La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

L’Orquestra Simfònica Nacional de Dinamarca a l’Auditori

Programa: Beethoven, simfonia núm. 8 en fa major, op. 93; simfonia núm. 9 en re menor, op. 125 “Coral”
Intèrprets: Orquestra Simfònica Nacional de Dinamarca; Rafael Frühbeck de Burgos, director; Cor Ibercàmera; Ekaterina Metlova, soprano; Ana Ibarra, mezzosoprano; Christian Elsner, tenor; Reinhard Hagen, baix
Lloc: l’Auditori
Data: 28 de gener

Valoració: ???

Aquest era un concert de la temporada d’Ibercàmera que generava molta expectativa perquè el programa era d’allò més llaminer. Tot i que en principi l’orquestra danesa havia d’interpretar la novena de Beethoven i el concert per a piano de Txaikovski amb Arcadi Volodos com a solista, ben aviat la cosa va canviar, el concert per a piano i Volodos van saltar i el programa va quedar només amb la novena. Al cap d’uns mesos, però, van afegir-hi la vuitena. Així doncs, amb les dues darreres simfonies de Beethoven, el programa tornava a quedar rodó.

Normalment Ibercàmera ens porta orquestres d’altíssima qualitat, com ara la de la ràdio bavaresa o la Simfònica de Viena, entre moltes d’altres. En aquest cas, però, l’Orquestra Simfònica Nacional de Dinamarca, dirigida pel seu titular, Rafael Frühbeck de Burgos, va ser força mediocre. Beethoven, la punta de llança del romanticisme i segurament el seu màxim exponent musical, necessita una orquestra que soni com un sol cos, i que aquest so sigui brillant, enèrgic, impetuós, atès que un dels elements inherents a Beethoven és l’angoixa vital.

Per això, i perquè de les formacions que vénen dins els cicles d’Ibercàmera i Palau 100 n’esperem la perfecció, l’actuació de l’Orquestra Simfònica Nacional de Dinamarca va ser decebedora. Tot i que és una orquestra bona, va tocar un Beethoven ensopit, a vegades gairebé monòton, sense batec. Als moviments ràpids els mancava brio, vivacitat i un pèl de velocitat. Semblava com si arrosseguessin una llosa molt pesada que els impedís anar més de pressa. Els moviments lents, que han de tenir un lirisme extrem on la corda ha de brillar extraordinàriament, quedaven apagats, deslluïts.

La corda no va brillar gaire, les seccions de vent moltes vegades anaven al seu aire, desvinculades de la resta de l’orquestra, i els timbals tampoc no van quedar prou ben integrats dins el conjunt. Per damunt de qualsevol altra consideració, hi va mancar cohesió, sentit d’unitat, que és l’element que distingeix una orquestra esplèndida d’una orquestra bona.

Els solistes de la novena van ser més que correctes, especialment la part masculina, amb el baix Reinhard Hagen i el tenor Christian Elsner. Segurament els intèrprets que van excel·lir més en el concert va ser el cor Ibercàmera, de nova creació per celebrar el 30è aniversari de l’entitat, que està integrat pel Cor Madrigal, el Cor Lieder Càmera i la Polifònica de Puig-Reig. Una massa enorme de cantaires van il·luminar una novena que venia d’un tercer moviment absolutament mancat d’intensitat i de lirisme, i van permetre acabar la simfonia i el concert deixant-nos bones vibracions.

Escombrant cap a casa, em penso que l’OBC, quan està ben dirigida, com per exemple el proppassat cap de setmana amb Kazushi Ono —el seu futur director titular— al capdavant, sona igual de bé que l’orquestra danesa.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Fum/La dona que perdia tots els avions

Títol: Fum
Autor i director: Josep Maria Miró
Intèrprets: Carme Elias, Anna Sahun, Joan Carreras, Lluís Marco
Lloc: TNC (Sala Petita)
Dates: del 18 de desembre al 26 de gener

Valoració: ????

Títol: La dona que perdia tots els avions
Autor i director: Josep Maria Miró
Intèrprets: Francesc Garrido, Lina Lambert, Mercè Mariné
Lloc: TNC (Sala Tallers)
Dates: del 15 al 19 de gener

Valoració: ???

Tenia ganes de veure una altra obra de Josep M. Miró, l’autor d’El principi d’Arquimedes, aquella peça tan original i narrativament estructurada de manera magistral. Fum està estructurada de la mateixa manera, és a dir, articulada a través d’episodis tallats que fan avançar la història de manera discontínua. La diferència amb El principi d’Arquimedes és que a Fum l’acció avança linealment, és a dir, no hi ha anades endavant i endarrere en el temps.

Dos matrimonis, un de jove i un de madur, viuen de maneres diferents la seva estada —per motius molt diferents— en un país del tercer món. A cada episodi sempre hi veiem la conversa entre dos dels quatre personatges, amb la qual cosa a mesura que avança l’obra ens anem formant un poliedre de moltes cares, perquè cadascú explica el que vol, el que sent, el que creu, i les versions no casen entre si. A mesura que anem sabent coses d’ells es va creant una atmosfera confusa que tendeix al caos, especialment per les intervencions de la dona madura, que mai no sabem si diu la veritat.

És una obra estranya, intel·ligent, amb un final argumentalment poc clar, però molt agradable de veure. La interpretació dels quatre actors és esplèndida, es nota espontània i natural, tot i que tractant-se de quatre primeres espases de l’escena catalana, això no és cap sorpresa. La dramatúrgia, formada per una estructura polivalent, és sòbria i perfectament adequada per a una història que passa íntegrament dins d’un hotel.

Paral·lelament, el TNC ha programat dues obres “satèl·lit” que giren al voltant de Fum. Són La dona que perdia tots els avions, del mateix Josep M. Miró, i Un mosquit petit, de Marc Artigau. Aquestes obres s’han representat durant quatre dies cadascuna a la Sala Tallers al preu mòdic de 6 €. La dona que perdia tots els avions, igual que Fum, és una obra estranya i misteriosa que passa en un país exòtic on una turista occidental es perd, primer sembla que accidentalment, i més endavant veiem que la cosa té més envergadura.

Josep M. Miró és un autor innovador, que és capaç de bastir obres intel·ligents i originals sense recórrer a tòpics. Les seves peces tenen pocs personatges però molt ben construïts, plens de contradiccions i sovint perduts, amb els quals mai no queda clara la frontera entre la veritat i la il·lusió. Podríem dir que la seva obra gairebé voreja la ciència-ficció, perquè res no és el que sembla, hi ha coincidències estranyes i tot pot capgirar-se en un instant. El factor sorpresa n’és l’element principal, però no en sentit narratiu, sinó estructural.

Hi ha una cosa que em va fer somriure especialment a Fum, i és que el personatge de Lluís Marco, el diplomàtic que també és novel·lista, em va fer pensar vivament en Carles Casajuana, diplomàtic que fins a dia d’avui ha escrit nou novel·les, de les quals jo havia llegit L’últim home que parlava català pocs dies abans d’anar a veure Fum. Coincidència?

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Woyzeck

Títol: Woyzeck
Autor: Georg Büchner
Dramatúrgia i direcció: Pere Fullana
Intèrprets: Aina Cortès, Carles Molinet
Lloc: Teatre Tantarantana
Dates: del 22 al 26 de gener

Valoració: ??

Havia sentit a parlar molt de la història de Woyzeck, no per l’obra de teatre, sinó per l’òpera -gairebé- homònima d’Alban Berg, tot i que no l’he vista ni sentida mai, atès que la música del segle XX em fa més por que altra cosa. Amb el temps he sabut que Woyzeck és un dels títols cabdals del teatre de tots els temps que tracta el tema de l’explotació de l’home per l’home, especialment el de classe treballadora. Com a metge i com a filòsof, Büchner retrata amb precisió la crueltat i la desesperació humanes en un text dur i contundent.

L’adaptació que Pere Fullana ha fet del text, però, no ha estat reeixida. L’error fonamental és haver optat per posar en escena només dos actors que havien d’interpretar vuit o deu personatges. El resultat és que l’obra esdevé confusa, a vegades caòtica, però la conseqüència més notable és que el text perd força i duresa, especialment pel fet d’interpretar rols transvestits. Ja sabem que el Tantarantana és un teatre petit i modest, però em penso que posar més actors en escena era un requisit indispensable per fer l’obra, no tan sols creïble, sinó intel·ligible. Segurament algú que en conegués l’argument va poder ubicar cadascun dels personatges, però pels qui era la primera vegada que la vèiem, diria que no ens n’hem fet una idea gaire exacta.

Carles Molinet demostra gran mestria a l’hora de canviar de paper, i així tan aviat és Woyzeck com el doctor o el firaire. És del tot convicent i sap ser ara cruel, ara submís. A Aina Cortès li falten una mica de taules per afrontar un text com aquest, i sobretot, li falta projecció a la veu, ja que sovint s’esgargamellava quan volia expressar ràbia i impotència. Ella feia els papers de Maria, la capitana (paper transvestit en aquesta versió), la veïna o Andrés. Era una obra caòtica de veure, i tot i que en podíem copsar la idea, la filosofia, el grau de dramatització era més aviat superficial.

Com ja acostuma a fer el Tantarantana, es tracta d’una companyia visitant a Barcelona, en aquest cas, Iguana Teatre, de Mallorca. Em penso que s’haurien de replantejar les obres que trien. Si només pots posar dos actors a l’escenari no pots afrontar un Woyzeck. Per més reinterpretacions que se’n vulguin fer, d’aquesta manera és impossible poder mantenir la força de l’original.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

La rosa tatuada

Títol: La rosa tatuada
Autor: Tennessee Williams
Traductora i directora: Carlota Subirós
Repartiment: Clara Segura, Bruno Oro, Pepo Blasco, Rosa Cadafalch, Màrcia Cisteró, Montse Esteve, Oriol Genís, Alícia González Laá, Antònia Jaume, David Marcé, Marta Ossó, Teresa Urroz
Lloc: TNC (Sala Gran)
Dates: del 12 de desembre al 2 de febrer

Valoració: ?????

Després de la inintel·ligible Terra de ningú, arriba al TNC una de les obres més emblemàtiques, més arravatades i més sentides del dramaturg nord-americà: La rosa tatuada, de la qual ja es va fer una pel·lícula als anys cinquanta, protagonitzada per Anna Magnani. En aquest cas, la gran protagonista és Clara Segura, que demostra un cop més que és una actriu esplèndida, amb temperament, rauxa i naturalitat alhora.

Gairebé podríem dir que La rosa tatuada és una tragèdia clàssica moderna. La història és senzilla, gira al voltant d’una dona vídua convençuda que va tenir una revelació del seu marit abans de morir, traduïda en una rosa tatuada al seu pit la nit que creu que va concebre la seva filla. És una dona italiana als EUA dels anys cinquanta, apassionada, possessiva, gelosa i feréstega. Es comporta de manera agresta, primitiva, a la defensiva, no confia en ningú i vol preservar per damunt de tot la virginitat de la seva filla adolescent. És gairebé una Medea contemporània.

Qui podria haver interpretat millor aquest personatge que l’actriu que ja va donar vida a l’Antígona de Sòfocles en el muntatge de la tragèdia homònima fet per Oriol Broggi a la Biblioteca de Catalunya? Clara Segura està colossal com a Serafina, converteix un personatge grandiós en una dona creïble, natural i versemblant, sense falses impostacions ni cap element postís. Al seu costat, però en un clar segon pla, Bruno Oro fa el contrast perfecte: l’home aprofitat i panxacontenta que es riu de tot. Un cop més, Oro demostra que no és només un imitador televisiu barat, sinó un actor amb fusta, tal com ja vam poder veure en la seva actuació a Arcàdia de Tom Stoppard, també al TNC. Té presència, una veu preciosa i molta personalitat, i broda el paper de Mangiacavallo. D’altra banda, la química que hi ha entre Oro i Segura és més que evident.

Dramatúrgicament l’obra va quedar parcialment ben resolta. El moment de clímax, quan Serafina i Alvaro fan l’amor, és brillant, amb les projeccions impressionades sobre les quatre parets de la casa, giravoltant, i la música que s’apuja de volum, sembla que ens traslladem a un món ancestral i tel·lúric. Però el muntatge de Carlota Subirós té un defecte important, i és no haver omplert l’escenari. Tota l’acció se situa en una capsa, que és la casa de Serafina, i en les seves immediacions més properes. Però tot això només ocupa la meitat de l’escenari de la sala gran del TNC. La resta queda completament despullat, sense absolutament res, i a banda que estèticament és molt lleig, fa que el so es perdi per tot arreu, amb la conseqüència que els actors han de dur micròfon, i això és inadmissible al teatre. Els actors, per ofici, han de tenir la veu impostada perquè se’ls pugui sentir bé des de la darrera fila, i tots els que van actuar a La rosa tatuada l’hi tenen, però malauradament, en aquest muntatge no van poder-la lluir. És una llàstima haver-los de sentir mediatitzats per un micròfon. Així i tot, és una obra màgica en una interpretació electritzant.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

L’OBC dirigida per Eliahu Inbal

Programa del concert: Mahler, simfonia núm. 7
Intèrprets: Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Director: Eliahu Inbal
Lloc: l’Auditori
Dates: 18 i 19 de gener

Valoració: ???

Feia temps que no anava a sentir l’OBC. Durant molts i molts anys vaig tenir l’abonament BM, però darrerament me n’he distanciat, ja que per un preu similar, Ibercàmera i Palau 100 ofereixen concerts d’una qualitat molt superior a la que l’OBC actualment pot oferir. Però com que dirigia una de les grans batutes de l’actualitat, l’israelià Eliahu Inbal, i com que tocaven Mahler, un compositor que interpreten prou bé, vaig decidir d’anar-hi.

Certament, Inbal va treure el millor de l’orquestra. Va donar tot el caràcter que la setena de Mahler demana a cada moviment. Així i tot, la interpretació no va ser reeixida. Segur que estic malacostumada, però encara ara, després de tants anys, tinc un record ben viu de la Simfònica de Xicago dirigida per Barenboim interpretant la cinquena, i de la Simfònica de San Francisco dirigida per Tilson Thomas interpretant la sisena, totes dues a Palau 100. Mahler necessita una gran orquestra amb una secció de vent i una de corda molt potents totes dues. Les orquestres americanes les tenen, però en aquest concert de l’OBC, només vam poder sentir una secció de vent metall precisa i immaculada. La percussió també va anar perfecta. Ara bé, la secció de corda, com no és novetat, no va brillar.

El primer moviment i l’últim, forts, ràpids, apassionats, amb predomini del vent, van sonar plens i radiants, però en els moviments del mig és on es va veure el llautó a l’OBC: la manca d’una secció de corda potent va fer sonar l’obra apagada, ensopida, esmorteïda. No és que la corda desafini ni vagi a destemps, però no té un so que la faci destacar, que estigui a l’altura del vent metall, que repeteixo, en aquest concert va anar perfecte. Llevat d’una petita errada d’una de les tubes al principi de la simfonia, van tocar la resta amb una gran seguretat, trompes, trompetes, trombons i tubes. El vent fusta és una altra cosa. Sona de manera dispar, sense sentit d’unitat, i el primer clarinet és un instrumentista clarament mediocre i mancat de sensibilitat i de sentit de conjunt.

Ara que està confirmat que Pablo González no renovarà com a director titular el 2015, és urgent que el director que vingui faci treballar de valent l’orquestra i la faci sonar com abans, per exemple, quan va venir Christopher Hogwood i amb ell per primera vegada la corda de l’OBC va brillar en Mozart. Inbal va estar magnífic, però l’orquestra necessita millorar.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Iaia!

Títol: Iaia!
Autor i director: Roger Peña
Intèrprets: Montserrat Carulla, Vicky Luengo, Aleix Peña Miralles
Lloc: Teatre Romea
Dates: del 26 de desembre al 19 de gener

Valoració: ?

Tot i que es podia intuir fàcilment que es tractava d’una comedieta fàcil, tenia molt d’interès i curiositat per veure aquesta obra, per dos motius: per tornar a veure una obra de Roger Peña, del qual tant em va agradar Poder absoluto, i per veure per darrera vegada la gran Montserrat Carulla dalt de l’escenari. Però aquell dia vaig sortir decebuda del teatre: Iaia! no és una comedieta senzilla, sinó una obra amb un argument pobre i inconnex que només permet un lluïment restringit a Carulla.

L’obra és molt fluixa, té una trama que avança a batzegades, sense un fil argumental clar que vagi seguint. Té moments divertits, però no s’aguanta gaire per enlloc. Evidentment, és una obra per al lluïment de Montserrat Carulla, a qui han fet un paper a mida, però això no justifica una obra dolenta. La base de la comèdia són els malentesos i les coincidències inoportunes, però tots els elements de la trama han de quedar molt ben travats per tal de generar girs còmics. Iaia! és un seguit d’elements còmics apareguts com a bolets, però en cap moment no hi ha connexions entre si que facin que la història avanci d’alguna manera. No hi ha cap engranatge que enllaci les peces de la trama i les faci girar.

Vaig tenir la sensació que Aleix Peña i Vicky Luengo feien de cor de Montserrat Carulla, que l’acompanyaven de manera secundària en la seva interpretació estel·lar. No és cap novetat dir que Carulla està esplèndida, però potser m’hauria agradat més veure-la per darrer cop en un paper menys acomodat i de més envergadura. És com si Roger Peña hagués escrit l’obra perquè Carulla hi impartís una lliçó a dos joves dins la història, i a dos actors joves fora de la història. No m’agrada aquest plantejament.

Així doncs, metafòricament podríem dir que si aquesta obra és l’ocàs de Carulla, és també l’albada de Vicky Luengo i d’Aleix Peña. A ella ja la vam poder veure a Una història catalana de Jordi Casanovas al TNC. A ell jo no l’havia vist mai. Els desitgem la millor sort i un futur ple d’obres millors que aquesta.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Stephen Kovacevich al Palau

Programa:
Beethoven: sonata núm. 5 en do menor, op. 10 núm. 1; sonata núm. 30 en mi major, op. 109; bagatel·les op. 126; sonata núm. 31 en la bemoll major, op. 110
Intèrpret: Stephen Kovacevich, piano
Lloc: Palau de la Música
Data: 14 de gener

Valoració: ??

Tenia veritable curiositat i interès per sentir Stephen Kovacevich, un dels pocs pianistes de renom que em faltava sentir en directe, i he d’admetre que va ser més aviat decebedor. Les expectatives eren molt altes, a més a més, perquè duia un programa meravellós, que al darrer moment va canviar. En principi havia de tocar les tres últimes sonates de Beethoven, però al final va tocar la 30 i la 31, la 5 i tres bagatel·les op. 126. Era un canvi poc substantiu -malgrat la força de la darrera sonata beethoveniana-, i no vaig fer-ne gaire cas, esperant trobar un primera espasa del piano i de la interpretació de Beethoven.

Kovacevich, però, no és un dels grans amb majúscules. Té un estil indefinit, sense personalitat, cosa que va fer avorrit un concert amb un programa molt llaminer. Com a mania personal, m’agrada que un pianista articuli perfectament cada nota que executa, que per més ràpida que sigui una peça, s’entenguin clarament i nítida totes i cadascuna de les notes. Especialment en Beethoven, com en Mozart, això és essencial. A Kovacevich els dits li corrien irregularment per les tecles. Va equivocar moltes, massa notes a la sonata núm. 5 -la que en principi no estava programada-, la qual cosa va desvirtuar del tot la seva interpretació de la peça.

En la resta d’obres, tot i que no va equivocar tantes notes, no va fer brillar gaire el piano, ja que toca sense fer a penes matisos d’intensitat tímbrica. Tot queda massa homogeni, sense contrastos de cap mena, i a més a més, com que no articula les notes, les peces sonen com una amalgama indefinida d’elements. El so que treu del piano és expansiu, però indefinit, sense una línia clara, sense que les peces que toca sapiguem a on van. En definitiva, no emociona gens perquè no hi ha contrastos i tot sona molt igual. És un aiguabarreig que especialment en els trossos ràpids i forts d’intensitat esdevé gairebé inintel·ligible. Potser el que va tocar millor van ser els moviments lents, però no va causar empatia ni emoció en cap moment.

Com a bis va oferir una allemande d’una suite de Bach, que va tocar, novament, amb un estil del tot desdibuixat. No era ni una interpretació a la romàntica ni a la barroca. Fins i tot vaig arribar a pensar que no tingui alguna afecció als dits que li impedeixi una polsació precisa de les tecles. Ho desconec, però em va quedar clar que Kovacevich no es pot situar colze a colze amb els grans del piano.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Romeu i Julieta

Títol: Romeu i Julieta
Autor: William Shakespeare
Traductor: Miquel Desclot
Versió: Dugald Bruce-Lockhart i Roger Warren
Director: Dugald Bruce-Lockhart
Espai escènic i vestuari: Ricard Prat i Coll
Repartiment: Sílvia Forns, Guillem Motos, Emilià Carilla, Andrea Montero, Òscar Bosch, Helena Font, Toni Mas, Lluís Olivé, Xesco Pintó, Jordi Robles, Xisco Segura
Lloc: Teatre Akadèmia
Dates: de l’11 de desembre al 12 de gener

Valoració: ?????

Diria que és el Shakespeare més ben fet que he vist mai. En qualsevol cas, és el millor que he vist d’ençà d’El rei Lear que Oriol Broggi va dirigir a la Biblioteca de Catalunya. El Teatre Akadèmia ha donat una bufetada i una lliçó als grans teatres catalans, que amb molts més recursos, ofereixen uns shakespeares despersonalitzats i freds, sense ànima, i sense força. Produccions com El mercader de Venècia del TNC o Coriolà del Lliure queden a anys llum d’aquest Romeu i Julieta.

Els drames shakespearians es basen en un text sòlid, ple de força, que exulta vida pels quatre costats. No cal un muntatge ple de llums, de música i de colors per escenificar-ho. Dugald Bruce-Lockhart, el director d’aquesta producció, ho sap molt bé, atès que és membre de la companyia anglesa Propeller, integrada només per actors masculins, que es dedica a representar obres del dramaturg anglès dins i fora del Regne Unit. Diuen que des que va veure l’escenari del Teatre Akadèmia va tenir clar que era el lloc ideal per representar-hi Romeu i Julieta, aprofitant l’espai del pis superior en forma de balcó.

Amb aquest muntatge ens ha captivat a tots. Conté l’essència del teatre shakespearià, està fet amb una sobrietat extrema, amb vestits austers, sense efectes de so, amb música en directe i en un escenari petit. Tot plegat ens transporta al teatre que es feia en època de Shakespeare, sense tecnologia ni mecànica. Aquesta sobrietat, sense dubte, realça el text dramàtic.

D’altra banda, també és de destacar que un teatre petit programi una obra amb onze actors en escena, quan la tendència actual és de fer obres amb dos o tres actors. Bravo novament pel Teatre Akadèmia. Si bé són actors bons però no amb prou taules per encarar un Shakespeare, el resultat és altament satisfactori, ja que el conjunt supera de molt la suma de les parts. Hi apareixen actors assidus de l’Akadèmia com Emilià Carilla o Andrea Montero, i actors que hem vist en d’altres teatres, com ara els protagonistes: Sílvia Forns (Teatre Gaudí Barcelona) i Guillem Motos (La Seca-Espai Brossa).

És una obra llarga, de dues hores i mitja de durada, però amb una tensió que no decau en cap moment, totes les accions succeeixen amb naturalitat i espontaneïtat, el muntatge permet que l’espectador es fiqui dins la història des del principi, els tres músics que hi ha en directe i que interpreten una música senzillíssima ens transporten gairebé al Globe Theatre de Londres on Shakespeare estrenava les seves obres. Amb un atrezzo mínim que es va reconvertint a mesura que avança l’obra, en tenim prou per imaginar-nos els escenaris de la història, perquè al capdavall, una gran recreació escènica amb tot luxe de detalls només és possible al cinema. Al teatre, allò que té més pes és el text dramàtic i la interpretació dels actors. La tecnologia no fa millor cap obra.

Bravo per Dugald Bruce-Lockhart i pel Teatre Akadèmia, que ens fa unes propostes tan valentes com irresistibles. Espero amb candeletes els propers muntatges que vindran.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

1984

Títol: 1984
Autor: George Orwell
Adaptació teatral: Michael Gene Sullivan
Traductor de l’adaptació: Lluís-Anton Baulenas
Director: Víctor Alvaro
Intèrprets: Andreu Rifé, Lluís Canet, Savina Figueras, Tono Saló, Frank Capdet, Carles Canut
Lloc: Almeria Teatre
Dates: del 13 de desembre al 12 de gener

Valoració: ????

1984 és una novel·la terrorífica, un dels millors llibres que he llegit mai, que té una força brutal per la manera com Orwell descriu les situacions i els personatges. La tensió, present des de l’inici pel plantejament d’un món totalitari on s’ha segrestat la individualitat, va creixent a mesura que coneixem l’evolució del protagonista, Winston Smith, un home normal que es veu frustrat i tenallat pel dictat d’un ésser suprem i omniscient que coarta les llibertats més insignificants dels individus.

Des del dia que vaig saber que es feia una versió teatral de 1984 vaig posar-me en alerta per anar-la a veure, conscient que és molt difícil dramatitzar un text tan complex i filosòfic, i expectant de veure com se n’haurien sortit al Teatre Almeria. Llegint la novel·la, cada lector s’imagina a la seva manera els escenaris que hi surten, atès que és una al·legoria —igual com ho és La revolta dels animals— i la força no rau en les descripcions físiques, sinó en els dilemes ètics i epistèmics que planteja.

L’adaptació, que signa Michael Gene Sullivan, és prou reeixida tenint en compte les dificultats mencionades, però no arriba a assolir la força de la novel·la. Opta per una escenografia del tot minimalista en què Winston està ensorrat en un calabós i des de dalt els jutges li recriminen tots els “delictes” que ha comès en contra del Gran Germà. Així doncs, l’ordre cronològic està alterat, es comença gairebé pel final i anem veient retrospectives de la vida d’en Winston, dels moments en què ha violat les lleis que regeixen al territori. Aleshores els actors que interpreten els jutges van fent els papers dels personatges que s’han creuat amb en Winston al llarg de la vida, el més important dels quals és la seva estimada Júlia. Al final, després de recapitular la seva vida, l’envien a l’habitació 101, el lloc on qualsevol que hi passa queda absolutament despullat de la individualitat i de la llibertat de pensament i passa a convertir-se en un autòmat sense voluntat.

El muntatge és senzill, modest, però així és com precisament es pot donar més força al text. L’austeritat i la grisor planen per tota l’obra, en què l’objectiu del poder és que tothom pensi el mateix. Els actors de la companyia Gataro, resident al Teatre Almeria, actuen amb aquesta mateixa grisor, sense interpretacions impostades, perquè no hi ha emocions ni sentiments per enlloc. Només en té en Winston, i els hi volen arrabassar. Carles Canut és l’artista convidat, que primer fa de veu en off del Gran Germà, i al final apareix encarnant el personatge que ha traït Winston i l’ha dut davant del tribunal perquè el jutgin.

El llibre fa por; l’obra de teatre no, però no perquè en sigui una adaptació mal feta, sinó perquè em penso que és gairebé impossible traduir 1984 en llenguatge teatral. Al cinema se n’han fet dues adaptacions —que no he vist i per tant, no en puc opinar—, i amb tots els recursos de què disposa ha de ser més fàcil poder-hi transmetre la brutalitat de la novel·la, una de les més impactants del segle XX.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Cendrillon

Títol: Cendrillon
Autor: música de Massenet; llibre d’Henri Cain basat en La Ventafocs de Perrault
Repartiment: Joyce DiDonato (Cendrillon), Alice Coote (el príncep blau), Ewa Podles (Madame de la Haltière), Annick Massis (la fada), Laurent Naouri (Pandolfe), Cristina Obregón (Noémie), Marisa Martins (Dorothée), Isaac Galán (el rei)
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Andrew Davis
Director d’escena: Laurent Pelly
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 2 de gener

Valoració: ?????

Aquests dies de festes nadalenques al Liceu hi hem pogut veure la que em sembla que serà la millor òpera de la temporada actual: Cendrillon, de Massenet, un títol inèdit al teatre barceloní. Em va agradar tant en tots els sentits, que vaig sortir preguntant-me com és que no s’hi havia representat mai abans. És una òpera que no té res a envejar a títols més freqüents del mateix compositor com Werther o Manon. És l’elegància i la sofisticació feta música.

L’òpera francesa té un grau de subtilesa i de refinament molt elevat. És delicada i sovint colorista. La delicadesa és la marca principal de Cendrillon, una òpera elegant i divertida alhora. Els duos entre Lucette (la Ventafocs) i el príncep són d’un gran lirisme, que contrasta amb els passatges còmics protagonitzats per la madrastra i les seves filles, personatges grotescos, contraposats a la bellesa que irradien Lucette i el príncep i que es deixa veure clarament en la música excelsa que Massenet hi posa.

Aquest cop començo la crònica de la funció per la posada en escena, ja que va ser meravellosa. Tot i que pel meu gust l’òpera és poca cosa més que la música, aquest muntatge de Cendrillon va contribuir decisivament a realçar la bellesa de la música. Signat per Laurent Pelly i provinent de la Royal Opera House de Londres, és un muntatge estèticament preciós i alhora divertit i original. Fa justícia a la història i al text de l’òpera, cosa que avui dia és una raresa.

L’elenc de cantants va ser inigualable. Joyce DiDonato, a qui precisament havíem vist l’altra Ventafocs, La Cenerentola rossiniana, va ser una Cendrillon de somni. Un cop més va enlluernar el públic amb una veu preciosa, brillant, del tot homogènia, amb aguts, greus, amb facilitat per les coloratures i amb un gran lirisme vocal. Al seu costat, la mezzosoprano Alice Coote va fer un príncep esplèndid. Tot i que el timbre és més aviat de soprano, Coote té un registre greu sòlid que va fer lluir, a banda d’una veu cristal·lina, homogènia i una línia de cant depurada i perfecta. Totes dues van contribuir en gran mesura a fer palesa l’elegància d’aquesta òpera.

En contrast, Ewa Podles va fer Madame de la Haltière, la madrastra, el contrapunt còmic. Podles és una contralt que ja hem vist diverses vegades al Liceu, amb un registre greu molt sòlid, però amb una veu que no és homogènia, ja que el registre central i agut l’aborda amb una projecció diferent del greu. És una mica desconcertant, però no es pot negar que és una bona cantant i que les seves interpretacions són d’allò més impactant per la profunditat de la veu. Laurent Naouri va fer Pandolfe, el pare de Lucette. Naouri és un baríton francès amb una veu bonica i que canta amb gust, però sense arribar a ser un baríton estel·lar. Annick Massis va ser la fada. Com a soprano lleugera, té una veu prima i dúctil, i facilitat per les coloratures, però els aguts i especialment els sobreaguts, hi ha vegades que no els aborda amb prou precisió i aleshores la veu li sona estreta, amb manca de cavitat. Ara bé, és una cantant que té una tècnica sòlida i que va molt segura.

L’orquestra va sonar meravellosament, sota la batuta d’Andrew Davis, que va saber temperar totes les seccions perquè sonessin en equilibri i harmonia entre si i amb les veus. I per damunt de tot, va saber transmetre la sublimitat i la bellesa d’aquesta òpera, amb indicacions precises d’intensitat i de velocitat que ho reforcessin. Així doncs, si bé fa unes dècades es va treure La Cenerentola de l’oblit, ara podria ser el torn de Cendrillon, una òpera màgica en una interpretació màgica.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

The Good Wife

Títol: The Good Wife
Creadors: Michelle King, Robert King
Actors: Julianna Margulies, Chris Noth, Josh Charles, Archie Panjabi, Christine Baranski, Matt Czuchry, Alan Cumming
Canal d’emissió: CBS
Any d’inici: 2009
Temporada actual: 5
Fitxa IMDb

Valoració: ?????

És una sèrie meravellosa. N’acabo de veure la primera temporada -23 capítols-, i he de dir que no se li pot posar cap però. Hi ha dos tipus de sèries dramàtiques: aquelles en què els capítols són independents i no hi ha una trama que els enllaci, i aquelles amb una trama que lliga tots els capítols i de les quals no te’n pots perdre cap si vols seguir-ne el fil. Doncs bé, The Good Wife aconsegueix tots dos objectius alhora: d’una banda, cada capítol presenta un cas a resoldre pel despatx d’advocats on treballa la protagonista; de l’altra, hi ha una trama de fons molt potent, centrada en el seu marit, empresonat al principi de la sèrie per corrupció política. A mesura que avancen els capítols la trama de fons pren més i més importància fins a relegar a un segon pla els casos a resoldre.

Pel meu gust, un dels elements principals que fan esplèndida una sèrie és un bon argument, ben construït, ben travat, sense caps per lligar i sense elements gratuïts. The Good Wife té tot això, i a més, és una sèrie que compta amb uns actors magnífics, començant per Julianna Margulies, que jo no havia vist d’ençà d’Urgencias, i d’això ja fa molt de temps. Toni de la Torre, el serièfil oficial de Catalunya, va dir que no fa gaires anys va protagonitzar tot just una altra sèrie d’advocats, Canterbury’s Law, però no l’he vist i no en puc dir res. Margulies fa el paper de l’esposa d’un fiscal general que acaben d’empresonar, i ha de tornar a treballar, després de tretze anys d’inactivitat laboral, per mantenir la família -té dos fills adolescents i una sogra. És un personatge complex, polièdric, enigmàtic, aparentment feble, que de cop i volta es troba amb una situació del tot nova. Margulies és tota una senyora a escena i el paper d’Alicia Florrick li cau d’allò més bé.

El fiscal general empresonat, el seu marit, és Chris Noth, un dels galants de les sèries, que va captivar com a “Big” a Sex and the City, on feia un playboy ric i capriciós que feia ballar el cap a Sarah Jessica Parker. Tot i que ja en té cinquanta-molts, segueix sent molt atractiu, i es nota molt a gust amb el paper d’home poderós i manaire.

Un dels punts forts d’aquesta sèrie és que és força inclassificable. No és pròpiament una sèrie d’advocats, ja que acaba sent més important la vida privada de la protagonista que no pas la seva feina al bufet. Fins i tot hi ha casos que queden irresolts -i no passa res, gairebé ens és igual-, perquè la trama subjacent pren cada vegada més força. Evidentment, tampoc no és una sèrie política, malgrat que en té alguns tocs. Barreja diversos elements amb gran mestria. Hi ha enveja, amor, traïció, sexe, lliçons de vida, frustracions. Amb tot plegat, acabem sentint que aquells personatges formen part de les nostres vides, i volem saber-ho tot d’ells. Els creadors de The Good Wife han sabut construir una història complexa i intensa que atrapa l’espectador des del primer moment.

Consell familiar

Títol: Consell familiar
Autora: Cristina Clemente
Director: Jordi Casanovas
Intèrprets: Pere Ventura, Lluïsa Castell, Georgina Latre, Pep Ambròs, Marc Rius
Escenografia: Enric Planas
Lloc: Sala Beckett
Dates: del 21 de novembre al 4 de gener
Valoració: ????

Cristina Clemente és una jove dramaturga catalana que ja fa temps que escriu coses, i ho fa molt bé: sap què vol transmetre i com fer-ho. Té molta traça a l’hora de recrear situacions de la vida quotidiana, l’espectador s’hi sent identificat, i a més, ho fa amb un toc d’humor sensacional. En aquest cas, Consell familiar és un seguit de moments hilarants.

La casa d’una família tipus de Catalunya, formada per un matrimoni i dos fills adolescents a la qual s’afegeix el xicot de la filla, un noi alemany, es regeix per una democràcia parlamentària en el sentit més estricte de l’expressió. Totes les decisions es voten i les feines es reparteixen de manera consensuada. Ja d’antuvi, quan veiem les qüestions domèstiques que es tracten a les assemblees, no podem evitar riure davant d’una situació ridícula i grotesca. A partir d’aquí, els problemes es van enfilant i van creixent perquè es convoquen eleccions i cadascú proposa la seva manera de dur la casa amb la màxima eficiència.

En aquest moment, l’obra pot tenir una doble lectura molt fàcil, atès que no costa gaire identificar cada personatge amb els partits polítics actuals. Tot i que l’autora va dir en una entrevista que el que pretenia amb Consell familiar era retratar el funcionament disciplinat i ordenat de la seva pròpia família, el cert és que ha transcendit el significat literal per acabar convertint-se gairebé en una faula-paròdia de la realitat actual. Fins i tot és fàcil identifcar el xicot alemany de la filla amb Angela Merkel i la seva recepta de l’austeritat com a mesura per sortir del pou.

Més enllà dels paral·lelismes amb la situació actual, es tracta d’una obra divertidíssima, amb situacions, respostes i sortides ben originals que fan petar de riure, ja que tot parteix d’un punt tan irreal com grotesc. La comèdia, doncs, no es basa en malentesos, sinó en un plantejament surrealista que només fa que anar in crescendo a mesura que l’obra avança fins arribar a l’esclat final, en què la bola s’ha fet tan grossa que ha explotat. Sens dubte, el mèrit més gran d’aquesta comèdia és l’originalitat, que provoca una gran hilaritat.

Cristina Clemente es revela com una autora brillant, amb idees i amb un estil fresc i planer que atrapa l’espectador i de seguida el posa en situació. Cal dir també que va comptar amb cinc actors molt ben identificats amb llurs rols. Va destacar especialment Lluïsa Castell, una actriu versàtil que hem pogut veure en registres ben diferents, des del drama més dur fins a la comèdia. L’altre actor que destacaria és Pep Ambròs, membre de la companyia Les Antonietes, que interpreta el fill gandul i aprofitat. La resta de l’elenc completa una interpretació rodona d’una obra rodona.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari