La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Mequinensa

Títol: Mequinensa
Autor: (a partir de l’obra de) Jesús Moncada, dramatúrgia de Marc Rosich
Director: Xicu Masó
Repartiment: Carles Martínez, Miquel Gòrriz, Joan Anguera, Eduard Muntada, Xicu Masó, Annabel Castan, Míriam Alamany, Belén Alonso, Maria Ibars
Lloc: TNC (Sala Petita)
Dates: del 10 de maig al 17 de juny

Tenia curiositat per veure aquesta adaptació de l’obra de Moncada, especialment després d’haver vist L’aigua a la Sala Muntaner fa uns anys, que també era una adaptació dramatitzada dels contes de l’autor de la franja. L’aigua era una obra de dimensions petites i sense pretensions. Per això va ser una adaptació ben feta. Però amb Mequinensa, Marc Rosich ha volgut fer una gran dramatúrgia, i per al meu gust, l’obra de Moncada no ho permet.

Abans de res, he de reconèixer i d’advertir que no he llegit res de Moncada (mea culpa), però sé que és un escriptor que es recrea en els detalls i en les coses petites. Encara recordo que el dictat de l’examen del nivell D de català era un text (adaptat) de Moncada, i parlava de petites coses quotidianes amb molta gràcia i perícia. Es pot convertir un conte o una novel·la en un text dramàtic (Mort de dama o Pedra de tartera, sense anar més lluny), però no qualsevol prosa admet que se’n faci una dramatúrgia. I aquest és el cas de Mequinensa, que ja ni tan sols és una novel·la, sinó que són fragments de l’obra de Moncada, units i convertits en una història factícia amb un argument molt escadusser.

Mequinensa és el retrat d’un poble que va ser anorreat per la construcció d’un pantà i es recrea en la vida i les activitats quotidianes dels seus habitants, cadascun amb les seves dèries, fílies i fòbies. L’argument es vehicula amb la història d’un advocat de Barcelona que es trasllada al poble perquè hi ha tret una plaça de secretari judicial. A través dels seus ulls anem veient tots els vilatans. La vida és tranquil·la fins que comencen a córrer rumors que les autoritats han decidit construir un pantà que negarà el poble. La història és bonica i poètica, però la veritat és que no dóna per fer-ne una obra de teatre. Està feta per ser descrita amb detalls, recreant-se en aquest món bucòlic que desapareix, però no hi ha ni un bri d’acció que la faci susceptible de dramatitzar-la. Podria ser un seguit d’escenes sense continuïtat, però no és una història amb un argument mínimament sòlid.

Ara bé, més enllà d’això, cal reconèixer el bon treball de tots els actors i, un cop més, l’encert de fer-los parlar en el català de la franja (altrament dit aragonès oriental). No fa gaire que a Catalunya, tant al teatre com a la televisió, s’ha pres consciència d’aquest tema tan important: no es pot ambientar una història en un lloc i després fer parlar els personatges com si fossin de Barcelona, perquè no resulta creïble. A banda de la dicció, s’ha de remarcar que l’escenografia és excel·lent, així com també el treball dels actors en conjunt i a tots els nivells. Però com a funció teatral, Mequinensa és avorrida perquè no hi ha acció, als personatges no els passa res i són tractats com una cosa monolítica, com un únic personatge: el poble de Mequinensa.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

George Sand i jo

Títol: George Sand i jo
Autors: Quim Lecina i Sira Hernández (a partir de textos de Robert Graves)
Director: Quim Lecina
Intèrprets: Quim Lecina, actor; Sira Hernández, pianista
Lloc: La Seca Espai Brossa
Dates: del 24 de maig al 17 de juny

Tot i que Chopin sempre m’havia semblat un compositor una mica cursi, he de reconèixer que els seus concerts sempre m’han agradat molt, especialment el segon, però vaig caure definitivament rendida davant la seva música la segona vegada que vaig veure Alexei Volodin en directe. Sí, ja sé que deu semblar que tinc una fixació amb aquest pianista, però és com si m’hagués obert els ulls de cop a una música meravellosa i excelsa. I, per cert, el tornaré a veure el propvinent 10 d’agost a l’auditori Pau Casals del Vendrell amb un programa íntegre de Chopin!

Però en aquest apunt no he de parlar només de Chopin, malgrat que sigui el protagonista d’aquesta obra que es representa a La Seca -l’antic Espai Brossa. Quim Lecina broda cada obra que ha fet sobre músics. Encara recordo aquell Mozart, Salieri i el rèquiem inacabat i la Sonata a Kreutzer, dos monòlegs que eren una combinació de paraula i música i que em van semblar sensacionals. L’equibri perfecte entre el text i la música transmetia de manera molt intensa el significat de cada paraula, unes paraules en simbiosi perfecta amb el text.

Novament, aquest és el cas de George Sand i jo, un text sobre l’estada de Chopin i George Sand, la seva amant, l’escriptora Aurore Lucile Dupin, a Mallorca. Fou una estada curta, motivada per la mala salut del músic, que va patir tuberculosi des de ben jove, que es va acabar per la incomprensió mútua entre George Sand i els mallorquins. Quim Lecina i Sira Hernández donen forma a la parella, en papers transposats: Lecina parla i Hernández toca el piano, un extens repertori de peces per a piano sol de Chopin, entre nocturns, masurques i valsos. Un cop més, l’acoblament entre música i lletra és perfecte.

Vaig tenir una grata sorpresa de llegir al programa de mà que Lecina ha escrit l’obra a partir de textos de Robert Graves, aquell anglès il·lustre que va anar a viure i a morir a Mallorca, concretament a Deià. En qualsevol cas, és un text que pren una dimensió poètica en veure’s embolcallat d’una música preciosa que li confereix la dolçor que molts cops les paraules no tenen, perquè no deixa gaire bé ni els mallorquins ni George Sand. El compositor se’ns apareix com una persona feble i malalta, que requereix totes les atencions i a qui és fàcil de ferir l’ànima.

El renovat Espai Brossa és tan petit com ho era abans, la qual cosa facilita la proximitat amb els actors, i veiem Lecina a un o dos metres dels ulls, la qual cosa crea una complicitat especial, en combinació amb el text i la música. Mentre l’obra va avançant, ell mateix ofereix licor d’herbes als espectadors. Sira Hernández, que com a George Sand es limita a dir poques paraules, és una pianista a qui, tot s’ha de dir, Chopin li va gran, i és que és dels compositors més difícils al piano, ja que requereix una agilitat brutal als dits, a banda d’una destresa infinita. Hernández no hi arriba, però com que no es tracta d’un concert sinó d’una obra de teatre, no se li ha de tenir en compte. Toca dignament i amb prou nivell per respondre les interpel·lacions del text i els laments d’un Chopin trist i apesarat.

En resum, doncs, una obra bonica amb un text deliciós, un format còmode, però que s’hauria d’allargar i fer-la en un teatre més gran. Absolutament recomanable per a tothom, especialment els no melòmans, que hi descobriran una música immensa lligada d’alguna manera a la nostra terra.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

L’habitació blava

Títol: L’habitació blava (basada en La ronda, d’Arthur Schnitzler)
Autor: David Hare
Traductora: Cristina Genebat
Directors: Norbert Martínez i David Selvas
Repartiment: Nao Albet, Maria Rodríguez,  Àurea Márquez, David Selvas
Lloc: Teatre Romea
Dates: del 29 d’abril al 10 de juny 

Em costa parlar de gèneres que no m’agraden perquè considero que no els faig justícia. Però com que sóc una apassionada del teatre, diré què em va semblar aquesta obra, que a parer meu, pertany al gènere de la pornografia i no voldria jutjar-la a la lleugera, sense advertir el lector dels meus gustos, perquè no se’m titlli de retrògrada. No m’agrada aquest gènere com tampoc no m’agrada el terror, per exemple.

Dit això, abans deia que m’agrada el teatre, i és perquè en essència és text, diàleg, argumentació, però en aquesta obra tot això hi és difuminat. El sexe i els gemecs enterboleixen el text, que vaig trobar realment bo. Els diàlegs són crus, reals, descarnats, entre uns personatges desubicats, desarrelats en l’espai i en el temps. Trobo que si tot hagués estat més insinuat, més suggerit, l’obra hauria guanyat encara més força. No llegeixo mai cap crítica, però n’he volgut llegir d’aquesta obra, i gairebé totes coincideixen a deixar-la pels aires, llevat d’una que vaig trobar a la revista La Finestra Digital. En llegir-la em vaig autoconvèncer que la meva opinió no era “conservadora”.

Els qui l’han elogiat diuen que els actors donen el màxim de si mateixos (en el sentit de treure’s la roba), la qual cosa és innegable, però, cal? Penso que perquè un actor doni el màxim de si mateix dalt de l’escena no és necessari que es despulli del tot. Les passions, fins i tot les més viscerals i tumultuoses, es poden exterioritzar de moltes maneres. Tanmateix, cal reconèixer que el treball actoral és molt bo (David Selvas ha millor molt), transmeten les pors i les angoixes d’uns personatges plens de fel i de sang, que contrasten amb la asèpsia d’una habitació neutra.

Són deu històries diferents encadenades per un dels dos personatges que surten en cadascuna, el vincle de les quals és el sexe, i a partir d’aquí, mostren la seva feblesa, la seva solitud i les seves pors. L’estructura és, doncs, ben interessant i els diàlegs són bons i gens superficials, però prendrien més força si l’activitat sexual no fos tan absolutament explícita, perquè el que fa al capdavall, és distreure l’espectador del que realment passa dalt de l’escenari: que uns personatges sols són incapaços de comunicar-se.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Adriana Lecouvreur

Títol: Adriana Lecouvreur
Autor: Francesco Cileà, amb llibret d’Arturo Colautti
Intèrprets: Barbara Frittoli, Roberto Alagna, Dolora Zajick, Joan Pons; cor i orquestra del Gran Teatre del Liceu, dirigits per Maurizio Benini
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 26 de maig

Tal com diu el subtítol-resum de l’òpera, es tracta de teatre dins el teatre. Basada en la vida de l’Adrienne Lecouvreur real, Adriana Lecouvreur explica la història d’una actriu de la Comédie Française del segle XVIII que va ser l’amant d’un noble. L’òpera, amb un argument prou enrevessat, tracta d’un triangle amorós entre dues dones que competeixen per aconseguir l’amor d’un home.

En resum, cal dir que ha estat una de les funcions més rodones d’aquesta temporada del Liceu, ja que ha excel·lit a nivell tan musical com escènic. La dramatúrgia, de David McVicar, és totalment fidel a l’època i a l’argument de l’obra, és acurada i esplèndida, i el vestuari és fastuós i detallista. Tan aviat veiem l’escenari com les bambalines del teatre, on transcorre l’amor entre Adriana i Maurizio.

Pel que fa als cantants, es tracta d’un repartiment de luxe. Barbara Frittoli és una gran soprano spinto, tot i que li falta un punt de dramatisme en algun moment de l’obra, sobretot en el monòleg de Fedra del tercer acte, quan comença parlant i va apujant el to i la ira contra la seva rival, la princesa de Bouillon. Roberto Alagna, que no havia vist mai en directe, em va “sorprendre” molt gratament, té un timbre avellutat i un agut fàcil, i és del tot idoni per als papers dramàtics, però pel meu gust, no té un frasseig gaire acurat. Dolora Zajick, que ja hem vist moltes vegades al Liceu, té una veu brillant i imponent i uns greus magnífics, però la primera ària la va cantar com un seguit de frases deslligades, sense unitat. Joan Pons, el gran baríton català (menorquí), va fer un Michonnet ple de sentiment, amb molta calidesa i molt bon estat de forma, malgrat els anys, que hi són.

Al primer acte, l’òpera comença presidida per un bust de Molière que contempla els actors des del més enllà (Adrienne Lecouvreur va estrenar moltes obres seves). La posada en escena de David McVicar fa un gran favor a la història perquè l’espectador pugui copsar-la, i és que es tracta d’una òpera verista amb els sentiments a flor de pell i els personatges inflamats de passió, disposats a morir o a matar per allò que més estimen. Una funció impactant, plena de visceralitat i de lirisme.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari