La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Edita Gruberova torna al Liceu

Programa del concert: lieder de Schubert, Rakhmàninov i R. Strauss
Intèrprets: Edita Gruberova, soprano; Alexander Schmalcz, piano
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 17 de novembre

Edita Gruberova, la gran diva, ha tornat al Liceu, probablement per darrera vegada. Ho ha fet amb un recital amb piano i amb un programa liederístic amb obres de Schubert, Rakhmàninov i Strauss. No cal dir que Gruberova és una cantant amb una tècnica colossal que li permet fer absolutament el que vol amb la veu, una veu prima i increïblement mal·leable. Però sovint ha abusat d’aquesta facilitat en les agilitats, els aguts i els pianíssims en obres que no ho necessitaven, i per aquest motiu jo tinc una mena relació d’amor-odi amb Gruberova.

Amb aquest recital va demostrar que als 66 anys, tot i que les seves possibilitats no són les mateixes que quan estava en plenitud, encara pot defensar ben dignament un repertori prou ampli. On se li van notar més les mancances va ser en els lieder de Schubert. Són peces amb un registre bastant central i requereixen molt de legato, i aquests van ser els dos esculls contra els quals va topar Gruberova. Estranyament, una cantant que sempre ha destacat per un fiato que sembla inacabable, aquí va haver de respirar en massa ocasions, a vegades en llocs gairebé “prohibits” que trencaven frases. D’altra banda, diria que estem acostumats a sentir Schubert per veus més plenes, com ara les de Schwarzkopf, Norman o Fischer-Dieskau, i en la veu de Gruberova semblava que les peces perdien força.

La cosa, però, va canviar a partir de la segona part. Els lieder de Rakhmàninov i de Strauss són més expansius, menys continguts i amb un registre agut més abundant que els de Schubert, la qual cosa li va permetre el lluïment a què ens té acostumats. En aquest repertori no va tenir cap mena de dificultat, va modular la veu magistralment, va ser sòbria quan calia i va oferir uns aguts plens i rodons.

El públic del Liceu, però, no va embogir fins a la tanda de bisos, que semblava que no s’havia d’acabar mai. Aquí la soprano es va deixar anar i va oferir, entre d’altres, una ària de l’òpera Dinorah de Meyerbeer, que pel meu gust és una música excessivament popular, i va acabar amb “O luce di quest’ anima”, de Linda di Chamounix, òpera que ja va fer al Palau de la Música al costat de Josep Bros l’any 1998. Aquí, és clar, se li van tornar a notar limitacions. Una ària de pirotècnia com aquesta requereix una veu en plenes facultats, però val a dir que la va cantar amb gran mestria, de manera molt més que digna. El que es nota és que és una cantant amb molts anys d’ofici a l’esquena.

El públic no es cansava d’aplaudir, la van fer sortir a saludar infinitat de vegades, van desplegar dues pancartes amb paraules d’agraïment i van llançar-li flors i tot de fullets amb la seva foto i una llegenda en alemany i en català que deia: “Gruberova i Liceu: sempre una festa”. Jo, que no formo part del club de fans incondicionals de la diva eslovaca, he de dir que, sense arribar a ser extraordinari, va ser un gran recital.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

El viatge de tardor del Quartet Casals

Programa: integral dels quartets de Schubert
Intèrprets: Quartet Casals
Lloc: l’Auditori (Sala Oriol Martorell)
Dates: 12 i 13 d’octubre, 5, 7 i 9 de novembre

Durant cinc sessions no consecutives el Quartet Casals ha tocat a la sala Oriol Martorell de l’Auditori de Barcelona la integral dels quartets de Schubert. Ha estat tot un esdeveniment, un autèntic viatge iniciàtic per la música de cambra d’un dels compositors més grans de la història. La música de Schubert té un aire fresc però angoixat, espontani però amb un deix de melangia, i els seus quartets són una de les parts més significatives de tota la seva obra, extensíssima, tenint en compte que només va viure trenta-un anys.

El Quartet Casals, fundat el 1997 a l’Escuela Superior de Música Reina Sofía, està integrat per Vera Martínez Mehner i Abel Tomàs (violins), Jonathan Brown (viola) i Arnau Tomàs (violoncel), i és el grup de cambra resident de l’Auditori. Com a amant de la música de cambra que sóc, els he sentit en diverses ocasions al llarg dels anys, i s’ha de dir que l’evolució que han fet ha estat brutal. En poc temps han passat de ser un quartet mediocre a ser un quartet de referència a nivell mundial. Aquesta integral Schubert n’ha estat una bona prova.

La música de cambra és difícil i sovint desagraïda. Necessita que els membres integrants del grup estiguin perfectament conjuntats, la qual cosa requereix músics molt experimentats i moltes hores d’assajos en comú. Els membres del Quartet Casals van tots a l’una de manera absolutament espontània, totes les cordes sonen en una harmonia perfecta, i en canvi, cada instrument es distingeix clarament dels altres. L’afinació va ser en tot moment immaculada i la seva interpretació de Schubert va ser brillant. Desprenia una sensibilitat extrema, angoixa, senzillesa i frescor, segons el quartet.

Personalment només hi faria una petitíssima esmena. Els dos violins s’alternen el paper de primer i segon violí. En els concerts de novembre això no va afectar gens la qualitat de les execucions, però en els d’octubre es va notar diferència. Essent tots dos molt bons músics, Vera Martínez Mehner es veu amb més iniciativa, més dots de lideratge, més empenta, mentre que Abel Tomàs potser no té aquestes qualitats, no se’l veu tan decidit, no imprimeix tant de caràcter a cada quartet. D’altra banda, també cal destacar que tots quatre músics fan servir arcs del període barroc-clàssic —tenen la punta més allargada i estan més tensats— per tocar, en aquest cas, els quartets de la primera època de Schubert. Amb aquests arcs també toquen els compositors anteriors a Schubert. Això fa augmentar la dificultat a l’hora de treure so, ja que com que estan més tensats, és més difícil que en passar l’arc per les cordes el so surti ple. Així i tot, van vèncer totes les dificultats i el so va ser magnífic. En La mort i la donzella, Rosamunda i el quartet D 887 van tocar amb arcs moderns; són peces que necessiten un so més intens. Però en tot moment, ja fos amb uns arcs o els altres, el so va ser sempre a la corda, és a dir, ple.

Tots cinc concerts van ser enregistrats en vídeo, que es comercialitzarà. Era una ocasió única de fer un nou enregistrament de la integral de Schubert per una formació que ha assolit un nivell colossal, que es pot posar colze a colze amb el Hagen Quartett o amb el Quartet Amadeus. És una gran satisfacció que almenys en música de cambra, tinguem una formació de qualitat.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Les vêpres siciliennes

Títol: Les vêpres siciliennes
Autor: música de Verdi; llibret d’Eugène Scribe i Charles Duveyrier
Repartiment: Lianna Haroutounian (Hélène), Bryan Hymel (Henri), Michael Volle (Guy de Montfort), Erwin Schrott (Procida)
The Royal Ballet; Royal Danish Ballet
Cor i orquestra de la Royal Opera House Covent Garden
Director musical: Antonio Pappano
Director artístic: Stefan Herheim
Lloc: òpera en directe des de la Royal Opera House Covent Garden, al cine Bosque
Data: 4 de novembre

Encara que sigui mediatitzat per la pantalla del cinema, sempre és un plaer veure les produccions operístiques que es fan a la Royal Opera House de Londres. A dia d’avui reuneix una orquestra magnífica dirigida per un gran mestre, un cor al mateix nivell, un cos de ball perfecte, un elenc de cantants solistes de primeríssima fila mundial i uns muntatges escènics preciosos. Si a més a més ens ofereixen una òpera rara de veure i que és bastant millor que algunes de les més populars de Verdi, no es pot fer altra cosa que caure rendit davant el coliseu londinenc.

Va ser una d’aquelles funcions que et deixen clavat a la butaca. El nivell va ser estratosfèric en tots els sentits. D’antuvi, cal dir que la soprano que havia de cantar el rol d’Hélène, Marina Poplavskaya, va ser substituïda per la desconeguda soprano armènia Lianna Haroutounian, una cantant amb bona tècnica i una veu avellutada i preciosa que abordava aguts i greus sense problemes, amb un registre del tot homogeni. Cap dificultat no se li va resistir, fins i tot per a una soprano lírica com ella, el bolero del darrer acte, que és per a soprano lleugera, el va defensar amb valentia i elegància. Em va recordar la Caballé dels inicis, quan estava pletòrica i cantava amb naturalitat. Al seu costat, el millor tenor verdià del món actualment: Bryan Hymel, que ja havíem vist fent l’Eneas de Les Troyens des del Metropolitan. És un tenor spinto amb una veu preciosa i una gran tècnica, canta amb molta seguretat, té un frasseig perfecte, aborda aguts i greus amb comoditat i té una línia vocal molt ben definida i un estil elegantíssim. És perfecte, i no se’n pot dir res més, se l’ha de sentir.

Michael Volle va fer un Montfort ple d’autoritat. La seva veu és robusta i avellutada, frasseja molt bé i canta amb seguretat. Potser el cantant més “fluixet” de l’elenc va ser el baix baríton uruguaià Erwin Schrott, que té una veu indefinida, amb un timbre de baríton però un registre greu important. És un cantant un pèl híbrid, tímbricament inclassificable. Així i tot, va fer un Procida molt convicent, malgrat que la indefinició de la veu no deixa apreciar la seva qualitat tècnica.

L’orquestra, dirigida magistralment per Sir Antonio Pappano, va sonar meravellosament, va brillar, va tocar amb el brio que Verdi exigeix, i la corda i el vent van quedar perfectament equilibrats. Pappano va saber canviar el to i el registre cada vegada que era necessari, en funció dels temes que apareixen a la història, i va fer notar uns contrastos que feien entendre musicalment l’evolució dels personatges.

El muntatge escènic el signava el noruec Stefan Herheim, que va optar per traslladar l’acció de l’òpera del segle XIII original a l’època en què Verdi la va estrenar a París: pels volts de 1850, amb el consegüent canvi de vestuari. Tot i que no sóc partidària de l’actualització dels arguments històrics, he de dir que el muntatge va ser impecable, res no quedava fora de lloc. Com que l’argument és tan poca cosa, res no va grinyolar, i en canvi, va optar per suprimir el ballet, propi de l’òpera francesa, i dosificar petites coreografies al llarg de tota l’òpera. Va ser especialment brillant la de l’obertura, en què es representava l’origen d’Henri: una violació. Tot i que a mi el ballet clàssic no m’agrada, els dos cossos de ball que van actuar van fer una execució perfecta de les coreografies, les ballarines es movien amb total seguretat i amb una gran elegància, cosa que va fer augmentar encara més una posada en escena preciosa. Així doncs, ja que aquesta òpera no la veurem a Barcelona en molts anys, val la pena haver-ne vist aquesta producció tan extraordinària.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Philippe Jaroussky torna al Liceu

Programa del concert: àries d’òperes de Porpora, obres orquestrals de Leo, Sarti i Geminiani
Intèrprets: Philippe Jaroussky, contratenor; Orchestra Barocca di Venezia
Director i clave: Andrea Marcon
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 27 d’octubre

Afortunadament, la corda de contratenor avui està normalitzada i hi ha un públic prou abundant que va a sentir-ne concerts. Philippe Jaroussky és un gran contratenor, però a més a més, és d’aquells cantants amb una campanya important de màrqueting al darrere. Així doncs, el Liceu es va omplir, en una funció que era fora d’abonament. Jaroussky havia vingut al mateix teatre fa dos anys, on va oferir un concert magnífic, i hi havia ganes de tornar-lo a sentir.

Però Jaroussky no és el mateix de fa dos anys, i em dol molt dir-ho, però ha perdut. És innegable que té molta tècnica i un frasseig molt acurat, però la veu li ha perdut projecció, sona menys i no pot amb les agilitats, li costen moltíssim i aleshores arriba cansat i gairebé sense aire a la frase següent. Abans feia el que volia amb la veu, en tenia un domini absolut, però ara de vegades sembla fins com si l’arrossegués. Personalment el vaig notar cansat, o més ben dit, desentrenat, com si fes temps que no practica. Espero i desitjo que hi posi fil a l’agulla, ja que és un cantant molt jove, i als trenta-cinc anys encara ens ha de regalar les orelles moltes més vegades.

Porpora no és un dels compositors més brillants del barroc, però és molt digne, i sens dubte, l’ària més espectacular del concert va ser la penúltima, “Alto Giove”, de Polifemo, que també va ser la que Jaroussky va executar de manera més reeixida, fins al punt que deixava sense respiració. No obstant això, vaig notar en general que aquestes mancances tècniques li impedien abordar l’estil barroc amb plenitud. El barroc és exageració, contrast brusc i artifici, i la interpretació de Jaroussky s’acostava més a l’oratori que a l’òpera, on aquests elements han de quedar més accentuats, ja que es tracta de teatre.

Ara bé, no voldria transmetre la idea que Jaroussky va cantar malament, en absolut; simplement, no és el mateix de fa dos anys. Aleshores estava pletòric i ara se’l nota visiblement desentrenat. Però com que la tècnica hi és, m’imagino que amb les hores d’estudi que calguin, podrà tornar a assolir el nivell que tenia. Qui en canvi va ser espectacular va ser l’orquestra, que va tocar les peces instrumentals amb gràcia, força i amb un estil genuïnament barroc. Precisió i afinació van ser la tònica dominant. Andrea Marcon, que tocava dret el clave -cosa que jo no havia vist mai-, va estar especialment inspirat en el concerto grosso de Geminiani, basat en un concerto grosso de Corelli. L’orquestra, a diferència de la del Liceu, ens va fer vibrar.

Com a colofó, Jaroussky va sortir a saludar amb una bufanda de Barça i Marcon amb una de la bandera catalana, cosa que estava fora de lloc i va quedar grotesca. Però incloent-ho en el marc d’un concert barroc, encara hi podria cabre i tot. No estic per tirar per terra Jaroussky, perquè em sembla un gran cantant, i a més tinc una debilitat especial pels contratenors, però ha d’estudiar més per tornar a ser el d’abans, el que ens enlluernava.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

La revolució no serà tuitejada

Títol: La revolució no serà tuitejada
Creació i direcció: Jordi Casanovas, Guillem Clua, Pau Miró
Intèrprets: Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, Pol López, Mima Riera, David Verdaguer
Escenografia: Enric Planas
Lloc: Teatre Lliure (Gràcia)
Dates: del 3 al 27 d’octubre

És bo veure l’evolució dels joves dramaturgs catalans. En aquest cas, Jordi Casanovas (Una història catalana), Guillem Clua (Smiley) i Pau Miró (Els jugadors) signen a sis mans aquesta obra construïda a partir d’històries (aparentment) independents que es van encavalcant a mesura que avança l’acció. Fa una picada d’ullet a la història i ens fa aparèixer Lenin tuitejant la revolució russa (d’aquí el títol). L’obra sembla superficial perquè és molt divertida, però si hi parem atenció, ens adonem que fa rumiar en com les tecnologies ens han canviat la manera de pensar.

La revolució no serà tuitejada em va agradar, entre altres coses, perquè és del tot contemporània, retrata el temps apressat que vivim, acuitats per la immediatesa a la qual les noves tecnologies contribueixen tan decisivament, i per això mateix és com si ens miréssim en un mirall que ens ensenya allò que ens perdem per voler fer moltes coses alhora: els sentiments, la reflexió, la vida real.

L’escenari en què passa l’acció és una botiga Apple -amb la pometa degudament modificada per no tenir problemes de drets- en què es ven el producte com una forma de vida, gairebé com una religió. Els venedors prometen que amb tots els ginys que tenen a disposició es pot fer qualsevol cosa, i qui ho posa en qüestió és precisament un dels personatges que fa Pol López: un venedor nou que no té cap més motivació que l’econòmica per treballar a Apple. El gegant informàtic apareix convertit en una secta que abdueix el cervell dels seus treballadors.

Però per sota de tanta tecnologia hi ha personatges amb sentiments que riuen i que ploren, que es diverteixen i pateixen, i aquí els autors han incorporat el mateix Steve Jobs com a personatge, poc abans de l’aparició de l’iPhone, l’artefacte que havia de revolucionar el món de la tecnologia mòbil. Apareix dibuixat com un home sol, però que necessita caliu personal més enllà de la tecnologia que dissenya per sentir-se realitzat.

La Kompanyia, la nova companyia resident del Teatre Lliure, integrada per joves actors, s’encarrega de la interpretació de l’obra i ho fa amb nota. Cada actor es posa a la pell d’un personatge més o menys excèntric i el fa divertit, grotesc i humà alhora. Torno a dir que és una obra hilarant, però no per això deixa d’incidir en el tema de la solitud humana, que un mal ús dels ginys electrònics pot emmascarar però no fer desaparèixer.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari