La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

La flauta màgica

Títol: Die Zauberflöte
Autor: Wolfgang Amadeus Mozart, amb llibret d’Emanuel Schikaneder
Intèrprets:  Miah Persson (Pamina), Topi Lehtipuu (Tamino), Marcos Fink (Sarastro), Burçu Uyar (Reina de la Nit), Daniel Schmutzhard (Papageno), Sunhae Im (Papagena), Kurt Azesberger (Monostatos), Inga Kalna (primera dama), Anna Grevelius (segona dama), Isabelle Druet (tercera dama), Thomas E. Bauer (orador)
RIAS Kammerchor i l’Akademie für Alte Musik Berlin, dirigits per René Jacobs
Lloc: Palau de la Música
Data: 23 de novembre 

La setmana passada vaig tenir la sort d’assistir a la millor representació d’òpera en versió de concert que he vist mai. Es tracta de La flauta màgica de Mozart, interpretada per uns solistes boníssims i sota la direcció del mestre flamenc René Jacobs, en el marc del cicle Palau 100. Era una òpera que feia molts anys que no veia i de les que m’agraden més de totes. I René Jacobs era tota una garantia de qualitat.

Mozart, com a autor del classicisme, és dels que tant admeto tocat amb instruments antics com moderns. L’orquestra de Jacobs toca amb instruments d’època, cosa que dóna una sonoritat molt diferent a la música de Mozart, segurament més autèntica, més apropada al so que el mateix Mozart sentia habitualment. Però Jacobs va aconseguir que l’òpera fos màgica de debò, i ho va fer conferint-li una gran teatralitat musical. La flauta màgica és un Singspiel, és a dir, una òpera que alterna àries i concertants amb trossos parlats, sovint llargs. Així doncs, i tenint en compte que és en alemany, es podria fer feixuc —malgrat el sistema de sobretitulació en català que hi ha—, però Jacobs molts cops feia parlar els personatges sobre la música, o feia sonar la flauta i les campanes com a elements distintius de la història per tal que l’oïdor es fes conscient sempre del moment de la història on es trobava.

La música instrumental i la vocal van formar un conjunt ben amalgamat, una simbiosi perfecta, que combinat amb els moviments escènics per l’escenari del Palau de la Música, va donar un resultat excel·lent, sublim. Els cantants es movien i interpretaven els seus personatges per davant i per darrere de l’orquestra, apareixien quan els tocava cantar i s’esfumaven quan no tenien paper a escena. Tot plegat, amb un so esplèndid de l’orquestra, que va fer uns contrastos molt interessants de forts i pianos. Cal dir també que el teclat sempre va acompanyar les intervencions dels cantants.

Pel que fa  a la part vocal, va ser d’una qualitat òptima. Miah Persson, que ja havíem vist al Liceu fent el paper titular de L’incoronazione di Poppea de Monteverdi, va fer una Pamina meravellosa, amb una veu dolça i preciosa, bons aguts i una línia molt depurada. L’altre gran protagonista va ser el Papageno de Daniel Schmutzhard, un baríton de tendència liderística amb una veu avellutada i preciosa i un gran domini de tot el registre. Va donar tota la comicitat que el personatge demana. Molt bé van estar també Burçu Uyar (Reina de la Nit), Marcos Fink (Sarastro) i Sunhae Im (Papagena). Cal destacar especialment la gran qualitat de les tres dames, interpretades per Inga Kalna, Anna Grevelius i Isabell Druet, uns papers que normalment es reserven per a cantants de segona fila. Aquí eren de primera divisió. L’únic punt negre va ser el Tamino de Topi Lehtipuu, un tenor amb una veu poc projectada que no se sent gaire i sense aguts —els va fer tots en piano per no esgargamellar-se.

En conjunt, però va ser una representació impressionant perquè mai no m’hauria pensat que una òpera en versió de concert podia ser tan interessant. La teatralitat va ser màxima a nivell musical, i aquest és l’efecte que segurament buscava Mozart i els seus contemporanis.

Si hi esteu interessats, René Jacobs tornarà a Barcelona les tres properes temporades de Palau 100 a fer Le nozze di FigaroCosì fan tutte i Don Giovanni. No me’n penso perdre cap.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

La Bête

Títol: La Bête
Autor: David Hirson
Traductor: Joan Sellent
Director: Sergi Belbel
Repartiment: Jordi Bosch, Jordi Boixaderas, Abel Folk, Carles Martínez, Pepo Blasco, Gemma Martínez, Míriam Alamany, Manuel Veiga, Anna Briansó, Queralt Casasayas
Lloc: TNC (Sala Gran)
Dates: del 24 d’octubre al 25 de novembre

Ja s’han acabat les funcions d’aquesta gran mascarada historicista. Ha estat un gran gust haver pogut veure una obra tan estranyament original i curiosa, que és una mena de comèdia burlesca extemporània i fresca alhora. El teatre dins del teatre és un joc de miralls que sempre m’ha fascinat, i en aquest cas a més, fa una recreació històrica i historicista d’un dramaturg de la cort francesa del segle XVII. Per acabar de reblar el clau, l’obra està escrita en decasíl·labs perfectes que realcen l’enginy i les filigranes lingüístiques de les intervencions dels dos protagonistes.

La Bête és una comèdia magnífica que es converteix en una apologia de l’artifici. Els dos protagonistes rivalitzen en enginy lingüístic a l’hora de fer rimes i jocs de paraules. Per part de Valère, el personatge exuberant i grotesc, l’artifici és sempre exagerat i barroc, i la contraposició amb Élomire és còmica a més no poder, perquè representen d’una manera extravagant les dues cares del teatre: la comèdia i el drama. Però un drama no dramàtic, sinó la impotència d’un dramaturg que aspira a ser el sucessor de Corneille i que veu com el seu mecenes li retira els favors per concedir-los a Valère. És la contraposició entre dues maneres de veure el teatre: com a art o com a mercaderia.

L’obra és exuberant i bigarrada en tots els sentits, també en l’escenogràfic: sense ser un muntatge de grans dimensions, transmet el gust per la grandiloqüència i la pompa tant característic del barroc. Em va agradar especialment la part del teatre dins el teatre, o sigui, el tros final, quan la companyia d’actors representen l’obra de Valère, en què els vestits, el text i la il·luminació formen una conjunció perfecta. És el clímax de la comicitat. Tot esdevé exagerat, artificiós i grotesc al màxim.

Però el més destacable de l’obra pel meu gust és el llenguatge emprat, el decasíl·lab tan ben rimat que molts trossos ni ens n’adonem que els actors parlen en vers. A més, és ple de jocs de paraules que molts cops arriben a l’abisme del ridícul, com quan Valère s’inventa paraules noves perquè les velles li semblen convencionals i ordinàries. Així, de la paraula en diu verbaula, i de la cadira, franxesca. L’exageració i la desmesura són la tònica dominant dels diàlegs perquè Valère, la bèstia, és incontinent i arrauxat i vomita les paraules sense control perquè no sap parlar d’altra manera.

El que també vull destacar especialment és la brillant traducció de Joan Sellent, que sap traslladar al català tots els jocs de paraules en anglès i fer-los rimar en català amb una gràcia absolutament admirable. La recreació al segle XXI d’un text del segle XVII és sensacional. És l’antítesi del que fan la majoria de directors avui: en lloc de traslladar als nostres dies obres de fa segles, a dia d’avui un dramaturg escriu una obra ambientada fa segles. Interessant i sobretot, impressionant.

El duel entre Jordi Bosch i Jordi Boixaderas és espectacular. Bosch encarna Valère, la bèstia, amb l’exuberància que demana, i Boixaderas s’ha de mossegar la llengua contínuament i aguantar estoicament tots els estirabots de l’altre, per acabar expulsat del servei del príncep, que encarna un Abel Folk molt creïble. En conjunt, una funció bestial.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Rafal Blechacz a l’Auditori

Programa: partita núm. 3 en la menor (J. S. Bach), sonata op. 10 núm. 3 en re major (Beethoven), Suite Bergamasque (Debussy), sonata en do menor núm. 1, op. 8 (Szymanowski)
Intèrpret: Rafal Blechacz, piano
Lloc: L’Auditori (Sala Oriol Martorell)
Data: 15 de novembre

Cadascú té els seus tòtems en el món de la música, i els té tan interioritzats, que pensa que ningú els pot desbancar. Entre els pianistes de renom, els meus són Daniel Barenboim i Maurizio Pollini, tot i que també admiro Martha Argerich, Andras Schiff o Alexei Volodin. Especialment es fa difícil pensar que algú jove pot desbancar les figures consagrades. Però aquest va ser precisament el cas de Rafal Blechacz el dia que el vaig sentir en un recital a l’Auditori. El pianista polonès, amb només 27 anys, és per mi el digne successor de Pollini, i ara explico per què.

En el món de la música, i m’imagino que en el de l’art en general, no tots els intèrprets saben fer-ho tot. Vull dir que cap cantant no pot cantar tot repertori (ni tan sols la Callas), però tampoc és habitual que un pianista pugui abarcar tot el repertori pianístic. Algun fora de sèrie potser sí. Per exemple, Barenboim, excels i sublim en Mozart i Beethoven, és un desastre quan toca Chopin. Pollini, en canvi, és l’únic que trobo que tot ho toca bé: té la destresa per interpretar Beethoven i el temperament per tocar Chopin. A Blechacz li passa el mateix.

Rafal Blechacz, tot ell ja és físicament un ésser absolutament delicat i apol·lini, fràgil i extremadament pulcre. Només diré que cada vegada que sortia a interpretar una peça nova del concert, passava una gamusa per damunt les tecles. Va presentar un programa variat i el va executar tot de manera immaculada. Va començar amb una partita de Bach, en què va fer sonar el piano com si fos un clavecí, percutint les tecles de manera precisa, exacta, amb una articulació perfecta de cada nota. Semblava ben bé un clave amb la sonoritat d’un piano. La sonata de Beethoven, no de les més conegudes, va ser espectacular. Va canviar la manera de tocar respecte a Bach, aquí va alternar una expressivitat màxima amb una digitació meticulosa i precisa per no deixar escapar cap nota i produir el so d’una articulació perfecta. Va acabar la primera part del concert havent transmès la sensació de ser un músic absolutament apol·lini, igual que la seva figura, prima i esllanguida.

A la segona part, però, va canviar de registre. Va tocar un Debussy ple de sensibilitat i de matisos i va acabar amb un compatriota seu, Szymanowski, amb una sonata pletòrica i espectacular, en què Blechacz va desplegar l’exuberància d’un so esplendorós que no tenia res a veure amb el Bach del començament. Ara bé, en tot moment va demostrar un domini absolut del piano, gràcies a una tècnica excepcional. Com a propina, i com no podia ser d’altra manera, ens va oferir una peça del seu compatriota més famós en el món del piano: el vals op. 34 núm. 2 de Chopin. Va brillar novament. Durant tot el concert va saber transportar-nos al món de la perfecció, va ser com entrar al món platònic de les idees, perquè aquest jove és tot un prodigi. Penso anar-lo a veure totes les vegades que vingui a Barcelona. No se l’hauria de perdre ningú.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

El nom / Le prénom

Títol: El nom/Le prénom
Autors: Matthieu Delaporte, Alexandre de la Patellière
Versió catalana: Jordi Galceran
Director: Joel Joan
Repartiment: Joel Joan, Xavi Mira, Sandra Monclús, Mireia Piferrer, Lluís Villanueva
Lloc: Teatre Goya Codorniu
Dates: del 19 d’octubre al 25 de novembre

El nom és una obra francesa de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière versionada al català per Jordi Galceran. Es dóna la coincidència que actualment també en podem veure la pel·lícula homònima als cinemes de Barcelona. Le prénom és una comèdia de saló molt francesa i molt enginyosa en què el protagonista és el diàleg constant entre els cinc personatges que es reuneixen en un sopar durant el qual salten espurnes per tot arreu i en què es trenquen llaços que difícilment es poden recompondre. Sigui com sigui, la conversa és divertidíssima perquè es basa en els malentesos, especialment quan parlen del nom que han de posar al fill del Vincent/Vicenç. Hi surten tots els tòpics que s’associen a la dreta i a l’esquerra, cosa que a França té molta tirada. El professor universitari, intel·lectual i d’esquerres, es contraposa a l’empresari ric, fet a si mateix, de dretes, poc llegit i molt pràctic.

La versió catalana d’aquesta comèdia és molt fidel a l’obra original. Galceran es limita a adaptar les referències franceses a la realitat catalana; els diàlegs són exactament els mateixos. De fet, és un text que pot funcionar bé a qualsevol país de l’Europa occidental, malgrat que l’estructura, la del diàleg constant en un únic espai tancat, és marca de la casa. Em va recordar força Un déu salvatge, de Yasmina Reza, que a partir d’una conversa entre dues parelles per una baralla entre els fills respectius, enfilava un seguit de conflictes latents que tenien a veure amb l’educació i els valors. El nom no té pretensions, només vol fer passar una bona estona a l’espectador i fer-lo riure.

Al cinema, Patrick Bruel és l’empresari guapo i triomfador, un cínic que se’n riu de tot sense mirar a qui trepitja l’ull de poll, però que l’encerta gairebé sempre que posa el dit a la nafra. És directe, sarcàstic i sibarita. Al teatre aquest paper el fa Joel Joan, que està encara més guapo que Bruel, però que no acaba d’aconseguir la seva murrieria. Potser també ho fa el text, mentre que la pel·lícula és més lenta i més extensa, a l’obra de teatre tot queda més condensat i el diàleg no qualla tant com al cinema, on els diferents temes de conversa queden perfectament enfilats.

La resta d’actors que acompanyen Joel Joan, Sandra Monclús, Xavi Mira, Mireia Piferrer i Lluís Villanueva, estan perfectament identificats amb llurs personatges, especialment Villanueva, que sembla que tingui un do especial per donar vida a homes més aviat rarets. La més fluixa va ser Sandra Monclús, amb una veu que no s’acabava de sentir bé, però en conjunt van resultar un bon equip. Les limitacions del teatre respecte al cinema van obligar Joel Joan a resoldre els apèndixs inicial i final de l’obra amb una veu en off ­­–la seva– que descrivia les accions precedents i posteriors a l’acció principal. Això que al cinema veiem en imatges, en què al final Patrick Bruel agafa la seva criatura, després d’haver bregat tant pel nom, al teatre és la veu en off qui ens ho explica.

Recomano vivament tant la pel·lícula com l’obra de teatre. És una espiral de rialles. I sobretot, la pel·lícula aneu-la a veure en VO, perquè no em puc imaginar ni Bruel parlant en castellà ni com deuen haver traduït el malentès a propòsit del nom que li han de posar a la criatura.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

L’elisir d’amore

Títol: L’elisir d’amore
Autor: Gaetano Donizetti, amb llibret de Felice Romani
Repartiment: Nicole Cabell (Adina), Javier Camarena (Nemorino), Àngel Òdena (Belcore), Simone Alberghini (Dulcamara), Eliana Bayón (Gianetta)
Director: Daniele Callegari
Orquestra simfònica i cor del Gran Teatre del Liceu
Data: 11 de novembre

La veritat és que no hi ha paraules per qualificar una funció tan esplèndida com la que es va veure ahir al Liceu. Va ser pletòrica a tots els nivells: vocal, instrumental, escenogràfic i musical en general. L’elisir d’amore és una òpera preciosa i divertida amb un llibret enginyós i ben trobat, els cantants van estar tots magnífics, l’orquestra i el cor van fer un gran paper i el muntatge escènic va estar absolutament a l’altura de l’argument. Va ser tan electritzant, que per primer cop vaig passar calor al Liceu.

Feia set anys de la darrera producció de L’elisir al Liceu, amb una Angela Gheorghiu discreta i un Giuseppe Filianotti els galls del qual mai no oblidarem, per més que s’hagi reciclat. El motiu principal que em va impel·lir a treure entrada per aquesta nova producció era el tenor mexicà Javier Camarena, que vaig veure l’any passat al Metropolitan de Nova York interpretant el comte d’Almaviva a Il barbiere di Siviglia, al costat d’un Peter Mattei espectacular. És un tenor rossinià, a l’estil Juan Diego Flórez, però amb una veu més ampla, la qual cosa el fa apte per a un repertori més ampli. Camarena té alhora les agilitats que requereix Rossini i el gruix per fer la gran majoria de papers belcantistes i també per explorar l’òpera francesa, terreny en el qual ja ha dit que es vol endinsar. Té una veu preciosa, una tècnica perfecta, una línia depurada i un estil molt personal, ple de sensibilitat. A més a més, té un gran component artístic com a actor, i és que va saber donar a Nemorino totes les qualitats del personatge: un jove tímid, enamorat, dolç, sincer i ingenu.

El meu fragment preferit d’aquesta òpera és el duo entre Adina i Dulcamara del segon acte, el trobo divertit i ple de picardia i cada personatge vol triomfar i imposar-se amb les seves armes. Nicole Cabell va ser una Adina esplèndida, amb una veu estreta i perfectament adequada al personatge. Va cantar tothora amb gran seguretat i domini, llevat d’un petit lapsus que va tenir precisament en aquest duo amb Dulcamara. Potser se li podria retreure que li falta un pèl d’agilitat per abordar els trossos més ràpids, però és una cosa molt menor que va contrarestar de sobres amb una gran tècnica i una veu preciosa. Simone Alberghini com a Dulcamara va ser potser el menys excel·lent de tots. La qual cosa no vol dir que ho fes malament. Pel meu gust li falten una mica de greus, però la caracterització va ser magnífica, tant pel que fa a la veu com a la part actoral.

Doncs bé, després d’aquest duo tan espectacular, ve una de les àries més famoses de la història: “Una furtiva lagrima”, en un moment en què el nivell ja no podia pujar més perquè era estratosfèric. Però Javier Camarena va fer el miracle: va cantar l’ària a un ritme lent, amb una delicadesa que semblava una carícia de seda damunt la pell, i al final va espaiar les frases amb unes pauses que van aconseguir crear uns breus moments de tensió i d’expectativa que a mi em van fer caure literalment una llàgrima d’emoció.

Cal no desmerèixer gens el Belcore d’Àngel Òdena, un baríton català a l’alça, amb una veu gran que a vegades li costava controlar, que va encarnar el sergent fatxenda amb autoritat i amb una interpretació molt divertida, ja que fa l’entrada per la platea. Eliana Bayón va fer una Gianetta molt convincent, amb veu ferma i segura.

L’orquestra va sonar com poques vegades ho fa en òpera italiana, i concretament, belcantista. Daniele Callegari va aconseguir treure’n el millor, amb corda i vent equilibrats i un so conjunt potent i sense mancances. El cor també va estar a l’altura, amb un so compacte i ple de matisos.

La producció escènica, la de Mario Gas que ja havíem vist dues vegades, és perfecta i malgrat que desplaça l’acció en el temps, l’acompanya amb un rerefons costumista i ple de detalls. Per últim, cal no oblidar que el llibret de l’òpera, aquest cop sí que està ben trobat: és divertit, enginyós, com un conte amb final feliç. Els personatges, caricaturescos i tendres, desperten els sentiments més nobles, fins i tot el xarlatà Dulcamara. I per reblar el clau, després de tota la corrua d’aplaudiments, el director ens va obsequiar amb la repetició del final, on Dulcamara s’acomiada bo i fent propaganda del seu elixir d’amor que tot ho guareix.

Una funció rodona que em va emocionar i em va fer riure, que em va tocar el cor i que tornaré a veure. Poques vegades passa, de tocar el cel amb els dits dues vegades.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari