si és jove i aparentment no té problemes. L’aproximació que fa al tema Igor Bauersima en forma dramatitzada és acurada, reflexiva, i sobretot, amb molt bon gust.

En realitat, però, el tema de l’obra no és la mort, sinó la vida. Els dos joves, en el periple que fan per arribar a un fiord de Noruega on poder-se suïcidar còmodament, descobreixen la il·lusió i les petites coses quotidianes que els empenyen irremissiblement a viure. Són dues persones solitàries que quan descobreixen la companyia de l’altre s’adonen que tenen tantes coses en comú, que reneix dins seu la il·lusió de viure, de compartir coses i d’estimar-se. Després de fer voltes a les seves vides, s’adonen que no estan tan sols com es pensen i a poc a poc es va capgirant el motiu del viatge als fiords noruecs. L’instint de supervivència acaba vencent. Eros venç Thanatos.

Presentat en una escenografia minimalista a la minúscula Sala Leopoldo Fregoli de La Seca, el muntatge se serveix d’una pantalla que projecta estructures de dibuix lineal, absolutament esquemàtiques, per fer saber a l’espectador els canvis de localització espacial. Així doncs, tot el pes de l’obra recau sobre el diàleg, que és aparentment lleuger, però alhora dens i profund, perquè els dos joves miren de racionalitzar el motiu que els impel·leix a suïcidar-se per poder-lo explicar a l’altre. La paradoxa que el text presenta és la necessitat de llevar-se la vida al costat d’una altra persona. Això fa que la privacitat s’esquerdi i triomfi la vida.

Novament, vaig veure dos actors que no coneixia: Mariona Tena i Joan Carles Suau. Em van sorprendre molt gratament. Només tinc un retret a fer, concretament al traductor, el nom del qual no apareix enlloc: podria expressar-se en un català mínimament correcte i decent? Hi havia massa expressions que grinyolaven i feien un mal terrible a les orelles. És un fet lamentable que cada vegada es repeteix més al teatre de casa nostra. Encara que un text dramàtic està escrit per ser dit, és possible parlar sense fer un ús constant i abusiu de castellanismes per als quals no costa gens trobar l’equivalent català (per exemple, “cuna” – “bressol”).

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari