La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

La forza del destino

Títol: La forza del destino
Autor: Giuseppe Verdi
Repartiment: Violeta Urmana, Marcello Giordani, Ludovic Tézier, Marianne Cornetti, Vitalij Kowaljow, Bruno de Simone, Abramo Rosalen
Director musical: Renato Palumbo
Director d’escena: Jean-Claude Auvray
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 8 d’octubre

Encara que em ploguin crítiques, penso que és una òpera mediocre de Verdi, en tots els sentits, malgrat que es tracta d’una obra de maduresa. És argumentalment ridícula i absurda, no té èpica, fa un aiguabarreig d’històries impossible de lligar i musicalment és molt dispersa i, tret de l’obertura, no té cap moment de força.

És l’òpera que menys gràcia em feia de tota la temporada d’enguany del Liceu, perquè ja la darrera vegada que l’havia vist m’havia deixat un mal regust de boca. És una òpera coixa, incompleta, que li falta alguna cosa. Estic d’acord que l’argument és tan horrorós i truculent com el d’Il Trovatore, però aquesta darrera té èpica, els personatges actuen moguts per passions irrefrenables. Això no passa a La forza, en què l’argument gira al voltant de dues històries paral·leles: una, la dels protagonistes, i l’altra, la de la gent del poble que va a la guerra. Personalment, penso que sense totes les escenes del poble la història podria assolir algun grau de rodonesa.

Però tots sabem que les òperes del segle XIX no es valoren en absolut pel llibret, sinó per la música. Doncs bé, Verdi tampoc no sap atorgar una gran música a aquesta història. No hi ha grans àries -llevat de la de la soprano al quart acte-, no hi ha grans moments musicals, queda tot una mica confós, com un magma indiscernible.

Pel que fa a la interpretació, va ser molt discreta. Violeta Urmana no és una cantant verdiana, té una bona tècnica, però estilísticament és molt freda, no transmet el dolor i la penúria de Leonora. Marcello Giordani va fer un Alvaro que tota l’estona va ratllar el gall, perquè va cantar sempre enrogallat. No és el tipus de tenor que a mi m’agrada, però amb Aida havia estat molt bé. Aquí no. En canvi, van destacar Ludovic Tézier, un gran baríton amb una tècnica i una línia de cant exquisides, i també Witalij Kowaljow, el baix que encarnava el Padre Guardiano. La direcció de Palumbo va ser nefasta, l’orquestra del Liceu tornava a semblar de festa major, i era especialment molest el so agut del flautí.

Escènicament va ser un desastre. Moltes vegades em pregunto per què havien de fer un Liceu amb tantes millores tècniques, si l’escenari sovint està pràcticament buit. El Crist enorme que surt al segon acte, que representa que situa l’escena en una església, em va semblar de mal gust, quasibé ofensiu. Al quart acte, hauria costat desxifrar on era la cova on s’amaga Leonora, perquè literalment no hi havia res a l’escenari.

En resum, doncs, una òpera decebedora a tots nivells.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Pàtria

//

//

Títol: Pàtria
Autor i director: Jordi Casanovas
Repartiment: Francesc Orella, Àlex Casanovas, Lluïsa Castell, Rosa Vila, Fermí Reixach, Marcel Borràs
Lloc: Teatre Lliure de Gràcia
Dates: del 18 d’octubre a l’11 de novembre

No havia vist cap obra d’aquest jove dramaturg català, però aquesta em feia una il·lusió especial pel moment que vivim i per la propaganda que se n’havia fet. A més a més, tenia l’atractiu d’un repartiment estel·lar, encapçalat per Francesc Orella, un dels millors actors catalans del moment.

L’obra, de dues hores i mitja de durada, no es fa llarga ni pesada en cap moment perquè sap mantenir la tensió de manera constant. És una mostra de teatre modern, el del segle XXI, que incorpora elements televisius i cinematogràfics. S’expressa amb un llenguatge nou, en el qual sovint els actors han de fer acotacions que en teatre clàssic serien impensables. No tinc clar que això sigui admissible o no en teatre, però a Pàtria no hi molesten gens. A banda d’això, és una obra que té una estructura temporal discontínua, fa salts constants endavant i endarrere en el temps, que queden situats degudament amb unes lletres sobreimpreses a la pantalla que hi ha a la paret del que hauria de ser l’escenari. Pròpiament, d’escenari en el sentit clàssic del terme no n’hi ha, ja que tot es limita a quatre taules. Les imatges que apareixen al fons fan l’escenari a cada moment.

Aquest minimalisme escenogràfic ressalta el treball dels actors, que és excel·lent, individualment i en conjunt. La història és la d’un presentador de televisió, que fàcilment es pot assimilar a Jaume Barberà (Francesc Orella), que fa el salt a la política mogut per una falsa creença sobre el passat del seu pare. Després de deixar els polítics actuals (tan fàcilment reconeixibles que pot resultar un pèl naïf) com un drap brut, el periodista decideix entrar en política i aspira a aconseguir la majoria absoluta a les properes eleccions catalanes amb un programa que té com a punt únic proclamar la independència de Catalunya.

La primera part de l’obra és trepidant, les accions i els salts temporals són vertiginosos, i la música i el rellotge digital projectat a la paret, que recorda vagament el de la sèrie 24, creen una expectativa molt gran amb una tensió acumulada que no sabem com es resoldrà. En contraposició, la segona part és més relaxada i fa que la història es desinfli una mica. Al final, l’important ja no és que el periodista convertit en polític hagi guanyat les eleccions, sinó el fet que s’adoni que ha basat la seva campanya i les seves idees en una fal·làcia: la història del seu pare.

És una obra que gira al voltant del procés que viu Catalunya actualment? Podem dir que sí, però això la convertiria en una obreta de teatre circumstancial, que de seguida perdria vigència. En el fons, l’obra reflexiona sobre els mites, sobre la línia estreta que separa la veritat de la creença, els fets reals de la seva idealització. Mogut per una creença, el protagonista arriba a president de la Generalitat, i quan ho descobreix, s’ensorra.

De prescripció obligatòria per a tothom. Fins a l’11 de novembre al Lliure de Gràcia.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Paul Lewis, intèrpret de Schubert

//

//

Programa: Sonates D. 958, D. 959 i D. 960 (Schubert)
Intèrpret: Paul Lewis
Lloc: Palau de la Música
Data: 3 d’octubre

Quan es va anunciar el programa d’Ibercàmera per la temporada 2012-2013 de seguida em vaig fixar en aquest concert. No coneixia Paul Lewis, però les tres darreres sonates de Schubert són una obra absolutament excelsa, i com diu el mateix Lewis, és una música que ve d’un altre planeta. Aquestes tres sonates, que composen una única obra, representen el testament de Schubert i es caracteritzen per una maduresa exultant. D’aire molt beethovenià, poden rivalitzar en pla d’estricta igualtat amb les sonates més brillants del geni de Bonn.

Sempre recordaré com vaig descobrir aquestes sonates. Fa anys em van regalar el recopilatori Adagio, amb obres interpretades per Daniel Barenboim -perdoneu els qui em coneixeu la dèria, la meva fixació amb el pianista argentí. No sóc amant dels recopilatoris, però en aquest hi vaig descobrir una obra que em va robar l’atenció i el cor: l’andante sostenuto de la sonata D. 960. És una peça d’una intensitat abassegadora, que amb un temps lent diu una infinitat de coses, que arriba a tots els punts de l’ànima, que corprèn i deixa sense alè. Schubert, que tot i ser del primer romanticisme encara té un llenguatge clàssic en certa manera, aquí hi aboca tota la seva passió però sota una forma continguda. El resultat és d’una bellesa arravatadora. A partir d’aquesta peça vaig estirar el fil i vaig descobrir les tres darreres sonates de Schubert.

Abans d’anar-lo a sentir, vaig buscar referències de Paul Lewis, i en vaig trobar una que no era gaire falaguera: era deixeble d’Alfred Brendel. A mi Brendel em sembla un músic absolutament fred, gèlid, que toca les tecles amb correcció, però que no transmet res. Fins i tot m’atreveixo a dir que en algun concert m’ha fet dormir. Anava, doncs, amb certa prevenció a sentir Paul Lewis. Més encara, perquè m’havia fet un tip de sentir aquestes sonates en la versió “canònica” de Maurizio Pollini. Però no m’agrada prejutjar ningú abans de conèixer-lo. Vaig esborrar aquesta dada de la ment i vaig començar a escoltar-lo pensant només en la bellesa i la mestria d’aquelles sonates que es toquen poc i que jo no havia sentit mai en directe.

I Paul Lewis no em va decebre. Va tocar amb correcció i subtilesa, amb un estil absolutament clàssic, però donant la intensitat idònia a cada moment. La moderació és el seu segell, però no va resultar fred en absolut, malgrat que en alguns passatges hi vaig trobar a faltar aquella angoixa que Schubert transmet. És exquisit i apol·lini i gairebé mai no es deixa anar; el so que treu del piano és net i brillant, sap commoure l’oïdor. Va demostrar que té un gran coneixement i domini d’aquesta obra, que va executar amb intensitat i precisió.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Els Països Baixos (3): la Casa d’Anna Frank

//

//

Les tres principals atraccions turístiques d’Amsterdam són el Museu Van Gogh, el Museu Nacional (Rijksmuseum) i la casa d’Anna Frank. A mi em van agradar moltes altres coses més, pero val a dir que la casa d’Anna Frank, pel que representa, fa posar el pèls de punta. Va ser una experiència diferent en tant que museu. No es com visitar la casa de Rembrandt o la de qualsevol altre personatge il·lustre. Es una mena de casa de l’horror que van passar les vuit persones que s’hi van amagar durant dos anys, per acabar en camps d’extermini nazis. Una monstruositat.

La Casa d’Anna Frank, situada al Prinsengracht, 263-267, és el refugi on la família Frank i la família van Pels es van amagar dels nazis entre el 1942 i el 1944, quan algú els va delatar i se’ls van endur en camps d’extermini (Anna i la seva germana Margot a Bergen-Belsen; els seus pares a Auschwitz). Primer s’entra en una oficina corrent, es van passant estances, es pugen escales, no hi ha res estrany. Quan arribem al final d’aquesta casa hi ha una llibreria encastada a la paret, que fa de porta falsa a la casa del darrere, la Het Achterhuis en neerlandès, que és el títol original del diari de l’Anna. Al darrere de la casa del davant, als tres pisos superiors, hi van muntar unes estances preparades per fer-hi vida: dormir-hi, menjar-hi, dutxar-s’hi, etc. Però tot d’amagat, és a dir, que ningú no podia veure que allà hi havia persones fent-hi vida. Això vol dir que no podien fer soroll i que havien d’estar permanentment amb les finestres tapades per cortines. Veure-ho avui i imaginar-se com hi havien pogut viure vuit persones durant dos anys és esfereïdor.

Les escales són estretíssimes -l’Anna ja ho diu al diari, són les típiques escales holandeses-, tot és petit i encofurnat, la vida en comunitat no és fàcil i menys en condicions d’ocultació. Les habitacions estan més aviat buides, en alguna hi ha un llit, veiem alguna pica de lavabo, o els pòsters de cinema que l’Anna tenia enganxats a la paret. Intentaven fer vida normal, però de normal no en tenia res. A dalt de tot hi ha una mena de golfes amb una claraboia, l’única entrada de llum al refugi. No hi ha res de morbós, tot sembla en ordre, però imaginar-se com devia ser viure amagats en aquelles condicions durant dos anys, produeix calfreds.

Un cop hem pujat els dos pisos de la casa del darrere, hi ha un espai expositiu on s’explica la mala fi que van fer les dues famílies amagades. No se sap qui els va delatar. Cal suposar que cap de les tres persones que els ajudaven subministrant-los aliments i tot allò que necessitessin. Dels vuit que s’hi van amagar, només el pare de l’Anna va sobreviure al camp d’Auschwitz. Ha de ser monstruós sobreviure després d’haver-se amagat durant dos anys, haver passat per un cap d’extermini i haver-hi perdut tota la família. Per això anys després, Otto Frank deia: “llevat de la vida, m’ho han pres tot”. Per aquest motiu va fer mans i mànigues perquè el diari de la seva filla veiés la llum en forma de llibre. També va ser qui es va encarregar de fer obrir la casa on es van amagar com a museu.

Hi ha els quaderns originals manuscrits de l’Anna, objectes, vídeos on parlen persones que els van conèixer, no és morbós, no és esfereïdor pel que ensenya, sinó pel que insinua, pel que sabem que hi ha al darrere: la tragèdia espantosa de vuit persones que, al capdavall, és una història individual que es va repetir per tot Europa. Quan llegia la fi que havia fet cadascun dels vuit no vaig poder evitar vessar alguna llàgrima, i és que mai no ens podrem explicar com persones humanes van poder perpetrar aquella massacre premeditada, calculada i executada amb aquella fredor impassible.

Al final del museu hi ha, com sempre, la llibreria, on vaig trobar dues perles, una de més esperada i una altra de no tant. Evidentment, s’hi pot trobar el diari en totes les traduccions disponibles, també en català. A banda, però, hi ha un llibre deliciós i esfereïdor alhora, Anna Frank: una història vigent, en diversos idiomes, entre els quals el català. I és que anar a l’estranger i trobar publicacions en la nostra llengua és tota una proesa!

L’Orquestra Filharmònica de Viena al Palau

//

//

Programa: simfonia núm. 2 en re major op. 73, simfonia núm. 4 en mi menor op. 98 (Brahms)
Intèrprets: Orquestra Filharmònica de Viena
Director: Daniele Gatti
Lloc: Palau de la Música Catalana
Data: 29 de setembre

Passa per ser l’orquestra més famosa del món. Segurament ho és, i hi contribueix el concert de cap d’any que fan al Musikverein de Viena, que es retransmet arreu del món. Sens dubte, és una de les millors del món per molts motius: una corda potent i brillant, un so intens i precís i un equilibri tímbric immaculat. I tenint en compte que no té director titular, es pot dir que pràcticament és una orquestra que va sola, cada director que la dirigeix pot infondre-li la seva empremta, però el nivell d’exigència del conjunt és sempre màxim.

Feia deu anys que l’orquestra no visitava Barcelona, i malgrat que a través de les temporades de Palau 100 i d’Ibercàmera hem pogut sentir orquestres del mateix nivell -penso en les meves estimades London Philharmonic i London Symphony-, tots els melòmans frisàvem per tornar a sentir la Filharmònica de Viena. S’hi afegia un programa molt llaminer: la segona i la quarta simfonia de Brahms, que són una especialitat de Daniele Gatti, el director que ja havíem vist fa mig any amb l’Orquestra Nacional de França, de la qual és titular. Poca cosa es pot dir d’un concert que va ser perfecte.

Com he dit abans, l’element que a primera vista destaca més d’aquesta orquestra és el so de la corda, intens, brillant i potent. És un so ple que ho embolcalla tot i que per als moviments lents és una carícia a la pell, cosa que es va notar especialment a l’Andante de la quarta simfonia. L’orquestra funciona amb un equilibri perfecte entre corda i vent, una amalgama que forma una simbiosi, que és la que dóna lloc a un so absolutament compacte. El conjunt és perfecte, no hi falta ni hi sobra res. La qualitat d’aquest so és el que va fer que l’escenari del Palau no quedés petit, cosa que ha passat moltes vegades amb grans orquestres. Aquest cop, el Palau recollia el so i oferia una acústica molt bona on no ressonava res.

Daniele Gatti va saber dur les dues simfonies amb mestria i precisió, va treure el millor de l’orquestra en cada moment. Cada detall estava cuidat al màxim nivell. I sense partitura. Una vegada un professor de formes musicals va dir que quan vas a sentir una simfonia de Brahms, quan surts del concert no ets la mateixa persona que abans d’entrar-hi. Si en lloc d’una simfonia en són dues, i amb una interpretació com aquesta, surts completament transformat. Fins i tot transmutat, diria jo.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari