La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Argo

Títol: Argo
Director: Ben Affleck
Guió: Chris Terrio
Actors: Ben Affleck, Bryan Cranston, Alan Arkin, John Goodman, Victor Garber, Tate Donovan
Música: Alexandre Desplat
Nacionalitat: EEUU
Any: 2012
Fitxa IMDb

Els Òscars d’enguany han estat molt repartits i no hi ha hagut cap pel·lícula que s’hagi endut més de quatre estatuetes. Tanmateix, Argo s’ha endut el premi a la categoria més esperada: la de millor pel·lícula. Competia amb La vida de Pi, Lincoln, Amor, Los miserables o El lado bueno de las cosas, entre d’altres. Personalment, només he vist Argo i Lincoln, per tant, no puc jutjar si n’hi havia cap de millor, però he de dir que Argo és una pel·lícula magnífica.

Ben Affleck, que com a actor sempre m’ha semblat un estaquirot, s’ha revelat com un gran director de cinema. Argo és la història d’uns fets molt puntuals, narrada amb grans dosis d’èpica i de suspens. Es tracta de la crisi dels ostatges que va tenir lloc a l’Iran el 1980, quan sis diplomàtics de l’ambaixada d’EEUU es van haver de refugiar a l’ambaixada canadenca per escapar-se dels atacs del poble iranià, que rebia Khomeini amb els braços oberts i s’oposava al fet que EEUU hagués donat asil polític al xa de Pèrsia.

La pel·lícula és llarga, però la tensió és constant; no decau en cap moment. Aquí és on rau la perícia d’Affleck: una història a base d’imatges en un ambient de principis dels vuitanta —molt ben recreat, per cert— no sembla gaire falaguera en principi, però a mesura que van passant coses es perfila un espiral creixent de tensió, d’angoixa i de violència continguda que fa que l’espectador no pugui deixar de mirar la pantalla ni un segon. Potser Affleck hi apareix amb una aura de messianisme; el que és cert és que segueix sent un estaquirot com a actor. Però això no fa minvar gens la qualitat de la pel·lícula. El suspens no es resol fins al darrer minut, fins aleshores no sabem si l’operació Argo tindrà èxit o no.

Centrada purament en una operació de la CIA per alliberar uns ostatges retinguts, no fa digressions morals ni pretén donar un missatge polític clar. No té el sentit transcendental de Lincoln. El personatge d’Affleck, l’agent de la CIA Tony Mendez, no vol salvar el país ni el món; només els ostatges retinguts. La idea és exclusivament seva i voldrà executar-la pràcticament sol. Potser per això té un aire de família amb el Jack Bauer que a la sèrie de televisió 24 interpreta Kiefer Sutherland.

L’ambientació és magnífica, segons com sembla que estem veient una pel·lícula de fa trenta anys. La banda sonora d’Alexandre Desplat també ho és i acompanya esplèndidament cada moment de la història. Malgrat que com a actor, Affleck segueixi sent un estaquirot a Argo, crec que té un gran futur com a director, i no precisament gràcies als Òscars. De fet, ell no estava nominat a la categoria de millor director, i ara no entraré en les possibles conxorxes d’interessos que mouen els fils a Hollywood, perquè tampoc no en sé res, però es mereixia de ple, no tan sols la nominació, sinó el premi.

Així doncs, recomano enfervoridament aquesta pel·lícula a tothom, perquè té un ritme trepidant que mai no decau i sap crear expectatives a cada instant. El mèrit és aconseguir això a partir d’uns fets molt puntuals, saber-los allargassar sense que la pel·lícula es faci feixuga. Pel meu gust, una obra mestra de l’enginyeria cinematogràfica.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

Rigoletto

Títol: Rigoletto
Autor: G. Verdi
Llibret: F. Piave, a partir de l’obra Le roi s’amuse, de Victor Hugo
Intèrprets: Diana Damrau (Gilda), Piotr Beczala (duc de Màntua), Zeljko Lucic (Rigoletto), Stefan Kocán (Sparafucile), Oksana Volkova (Maddalena)
Cor i orquestra del Metropolitan Opera House de Nova York
Director: Michele Mariotti
Productor: Michael Mayer
Lloc: òpera en directe des del Metropolitan Opera House de Nova York, al cinema Icària
Data: 16 de febrer

En aquesta nova transmissió des del Met, l’amfitriona va ser Renée Fleming, la brillant intèrpret de Mozart i Strauss. Gràcies a aquest tipus de transmissions sentim de primera mà les impressions dels cantants sobre els personatges que interpreten. En aquest cas, en tractar-se d’una producció totalment diferent del Rigoletto habitual, Fleming també va entrevistar el director de l’escenografia, Michael Mayer, que va justificar el fet d’haver transportat l’acció de l’obra als anys ’60 del segle XX en un casino a Las Vegas.

Entenc l’argument que esgrimeix per haver fet aquest canvi: que el tema de la corrupció moral i política és intemporal i per tant, com que és l’element central de l’òpera, se’n pot transportar l’acció al segle XX i en una ubicació americana per fer-la més propera als espectadors nord-americans. Dit així, en abstracte, sembla factible, però quan en veus el resultat, la cosa grinyola per tot arreu. Val a dir que el muntatge està molt ben fet i amb bon gust, però fa perdre tota l’èpica a Rigoletto.

Un element essencial de la part “literària” de les òperes és el seu caràcter històric. Situar-ne l’acció en èpoques pretèrites els fa guanyar en èpica i en estètica, els herois semblen més valents i les heroïnes més belles. Diria que podem comptar amb els dits de les mans els llibrets operístics que situen l’acció a l’època coetània a la del compositor, especialment al segle XIX. No és casualitat. Un dels trets del romanticisme literari és que ambienta les obres en èpoques reculades, reescriu la història falsejant-la per fer-la semblar més atractiva, més heroica; l’embelleix i això es considera un fet artístic. L’acció de Rigoletto se situa al segle XVI, on un duc dèspota i lasciu es riu del mort i del qui el vetlla, es despreocupa de governar i només vol perseguir les dones d’altri. L’altre protagonista, el seu bufó, és un home lleig i deforme que només viu per protegir gelosament la seva filla de la depravació de la cort. La situació i els personatges podrien reproduir-se al segle XX? Evidentment, però aleshores l’òpera perd tota l’èpica i el romanticisme de les passions extremes que li són intrínsecs.

L’òpera italiana del XIX té uns llibrets horrorosos, però que tenen èpica. El fet que siguin històrics hi contribueix decisivament. Per tant, traslladar a l’actualitat uns arguments que potser l’única gràcia que tenen és l’historicisme, em sembla bastant desencertat. Un Rigoletto ambientat en un casino de Las Vegas grinyola molt, hi ha un munt de punts del llibret que no s’entenen. Als qui coneixem l’òpera ens xoca, i els qui l’han vist per primer cop en aquest muntatge, dubto que hagin entès gran cosa. És voler forçar molt una situació que no cal forçar gens. Si al cinema al públic li agraden les grans produccions històriques amb tot luxe de detalls en vestuari i fotografia, per què al teatre hi ha la dèria d’actualitzar-ho tot? Fa força temps que m’ho demano i encara no hi he trobat resposta.

Ara bé, l’execució musical va ser magnífica. Zeljko Lucic va ser un Rigoletto amb molta personalitat i força, que va cantar d’una manera contundent i precisa, amb una veu avellutada i preciosa. Piotr Beczala, tenor liricospinto, tot i que va fer patir una mica amb els aguts, és un cantant d’una gran solvència, amb una veu ampla i generosa i una manera de cantar molt elegant. Va completar el trio protagonista la soprano alemanya Diana Damrau, que al Liceu li hem vist Die Entführung aus dem Serail i Linda di Chamounix. És una soprano lleugera amb una veu absolutament dúctil que es pot enfilar als sobreaguts amb gran facilitat i fer unes coloratures vertiginoses. És de destacar que la seva manera de cantar és molt càlida, i va fer un “Caro nome” ple de tendresa. Va interpretar esplèndidament el seu paper de noia innocent i desvalguda.

De la resta de personatges cal destcar-ne especialment dos: la Maddalena d’Oksana Volkova i l’Sparafucile de Stefan Kocán. Aquest darrer va demostrar que és un baix de molta categoria que segur que farà una carrera important. L’orquestra, com sempre, va tocar meravellosament. En aquesta ocasió la va dirigir el mestre Michele Mariotti.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Jordi Savall obre el XXXV Festival de Música Antiga

Programa del concert: 
· Jean-Baptiste Lully: Alceste, tragédie lyrique (1674), “Airs à chanter & Airs à jouer”
· Marin Marais: Alcione, tragédie en musique (1706), “Airs à chanter & Airs à jouer”
· Jean-Philippe Rameau: Les Boréades, tragédie en musique (1764), “Airs à chanter & Airs à jouer”
Solistes: Hanna Bayodi-Hirt, soprano; Damien Guillon, contratenor; Marc Mauillon, baríton
Le Concert des Nations
Direcció: Jordi Savall
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 15 de febrer

Com és sabut pels melòmans, l’any passat no es va fer l’edició corresponent del Festival de Música Antiga que tanta tradició té a Barcelona. És cert que el nivell havia anat decaient amb els anys, i potser per això l’organització va decidir redefinir-lo. Enguany, en lloc de concentrar tots els concerts en un mes escàs —el de maig—, s’ha optat per esponjar-los de febrer a juny, i d’altra banda, sota el paraigua del festival s’hi han posat tots els concerts que durant aquests mesos es fan en diferents sales barcelonines i que tenen com a protagonistes artistes que es dediquen primordialment a la música antiga.

És una decisió molt encertada haver triat el concert de Jordi Savall al Liceu per inaugurar el festival. Savall és un dels artistes més grans que té Catalunya actualment, és un nom consolidat de gran ressonància i projecció del qual ens hem de vanagloriar. D’altra banda, el programa que va oferir en aquest concert al Liceu era irresistible: la tragèdia lírica a França al temps de Lluís XIV i Lluís XV. Pel meu gust, és el concert més atractiu de tots els que fa aquesta temporada a Barcelona. Ell i el conjunt que dirigeix, Le Concert des Nations, són grans especialistes en el barroc francès, i ho van demostrar novament amb aquest concert, integrat per òperes de Lully, Marais i Rameau.

La música del barroc francès té un segell propi, és diferent de l’alemany i de l’italià. És elegant, sofisticada i distingida, i especialment l’òpera, té un caràcter intrínsec de música per ballar. Le Concert des Nations va saber transmetre exactament aquesta impressió amb la interpretació que van fer d’Alceste de Lully, Alcione de Marais i Les Borèades de Rameau. De cadascuna, Savall en va triar fragments, que va encadenar de manera exquisida. Feia ben bé la sensació de ser a Versalles a la cort del rei.

Encara que el barroc francès tingui una personalitat pròpia, cada compositor té el seu segell distintiu. Així, Lully és més sobri, Marais més majestuós i Rameau més italianitzant. Si Le Concert des Nations van ser uns intèrprets de luxe, els solistes van ser irregulars. D’una banda, la soprano Hanna Bayodi-Hirt va fer un gran paper, amb una execució que molt sovint recordava la malaurada Montserrat Figueras, amb una veu cristal·lina i penetrant. El contratenor Damien Guillon i el baríton Marc Mauillon no van estar a la mateixa altura, especialment el contratenor, amb una veu poc projectada i poc definida. Però en la música antiga no primen els solistes individualment, sinó el conjunt, i va ser magnífic.

Jordi Savall, dirigint sense tarima, va saber acostar-nos el barroc francès amb majestuositat i calidesa. Després d’una allau d’aplaudiments, com a propina va oferir la ja famosa Marxa per la cerimònia dels turcs, pertanyent a Le Bourgeois Gentilhomme de Lully, que es va convertir en la insígnia de la pel·lícula Tots els matins del món. És un luxe per al nostre país comptar amb un artista de la seva categoria, i encara més, que aquest darrer any, faci tants concerts a Barcelona. No es podia haver inaugurat d’una manera més brillant el renovat Festival de Música Antiga en la seva XXXV edició.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Les contes d’Hoffmann

Títol: Les contes d’Hoffmann
Música: Jacques Offenbach
Llibret: Jules Barbier, basat en tres contes d’E. T. A. Hoffmann
Intèrprets: Michael Spyres (Hoffmann), Kathleen Kim (Olympia), Natalie Dessay (Antonia), Tatiana Pavlovskaya (Giulietta), Michèle Losier (La musa/Nicklausse), Laurent Naouri (Lindorf)
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Stéphane Denève
Director d’escena: Laurent Pelly
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 14 de febrer

Aquesta òpera havia de ser un dels plats forts de la temporada d’enguany del Liceu, però al final hi ha hagut canvis que l’han deixat en ben poca cosa. Em refereixo al repartiment, que havia d’estar encapçalat pel tenor Vittorio Grigolo com a Hoffmann i la soprano Natalie Dessay com a Olympia, Antonia i Giulietta. Aquesta parella perfecta i radiant haurien fet brillar aquesta preciosa òpera en tota la seva esplendor. Però Grigolo ha estat substituït per un tenor discret i mediocre, i Dessay només ha fet el paper d’Antonia.

Les contes d’Hoffmann és una òpera curiosa que està integrada, tal com en diu el títol, per tres contes protagonitzats pel seu autor: l’escriptor romàntic alemany E. T. A. Hoffmann. Les històries contenen tots els elements propis del romanticisme: misteris, fantasmagories, elements irracionals i sobrenaturals, a banda d’amors impossibles. En aquest sentit, l’escenografia va quedar molt ben resolta a l’hora de plasmar aquest ambient misteriós, especialment al segon acte, el d’Antonia, amb una habitació blava plena d’escales que s’apropaven i s’allunyaven, i que recordaven les dels dibuixos d’Escher. A través de les finestres s’hi veien espirals en moviment clarament inspirades en Vertigo d’Alfred Hitchcock. Era ben bé una escena de suspens, gairebé de por psicològica.

Quant als cantants, com he dit abans, van ser mediocres en conjunt. Certament, Natalie Dessay va brillar amb llum pròpia i va destacar per damunt de tots els altres, però també és veritat que no té els aguts esplendorosos que tenia abans i no sé si hauria estat capaç de fer l’Olympia que havia fet fa anys amb uns sobreaguts espectaculars. Tot i així, és una cantant molt sòlida, amb una veu ferma i plena en el registre de soprano lírica. És l’única soprano lleugera que ha estat capaç de fer el pas i abordar amb comoditat el repertori de lírica. Michael Spyres va ser un Hoffmann mediocre, discret i apagat. Té una veu amb problemes evidents de projecció que és incapaç de fer aguts si no és en pianíssim, i a mesura que avançava l’òpera, més se li notaven les mancances. Cal destacar també l’Olympia de Kathleen Kim, amb uns picats magnífics, malgrat que els sobreaguts li van quedar plans i opacs. Escènicament, va ser una Olympia deliciosa, amb una expressivitat de moviment molt notable. En canvi, la Giulietta de Tatiana Pavlovskaya va ser molt decebedora, amb una veu indefinida i cantant amb poc convenciment, com qui no vol la cosa. També cal dir que el tercer acte va estar molt escapçat i així, per exemple, va començar directament amb la Barcarola cantada per Giulietta i Nicklausse, saltant-se’n la versió instrumental que la precedeix. Laurent Naouri va resultar un baix-baríton prou convincent, amb autoritat en tots els papers que va representar.

Personalment, m’agrada molt l’òpera francesa, i Les contes d’Hoffmann té la peculiaritat dels elements sobrenaturals que li confereixen un aire de misteri, com també passa amb Der Freischütz, de Weber, una altra gran òpera romàntica. Per això sap greu no haver aconseguit trobar un repartiment de primera divisió per abordar-la. Aquest cop vam gaudir d’una escenografia magnífica, especialment adient per a l’òpera, però va fallar la interpretació vocal. Llàstima.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Cosmètica de l’enemic

Títol: Cosmètica de l’enemic
Autora: Amélie Nothomb
Dramatúrgia i traducció: Pablo Ley
Directora: Magda Puyo
Intèrprets: Lluís Soler, Xavier Ripoll
Lloc: Sala Muntaner
Dates: del 16 de gener al 24 de febrer

Des que vaig descobrir l’autora belga Amélie Nothomb, quan estudiava francès, sempre m’ha agradat tot el que n’he llegit. Escriu novel·les curtes i fàcils de llegir amb un estil sec i auster i amb uns personatges excèntrics que es carreguen tots els marcs del sentit comú. Fa rumiar, i això és el que m’atrapa d’aquesta autora. Va dir en una entrevista que és molt tenaç en el seu ofici, que es lleva a les quatre de la matinada perquè està més inspirada amb l’estómac buit, i que escriu tres novel·les cada any però que només en publica una.

Un dels elements més sorprenents i més originals dels llibres de Nothomb són els títols: Higiene de l’assassí, Metafísica dels tubs, Cosmètica de l’enemic, etc. Aquest darrer és el que Pablo Ley ha triat per convertir-lo en una peça teatral; cosa no gaire difícil, atesa la naturalesa de la novel·la, que és de manera gairebé exclusiva un diàleg entre els dos personatges. Novament, cal felicitar la Sala Muntaner, que sempre ens obsequia amb teatre poc freqüent i d’altíssima qualitat.

Cosmètica de l’enemic, en la línia de Nothomb, és una obra estranya amb tocs onírics i surreals que comença com una cosa sense sentit i que acaba obligant-nos a fer-nos una pila de preguntes. Un home espera un avió que va amb retard en un aeroport. Un personatge estrany se li acosta i comença a dir-li coses extravagants que primer l’incomoden, després l’irriten i al final el posen colèric. El transcurs de l’obra és un crescendo durant el qual anem sabent coses dels dos personatges fins que al final queden vinculats.

Els dos homes els interpreten els actors Lluís Soler i Xavier Ripoll de manera esplèndida. Especialment Ripoll fa una actuació final del seu paper que em va impactar molt i encara el vaig tenir molt present dies després d’haver vist la funció. Amb una escenografia absolutament minimalista, tota la força se l’endú la paraula i les inflexions vocals dels actors. La versió teatral és gairebé del tot fidel a la novel·la; és teatre de text, d’aquell que algú podria dir que no està pensat perquè es representi, sinó perquè es llegeixi. Certament, els dos personatges pertanyen a un món que no ens sembla el nostre, sobretot el que interpreta Lluís Soler. Per això en cap cas no es tracta de teatre de la vida quotidiana, sinó d’una abstracció que ens convida a fer introspecció i descobrir qui som.

Magda Puyo dirigeix aquesta posada en escena difícil i converteix els dos estranys en personatges aparentment propers a l’espectador. Sabíem que Lluís Soler és una bèstia del teatre, però m’agradaria reivindicar Xavier Ripoll, no tan conegut, i un gran actor amb una veu preciosa. L’havíem pogut veure fent el monòleg Michael Kohlhaas de Stefan Zweig, en el qual va estar superb. A Cosmètica de l’enemic, Ripoll i Soler formen un tàndem ple d’electricitat que acaba per esclatar. Hi ha química.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

El Quartet Casals a l’Auditori

Programa del concert:
· J. S. Bach: L’art de la fuga, BWV 1080
· D. Xostakóvitx: Quartet núm. 8, op. 110
· F.  Schubert: Quartet núm. 13 en la menor, op. 29 D. 804 “Rosamunda”
Intèrprets: Quartet Casals
Lloc: l’Auditori (Sala Oriol Martorell)
Data: 7 de febrer

Ens hem de felicitar que a casa nostra tinguem un conjunt de cambra de la qualitat del quartet Casals, que en pocs anys, ha fet una carrera important i ha passat de ser un conjunt més aviat mediocre a convertir-se en un quartet de referència, que treballa amb rigor i treu un so esplèndid en cada peça que interpreta. Com a conjunt funciona meravellosament bé, amb un acoblament perfecte.

En aquesta ocasió, van triar tres peces de tres autors ben diferents entre si: Bach, Xostakóvitx i Schubert. Com és sabut, Bach no té cap obra per a quartet de corda, però L’art de la fuga se sol tocar amb aquesta instrumentació. És una obra enigmàtica que ha donat lloc a moltes especulacions al llarg de la història. Integrada per catorze fugues i quatre cànons, el quartet Casals només ens va oferir les quatre primeres fugues d’una obra que no és un quartet, sinó que durant molt temps s’havia pensat que només era un exercici d’harmonia, o sigui, una obra teòrica, no pensada per ser executada. En qualsevol cas, totes les fugues giren a l’entorn del mateix tema, el que apareix de manera clara i neta a la primera fuga. Per interpretar Bach, els integrants del quartet Casals van fer servir arcs propis d’instruments antics i van tocar en primeres posicions i sense gaire vibrat. Tot això és per produir un so més fred i més atansat al que sortia dels instruments en època de Bach.

El quartet núm. 8 de Xostakóvitx el van interpretar amb gran intensitat, amb la qual cosa van transmetre tot el que aquesta obra expressa: patiment, dolor, guerra, impotència. És una música que descriu estats d’ànim baixos, depressius, i és freda i desangelada. El quartet Casals va posar-hi tota la passió interpretativa perquè sentíssim la música a la pell i ens toqués l’ànima.

Schubert és un dels compositors que més associats tenim a la música de cambra. Rosamunda és un tema que s’havia de convertir en una òpera que mai no va acabar. En canvi, en va fer la música incidental i el quartet homònims. Com sempre, Schubert desprèn aquella angoixa tan característica, aquell anhel irrealitzable, que el quartet Casals va saber transmetre amb tota la intensitat i la plenitud. Van tocar-lo de manera perfectament conjuntada i amb un contrast gran entre cadascun dels moviments. Schubert, com a prova de foc per a qualsevol conjunt de cambra, els va permetre lluir-se i demostrar que són un conjunt sòlid amb un so net, brillant i perfectament compacte. I és que un quartet no són només quatre músics que toquen bé, sinó que han d’estar del tot compenetrats perquè se sentin com un sol ens.

De propina, van tornar a sortir amb els arcs antics i van tocar l’ària de la suite núm. 3 de Bach, una peça meravellosa que vaig trobar que no és prou adient per a conjunt de cambra, perquè li falta amplitud de so, però que van interpretar deliciosament. Personalment, la música de cambra m’apassiona, i si està ben tocada, és garantia d’una vetllada grandiosa. Aquest va ser el cas del concert del quartet Casals.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Dispara/Agafa tresor/Repeteix

Títol: Dispara/Agafa tresor/Repeteix
Autor: Mark Ravenhill
Traductor: Joan Sellent
Director: Josep Maria Mestres
Intèrprets: Sílvia Bel, Boré Buika, Roger Casamajor, Àlex Casanovas, Mar Casas, Gonzalo Cunill, Mònica López, Carmen Machi, Àurea Márquez, Adrià Roca/Oriol Sans
Lloc: Teatre Lliure (Sala Fabià Puigserver)
Dates: del 31 de gener al 3 de març

Impressionant. Necessito començar amb aquesta paraula, perquè poques més podria trobar-ne per qualificar aquesta obra de Mark Ravenhill que podem veure a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. L’única cosa que grinyola d’una obra tan absolutament dura, cruel i colpidora és el títol, que trobo del tot desencertat, encara que sigui un resum del significat de l’obra.

Dispara/Agafa tresor/Repeteix és un mosaic format per disset peces curtes de les quals Josep M. Mestres, el director d’aquesta producció, n’ha triat set per ensenyar-nos les entranyes de la guerra dels nostres dies. A la vida quotidiana estem avesats a veure la guerra a la televisió, a sentir declaracions grandiloqüents de caps d’estat i de govern que pretenen combatre el mal i les tenebres per dur la llibertat i la democràcia als països que no en tenen. Aquesta obra se centra en els casos de Palestina, Iraq i Afganistan.

Una vegada un professor d’història contemporània em va dir que en un context de guerra, als alumnes els impressiona més la descripció detallada d’un cas concret que no pas una estadística freda de milions de morts. Les set situacions de l’obra de Ravenhill són ben concretes i focalitzades en homes i dones que ho han perdut tot per culpa d’una guerra i d’un exèrcit invasor que pretesament els havia d’alliberar d’un tirà i dur-los la llibertat i la democràcia. Aquestes paraules, repetides fins a la sacietat durant tota l’obra, esdevenen mots buits per no dir res.

Són set miniatures de persones que viuen situacions d’horror i de dolor extrem, que no entenen com pot ser que allò que tant havien anhelat, la llibertat, a l’hora de la veritat signifiqui més opressió i misèria. Però l’horror el pateixen tant els orientals com els occidentals. Els uns s’han de veure dominats pels qui els havien de salvar; els altres s’han de protegir fins a límits insospitats o han de comptar baixes a l’exèrcit, i tots els soldats tenen una família que pateix

Les situacions estan narrades de manera seca, abrupta, visceral i cruel, els personatges viuen al límit de la bogeria. Ningú no entén un món en canvi constant on res no és el que sembla. L’obra mostra la guerra en l’escala humana, la que s’allunya de les estadístiques i se centra en casos individuals que fan un mal insuportable. Personalment, vaig sortir del teatre absolutament colpida, abatuda, catatònica. Em va tocar tant, que a estones vaig tenir recargolaments de budells. Però aquesta ha de ser la missió del teatre: provocar una catarsi en l’espectador. Sincerament, és una de les millors obres que he vist mai.

Si l’obra és magistral, també ho va ser la interpretació, a càrrec d’un estol d’actors impressionants com ara Sílvia Bel, Mònica López, Carmen Machi —que vam veure parlant en un català correctíssim—, Àurea Márquez, Àlex Casanovas, Roger Casamajor o Mar Casas. En el súmmum de la irracionalitat, del dolor, del sofriment, quan les paraules perden el significat i no es pot dir res, va sonar una de les àries més grans de Bach: l’Erbarme dich de la Passió segons sant Mateu. No es pot dir res més. S’ha de veure. Hauria de ser una obra de visionat obligatori per tothom.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Blackbird

Títol: Blackbird
Autor: David Harrower
Traductora: Júlia Ibarz
Director: Lluís Pasqual
Repartiment: Jordi Bosch, Bea Segura
Lloc: Teatre Lliure de Gràcia
Dates: del 16 de gener al 10 de febrer

Novament, el Lliure ens ofereix una obra de text, de les que a mi m’agraden, plenes de contingut, amb posicions poc nítides, amb personatges plens de dubtes i contradiccions, i que fan rumiar molt perquè plantegen situacions límit. En aquest cas, Blackbird planteja el problema de la pederàstia, però des d’un vessant gens morbós i no des del moment viscut, sinó des del record.

Lluís Pasqual diu al programa de mà que el text li agrada perquè no dóna respostes clares, sinó que només exposa el tema d’una manera que ofereix interpretacions múltiples, en sentit positiu o negatiu. És a dir, que res no queda clar i cadascú pot treure la conclusió que cregui convenient. L’obra és un diàleg en temps real entre un home que s’acosta a la seixantena i una noia de vint-i-set anys que quinze anys enrere van mantenir una relació de parella que incloïa relacions sexuals. Després de tants anys, encara estan tots dos afectats per allò, i quan es retroben salten totes les espurnes i afloren tota mena de sentiments.

Tots dos basculen entre la ràbia, la tristesa i el menyspreu. Volen i no volen, però en tot cas, no poden oblidar el vincle que els va unir en el passat. L’home ha expiat legalment el que va fer i ha refet la seva vida amb una altra dona. Ho considera superat. Però la noia no pot. És més jove i tot li impacta amb més intensitat al cervell. Necessita retrobar l’home que la va seduir, la va estimar, li va fer l’amor quan tenia dotze anys, per fer cau i net, passar pàgina i tirar endavant. Durant tota l’obra hi ha crits, plors i gemecs de ràbia i d’impotència, perquè ningú no pot canviar el seu passat.

D’altra banda, la pederàstia aquí no apareix tractada de manera convencional. Per començar, la menor ja no era tan petita, sinó que tenia dotze anys. També hi ha el fet que la relació havia estat consentida. El drama ve per la reacció de l’entorn, sobretot el de la noia. Tot això seria un atenuant? L’home tenia dret a refer la seva vida, mentre la noia passava per un calvari amb la seva família? Tal com ho presenta Harrower, res no queda clar, perquè som capaços de comprendre tant la posició de l’home com la de la noia.

El que queda clar és que Jordi Bosch, un cop més, demostra que és un actor de raça, capaç de posar-se a la pell de qualsevol personatge i donar-s’hi tot per esdevenir una altra persona. Bea Segura, que no havia vist mai al teatre, va interpretar el seu paper amb un cert histrionisme pel meu gust. El seu personatge, jove i encara molt marcat pel tràngol passat, va estar un pèl sobreactuat, però va contrastar molt amb el de Jordi Bosch, que és el que pretén l’obra. De fet, comença amb posicions completament allunyades, antagòniques, fins que al cap d’una bona estona de conversa, es van atansant fins a convergir en un record dolç d’aquell passat.

Un duel interpretatiu de primera magnitud que ningú no s’hauria de perdre. També demostra que no calen grans produccions escenogràfiques per fer una representació esplèndida. Amb un soterrani ple d’escombraries -i d’envasos!- n’hi ha prou.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Els nostres tigres beuen llet

Títol: Els nostres tigres beuen llet
Autor i director: Albert Espinosa
Repartiment: Andreu Benito, Francesc Garrido, Joan Carreras, Andrés Herrera, Albert Espinosa, Andreu Rifé, Jaume Madaula, Carlos Cuevas, Mikel Iglesias, Daniel Sicart, Albert Baró, Àngela Jové, Clara de Ramon, Òscar Blanco
Escenografia: Max Glaenzel
Lloc: TNC (Sala Gran)
Dates: del 20 de desembre al 3 de febrer

No havia vist res de l’Albert Espinosa i vaig decidir anar a veure aquesta obra perquè n’havia llegit bones referències. També perquè m’agrada estar al dia del teatre que es fa a casa nostra, i qualsevol obra que es fa al TNC és notícia assegurada. D’antuvi, el títol em va fer agafar prevencions, perquè el trobo horrorós -encara que Espinosa digui que li encanta-, i encara en vaig tenir més en saber que el futbol hi tenia un paper important, però el fet que es representés al TNC me les va fer vèncer.

Pel que tinc entès, el que escriu Albert Espinosa gairebé sempre té la malaltia com a eix central, en tant que condicionant de la vida de les persones. Aquest és el cas d’Els nostres tigres beuen llet, en què una família es veu completament definida per la malaltia de la mare i per la del pare. És un mitjà per sortir a parlar de caràcters difícils, tancats i esquerps, de la solitud i de la dificultat per comunicar-se amb els altres. Quan en una família de set persones totes estan malaltes, les relacions esdevenen feixugues i quasibé impossibles perquè els retrets sorgeixen constantment.

La gràcia d’aquesta obra és que juga amb el temps, de manera que veiem els cinc germans en dues etapes diferents: en l’adolescència i en l’edat adulta, a través de deu actors diferents. No ho fan de manera successiva, sinó alternada, i així veiem com amb el pas dels anys han pres consciència de la gravetat de la situació familiar, però també com el caràcter se’ls agreix i es tornen més individualistes. No és una història especialment dura o trista perquè el to és distès i enèrgic, però sí que destil·la una infelicitat permanent, una manca d’il·lusió forçosa perquè no es poden rebel·lar contra un fenomen natural com és la malaltia.

El planter d’actors és irregular. En destacaria especialment Andreu Benito, Àngela Jové, Joan Carreras i Jaume Madaula. Tot i que és difícil de valorar, atès que, llevat de Benito, no n’hi ha cap que tingui un paper que permeti lluïment. El que sí que recomanaria a Albert Espinosa és que llegeixi el llibre El catanyol es cura, de Pau Vidal, perquè el català que fa servir és deplorable. Parlar en un registre de català col·loquial o vulgar no és sinònim de farcir-lo d’expressions castellanes. Però aquest és un altre problema que aquí no toca abordar.

L’obra és original i estranya, sense una gran profunditat, però que planteja relacions aspres i difícils. La malaltia és un tema bastant tractat però al qual Espinosa sap donar un enfocament innovador. No toca el cor ni les entranyes, però és original. És passable.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari