La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

BBC Proms núm. 19: Tristan und Isolde

Títol: Tristan und Isolde
Autor: música i llibret de Richard Wagner
Intèrprets: Robert Dean Smith (Tristan), Violeta Urmana (Isolde), Kwangchul Youn (Rei Mark), Boaz Daniel (Kurwenal), Mihoko Fujimura (Brangäne), David Wilson-Johnson (Melot), Edward Price (timoner), Andrew Staples (jove mariner/pastor)
BBC Singers, BBC Symphony Chorus
BBC Symphony Orchestra
Director musical: Semyon Bychkov
Lloc: Royal Albert Hall (Londres)
Data: 27 de juliol (BBC Proms, núm. 19)

Mai no m’hauria pensat que aquesta òpera, que és la meva preferida, seria un destorb per a res. En aquest cas, imbuïts com estem a Londres de L’anell de Daniel Barenboim, sentir entremig un Tristan d’una qualitat molt inferior va ser una experiència decebedora. El que segons el programa havia de ser una vetllada meravellosa amb uns cantants magnífics, va esdevenir una funció avorrida per culpa d’una orquestra el director de la qual semblava que hagués declarat la guerra als cantants i pretengués ofegar-los.

D’antuvi, ja hi va haver un canvi previ: estava anunciat que el paper de Tristany el cantés Peter Seiffert, però per raons inexplicades va cancel·lar i al seu lloc va cantar Robert Dean Smith, que ja li havíem vist aquest mateix paper al Liceu en el marc del Festival de Bayreuth, al costat d’Irene Théorin, dirigits per Peter Schneider. Smith és un tenor amb una veu no precisament gran per ultrapassar una orquestra wagneriana, i sembla que està de pega amb els directors que li toquen, perquè tant Schneider a Barcelona com Bychkov a Londres van fer anar l’orquestra a un volum absolutament desmesurat. És un bon cantant, però hi havia molts trossos en què obria la boca i no se sentia absolutament gens.

Violeta Urmana, que al Liceu li havíem vist Parsifal i La forza del destino, és una soprano (o mezzosoprano?) amb una veu preciosa, ampla i rodona, molt més idònia per al repertori alemany que per a l’italià, però Bychkov no va tenir pietat d’ella i el volum de l’orquestra no va disminuir gens quan cantava, amb la qual cosa s’havia d’esforçar molt, i fins i tot d’esgargamellar-se, perquè se sentís. Això es va fer especialment palès al principi del segon acte, on Isolde té una frase en un registre molt agut, que Urmana va haver de xisclar per fer-se audible. Afortunadament, l’orquestra no invalida que és una gran cantant, amb una línia impecable, amb color de soprano (i no de mezzosoprano, com va començar).

Kwangchul Youn és un gat vell en el paper de rei Mark, ja li vam veure al Liceu en el darrer Tristan que va dirigir Sebastian Weigle. És un gran baix wagnerià, que ara es comença a notar una mica gastat, amb la veu amb un vibrat un xic excessiu, però que no invalida un domini tècnic impressionant, un frasseig elegant i una veu gran i senyorívola. Va ser l’únic cantant que es va salvar de l’orquestra, pel gruix i l’amplitud vocal. D’altra banda, el baríton israelià Boaz Daniel va ser un descobriment molt interessant. S’ha de dir que al primer acte no se’l va sentir gens, novament pel volum excessiu de l’orquestra, però al tercer acte vam poder copsar que té una veu molt bonica, ampla, plena, i que canta amb una gran elegància. La Brangäne de Mihoko Fujimura va ser senzillament esplèndida, i per sort, les seves intervencions no tenen un acompanyament orquestral gaire fornit i se la va sentir molt bé. És una mezzosoprano que fa tres mesos vam veure al Liceu fent la Fricka de Das Rheingold i ja aleshores vam constatar que és una gran cantant, amb una veu bonica, ampla i plena d’autoritat.

Qui no va estar a l’altura dels cantants va ser Semyon Bychkov, que va dirigir l’orquestra com si toqués música simfònica, sense tenir en compte per a res la potència vocal dels cantants, que en la majoria de casos no era poca. A més a més és irònic, perquè l’orquestra de la BBC tenia uns vint músics menys que la Staatskapelle de Berlín, i Barenboim no va eclipsar cap cantant. Però més enllà del volum, s’ha de dir que l’orquestra de la BBC va tocar d’una manera monolítica, sense matisos, sense subtileses, i precisament Tristan und Isolde n’és ple. Bychkov no va saber transmetre el lirisme ni la sublimitat metafísica d’aquesta òpera, que és la plasmació musical de la filosofia de Schopenhauer. L’acord de Tristan va sonar esmorteït la majoria de vegades; només al final, la mort d’Isolde, l’orquestra va estar al nivell d’una Violeta Urmana meravellosa en la seva espiral de deliri metafísic.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

BBC Proms núm. 18: Siegfried

Títol: Siegfried
Autor: música i llibret de Richard Wagner
Intèrprets: Lance Ryan (Siegfried), Nina Stemme (Brünnhilde), Terje Stensvold (Wanderer), Peter Bronder (Mime), Johannes Martin Kränzle (Alberich), Eric Halfvarson (Fafner), Anna Larsson (Erda), Rinnat Moriah (Ocell del bosc)
Staatskapelle Berlin
Director musical: Daniel Barenboim
Director d’escena: Justin Way
Lloc: Royal Albert Hall (Londres)
Data: 26 de juliol (BBC Proms, núm. 18)

Segona jornada de L’anell del Nibelung al Royal Albert Hall, sota la direcció de Daniel Barenboim. Siegfried és potser l’òpera més fosca, més abstrusa i més enigmàtica de les quatre. Personalment, m’agrada moltíssim, i per als qui la troben dura, només cal recordar-los que té un final gloriós i sublim, un esclat de llum brillantíssim que fa de contrapunt a tota la foscor anterior. No en va el final és el despertar de Brünnhilde, que ho il·lumina tot.

La Staatskapelle de Berlín ens va fer tornar a vibrar amb una interpretació esplèndida de l’òpera, que va comptar amb alguns dels cantants més reputats del moment en els papers principals. El protagonista indiscutible va ser el tenor canadenc Lance Ryan, que havíem vist al Liceu fent Daphne al costat de Ricarda Merbeth. Ryan té una veu molt bonica i gran, però la seva mancança més important és un frasseig nul que fa que abordi les notes del registre agut de manera massa oberta, amb la qual cosa perd una mica el control sobre la veu. Ara bé, el domini que té del personatge és total, i fins i tot físicament s’hi adiu a la perfecció, més encara en contrast amb el Mime de Peter Bronder, un home gran i baixet, que ja havíem vist fent aquest mateix paper a Das Rheingold.

L’altra gran protagonista, per bé que amb un paper reduït, va ser la Brünnhilde impressionant de Nina Stemme, que amb una veu radiant i cristal·lina va il·luminar l’escenari des de la primera frase. En el duo final amb Siegfried va demostrar novament una gran potència i bellesa vocal, uns aguts amples i una veu rodona i homogènia en tots els registres.

El tercer Wotan d’aquest Anell, Terje Stensvold, és un baríton amb una veu gran, bonica i avellutada que es va posar a la pell d’un ésser cansat i desenganyat amb gran mestria. Canta amb autoritat i té un bon registre greu. Johannes Martin Kränzle va repetir com a Alberich. Amb una veu bonica i un frasseig molt elegant, va ser un contrapunt molt interessant al Wotan de Stensvold. Eric Halfvarson, que repetia com a Fafner, va estar absolutament imponent, primer des de dins, més tard des de la part posterior de l’escenari. És un dels millors baixos del moment, amb uns greus molt potents que gairebé ressonen, i que infon por i respecte.

Les altres dues veus femenines també van ser magnífiques. L’Erda d’Anna Larsson, que ja havíem sentit a Das Rheingold, aquí va tornar a demostrar uns greus profunds i potents, i a part, un registre central i agut homogenis, és a dir, sense canvis tímbrics que facin que la veu variï de color. És una contralt com poques n’hi ha. I per últim, no ens hem de deixar l’ocell del bosc de Rinnat Moriah, que va cantar des del costat de l’orgue. És una soprano lleugera amb una veu molt ben projectada i amb un vibrat perfecte que es va sentir de manera òptima i que va contrastar amb la resta de veus, totes pesants.

Per acabar, hem de tornar a parlar d’una interpretació gloriosa de la Staatskapelle de Berlín, a mans d’un Daniel Barenboim que sembla cada dia més inspirat i imbuït de la música de Wagner. M’agradaria tornar a destacar que una orquestra de cent deu músics no va eclipsar cap cantant, la qual cosa és mèrit de Barenboim, que coneix molt bé el gènere i sap exactament quan ha d’augmentar i de disminuir la intensitat d’una massa orquestral ingent. Totes les seccions van sonar com un sol cos, amb una integració total. Va ser especialment impressionant el final, el despertar de Brünnhilde, al qual Barenboim va donar una subtilitat extrema, amb la corda brillant com el sol resplendent. En general, però, cada moment, cada motiu va ser executat amb el so, amb la intensitat i amb el caràcter idoni, amb la qual cosa la música sola ja era una guia per seguir l’argument de l’obra. Ara només resta el Götterdämmerung.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

BBC Proms núm. 15: Die Walküre

Títol: Die Walküre
Autor: música i llibret de Richard Wagner
Intèrprets: Bryn Terfel (Wotan), Nina Stemme (Brünnhilde), Simon O’Neill (Siegmund), Anja Kampe (Sieglinde), Eric Halfvarson (Hunding), Ekaterina Gubanova (Fricka), Sonja Mühleck (Gerhilde), Carola Höhn (Ortlinde), Ivonne Fuchs (Waltraute), Anaïk Morel (Schwertleite), Susan Foster (Helmwige), Leann Sandel-Pantaleo (Siegrune), Anna Lapkovskaja (Grimgerde), Simone Schröder (Rossweisse)
Staatskapelle Berlin
Director musical: Daniel Barenboim
Director d’escena: Justin Way
Lloc: Royal Albert Hall (Londres)
Data: 23 de juliol (BBC Proms, núm. 15)

Primera jornada de L’anell del Nibelung a l’Albert Hall de Londres, novament sota la batuta de Daniel Barenboim. Malgrat la calor encara més sufocant que la del dia anterior, la qualitat de l’òpera va ser tan gran, que tot el públic va quedar abduït i subjugat per la màgia que desprenia la música de Wagner interpretada magníficament sota la direcció de Barenboim.

No es pot destacar cap cantant en especial perquè van ser tots meravellosos. Bryn Terfel, que al Liceu només l’hem vist en un recital, a l’Albert Hall va fer-hi un Wotan absolutament gloriós. És un baríton amb una veu preciosa, clara, ampla, gran, que s’adapta a tots els registres, amb aguts, greus, i sobretot, amb molta autoritat, cosa absolutament necessària en el paper de Wotan. Liederista nat, té un frasseig i una dicció impecables, i una línia de cant depuradíssima. A més a més, és un gran actor a escena, i en aquesta versió semiescenificada, va fer arribar en tot moment l’estat d’ànim pel qual passava el seu personatge, des de l’enuig fins a la tristesa més amarga.

Meravelloses van ser també la Sieglinde d’Anja Kampe i la Brünnhilde de Nina Stemme. Kampe, que al Liceu li havíem vist la Kundry del darrer Parsifal, és una soprano wagneriana amb una veu preciosa, amb aguts esplendorosos i greus potents, que canta amb una gran seguretat. La veu té una duresa que la fa idònia per a l’òpera alemanya. Com a contrapunt, Nina Stemme, que al Liceu l’hem vist fent el rol titular de Salome, té una veu gran, ampla i brillant, que ho omple tot. La seva Brünnhilde va ser de llibre. Té aguts espaiosos i greus plens de força, i la veu sempre és uniforme en totes les tessitures, mai no té un vibrat excessiu, com a vegades passa amb aquest tipus de veus.

El Siegmund de Simon O’Neill va ser la interpretació més discreta dels cantants principals. O’Neill té una veu bonica, un frasseig exquisit i una bona línia de cant, però no és un tenor wagnerià, ni per estil ni per volum. Així i tot, va fer un Siegmund molt digne, amb unes invocacions a Wälse un pèl més llargues del que és habitual, on va demostrar que té un bon registre agut. Personalment, el veuria molt més al seu lloc fent òpera italiana o francesa que no pas Wagner.

Eric Halfvarson, que havíem vist el dia anterior fent Fafner, aquí va fer un Hunding superb, amb greus poderosos i gran autoritat. Ekaterina Gubanova repetia el paper de Fricka, on va estar magnífica en el duo amb Wotan, al costat de Bryn Terfel. Com a cantant wagneriana és meravellosa, la veu se li adapta a la perfecció a aquest tipus de papers. Les vuit valquíries van ser irregulars, n’hi ha haver de millors i de pitjors, però en conjunt van cantar amb prou correcció.

Com a colofó, cal tornar a dir meravelles de la Staatskapelle de Berlín i de Daniel Barenboim. Una orquestra encara un xic més gran que la de Das Rheingold va interpretar la música de Wagner amb tot el tremp i l’electricitat que li són inherents, va tocar amb força però no va eclipsar cap cantant, ni tan sols Simon O’Neill, que no tenia tanta potència de veu com la resta. Una secció de corda molt potent i una secció de vent metall que va fer algunes petites errades van anar perfectament conjuntades, sense que la segona tapés la primera. Els diversos motius que apareixen a Die Walküre van quedar perfectament dibuixats i si bé Barenboim és un director que té tendència a portar Wagner amb molta cerimònia i un pèl massa de lentitud, a mi em sembla que la seva concepció de l’obra del compositor de Leipzig és sublim, perquè confereix a la interpretació musical una sacralitat que fa tocar l’inefable.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

BBC Proms núm. 14: Das Rheingold

Títol: Das Rheingold
Autor: música i llibret de Richard Wagner
Intèrprets: Iain Paterson (Wotan), Stephan Rügamer (Loge), Jan Buchwald (Donner), Marius Vlad (Froh), Ekaterina Gubanova (Fricka), Anna Samuil (Freia), Anna Larsson (Erda), Johannes Martin Kränzle (Alberich), Peter Bronder (Mime), Stephen Milling (Fasolt), Eric Halfvarson (Fafner), Aga Mikolaj (Woglinde), Maria Gortsevskaya (Wellgunde), Anna Lapkovskaja (Flosshilde)
Staatskapelle Berlin
Director musical: Daniel Barenboim
Director d’escena: Justin Way
Lloc: Royal Albert Hall (Londres)
Data: 22 de juliol (BBC Proms, núm. 14)

Londres celebra el bicentenari Wagner amb un programa de luxe dins el marc del festival d’estiu Proms, organitzat per la BBC. Enguany es fan, en versió de concert, les quatre òperes de L’anell del Nibelung, Tristany i Isolda, Parsifal i Tannhäuser. Una servidora haurà vist les cinc primeres, que van la setmana del 22 de juliol. La particularitat més rellevant de L’anell és que l’interpreta la Staatskapelle de Berlín dirigida pel seu titular, Daniel Barenboim, un dels especialistes en Wagner més reputats de l’actualitat.

L’or del Rin, el pròleg de L’anell del Nibelung, és una òpera en quatre escenes sense entreactes, i sense cap protagonista clar. És l’obra més coral de les quatre. Els tres personatges més importants, Wotan, Loge i Alberich, van ser interpretats per Iain Paterson, Stephan Rügamer i Johannes Martin Kränzle, respectivament. Paterson és un baríton imponent, amb autoritat, amb una veu ampla i una línia de cant i un frasseig perfectes. Stephan Rügamer, com a contrapunt de Wotan, va ser un Loge viu, murri, espavilat, amb una veu de tenor lleugera però prou gran per ultrapassar l’orquestra. Johannes Martin Kränzle és un baríton magnífic, amb una veu preciosa i una gran elegància vocal. Potser l’única cosa que li va mancar va ser un xic de potència per sobrepassar una orquestra wagneriana.

Cal fer una menció especial dels baixos Stephen Milling i Eric Halfvarson, els gegants Fasolt i Fafner. Tots dos tenen veus grans, amples, profundes i plenes d’autoritat, però Halfvarson és més elegant i té més legato que Milling, que, malgrat la seva imponència tan física com vocal, és un pèl matusser, però per fer el personatge de Fasolt, això no té gaire importància.

També s’ha de mencionar la Fricka impressionant d’Ekaterina Gubanova, una mezzosoprano que no m’havia agradat gaire fent la Seymour d’Anna Bolena a Nova York, però que en Wagner està estupenda. La veu és imponent, amb aguts i greus brillants i ben definits, i del tot uniforme en tots els registres. El Mime de Peter Bronder també va ser un paper molt reeixit, amb una veu de tenor especialment adequada per a un personatge grotesc.

La resta d’intèrprets, els pròpiament secundaris, van ser veritablement de luxe, tret de la Freia d’Anna Samuil, que amb una veu estreta, va cridar excessivament el registre agut. Va ser providencial l’Erda d’Anna Larsson cantant des del fons de l’escenari, amb una veu avellutada i senyorívola, uniforme i règia. Marius Vlad com a Froh i Jan Buchwald com a Donner van estar magnífics, i les tres filles del Rin, Aga Mikolaj, Maria Gortsevskaya i Anna Lapkovskaja, van cantar perfectament conjuntades, sense cap estridència i sense que l’orquestra les tapés en cap moment.

Finalment, la Staatskapelle de Berlín va fer un paper cabdal, amb uns cent deu músics a l’escenari sota la batuta de Daniel Barenboim. Wagner va sonar en tota la seva esplendor, amb els motius molt ben definits, amb les intensitats tímbriques perfectament mesurades i amb un so brillant i compacte, sense que cap secció instrumental en tapés una altra. L’orquestra en cap moment va eclipsar els cantants, sinó que hi estava al servei, contribuïa a realçar els motius de l’obra i el caràcter de cada personatge.

Vam assistir, doncs, a l’obertura de la gran epopeia wagneriana, en una versió semiescenificada en què els cantants feien una mica d’actuació teatral, combinada amb uns llums que canviaven de color en funció de l’acció de l’obra. Res no té a envejar al Festival de Bayreuth L’anell dels Proms de Londres, que sota la direcció del mestre Barenboim va fer vibrar tot l’Albert Hall, un auditori amb una capacitat de 5.500 localitats on feia una calor asfixiant que tots els espectadors vam suportar amb un estoïcisme a prova de bomba.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Lucio Silla

Títol: Lucio Silla
Autor: música de Mozart; llibret de Giovanni de Gamerra
Repartiment: Kurt Streit (Lucio Silla), Patricia Petibon (Giunia), Silvia Tro Santafé (Cecilio), Inga Kalna (Lucio Cinna), Ofèlia Sala (Celia), Antonio Lozano (Aufidio)
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Harry Bicket
Director d’escena: Claus Guth
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 5 de juliol

Ens hem de felicitar que el Liceu programi una òpera de joventut de Mozart. Malgrat que les anteriors a Die Entführung aus dem Serail no arribin al nivell de les seves òperes de maduresa, és molt saludable que no es representin sempre les mateixes. Lucio Silla, però, té un problema important en tant que òpera: que no té sentit teatral i sembla un concert d’àries -precioses, això sí. Precisament això fóra una raó de molt de pes per haver-la fet en versió de concert, i no amb l’escenografia horripilant que vam poder veure al Liceu.

Però anem a pams. Lucio Silla és una òpera amb una música magnífica, amb unes àries brillants que necessiten un estol de cantants de primera divisió. Aquest va ser el primer desencert del Liceu. Kurt Streit, per mi el millor de tots, és el típic tenor mozartià, amb una veu de timbre cristal·lí, lleuger i dúctil, que tothora em va recordar el malaurat Gösta Winbergh, que em té el cor robat. Va interpretar el paper titular de l’obra a la perfecció, sobretot la primera ària. Patricia Petibon, que no podem negar que és una gran cantant, estilísticament no responia a les característiques d’una soprano lleugera mozartiana. La veu li sonava molt dura i va tenir serioses dificultats amb les coloratures, abundants en el personatge de Giunia. Li manca legato i canta les frases de manera massa tallant, massa abrupta. Això sí, aborda els sobreaguts amb gran facilitat.

Silvia Tro Santafé, que no queda clar si és soprano o mezzosoprano, té un timbre molt bonic, però la seva veu és una massa sense forma ni control, no la dirigeix degudament, i això va fer que li fos pràcticament impossible abordar les coloratures de Cecilio, que no són pas poques. Inga Kalna, amb una veu fosca i plena de força i d’autoritat, va quedar curta d’aguts i no va acabar de ser convincent. La Celia d’Ofèlia Sala va ser molt insuficient. Amb una veueta minúscula, fa un vibrato excessiu i molest en el registre agut. Al repartiment alternatiu, aquest paper el va interpretar María José Moreno, una soprano estupenda que vam poder veure fa catorze anys en la producció d’Alcina al TNC, i de la qual no havíem tornat a saber res més fins ara. És una veritable llàstima perquè és molt més competent que Sala en tots els aspectes. Finalment, cal destacar, amb majúscules, el tenor Antonio Lozano, que va fer un Aufidio impressionant, amb una veu del tot mozartiana, amb autoritat, amb aguts i coloratures perfectament definides. És un valor a l’alça que s’hauria de potenciar necessàriament.

Així doncs, si bé l’elenc de cantants va ser desigual, la direcció musical de Harry Bicket, un expert en música antiga, va fer sonar l’orquestra del Liceu com feia molt temps que no sentíem. Va saber donar la intensitat i la velocitat idònies per a cada moment, l’orquestra duia brio i va saber traslluir l’estil mozartià.

El punt més negre de tota la funció va ser la posada en escena. Si Lucio Silla és una història de romans, què hi pintaven a l’escenari uns fumigadors, uns seients d’avió, una carretera fosca i un cor vestit de zombis? El que es veia damunt l’escenari no contribuïa gens a entendre l’acció de l’obra. Era una escenografia lletgíssima, que no s’adeia gens amb la lletra i que a vegades posava en perill la integritat física dels cantants. Torno a dir, i ja sé que em repeteixo, que s’hauria d’haver fet en versió de concert. I més una òpera com Lucio Silla, que no té sentit teatral i que té una forma de concert. Amb els diners de la producció escènica haurien pogut contractar cantants mozartians de debò. Fins i tot la gent que no aprecia gaire Mozart hauria sortit contenta.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

La Filharmònica de Berlín al Palau

Programa:
· Fauré, Requiem, op. 48 (versió 1900)
· Schumann, simfonia núm. 2 en do major, op. 61
Intèrprets: Camilla Tilling, soprano; André Schuen, baríton
Orfeó Català; Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana
Orquestra Filharmònica de Berlín
Director: Sir Simon Rattle
Lloc: Palau de la Música
Data: 1 de juliol

La temporada 2013-14 de Palau 100 enguany ha començat abans d’hora, i es va obrir amb la màxima pompa i elegància: amb l’Orquestra Filharmònica de Berlín, dirigida pel seu titular, Simon Rattle. Van oferir un concert absolutament meravellós, tant pel que fa al programa com a l’execució. El Rèquiem de Fauré, espectral i místic, és una obra cara de veure a les sales de concert, i vam poder-ne sentir una versió magnífica. Però pocs qualificatius calen per a una de les millors orquestres del món.

Allò que al públic barceloní més ens fascina d’una orquestra és sentir que totes les seccions toquen en harmonia, és a dir, que el conjunt sona com un sol cos, i no pas cada secció com a individu. Malauradament, això és la tònica habitual de les nostres orquestres. Per aquest concert, Rattle va fer sortir un conjunt de dimensions mitjanes, i així i tot, el so era tan compacte i concentrat que semblava engrandit, magnificat. Aquest so va permetre alhora un Fauré eteri i un Schumann contundent.

El Rèquiem de Gabriel Fauré, com he dit abans, és una obra amb un caràcter espectral i místic. De fet, la música de Fauré bascula entre l’impressionisme i la música new age actual, amb unes melodies senzilles i unes harmonies poc convencionals que donen un to de molta lleugeresa a la seva música. El Rèquiem també està imbuït d’aquest aire i, lluny de la sacralitat i la cerimònia, esdevé metafísic però alhora optimista. La seva ària culminant, el Pie Iesu, escrit per a veu blanca, Camilla Tilling la va cantar amb massa pesantor, amb una veu amb excés de vibrato, i és que no es pot abordar com una ària qualsevol, sinó que s’ha de cantar amb la veu gairebé plana, com la d’un nen. André Schuen va demostrar una bona formació de liederista, malgrat que al registre agut va tenir algunes dificultats. Els dos cors participants van sonar com l’orquestra: de manera compacta i conjuntada.

La segona simfonia de Schumann va ser per treure’s el barret. El caràcter i la manera de tocar de l’orquestra van canviar radicalment. Van passar de l’impressionisme més avançat al romanticisme més clàssic i cada nota de la simfonia va sonar perfectament delimitada, amb els volums i les velocitats del tot adequats a cada moment. Els que hi érem sentíem que allò era la perfecció en estat pur. Vent, cordes i percussió sonaven com un sol cos, cadascun en la seva mesura, integrant-se completament en els altres. El sentit d’unitat és el que es va respirar durant tot el concert. Rattle va saber abordar amb gran mestria cada moviment de la simfonia segons el caràcter indicat, diferenciant-los degudament. Tot estava al seu lloc.

La sensació que ens va quedar a tots al final del concert va ser la d’unitat i perfecció. Poder gaudir d’un concert així és tot un privilegi dels déus. Els humans que hi érem sempre ho recordarem.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Rienzi

Títol: Rienzi, der Letzte der Tribunen
Autor: lletra i música de Richard Wagner, a partir de la novel·la homònima d’Edward Bulwer-Lytton
Intèrprets: Kristian Benedikt (Cola Rienzi), Elisabete Matos (Irene), Peter Rose (Steffano Colonna), Michelle Breedt (Adriano), Àlex Sanmartí (Paolo Orsini), Friedemann Röhling (Cardenal Orvieto), Josep Fadó (Baroncelli), Werner van Mechelen (Cecco del Vecchio)
Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya 
Cor del Gran Teatre del Liceu; Polifònica de Puig-reig
Director: Pablo González
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 30 de juny 

Enguany se celebra el bicentenari del naixement de Wagner arreu del planeta. Durant el 2013, al Liceu s’hi hauran presentat dues òperes ben diferents del compositor alemany: L’or del Rin i Rienzi. Rienzi pertany a la primera etapa creativa de Wagner, juntament amb Les fades i La prohibició d’estimar. Aquestes tres, proscrites al festival de Bayreuth, encara no mostren l’estil característic wagnerià, basat en els Leitmotiv i amb frases trencades. Tanmateix, Rienzi és una òpera preciosa, gens per sota de les que va escriure després. En línia amb la grand opéra francesa, fins i tot propera a Weber, respon a uns cànons estètics diferents, d’un romanticisme anterior al que posteriorment veiem en altres òperes de Wagner.

Al Liceu se n’han pogut sentir dues funcions, en versió de concert, amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, dirigida pel seu titular, Pablo González, amb el cor del Liceu i la Polifònica de Puig-reig. No m’agrada fer cròniques negatives, però tampoc no m’agrada faltar a la veritat, i he de dir que va ser una funció molt decebedora. El tenor lituà Kristian Benedikt, que interpretava el rol titular, té un instrument inacabat, és una veu en construcció. Sembla que no hagi acabat els estudis de cant i que hagi volgut començar abans d’hora una carrera professional. Les mancances tècniques evidents fan que se li acabi l’aire massa aviat i hagi de respirar massa sovint i no pugui acabar les frases. I sobretot, la veu se sent totalment endins. Elisabete Matos com a Irene, va cantar amb una veu absolutament descontrolada, especialment al registre agut, on gairebé xisclava en lloc de cantar.

La gran protagonista musical va ser la mezzosoprano Michelle Breedt, que ja havíem pogut sentir com a Brangäne del Tristan und Isolde del festival de Bayreuth al Liceu, el setembre proppassat, en el paper d’Adriano. Té un control absolut de la veu i una línia de cant impecable. Ara bé, es va haver d’esgargamellar força per superar una orquestra que sonava a un volum desmesurat. També va destacar el baix Peter Rose, amb autoritat i una veu potent i ben enfocada, i el baríton català Àlex Sanmartí, amb una veu ampla i bonica. El tenor Josep Fadó, el baríton Werner van Mechelen i el baix Friedemann Röhling van ser secundaris de luxe, en contraposició amb dos dels solistes principals.

L’orquestra i el cor mereixen un capítol a part. Val a dir que l’OBC no és una orquestra d’òpera, sinó de concert, i potser perquè no està habituada a tocar amb cantants, va sonar amb un volum massa fort, que moltes vegades dificultava la feina als cantants. Només Elisabete Matos, amb uns aguts cridats, va aconseguir ultrapassar-la. L’obertura, inusualment lenta, es va caracteritzar per un ús absolutament abusiu del bombo, que va fer sonar la peça com música de festa major. Durant tota l’òpera es va notar que les diferents seccions instrumentals no anaven conjuntades, a banda que el vent metall i la percussió tenien una presència tímbrica excessiva que tapava la corda. Amb el cor es van descompassar massa vegades, les entrades no eren clares i sonaven amb una mena d’efecte retard. El cor en conjunt tampoc no va sonar gaire alhora. Potser perquè hi havia dues masses corals juntes i van faltar assajos.

En definitiva, penso que hauria estat millor no programar Rienzi per haver-lo fet d’aquesta manera, que semblava força improvisada, amb un tenor de tercera divisió i una orquestra de concert. Wagner és un compositor complicat que requereix que tots els intèrprets siguin de primera. No era la millor manera de celebrar el bicentenari de Wagner.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Rigoletto a Sevilla

Títol: Rigoletto
Autor: música de Verdi; llibret de Francesco M. Piave, a partir de l’obra Le roi s’amuse, de Victor Hugo
Intèrprets: Leo Nucci (Rigoletto), Celso Albelo (duc de Màntua), Jessica Pratt (Gilda), Dmitri Ulyanov (Sparafucile), María José Montiel (Maddalena)
Coro de la A. A. del Teatro de la Maestranza; Real Orquesta Sinfónica de Sevilla
Director musical: Pedro Halffter
Director d’escena: Stefano Vizioli
Lloc: Teatro de la Maestranza (Sevilla)
Data: 23 de juny

Mai no havia fet un viatge expressament per veure una òpera o un concert, però ja feia massa anys que tenia ganes de veure Rigoletto -no l’havia vist mai en directe!- i la producció de Sevilla semblava prou atractiva per fer el viatge. El resultat fou del tot satisfactori.

Pel meu gust, el més destacable d’aquesta producció de Rigoletto és una posada en escena clàssica, bellíssima, en total consonància amb l’època de l’acció de l’obra i en què la lletra encaixa perfectament. Una escenografia preciosa i un vestuari fastuós que van contribuir a fer que l’òpera prengués encara més força i més bellesa. Així és com s’haurien de representar les òperes, i no fer el que fa el Liceu, que només malgasta els diners de tots en escenografies absurdes i grotesques que no aporten res i dificulten enormement entendre l’argument de l’òpera.

En primer lloc, cal destacar la gran presència vocal i la tècnica magistral del veterà baríton Leo Nucci, que als 71 anys encara és capaç d’interpretar el rol de Rigoletto amb gran solvència. Els anys, certament hi són i es noten, però això no obsta perquè faci un Rigoletto ple de força i de personalitat. Celso Albelo és un tenor liricolleuger amb bona tècnica, un frasseig perfecte i una línia de cant depurada i magnífica. Segueix l’estela de Kraus i de Bros. Només té un petit problema que confio que sabrà resoldre, i és que li manca una mica de projecció a la veu, especialment al registre agut. Aquí la veu no li acaba de traspassar la cavitat òssia i li queda un pèl endins, però és poca cosa i serà un cantant perfecte el dia que ho solventi. El podrem veure properament al Liceu fent l’Elvino de La sonnambula. Jessica Pratt va fer una Gilda que no va començar amb gaire bon peu, amb uns aguts amb excés de vibrato, però a mesura que l’obra avançava ho va anar resolent i vam sentir una veu cristal·lina que era perfectament idònia per al paper de Gilda. És també de justícia destacar el baix Dmitri Ulyanov i la mezzosoprano María José Montiel, uns secundaris de luxe per a papers petits.

L’orquestra va sonar de manera prou correcta, tot i que les velocitats d’algunes àries no eren les adients, com per exemple la que Halffter va posar a Cortigiani vil razza dannata, que de la rapidesa que duia, va crear problemes a Nucci per afrontar-la amb condicions òptimes.

La producció escènica, com ja he dit anteriorment, va ser esplèndida, tal com toca per a aquesta òpera, l’acció de la qual se situa al segle XVI. El vestuari, fastuós i magnífic, reproduïa a cada escena l’ambient pertinent. Tot era al seu lloc, no hi havia cap estridència, i per damunt de tot, la lletra s’adeia perfectament amb la representació teatral.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari