La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Madama Butterfly

Títol: Madama Butterfly
Música: Giacomo Puccini; llibret de Giacosa i Illica basat en l’obra teatral homònima de David Belasco
Repartiment: Hui He (Madama Butterfly), Roberto Alagna (Pinkerton), Giovanni Meoni (Sharpless), Jossie Pérez (Suzuki)
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Director musical: José Miguel Pérez-Sierra
Directors d’escena: Moshe Leiser i Patrice Caurier
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 27 de març

És l’òpera més punyent de Puccini, per la tragèdia anunciada d’una dona abandonada. L’argument és simple, però té un gran efectisme gràcies a la mestria de Puccini per posar-hi la música més adient perquè toqui la fibra sensible de l’oïdor. Això és exactament el verisme: sentiments molt forts a flor de pell que acaben per esclatar i deixar els protagonistes fets bocins.

Dins la temporada actual del Liceu, recordarem aquesta Butterfly com un dels títols més reeixits. De fet, si no hagués estat per l’orquestra, hauria estat una funció rodona. Vocalment, és obvi que el més important és una soprano de primera divisió per cantar el rol titular, que s’endú el protagonisme absolut de la història. Poques òperes més de Puccini donen una primacia tan gran a la protagonista. En aquest cas, la soprano xinesa Hui He va ser una Butterfly immaculada des de tots els punts de vista. La veu és preciosa, ampla, lírica, uniforme. Canta d’una manera natural i espontània, aborda els aguts amb facilitat i els greus amb comoditat. És una veu tan sòlida, que sembla que es pugui tocar amb els dits. Roberto Alagna, un dels tenors de moda del moment, va fer un Pinkerton embravit i fatxenda -tal com és el personatge-, la seva línia de cant cada vegada millora i és més depurada. L’expressivitat va ser molt eloqüent i va accentuar els matisos de cada moment del personatge. Va fer un Pinkerton molt versemblant. Giovanni Meoni, debutant al Liceu, va complir amb un Sharpless bastant discret, que més aviat no se sentia gaire, però no per culpa seva, sinó del director d’orquestra. Jossie Pérez, com a Suzuki, té una veu estreta però un color definit de mezzosoprano.

L’orquestra, en canvi, va tocar amb un volum absolutament desmesurat. D’antuvi, ja es va veure un conjunt del tot sobredimensionat, com si haguessin d’abordar un Wagner o un Strauss. La prova fou que tret de Hui He, van tapar tots els cantants, i així vèiem com Alagna s’esgargamellava constantment per intentar superar aquella barrera de ciment armat. Només Hui He, perquè té un timbre cristal·lí i lluminós, va aconseguir fer-se sentir. De fet, quan l’orquestra tocava sola semblava ben bé que interpretés música simfònica, i no pas òpera. El director anava completament a la seva, sense tenir en compte les limitacions vocals dels cantants.

El muntatge escènic, una coproducció entre el Liceu i el Covent Garden londinenc, va ser estèticament molt bonic i molt adient per a un ambient japonès. Desprenia l’estaticitat, la quietud, la lentitud i la lleugeresa de la cultura nipona. Molt minimalista, no tenia gairebé mobles i es basava en uns finestrals que s’obrien i es tancaven i deixaven entrar llum de colors diversos.

Fins aquí, doncs, les cinc funcions de la primera tanda d’aquesta Madama Butterfly. Al juliol en vindran vuit més.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Un Gardiner amb clarobscurs per a la Missa en si m

Obra: Missa en si menor (J. S. Bach)
Intèrprets: The Monteverdi Choir and English Baroque Soloists
Director: John Eliot Gardiner
Lloc: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Data: 26 de març

Aquest era un concert que esperava amb gran frisança, tant per l’obra com pels intèrprets. La música religiosa de Bach fa molts anys que em té completament subjugada per la seva gran intensitat i pel misteri i el misticisme que desprèn. Jo, que sóc agnòstica, seria capaç de convertir-me a qualsevol religió només de sentir alguna de les passions de Bach. Si l’esdeveniment de setmana santa de l’any passat fou la Passió segons sant Mateu per Herreweghe, enguany ha estat la Missa en si menor per Gardiner.

Aquest era un dels concerts del cicle Auditori+, encetat la temporada present (i que esperem que tingui continuïtat), i que ha quedat englobat en el XXXV Festival de Música Antiga de Barcelona. Aquesta vegada la sala gran de l’Auditori feia goig, estava gairebé plena del tot. El concert s’havia percebut com un esdeveniment important. Més encara si tenim en compte que Barcelona és l’única ciutat de l’Estat espanyol que Gardiner ha visitat en la seva gira actual.

John Eliot Gardiner és un dels intèrprets més reputats en la interpretació de música antiga, especialment de Bach. Compta amb una orquestra amb instruments originals i un cor de primera divisió, que sap conduir perquè Bach soni de manera sòbria i austera, però intensa alhora. Alguna vegada he sentit a dir que el cor Monteverdi és el millor del món en el seu repertori. No ho poso en dubte. El conjunt vocal sona com una sola persona a cada corda, d’una manera molt compacta, i cal destacar-ne especialment la part femenina, que aborda els aguts i els trossos més difícils amb facilitat. L’orquestra, amb instruments originals, treu el so característic que cada vegada tenim més associat a la música barroca. Toca amb precisió i sota la direcció de Gardiner, va conferir a la missa una gran intensitat rítmica i tímbrica.

És una evidència que Gardiner sap fer sonar Bach amb l’austeritat luterana que demana, amb contrastos d’intensitat i notes seques. Les parts corals van sonar de manera immaculada a tots nivells. Ara bé, les àries van ser tota una altra cosa. Feia dies que mirava d’esbrinar quins solistes portaria, perquè no els havia vist anunciats enlloc, i quan vaig tenir el programa del concert a les mans, em vaig adonar que no havia dut solistes ad hoc, sinó que serien membres del cor els qui cantarien les àries. Cada vegada que en venia una, el cantant corresponent feia un parell de passos endavant per sobresortir del cor, i cantava l’ària. Va ser una gran decepció perquè resultava un gran contrast el nivell estratosfèric del conjunt i la mediocritat dels cantants com a solistes. No entenc el motiu d’aquesta decisió per part de Gardiner. Els membres del cor Monteverdi estan entrenats per cantar en conjunt, i ho fan divinament, però cap d’ells no té entitat pròpia per ser solista d’un concert de primera divisió. La versió de la Missa en si menor que el mateix Gardiner té enregistrada té veus tan importants com les de Nancy Argenta o Michael Chance. A més a més, les àries del contratenor, el “Qui sedes” i especialment l'”Agnus Dei”, les van cantar dues mezzosopranos, cosa que va acabar de fer baixar el grau d’exigència de Gardiner. L'”Agnus Dei”, l’ària i potser el número més imponent d’aquesta missa, va quedar completament deslluït a mans d’una cantant que no hi donava ni emoció, ni intensitat ni expressivitat. En lloc de resultar punyent, més aviat feia dormir.

Heus ací el punt negre d’aquesta interpretació de la Missa en si menor a mans de Gardiner. Per al record haurem de quedar-nos amb la visió de conjunt, amb l’orquestra, el cor i la genialitat del mestre per interpretar Bach.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

András Schiff al Palau de la Música

Programa del concert:
Sonates per a piano núm. 19, 20, 11, 12, 13, 14 i 15 de Beethoven
Intèrpret: András Schiff
Lloc: Palau de la Música
Data: 22 de març

Apoteòsic. No hi ha més paraules per descriure aquest concert. La setmana Beethoven a Barcelona va culminar de la millor manera possible: amb set sonates per a piano interpretades per un dels millors pianistes del món: l’hongarès András Schiff. L’última vegada que l’havia vist va ser fa onze anys, també al Palau, on va interpretar els concerts núm. 25, 26 i 27 de Mozart. Enguany estem d’enhorabona amb el reguitzell de pianistes que passen per Barcelona: Buchbinder, Schiff, Volodos o Sokolov, entre d’altres (i esperem que algun dia torni Pollini).

András Schiff és un pianista amb un estil absolutament clàssic, precís, depuradíssim. La seva manera de tocar desprèn sensibilitat, delicadesa i exquisidesa extremes. És com el bres d’una ploma a la pell. Aquest estil el fa absolutament idoni per interpretar Bach, Mozart, Beethoven i Schubert. Curiosament, em va recordar un altre pianista hongarès: Dezsö Ranki, que vaig veure l’any passat també al Palau.

El concert va anar de menys a més intensitat. Va començar amb les sonates núm. 19 i 20, que va interpretar amb una puresa immaculada, va tocar cada nota amb tanta delicadesa i precisió, que fins i tot semblava que hi manqués un punt d’emotivitat. Veritablement, sentint-lo em venia la imatge del tacte del vellut. Després va tocar sonates de més envergadura: les que van de l’11 a la 15, incloent-hi la famosa “Clar de lluna” i la mateixa 15, “Pastoral”. A partir d’aquí Schiff va treure un so més expansiu del piano, i va accentuar les diferències d’intensitat, de manera que a la tècnica perfecta s’hi va unir una expressivitat única. Sense deixar de ser clàssic ni un moment, va saber transmetre a la perfecció totes les emocions contingudes en aquestes sonates. Beethoven és un món molt personal i particular i Schiff el va saber escodrinyar fins a les entranyes.

Amb la seva execució va demostrar un domini absolut del teclat, cosa que es va notar especialment en el Presto agitato del “Clar de lluna”, que va tocar amb una facilitat insultant, els dits li corrien per les tecles i en cap moment no va accelerar ni retardar la velocitat de cap sonata. L’articulació de les notes és perfecta, se li entenen ben nítidament i la seva elegància característica el converteix en un pianista sublim. Un concert apoteòsic.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Viktoria Mullova & Paolo Giacometti a l’Auditori

Programa del concert:
· Beethoven: sonates núm. 4, op. 23; núm. 5, op. 24, “Primavera”; núm. 9, op. 47, “Kreutzer”
Intèrprets: Viktoria Mullova, violí; Paolo Giacometti, fortepiano
Lloc: l’Auditori (Sala Oriol Martorell)
Data: 19 de març

Aquest és el segon concert de la setmana Beethoven a Barcelona. La gran violinista russa Viktoria Mullova va oferir tres sonates per a violí i piano del catàleg del compositor, al costat de Paolo Giacometti al fortepiano. Tot i que sóc una gran defensora de la interpretació musical amb criteris històrics, sovint em pregunto fins a quina època hauria d’arribar aquest rigorisme interpretatiu. Avui dia hi ha multitud de directors i d’orquestres que toquen els compositors barrocs i els anteriors amb aquesta fidelitat al so original, amb la qual cosa han aconseguit que el públic hi acostumi l’orella. Ara bé, més enllà de Bach, té sentit seguir aquest criteri? És una pregunta absolutament neutra. A mi em xoca, potser per manca de costum, sentir Mozart o Beethoven interpretats amb instruments d’època.

En aquest concert, les sonates de Beethoven no es van interpretar amb el piano modern, sinó amb fortepiano, l’instrument que hi havia a l’època del compositor. Personalment, he de dir que el resultat fou decebedor. El fortepiano té un so petit i tancat, sona com una mena de pianola i se sentia com si estigués molt lluny del violí. En tot moment el so del violí es menjava el del fortepiano. Per tant, semblaven sonates per a violí amb acompanyament de teclat, i no pas sonates per a violí i piano en un estricte pla d’igualtat. M’imagino que per aquest desequilibri d’intensitat sonora, Mullova va tensar l’arc més del compte, a fi de mitigar el so del violí. Això va provocar que algunes notes no sonessin a la corda, sinó absolutament difuminades. Realment, m’hauria agradat molt més sentir les sonates interpretades per violí i piano.

Més enllà d’aquesta consideració instrumental, cal dir que Mullova té un estil molt personal de tocar el violí. La seva interpretació és dura i aspra, sense que aquests adjectius tinguin cap mena de connotació negativa. És només que no és dolça, i per això és una intèrpret tan idònia per Bach. Toca amb gran vigor i energia, amb una afinació perfecta i executa les dobles cordes i els cops d’arc amb gran mestria. Aquestes característiques la van fer brillar especialment en la sonata “Kreutzer”, que és plena de contrastos i que, segons com, té ressonàncies bachianes. Paolo Giacometti va salvar amb professionalitat les limitacions tímbriques del fortepiano i va ser un bon acompanyant de Mullova, però en cap moment va poder-s’hi tractar d’igual a igual. Els fragments en què intervenia el fortepiano sol eren realment decebedors, perquè semblaven un acompanyament de circumstàncies que servissin per realçar la part del violí.

Després de les tres sonates de Beethoven, com a bis encara van oferir el tercer moviment, Allegro vivace, de la sonata núm. 8 del mateix autor. Mullova va brillar novament i va eclipsar el so del fortepiano.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Gustav Mahler Jugendorchester i Leif Ove Andsnes al Palau

Programa del concert:
· Beethoven: concert per a piano i orquestra núm. 4, en Sol M, op. 58
· Beethoven: simfonia núm. 7, en La M, op. 97
Intèrprets: Gustav Mahler Jugendorchester; Leif Ove Andsnes (piano)
Director: Herbert Blomstedt
Lloc: Palau de la Música
Data: 18 de març

Definitivament, aquesta és la setmana Beethoven a Barcelona. Dilluns proppassat en vam poder sentir el concert per a piano núm. 4 i la simfonia núm. 7 al Palau. Dimarts, les sonates per a violí i piano núm. 4, 5 i 9 a l’Auditori. Finalment, demà divendres, podrem sentir el gran pianista András Schiff interpretant les sonates núm. 11, 12, 13, 14, 15, 19 i 20 al Palau altra vegada.

El programa de la Gustav Mahler Jugendorchester era d’allò més llaminer: un dels concerts de piano de Beethoven i la seva simfonia més bella i més lírica: la setena, aquella que per mi sempre quedarà associada a la pel·lícula El discurs del rei, perquè és la música que sona en el moment de clímax, quan Jordi VI fa el discurs de la concòrdia per a tots els països de la Commonwealth per fer front a les potències de l’Eix a la segona guerra mundial. Si Wagner s’associa al nazisme i a la guerra (encara que en sigui una apropiació del tot indeguda), Beethoven és el compositor de la pau i de la concòrdia.

Sembla, però, que el director Herbert Blomstedt no ho entén de la mateixa manera. El primer que cal dir d’aquesta jove orquestra, és que presentava una secció de corda absolutament sobredimensionada, que quadriplicava o quintuplicava la secció de vent. Aquest desequilibri és del tot incomprensible. La simfonia núm. 7 va sonar amb massa força i energia i amb pocs matisos. Al segon moviment, Allegretto, el líric per excel·lència, li va mancar la intensitat que el fa tan sublim. Escoltant-lo, no em va venir al cap la imatge de Colin Firth fent el discurs de la pau. A causa de la descompensació instrumental, l’orquestra, lluny de sonar compacta, sonava com si la corda anés per un camí i el vent per un altre. Encara més: cada instrument de vent, quan intervenia individualment, semblava un bolet aïllat del conjunt. El darrer moviment, l’Allegro con brio, el van tocar amb una agressivitat inaudita. No només va sonar excessivament fort i sense cap matís, sinó que no tenia en absolut aire de concòrdia, ans de discòrdia total. Semblava una declaració de guerra.

Pel que fa al concert per a piano núm. 4, Leif Ove Andsnes no va ser millor que l’orquestra. Tocava amb un nerviosisme gairebé patològic, com si tingués pressa per acabar i marxar. A més a més, no s’acoblava amb l’orquestra, sinó que anava per lliure. Va errar diverses notes perquè el pensament li anava més de pressa que els dits, cosa que es va notar especialment en un tros del primer moviment en què va quedar molt lluny d’articular totes les notes amb claredat. El bis que va oferir, l’Allegretto de la sonata núm. 22, també de Beethoven, va ser més reeixit que el concert. Segurament perquè tocava sol i no s’havia de posar d’acord amb l’orquestra.

Val a dir que al final del concert el públic va ovacionar d’una manera poc comuna els intèrprets, especialment el director. Diria que no era el públic tradicional de Palau 100, sinó que hi havia molts estudiants, i tenint en compte que es tractava d’una orquestra jove, és possible que molts fossin amics dels músics. No atribueixo a la joventut la carència de brillantor en l’execució de les obres, sinó més aviat al director, un home de més de 85 anys que potser no té l’oïda tan fina com caldria. Altrament, no s’haurien produït tants desajustos d’intensitat sonora.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Drama Queens. Concert Joyce DiDonato

Programa: àries d’òperes de Cesti, D. Scarlatti, Monteverdi, Giacomelli, Vivaldi, Orlandini, Hasse, Händel, Porta i Gluck
Intèrprets: Joyce DiDonato, mezzosoprano; Il Complesso Barocco
Director i violí: Dmitri Sinkovsky
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 6 de març

Sembla que el format de concert que ha creat Cecilia Bartoli ha fet escola: un concert d’àries d’òpera barroca per una cantant de prestigi acompanyada d’una orquestra amb instruments originals. Joyce DiDonato, una altra gran mezzosoprano del moment, ha creat el programa anomenat Drama queens, les reines del drama, en què ha escollit un seguit d’àries de diversos compositors barrocs les protagonistes de les quals són personatges de reines o princeses de l’antigor. A més a més, forma part de l’esdeveniment un vestit confeccionat ad hoc per Vivienne Westwood Couture. És un vestit vermell preciós que té diverses modalitats de lluïment.

Feia ja anys que no vèiem Joyce DiDonato al Liceu, des de La Cenerentola que va cantar al costat de Juan Diego Flórez. Darrerament ha interpretat el rol titular de Maria Stuarda al Metropolitan de Nova York, que a Barcelona vam veure retransmesa en directe al cinema. Es tracta d’una cantant amb una veu homogènia i uniforme, avellutada i preciosa. Diria que és una barreja entre Teresa Berganza i Agnes Baltsa. La línia de cant és impecable, les coloratures netes, els aguts cristal·lins i els greus generosos. Podem dir que és perfecta. Però com que en aquest concert va fer el mateix tipus de repertori que fa Cecilia Bartoli, no vaig poder evitar comparar-la-hi. Són dues cantants de la mateixa categoria, dues superdives, i per tant, qualsevol preferència per l’una o per l’altra és un tema de gust personal. A mi m’agrada més Bartoli, té una veu amb més personalitat i una manera de cantar més càlida, que arriba més. DiDonato és més neutra, amb una veu més indistingible. Però no vull incidir-hi més.

El programa que va fer al Liceu va ser magnífic. La tria d’àries que ha fet per al disc és exquisida i la seva interpretació és esplèndida. De tan impecable, no se li pot fer cap retret. Va saber cantar des de l’Ottavia de L’incoronazione di Poppea de Monteverdi amb un tremolo executat a la perfecció, fins a la Cleopatra d’Antonio e Cleopatra de Hasse, amb un aire que ja preludia el classicisme, passant per tots els barrocs. Va haver-hi àries que van deixar el públic sense respiració, com ara “Sposa, son disprezzata” de Giacomelli o la gran “Piangerò la sorte mia” de Giulio Cesare de Händel. Semblava una cantant especialitzada en música antiga. Els ornaments dels da capo van ser elegantíssims, cosa que no tots els cantants aconsegueixen.

També va ser un gran descobriment l’orquestra neerlandesa Il Complesso Barocco, que no va venir amb Alan Curtis, el director titular, sinó que va tocar sota les ordres del primer violí, que també va interpretar la part solista del concert op. 8 núm. 7 de Vivaldi, en què va voler fer tantes floritures que va tocar amb un manierisme absolutament exagerat que no va convèncer.

Abans d’abordar les propines, Joyce DiDonato va dir unes paraules en català i tot seguit va començar a parlar en italià per explicar una mica el projecte de les Drama queens. Finalment, va oferir dues àries més del disc, “Lasciami piangere”, de l’òpera Fredegunda de Keiser, i “Col versar, barbaro, il sangue”, de Berenice d’Orlandini. En va repetir els da capo uns quants cops, perquè el públic no deixava d’ovacionar-la. Realment, va ser un concert memorable. De les millors funcions que s’hauran vist al Liceu els darrers anys.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Parsifal

Títol: Parsifal
Música i llibret: Richard Wagner, a partir de Parzival de Wolfram von Eschenbach
Intèrprets: Jonas Kaufmann (Parsifal), Katarina Dalayman (Kundry), Peter Mattei (Amfortas), René Pape (Gurnemanz), Evgeny Nikitin (Klingsor)
Cor i orquestra del Metropolitan Opera House
Director: Daniele Gatti
Producció: François Girard
Lloc: òpera en directe des del Metropolitan Opera House (Nova York), al cinema Icària
Data: 2 de març

La setmana passada es va transmetre una nova producció de Parsifal de Wagner, que va ser espectacular, majestuosa en tots els sentits. Escenogràficament és una òpera irrepresentable, tal com en va reconèixer el productor, François Girard. Basada en la llegenda artúrica del Sant Graal, l’acció transcorre en una època i un lloc indefinits, i l’argument és una mistificació al·legòrica, amb la qual cosa es fa difícil atribuir-li una escenografia determinada. En aquest cas, Girard va optar per tenyir el fons amb núvols i planetes que s’acostaven i s’allunyaven. Recordava molt la pel·lícula Melancholia, de Lars von Trier, que també està impregnada de música wagneriana, en aquest cas del Tristan und Isolde.

A nivell vocal, va comptar amb cinc cantants d’excepció. Jonas Kaufmann, el tenor wagnerià del moment, va fer un Parsifal impressionant, amb una veu no tan abaritonada com semblava abans, ple de vigor i força, amb aguts plens i una veu ampla i gruixuda que ho omplia tot. La Kundry de Katarina Dalayman va ser esplèndida, feia anys que no se’n veia una de tan completa, amb greus i aguts generosos, sense estridències, amb una veu sempre a lloc i amb una actuació escènica impecable. René Pape va ser Gurnemanz, el cavaller del Graal, amb una veu robusta i gran personalitat. Peter Mattei, com a Amfortas, va cantar el seu primer paper wagnerià al Metropolitan, amb una actuació magnífica, ja que escènicament és el paper més complicat perquè sempre ha d’anar amb la ferida al pit. Mattei és un baríton suec amb una veu gran i preciosa i amb una línia perfecta. Per acabar, Evgeny Nikitin va fer un Klingsor ple de força i li va saber infondre la maldat que li és característica.

Cal no oblidar la batuta de Daniele Gatti, el director titular de l’Orquestra Nacional de França, que ha dirigit Parsifal al Festival de Bayreuth de 2008 a 2011, i que va obrir la temporada actual de Palau 100 al capdavant de la Filharmònica de Viena. Gatti és un gran coneixedor d’aquesta òpera, tal com van dir tots els cantants. L’orquestra del Metropolitan va sonar esplèndidament, com sempre, i va saber transmetre tota la càrrega mística i espiritual d’aquesta òpera. Les veus van quedar perfectament integrades amb l’orquestra i el resultat va ser antològic.

Parsifal, la darrera òpera de Wagner, sempre m’havia semblat que tenia un argument horrorós, però amb aquesta producció, amb els jocs de llums i ombres, se’m va fer més passador i vaig trobar-hi sentit. Les produccions del Metropolitan sempre són garantia de qualitat, però aquest Parsifal va superar totes les expectatives. Ja hi ha anunciades les deu òperes de la temporada vinent que podrem veure al cinema.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

La indagació

Títol: La indagació (un oratori en onze cants)
Autor: Peter Weiss
Directora: Carme Portaceli
Intèrprets: Manel Barceló, Rosa Boladeras, Ferran Carvajal, Jordi Collet, Josep Julien, Albert Pérez
Dramatúrgia: Pau Miró
Lloc: Teatre Lliure de Gràcia
Dates: 23 i 24 de febrer

Enguany el Teatre Lliure ha programat sis funcions de lectura dramatitzada sobre diversos temes de la memòria europea contemporània. És una bona iniciativa, ja que sense sortir del món del teatre, ens endisem en allò que no és ficció, sinó memòria històrica. Vaig voler assistir expressament a la funció que tenia com a tema els judicis d’Auschwitz, duts a terme entre els anys 1963 i 1965 en aquesta ciutat de Polònia, avui anomenada Oswiecim, el seu nom polonès. El dramaturg Peter Weiss va ser-hi present i a partir de les notes que en va prendre, va escriure La indagació, que es converteix en una recreació dramatitzada d’aquells judicis en què l’horror era la tònica dominant.

A La indagació veiem com cinc actors i una actriu s’intercanvien els papers de testimoni, de jutge i de fiscal. Hi ha acaraments entre víctimes i botxins, jutges que pregunten, testimonis que expliquen horrors i testimonis que es justifiquen. És un text impactant del qual es poden subratllar moltes frases. Un cop més, torna a posar damunt la taula la responsabilitat dels comandaments intermedis i baixos de la policia nazi. Es limitaven a obeir ordres? No es qüestionaven res del que feien? Eren aliens al dolor de les víctimes? Davant la barbàrie nazi, són preguntes que per mi quedaran sempre sense resposta. Però el text de Weiss apunta una de les causes que haurien donat lloc a aquesta insensibilitat: a les escoles alemanyes dels anys trenta s’educava la canalla inculcant-los l’odi als jueus. Potser una creença que ja havia esdevingut una segona pell per a molts alemanys és el que els va fer insensibles a les atrocitats. El que és incomprensible als nostres ulls és el fet que una monstruositat com aquella hagués pogut succeir al cor de l’Europa civilitzada, al país que havia vist néixer Bach i Kant.

Va ser una representació que va començar en un to suau, però que de seguida es va enfilar pels camins tortuosos de les atrocitats i les vides mutilades dels supervivents. La figura del jutge, sempre impassible, feia preguntes que volien ser fredes per tal d’escatir les accions concretes dels comandaments nazis. Els testimonis dels botxins responien impàvids, sense immutar-se, mentre que els de les víctimes, es recargolaven només de recordar l’horror i el dolor patit. És una obra dura, punyent, amb un contingut que impacta totes les vísceres. Una cosa em va sobtar d’aquesta representació: tots els actors anaven sempre amb el text imprès a les mans, com si el llegissin. Em pregunto per què. No sé si Weiss ho va concebre perquè es representés així, però va treure contundència a l’obra i li va donar un punt de fredor. És a dir, li va restar impacte.

Però cal felicitar tots sis actors i la directora, Carme Portaceli, que ens van fer partícips, un cop més, de l’infern de la història. Weiss mateix ja va dir que aquesta obra només pretén ser una ombra del que realment va ser l’horror nazi als camps d’extermini, pensats per eradicar de soca-rel una col·lectivitat sencera. Obres com aquesta, que sacsegen consciències, són absolutament necessàries. Encara que ens facin remoure les entranyes.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Quan despertem d’entre els morts

Títol: Quan despertem d’entre els morts
Autor: Henrik Ibsen
Traductora: Carolina Moreno, amb la col·laboració de Feliu Formosa
Director: Ferran Madico
Intèrprets: Lluís Marco, Esther Bové, Cristina Plazas, Ernest Villegas, Bernat Muñoz, Lina Lambert
Escenografia: Max Glaenzel
Lloc: TNC (Sala Petita)
Dates: del 7 de febrer al 3 de març

El teatre europeu de finals del XIX té dues grans tendències: el simbolisme o esteticisme i el regeneracionisme. La figura senyera del primer corrent és el dramaturg belga Maeterlinck, mentre que l’estendard del segon corrent és, sens dubte, el noruec Henrik Ibsen. A diferència del simbolista, el teatre regeneracionista es fixa més en el fons que en la forma, perquè pretén incidir en la manera de pensar i de veure el món de l’espectador. Personalment, Ibsen és un autor que sento molt proper perquè m’interpel·la directament, encara que me’n separi més d’un segle. La seva obra emblemàtica és la famosa Casa de nines, que al TNC vam veure fa ja uns quants anys, protagonitzada per Laura Conejero.

Quan despertem d’entre els morts és la darrera obra d’Ibsen, i aquí fa un gir radical en la seva concepció del teatre. És clarament una obra simbolista que podem comparar fàcilment amb La intrusa de Maeterlink. En l’obra d’Ibsen l’art prima damunt la vida fins al punt que l’acaba esclafant. L’artista no viu al mateix món que la seva dona. Ella viu al món real, el de les persones amb sentiments, mentre que ell queda encimbellat en una torre d’ivori, aïllat dels éssers humans, al món perfecte de les idees, si parléssim en llenguatge platònic. Bona prova d’això és que en la seva primera dona, ja morta, quan se li apareix, no hi veu una dona sinó una musa. Tot està al servei de l’art.

És una obra simbolista a tots els nivells. La primera dona, teòricament morta, apareix en forma humana, i no d’espectre, i la pot veure tothom, no només l’artista, que és el seu marit. Fins i tot ressuscitada li demana que la vegi com una dona, amb sensualitat i passió, però la passió de l’artista no pot ser carnal; l’única matèria que el fa vibrar és el marbre amb què fa les escultures. Precisament el marbre és una part importantíssima de l’escenografia d’aquesta producció: els blocs dels quals l’artista extraurà figures esculpides.

En definitiva, és una obra que no interpel·la l’ètica, sinó l’estètica. No és cap lliçó de moral, sinó de bellesa. Presenta el prototipus d’artista que alguns modernistes catalans van adoptar: el que es tanca a la torre d’ivori i s’aïlla del món per crear. És un Ibsen diferent del que habitualment es coneix, però l’obra respira el mateix ritme i qualitat literària que la resta de la seva producció.

Ferran Madico ha optat per una escenografia minimalista basada en blocs de marbre, i així ha donat tot el protagonisme a la paraula. Lluís Marco és l’artista absent, Esther Bové és la seva dona actual, i Cristina Plazas, que és una actriu que cada dia m’agrada més, és la primera dona, la musa, la que està més a prop de tornar-lo al món dels vius -paradoxalment. Plazas té una veu avellutada i greu i està dotada d’una gran naturalitat que la fa creïble en qualsevol personatge que interpreta. Quan despertem d’entre els morts no és una obra per a tothom, té un grau de subtilitat molt gran i no apel·la a les conviccions ètiques. És l’obra més tardoral d’Ibsen: el seu testament.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari