La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Himmelweg

Títol: Himmelweg (Camino al cielo)
Autor: Juan Mayorga
Director: Raimon Molins
Intèrprets: Patrícia Mendoza, Guillem Gefaell, Raimon Molins
Lloc: Sala Atrium
Dates: del 13 de novembre al 29 de desembre

Les novel·les, pel·lícules i peces teatrals de temàtica nazi tenen alguna cosa morbosa que m’hi atreu poderosament. De fet, em penso que atreuen molta gent perquè encara ara ens costa d’entendre com va ser possible la barbàrie nazi: com va poder succeir al cor de l’Europa il·lustrada, com va ser capaç de permetre-ho un país sencer, i què els passava pel cap als nazis que cometien les atrocitats que tots coneixem i que tant ens esgarrifen. Himmelweg és un text magnífic que no es recrea en el sofriment de ningú, sinó que mostra les relacions aparentment cordials entre un caporal nazi i un presoner jueu, sempre amb el rerefons de tots conegut i que a l’obra és un absent present: l’extermini programat de la comunitat jueva.

L’obra és llarga, es compon de diversos quadres, argumentalment independents però que es refereixen al mateix tema de fons, i no fa esgarrifar, sinó pensar. Com pot ser que el caporal nazi del camp de concentració no es cansi de repetir que Spinoza és un dels seus autors preferits? Tot i que és un home de tarannà autoritari, mai no es mostra cruel i sempre fa gala de la seva biblioteca, formada pels millors clàssics de tots els temps. El de la cultura és un dels dilemes més recurrents del nazisme. Com pot ser que els qui enviaven sense vacil·lar persones innocents a les cambres de gas llegissin Goethe i escoltessin Mozart? Vol dir que posseir una cultura vasta no ens immunitza contra la barbàrie.

El segon dilema és el de la noia enviada per la Creu Roja a comprovar l’estat dels presoners al camp de concentració. Ella fa fotografies i escriu informes de tot el que veu -tot el que li ensenyen-, i arriba a la conclusió que els presoners reben un tractament correcte, sense cap signe de violència ni de vexacions. Ella mateixa, només de començar l’obra, es lamenta, perquè no és capaç d’entendre-ho, com va poder no veure el que realment passava en aquell camp que ella mateixa va trepitjar. La perplexitat és total. No ho entén.

Himmelweg és una obra de tema dur i escabrós, però no és un text dur, sinó gairebé filosòfic. Planteja qüestions ètiques, presenta un jerarca nazi envanit, que frega el deliri, però que no es veu com un monstre inhumà. El personatge del presoner jueu s’acosta més a allò que ens és conegut: gent que ho havia perdut tot i que no els quedava altra opció que arrossegar-se davant els nazis per por de qualsevol cosa. El caporal nazi personifica el que Hannah Arendt anomenava la banalitat del mal, és a dir, que els nazis en realitat no eren monstres, sinó persones normals que per un motiu o altre van caure en la barbàrie col·lectiva més boja i furibunda que s’ha vist mai.

Diu al programa de mà que Himmelweg és una de les obres de Mayorga més representades arreu del món. No és estrany. És un text brillant que no es dirigeix a les vísceres, sinó a l’intel·lecte, que ens fa veure aspectes impensats dels camps de concentració i de les relacions més personals i quotidianes entre guardians i presoners. Els tres actors fan una feina absolutament encomiable, fantàstica: Patrícia Mendoza ens rosega l’ànima amb els seus remordiments com a cooperant de la Creu Roja, Guillem Gefaell ens entendreix com el presoner submís, i Raimon Molins broda el seu paper de nazi en ple deliri de grandesa. És una obra immensa que es mereixeria que es representés en una gran sala de Barcelona, sense desmerèixer gens la gran tasca de les sales alternatives, i concretament en aquest cas, la de la Sala Atrium.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Divorci

Títol: Divorci
Autor: Franz Keppler
Argument: Otávio Martins
Versió catalana i direcció: Miquel Murga
Intèrprets: Núria Hosta, Òscar Mas, Juan Frendsa, Aida Flix
Lloc: Teatre Gaudí Barcelona
Dates: de l’1 de novembre al 26 de gener 

Divorci és una divertidíssima proposta més d’aquelles a què el Teatre Gaudí ens té acostumats. Jo ja pràcticament tinc associat aquest espai a la comèdia —tot i que no sempre hi fan obres d’aquest gènere. La comèdia en qüestió, és lleugera i fins i tot frívola, però alhora enrevessada, ben travada i simètrica.

Dues parelles que s’estimen i s’odien, que es divorcien i es deixen de divorciar, que són, d’una banda, dues celebritats de les revistes del cor —un jugador de futbol i una actriu—, i de l’altra, els advocats respectius, que són un matrimoni divorciat de fa temps. L’element que fa bona una comèdia és que res no sigui el que sembla, i el final de Divorci ho deixa ben palès: l’espectador s’ha passat tota l’obra pensant que el futbolista i l’actriu eren dos tanoques i al final resulta que són més vius que els seus advocats.

Repeteixo un cop més que és una alegria descobrir actors nous en un teatre, i per a mi aquest va ser el cas de tres actors que no coneixia: al costat de la veterana Núria Hosta actuaven els joves Juan Frendsa i Aida Flix, i un actor que tot i que no és jove, jo no havia vist mai, Òscar Mas. L’actuació de tots quatre va ser prou bona, ja que no feien més que despertar les rialles dels espectadors, davant d’un text que en més d’un moment semblava el joc dels disbarats.

L’obra ens endinsa en les entranyes del món dels famosos i de les revistes del cor, i de la cursa per vendre exclusives al preu més alt possible. Què serien capaços de fer els protagonistes del paper couché per guanyar una picossada? Els advocats, que a vegades semblen les mainaderes dels seus clients, volen seguir-los el joc, però a vegades no poden o no en saben, i al final queden en evidència davant l’astúcia dels seus clients, que els han utilitzat i han fet un muntatge de la seva vida privada per recuperar la popularitat perduda.

S’ha de dir que qui brilla més de tots és Núria Hosta, una actriu que feia massa temps que no vèiem en teatre, en cinema ni a la televisió, i que a banda de ser una gran actriu, té una veu avellutada i una elegància que la feien destacar encara que no ho pretengués. Al seu costat, el personatge del seu exmarit, Òscar Mas, va ser correcte però discret. Juan Frendsa i Aida Flix van fer una interpretació deliciosa d’uns personatges simples i superficials, atrets només pel diner fàcil.

Divorci és una comèdia hilarant que es va estrenar al Brasil amb gran èxit i que Miquel Murga ha traduït i adaptat a la realitat catalana amb gran habilitat, de manera que la sentim propera, perquè amb els referents nostres, l’argument és fàcilment extrapolable: al món d’avui, res no és el que sembla, els famosos viuen més de vendre la seva intimitat que no pas de la “feina” que puguin fer, i això passa perquè els qui llegeixen les revistes del cor volen carnassa per evadir-se de les seves vides, que deuen considerar buides o avorrides. En qualsevol cas, és una comèdia divertida i lleugera però sense arribar mai a ser xarona, recomanable absolutament a tothom.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Parsifal

Títol: Parsifal
Autor: música i llibret de Richard Wagner
Repartiment: René Pape (Gurnemanz), Gerald Finley (Amfortas), Simon O’Neill (Parsifal), Angela Denoke (Kundry), Willard W. White (Klingsor), Robert Lloyd (Titurel)
Director musical: Antonio Pappano
Director artístic: Philip Langridge
Lloc: òpera en directe des de la Royal Opera House Covent Garden al cinema Bosque
Data: 18 de desembre

Si bé Wagner és un dels meus compositors preferits i Parsifal una òpera que m’agrada molt, he de dir que vaig sortir més aviat moixa del cinema el dia que en van fer la retransmissió des de la Royal Opera House. Potser perquè hi anava amb unes expectatives massa elevades, o perquè encara tenia viu el record d’aquell Parsifal incommensurable que vam poder veure, també al cinema, des del Metropolitan de Nova York, amb una posada en escena absolutament esplèndida i un elenc de cantants inigualable.

Aquest dia vam tenir l’ocasió de veure que la Royal Opera House també fa produccions escèniques dolentes. No m’agrada parlar gaire dels muntatges escènics de les òperes, perquè per mi és un element del tot secundari, però en aquest cas, sumat a un llibret infame, va convertir Parsifal en una òpera avorrida. Parsifal té un problema, i és que hi ha un abisme entre la música i el llibret. És ben sabut que la música de Wagner és mística, espiritual, metafísica, penetra en allò més pregon de l’ànima humana. Ara bé, compondre una òpera de tema explícitament religiós és pràcticament impossible, ja que en el cas de Wagner, no es pot escriure cap lletra que arribi a la sola de la sabata de la música de Parsifal. És una òpera per sentir-la i prou, i sense llegir el llibret. La música ho diu tot.

Els cantants que vam sentir, a més, no van estar tots a l’altura que s’esperava. Angela Denoke és una soprano magnífica, amb una veu preciosa, uniforme, amb aguts i greus, i a més té una expressivitat vocal i gestual admirable, però no té la veu adequada per fer de Kundry. És massa lírica, li va faltar gruix de veu i força per fer més pesant el personatge, que li va quedar massa lleuger. Al seu costat, a Simon O’Neill li va passar tres quarts del mateix. És un molt bon tenor, amb una veu bonica, clara, ben projectada i una línia de cant impecable, però no és un tenor wagnerià, pel meu gust. És massa líric, li falten greus i la veu no té prou gruix ni prou força per afrontar el caràcter dels personatges per a tenor de Wagner.

D’altra banda, vam tenir cantants adequats per a la resta de papers: Gerald Finley, potser el millor de tots, és un baríton magnífic, un gran liederista, cosa que el converteix en un cantant millor, ja que li atorga un frasseig impecable i una línia de cant molt depurada, i a banda, té una veu avellutada i preciosa i una gran expressivitat vocal. René Pape, el Gurnemanz del moment, potser queda una mica mancat en el registre més greu del personatge, especialment perquè no va diferenciar-se gaire de Finley, però és un gran cantant, amb una veu gran, ampla, bonica, uniforme, una bona línia de cant i un bon frasseig. Willard White també va ser un Klingsor magnífic, ple de força i d’autoritat, que infonia temor. És un cantant gran i la veu se li nota un xic gastada, però va complir de sobres amb el paper i va demostrar que té una veu uniforme, homogènia, que sabia abordar tant el registre greu com l’agut.

L’orquestra, dirigida pel seu titular, Antonio Pappano, va sonar meravellosament bé. Pappano va demostrar que és un bon coneixedor de Wagner, ja que va donar a l’òpera aquell caràcter solemne i místic de què està revestida. Va atorgar a cada passatge l’aire requerit, i així va fer sonar l’orquestra molt fort en els encants del divendres sant, amb les campanes a tot drap, i al segon acte li va conferir el misteri i l’espiral creixent de tensió que es va congriant fins a l’esclat final. I va respectar escrupolosament els cantants, llevat del tenor, que en algun moment molt puntual va quedar ofegat per la massa orquestral.

El que no es pot perdonar és el muntatge escènic de Philip Langridge. Va ser una escenografia freda, desangelada, que no inspirava res, deslligada de la música, i inintel·ligible. Tota l’acció de l’òpera passava pràcticament en un cub central el marc del qual s’il·luminava de colors diferents. No va haver-hi cap canvi d’escenografia en els tres actes, per tant, no es va fer palès l’abisme que hi ha entre el segon i el primer i el tercer. Un llit d’hospital dins del cub i una mena de Jesucrist que no s’entenia què feia a escena ho entorpien tot perquè si ja la lletra és prou desgraciada, el muntatge no contribuïa a fer-la mengívola. Estic absolutament convençuda que totes les òperes de Wagner s’haurien de fer en versió de concert, però aquesta especialment és la que més ho demana, perquè més que una òpera, sembla un oratori disfressat.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Estimat mentider

Títol: Estimat mentider
Autor: Jerome Kilty
Versió: Iraida Sardà
Director: Òscar Molina
Intèrprets: Joan Massotkleiner, Iraida Sardà
Lloc: Teatre Gaudí Barcelona
Dates: del 6 de desembre al 12 de gener

Un cop més, el petit Teatre Gaudí ens regala una perla d’època, centrada aquesta vegada en la figura de George Bernard Shaw, que aquí veiem en primera persona, com a personatge, i no com a dramaturg amagat com un titellaire darrere dels titelles. Jerome Kilty és l’autor d’aquesta peça que té com a protagonistes l’escriptor anglès i l’actriu Beatrice Stella Campbell, musa i amor més o menys platònic de Shaw. Basada en cartes autèntiques que es van intercanviar, narra les vicissituds que van passar tots dos, junts i separats, al llarg de quaranta anys, des de finals del segle XIX fins a la segona guerra mundial.

Joan Massotkleiner és Shaw i Iraida Sardà és Campbell. Ell, eternament enamorat d’ella, mai no perd aquella flegma britànica i se li adreça sempre amb elegància i pulcritud, encara que cremi de desig per dins. A través del carteig entre l’autor i l’actriu assistim a quaranta anys d’història del teatre i d’Europa, passen les dues guerres mundials i així i tot ell continua escrivint i ella actuant.

A través de les cartes s’allunyen i s’apropen, l’obra de Kilty juga expressament amb les paraules que s’intercanvien, que tan aviat són cartes com diàlegs cara a cara. Els dos personatges conversen, s’entenen, discuteixen, es barallen, però sempre subjau una compenetració total entre tots dos, fruit d’anys de coneixença i de dedicar-se al mateix món: el del teatre. Escrita en un llenguatge deliciós i meravellosament interpretada per Massotkleiner i Sardà, converteix l’espectador en un privilegiat pel fet de poder veure un George Bernard Shaw del tot convincent damunt l’escenari, no com a autor, sinó com a personatge.

Estimat mentider és una obra metateatral, és a dir, teatre dins el teatre. Això es fa palès a partir del moment que Shaw comença a preparar l’estrena de Pigmalió, la seva obra més famosa. Shaw ha escrit l’obra perquè Campbell en sigui la protagonista, Eliza Doolittle, però a ella li costa posar-se a la pell d’una florista gairebé analfabeta que parla un anglès de carrer molt defectuós. Troba totes les pegues al personatge, ja que no li permet el lluïment que ella espera, i a més, ja li ha passat l’edat d’interpretar una jove innocent que es troba a mercè dels perills de la vida.

És la història d’una amistat sincera, real, amb sentiments enquistats, però també intel·lectual i vicissitudinal. Massotkleiner i Sardà broden els personatges respectius i aconsegueixen que el minúscul escenari del Teatre Gaudí esdevingui un passeig per la història d’Europa durant la primera meitat del segle XX. Dotats tots dos d’una veu meravellosa que convida a somniar, ens fan posar de seguida en situació i no costa gens d’imaginar que són ben bé Shaw i Campbell, el dramaturg i l’actriu, el creador i la musa.

Aquesta obra és un gra de sorra més que corrobora feliçment el bon estat de salut de què gaudeixen les sales de teatre de petit format de Barcelona. Propostes com aquesta, delicioses però arriscades, són les que fan viure el bon teatre. Estem d’enhorabona a Barcelona.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Evgeni Koroliov al Palau de la Música

Programa: Bach, Variacions Goldberg, BWV 988
Intèrpret: Evgeni Koroliov, piano
Lloc: Palau de la Música
Data: 9 de desembre

Les Variacions Goldberg, encara que sigui un tòpic dir-ho, és un dels cims més alts de la literatura musical per a teclat. Fins fa pocs anys, jo era absolutament purista amb la interpretació de les peces per a teclat dels compositors barrocs, especialment de Bach, i no “suportava” sentir-les en versió per a piano. Això va canviar, però, d’ençà que vaig assistir als dos concerts que va fer fa uns anys al Palau el meu estimadíssim Daniel Barenboim, en què va tocar els dos llibres d’El clave ben temperat, en una interpretació, tot s’ha de dir, absolutament romàntica, però que em va arribar a l’ànima.

Des d’aleshores, fins i tot penso que hi ha moments per sentir Bach en clave i moments per sentir-lo en piano. El problema és com s’ha de tocar Bach amb piano, atès que el piano té moltíssimes més possibilitats tímbriques que el clave. Hi ha gustos per a tot, des dels qui diuen que el piano s’ha de tocar exactament com si fos un clave, fins als qui, com Barenboim, fan una versió ben allunyada de l’original per tal d’explotar al màxim les possibilitats sonores del piano. El gran mèrit d’Evgeni Koroliov és que va saber trobar l’equilibri perfecte entre l’escriptura original per a clave i les possibilitats tímbriques del piano.

Koroliov és un pianista d’una sobrietat extrema, i això és perfecte per a Bach, ja que la percussió de cadascuna de les tecles va sonar clara i ben articulada, però no seca, com és el so característic del clave. No va fer cap concessió a una interpretació clàssica —com fa Schiff— ni romàntica —cas de Barenboim—, i així i tot, va fer sonar el piano com un piano, i no com un clave, com feia Glenn Gould, que no m’ha agradat mai perquè em sembla fred com un tros de gel. Koroliov toca Bach d’una manera elegant i expressiva, treu un so molt personal del piano que sap copsar l’esperit de Bach com cap altre. És d’agrair que fes un ús escassíssim del pedal, la qual cosa va contribuir a reduir el ventall d’intensitat tímbrica en la seva interpretació, és a dir, no va fer forts massa forts ni pianos massa fluixos. Tothora va ser un equilibri perfecte i dinàmic entre molts elements: les possibilitats del piano, l’escriptura per a clave, l’estil barroc, l’espiritualitat i una gran elegància.

Va fer prou matisos d’intensitat, de velocitat i de caràcter perquè es distingís l’aire de cadascuna de les variacions, però sempre va sonar com una obra unitària. En cap cas no es va recrear en la interpretació; Koroliov no fa virtuosisme tècnic, és massa pulcre i massa sobri per voler fer demostracions del seu art. Va ser una interpretació molt concentrada, molt focalitzada en l’obra i en l’univers bachià, cosa que absorbia completament l’oïda dels espectadors i impedia tenir el cap en una altra banda.

No sé si puc gosar dir que Koroliov és el millor intèrpret de Bach per a piano. Enguany tornarem a sentir les Variacions Goldberg, interpretades per un altre primera espasa del piano: Alexei Volodin. Però Koroliov ha deixat el llistó molt alt. Es pot igualar, però és impossible de superar.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

La Simfònica de Viena i Maria Joao Pires a l’Auditori

Programa del concert:
· Haydn  Simfonia núm. 101 en re major, “El rellotge”
· Beethoven  Concert per a piano i orquestra núm. 2 en si bemoll major, op. 19
· Mozart  Simfonia núm. 41 en do major, KV 551, “Júpiter”
Intèrprets: Maria Joao Pires, piano; Orquestra Simfònica de Viena
Director: Adám Fischer
Lloc: l’Auditori
Data: 5 de desembre

No tinc especial predilecció per Maria Joao Pires, però el primer concert de la temporada d’Ibercàmera a l’Auditori tenia un contingut absolutament llaminer per mi: tres peces insígnia del classicisme vienès. Em moria de ganes de tornar a sentir en directe la simfonia Júpiter, ja que deu anys després, encara guardo un record ben viu de l’assaig que Riccardo Muti va fer d’aquesta simfonia amb l’orquestra de la UB. Aquell dia d’octubre de 2003 vaig veure el mestre Muti en acció, donant indicacions sobre el caràcter d’aquesta peça, de la qual va dir que és el testament de Mozart i en què s’intueix la proximitat de la mort.

La Simfònica de Viena és una orquestra molt competent i de molta categoria, sense arribar a la perfecció absoluta de la Filharmònica de Viena. La corda va brillar en tot moment, cosa indispensable en el classicisme, tot i que va haver-hi uns petits desajustos tímbrics en la simfonia de Haydn, com si les diferents seccions en moments molt determinats no acabessin d’anar a l’hora, però això és un petit detall per a oïdes molt fines. Com és preceptiu en Haydn, es va notar un contrast clar entre els quatre moviments, la qual cosa va realçar la interpretació de la peça.

L’execució de Maria Joao Pires del concert de Beethoven va ser correcta. En el primer moviment se li va notar manca d’agilitat als dits, només un pèl, però prou perquè es notés. No acaba de tocar les notes de manera clara i nítida, com si prenguessin relleu, però aquest és el seu estil personal. El segon i el tercer moviments, en canvi, els va tocar força millor. Tanmateix, va haver-hi un canvi respecte la propina de Schubert que va oferir. Va demostrar que és millor intèrpret en solitari que amb orquestra. Tocant sola domina més l’instrument i sap imprimir més caràcter a la música.

El plat fort de la nit, però, va arribar a la segona part amb la simfonia Júpiter de Mozart. L’execució va ser perfecta, immaculada. Aquesta és la simfonia testament de Mozart, amb moments d’una genialitat espectacular, plena de brillantor, que sap arribar tant al cervell com a les vísceres. Sentint aquestes peces és quan penso que es fa real aquella frase que Milos Forman va posar en boca de Mozart a la pel·lícula Amadeus: “és perfecte, i no puc reescriure el que és perfecte”. Segurament és una frase apòcrifa, però resumeix tan bé la música del geni de Salzburg! És com si peces així no poguessin ser l’obra d’un home, sinó que haguessin d’estar tocades per força per la gràcia divina. Adám Fischer va saber copsar i transmetre l’ordre i l’elegància regnants en el cosmos mozartià, i com a propina, encara va oferir l’obertura de Le nozze di Figaro, que dos dies abans havíem sentit en la versió de René Jacobs, i com a colofó, la Polka Pizzicato de Strauss. Un concert meravellós que deixa curtes les paraules per explicar-lo.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Novecento

Títol: Novecento
Autor: Alessandro Baricco
Traductora: Mercè Canela
Directora: Genoveva Pellicer
Intèrpret: Pep Jover
Escenografia: Paco Azorín
Lloc: La Seca-Espai Brossa (Sala Leopoldo Fregoli)
Dates: del 13 de novembre al 15 de desembre

En menys de mig any hem pogut gaudir a Barcelona de la dramatització teatral de dues obres d’Alessandro Baricco: a l’agost va ser Oceà i ara és Novecento. Aquesta vegada s’ha fet en forma de monòleg, on Pep Jové explica les peripècies del narrador dalt d’un vaixell amb un jove pianista de jazz anomenat Novecento, que no ha baixat mai del vaixell en qüestió. És, doncs, una història curiosa, original, senzilla i entranyable que Pep Jové ens fa arribar amb una veu càlida en una sala petita i acollidora com la sala Leopoldo Fregoli de La Seca-Espai Brossa.

El monòleg no humorístic és un gènere difícil, requereix un actor ben preparat, amb moltes taules, per tal de fer interessant la història a l’espectador i que aquest interès no tan sols no decaigui, sinó que vagi in crescendo. No he llegit el llibre homònim, tot i que he sentit a dir que és el millor dels que ha escrit Baricco. El cert és que l’adaptació teatral, feta amb pocs recursos i molta imaginació, és ben reeixida, ja que ens fa viatjar en l’espai, en el temps i al llarg de la vida del pianista. A vegades arrenca un somriure i a vegades sentim llàstima de Novecento.

Pep Jové, un molt bon actor, desaprofitat pel meu gust, demostra que és capaç de transmetre vivament les sensacions, les emocions i les experiències del company de Novecento i alhora de fer sentir l’espectador com si viatgés en aquell vaixell. Atès l’espai reduïdíssim en què es mou, Jové se serveix de música i de projeccions en pantalla per fer-nos arribar la història, però fonamentalment, és amb la veu que aconsegueix posar l’espectador en situació i crear el clima idoni, una veu avellutada i preciosa que convida a somniar.

Novecento és una obra estranya, etèria, feta de la matèria dels somnis, una història senzilla que Baricco converteix en literatura i fa gran perquè sap recrear-se magistralment en els detalls, de manera que sembla que puguem tocar amb les mans el piano de Novecento i que puguem pujar i baixar les escales del vaixell del qual va a bord. Indiscutiblement, un dels mèrits de l’adaptació teatral d’aquesta obra, és que convida l’espectador a convertir-se en lector i a llegir-la. Baricco és un escriptor que va començar molt fort amb Seda i que després se n’ha perdut una mica la pista, malgrat que ha publicat altres llibres com Oceà, City o el mateix Novecento.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Le nozze di Figaro

Títol: Le nozze di Figaro
Autor: música de Mozart; llibret de Lorenzo Da Ponte
Intèrprets: Rosemary Joshua (comtessa), Pietro Spagnoli (comte), Sophie Karthäuser (Susanna), Konstantin Wolff (Figaro), Anett Fritsch (Cherubino), Isabelle Poulenard (Marcellina), Thomas Walker (Don Curzio/Basilio), Marcos Fink (Bartolo/Antonio), Lore Binon (Barbarina)
Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana
Freiburger Barockorchester
Director: René Jacobs
Lloc: Palau de la Música
Data: 3 de desembre

Aquesta és la segona entrega de les òperes de Mozart que René Jacobs durà al Palau de la Música al llarg de quatre temporades consecutives del cicle Palau 100. L’any passat vam gaudir d’una flauta màgica esplèndida, i enguany ha tocat el torn de la primera col·laboració Mozart-Da Ponte: Le nozze di Figaro, potser la més perfecta de les tres que van compondre junts, ja que no és només musicalment insuperable, sinó que argumentalment és un engranatge perfecte de peces que casen entre si com un rellotge de precisió. Al capdavall, és una comèdia d’embolics que pren com a base la peça teatral de Beaumarchais.

La Freiburger Barockorchester, amb instruments d’època, va sonar esplèndidament, dirigida per un Jacobs molt inspirat. Era Mozart en estat pur, elegant, amb un so i un ritme perfectament adequats a cada tros, que dibuixaven els caràcters, les situacions i els conflictes múltiples que hi ha presents a l’obra. A l’orquestra de Jacobs va sumar-s’hi el Cor de Cambra del Palau de la Música, molt efectiu, amb un so compacte que va arrodonir el conjunt. I encara és de destacar l’actuació de dues de les sopranos que van fer dos paperets solistes, i que van cantar amb veus sòlides, molt ben projectades, amb aguts abordats amb seguretat i sense excés de vibrato, com és habitual en cantants mediocres.

Pel que fa a l’elenc de solistes, s’ha de dir que en conjunt, no va ser tan bo com el de l’any passat. La intèrpret més destacable va ser la Susanna de Sophie Karthäuser, una soprano amb una veu dúctil i uniforme, dolça i amb bon legato, que va cantar amb molta gràcia l’ària “Venite inginocchiatevi”, i que va fer gala d’uns aguts sòlids, un bon frasseig i d’estil mozartià ben assimilat. Al seu costat, l’altra cantant destacable va ser el Cherubino d’Anett Fritsch, una joveníssima soprano amb una veu preciosa i molta personalitat, però a qui va faltar massa vocal en el registre central per fer més contrast amb la tessitura de soprano de Susanna i de la Comtessa. La Comtessa va ser Rosemary Joshua, la soprano que havíem vist l’any passat en una interpretació gloriosa de l’oratori de Händel Belshazzar, acompanyada per Les Arts Florissants, dirigits per William Christie. Ja em va sobtar veure el seu nom anunciat per fer la Comtessa, ja que és una soprano lleugera que es troba còmoda en les agilitats. Com es podia esperar, la Comtessa li va venir gran, no tenia prou amplada de veu per abordar un personatge molt líric que necessita una veu sostinguda, capaç de fer notes llargues molt seguides i sovint en un registre central. Joshua va patir en les dues àries, especialment en el “Dove sono”, on va respirar en moments prohibits perquè tallava frases. Va ser una llàstima que una cantant tan bona no abordés un paper adequat per ella.

Pel que fa a la part masculina, Pietro Spagnoli l’hem vist alguns cops al Liceu, és un baríton de timbre atenorat amb una veu indefinida que fa una mica de mal sentir perquè li falta personalitat i és inclassificable. Cal dir que malgrat aquest defecte canta prou bé, amb una bona línia, però on se li va veure el llautó va ser a l’ària, “Hai già vinta la causa”, en què es va sentir una columna monolítica de so, sense matisos d’intensitat ni d’entonació, sense diferenciar les dues parts de l’ària, que no va suscitar emoció ni empatia. El Figaro de Konstantin Wolff no va ser pas millor. Al principi semblava un gran baríton, de l’estil de Thomas Allen, però de seguida es va veure que tenia problemes greus de projecció que li impedien abordar el registre agut amb suficiència. És una vertadera llàstima, atès que la veu és ampla i preciosa, però quan s’enfilava patia i feia patir molt, i especialment a la segona part del “Non più andrai” va fer unes coses bastant estranyes que no s’ajustaven a la partitura. La resta d’intèrprets van ser prou correctes. Cal destacar el Bartolo de Marcos Fink, que potser va anar un pèl just d’aguts a l’ària de la “vendetta”. Per últim, és de justícia mencionar la meravellosa Barbarina de Lore Binon, una soprano joveníssima amb bona tècnica i un estil depuradíssim.

Tornant a Jacobs, només tinc un retret a fer-li: el farciment absolutament excessiu d’ornaments que va posar a l’ària “Voi che sapete”, que amb prou feines si se’n coneixia la melodia, amb tanta garlanda musical. Amb menor mesura, aquest vici també el va encomanar al famosíssim duo “Sull’aria”, que ja de per si té prou melismes i al qual no cal afegir res de res. Novament, com a La flauta màgica, va ser una òpera semiescenificada, aquest cop amb més elements, i és que Le nozze di Figaro és, essencialment, una obra de teatre en què la lletra fa referències constants a elements físics i de mobiliari. La solució que es va poder veure al Palau va ser senzilla, però enginyosa i divertida. Esperem amb candeletes el Don Giovanni de l’any vinent.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Llibert

Títol: Llibert
Autora: Gemma Brió
Director: Norbert Martínez
Intèrprets: Gemma Brió, Tàtels Pérez, Mürfila
Escenografia: Lluc Castells
Lloc: Almeria Teatre
Dates: del 20 de novembre al 8 de desembre

No havia sabut res més de Gemma Brió d’ençà de la mítica sèrie de TV3 Poblenou, que a hores d’ara ja és la prehistòria de les sèries. Físicament, sembla que a aquesta noia no li passin els anys i en canvi, ha millorat molt com a actriu i ara s’ha manifestat també com a autora teatral. Llibert és una obra estranya que barreja paraula i música -opció desencertada pel meu gust- i on les tres actrius fan més d’un paper cadascuna. Tot plegat converteix l’obra en una mena de deliri que vol reflectir la tragèdia d’una mare que veu morir el seu nadó de quinze dies a causa d’una malaltia estranya.

Ja és habitual veure obres de teatre que integren un músic a l’elenc d’actors, que a part de tocar -normalment la guitarra elèctrica- és un actor més de l’obra. És a dir, que la tendència del teatre actual és a ser multidisciplinari. Però hi ha ocasions en què en una obra no cal incorporar-hi música en directe, i Llibert n’és una. L’obra és complexa, fa salts constants endavant i endarrere en el temps, veiem com un mateix personatge l’interpreten actrius diferents, i a sobre tenim una música que pretén aguditzar el drama d’una mare que pateix pel seu nadó, que està a punt de morir.

Tenint en compte la migradesa de recursos del teatre Almeria, l’escenografia és prou imaginativa, a base d’objectes senzills, com si fossin de fireta, i d’un cortinam que en començar la funció isola l’escenari i que de mica en mica va caient a terra. El tema és interessant, fins i tot punyent, però el tractament que li dóna Brió el converteix en insubstancial, gairebé insignificant, és com si amb l’histrionisme de les actrius el volgués desdramatitzar. La música està prou bé, però no ajuda a compactar l’obra. Tot plegat és com si fos un reguitzell de peces bones, però mal posades entre si. Trobo que amb un tractament diferent, més seriós, s’hauria pogut donar més joc a la idea principal, que és molt interessant. Per acabar, dir que vaig descobrir una actriu que no coneixia pas, Tàtels Pérez, i que em va agradar força. M’agrada descobrir talents nous quan vaig en teatres d’aquells de petit format. Així hom pot constatar que el teatre català és ben viu. Per molts anys.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Agrippina

Títol: Agrippina
Autor: música de Händel; llibret de Vincenzo Grimani
Repartiment: Sarah Connolly (Agrippina), Franz-Josef Selig (Claudio), Malena Ernman (Nerone), Danielle de Niese (Poppea), David Daniels (Ottone), Henry Waddington (Pallante), Dominique Visse (Narciso), Enric Martínez-Castignani (Lesbo)
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Harry Bicket
Director d’escena: David McVicar
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 29 de novembre

Em penso que aquesta serà una de les millors representacions operístiques que veurem enguany al Liceu, si no la millor. Ha comptat amb un elenc de protagonistes inigualable i un director com Bicket, especialista en barroc, que ha fet rutllar l’orquestra del Liceu gairebé com si en fossin especialistes. Com a amant que sóc de la música de Händel, ha estat un autèntic privilegi poder gaudir d’una òpera seva tan infreqüent, i tan ben feta.

Sarah Connolly, que ja havíem vist fa uns anys fent el Neró de L’incoronazione di Poppea de Monteverdi, va demostrar novament que és una cantant amb una veu sòlida, ampla, del tot homogènia, amb un registre central generós i uns aguts còmodes. Canta amb molta elegància, sap dotar el personatge del caràcter que li cal a cada moment, fa tots els matisos necessaris i cap mena d’estridència. Una Agrippina perfecta. Al seu costat, l’altra protagonista, Danielle de Niese, una soprano lleugera amb gran facilitat per fer agilitats, però amb una veu un pèl estreta que alguna vegada feia que els aguts sonessin cridats, com si li manqués cavitat bucal. Val a dir que el personatge de Poppea és el que més àries té, a vegades l’una darrere l’altra, i si a això hi sumem un muntatge escènic que obligava els cantants a fer moviments bruscos i ràpids, no descartaria gens que l’estretor dels aguts es degués a un excés de moviment, grotesc i del tot innecessari.

David Daniels, un dels grans contratenors de l’actualitat, és un bon cantant, amb una línia molt depurada i un frasseig perfecte, però té un petit defecte tècnic, i és que té un xic d’engolament a la veu, cosa que li n’impedeix una projecció òptima i sembla que soni entelada. Ara bé, la seva ària estrella, que és la gran ària lenta de qualsevol òpera de Händel, “Voi che udite il mio lamento”, la va cantar amb la màxima expressivitat, i malgrat aquest petit problema tècnic, va fer posar la pell de gallina. Malena Ernman, una contralt que desconeixia completament, em va anar captivant a mesura que avançava l’òpera. Si bé al principi la trobava amb un estil massa abrupte, el cert és que té una veu molt càlida i amb molta personalitat, una mica com Vesselina Kasarova, i això sempre és molt agraït, ja que dóna més relleu als personatges que interpreta. No cal dir que té un registre greu impressionant, i també un d’agut molt notori. A més, és de destacar que té una forma física increïble, ateses les flexions que McVicar li feia fer mentre cantava. Per acabar, el Claudio de Franz-Josef Selig va ser imponent des de tots els punts de vista. Potser Händel no requereix un baix profund com ell, ja que va demostrar que té un gran domini del registre greu, però va patir una mica en l’agut. Potser la veu era massa gran pel paper, però Selig és un cantant meravellós amb una tècnica perfecta i un frasseig immaculat i el seu Claudio va tenir tots els matisos que el paper demana a cada passatge de l’obra.

Els secundaris van quedar a molta distància dels cinc principals, però com a secundaris van complir amb el paper. Potser hauríem de remarcar la clara indefinició vocal de Dominique Visse (no em va quedar clar si era tenor o contratenor) i la clara ineptitud d’Enric Martínez-Castignani, que té una veu mal emesa i del tot insuficient per abordar cap paper principal.

Però qui va brillar per damunt de l’elenc de cantants va ser Harry Bicket, el director que ja havíem vist al Liceu amb Lucio Silla i que va fer sonar l’orquestra amb tota la dignitat. En aquesta ocasió, l’orquestra va sonar més que digna; va sonar bé, com si estigués avesada al repertori barroc. La secció de vent metall no va fallar ni una nota i la corda va anar perfectament conjuntada i amb un ritme pròpiament barroc, amb contrastos d’intensitat ben marcats. Des d’un dels dos claves, Bicket va dirigir una funció que hauria estat rodona si no l’hagués torpedinat un muntatge escènic grotesc de David McVicar, que es caracteritzava per uns decorats minimalistes i un excés de moviment i de soroll escènic que sovint entorpien l’audició de la música. Però com que musicalment va ser excel·lent, podem passar per alt la producció escenogràfica.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

El duo Argerich-Kremer al Palau

Programa del concert: Beethoven, sonates op. 96 i op. 30 núm. 3; Weinberg, sonata núm. 5 op. 53, sonata per a violí sol núm. 3 op. 126
Intèrprets: Martha Argerich, piano; Gidon Kremer, violí
Lloc: Palau de la Música
Data: 28 de novembre

Va ser un concert desigual. Amb aquesta frase es podria resumir ben bé l’actuació que van fer Martha Argerich i Gidon Kremer al Palau. Tenia moltes ganes de tornar a veure la pianista argentina, que tanta fascinació desperta a Barcelona —i amb tota la raó. Gidon Kremer només el coneixia de nom, sabia que era un violinista de prestigi, però no l’havia sentit mai, ni en directe ni en disc. I va ser una decepció sense pal·liatius.

Kremer va tocar amb una afinació perfecta, això cal destacar-ho, però en tot moment li va mancar força, tremp, vitalitat; qualitats que Argerich desprenia amb exuberància a cada nota que tocava. Vaig pensar que aquesta manca de força es pot atribuir a l’edat; malgrat que Kremer “només” té 65 anys, físicament se’l veu molt més vell, a banda de feble, com una figureta de vidre a punt de trencar-se. Així doncs, he volgut corroborar aquesta teoria a través dels seus múltiples enregistraments, i m’he adonat que si bé és cert que amb els anys ha perdut tremp i energia, en plenes facultats no és el tipus d’instrumentista que a mi m’agrada. El so que treu del violí és fred, apagat, fins i tot un pèl buit; no és un so a la corda, ple i vibrant. Diria que és amb el violí el que Alfred Brendel és amb el piano: un concertista tècnicament competent, però emocionalment desangelat.

Això va fer que el contrast amb el temperament de Martha Argerich fos brutal. Argerich és una pianista càlida i versàtil, que amb 72 anys té encara una agilitat als dits i una energia que la fan insuperable. De caràcter arravatat, sap adaptar-se perfectament a cada peça que toca, i va executar Beethoven en el seu punt just, amb un equilibri perfecte entre foc i mesura. El piano va brillar esplèndidament, els dits li corrien per les tecles de manera gairebé màgica, i encara va tenir prou perspicàcia per adaptar-se a la manera de tocar de Kremer, diametralment oposada a la seva.

El programa, integrat per dues sonates de Beethoven i dues peces del compositor polonès Mieczyslaw Weinberg, va ser deliciós per la part de Beethoven, i un pèl avorrit per la de Weinberg, del qual, a més, Kremer va executar una peça per a violí sol. Val a dir que hi va posar totes les seves habilitats i capacitats, perquè la peça era endimoniadament difícil, però no va brillar perquè Kremer ha perdut amb els anys, i perquè l’obra no tenia la genialitat d’un Bach o d’un Paganini. M’hauria encantat que Argerich hagués tocat alguna sonata per a piano de Beethoven —o de qui fos.

Així doncs, va ser una mica una oportunitat perduda, un concert deslluït, perquè si qui hagués acompanyat Argerich hagués estat un violinista del mateix tremp i força com ara Pinchas Zukerman o Viktoria Mullova, la cosa hauria fet un gir espectacular que ens hauria deixat a tots clavats a la cadira.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari