La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

(Beware) the Ides of March

Títol: The Ides of March
Director: George Clooney
Repartiment: Ryan Gosling, George Clooney, Philip Seymour Hoffman, Paul Giamatti, Evan Rachel Wood, Marisa Tomey
Nacionalitat: EEUU
Any: 2011
Fitxa IMDb 

És una de les millors pel·lícules que he vist mai. De fet, l’he vista dos cops i no em cansaria mai de tornar-hi, perquè és tan brillant i té tants elements amagats, que cada vegada hi veuria coses noves que anteriorment se m’han escapat. Per si encara feia falta, és l’enèsima confirmació del geni de Clooney, no només com a actor, sinó també com a director. I que consti que no és una lloança vàcua perquè sigui elegant i guapo, sinó que és del tot merescuda.

Però què vol dir el títol i què té aquesta pel·lícula de tan magnètic? Els idus de març en el calendari julià es corresponen amb l’actual quinze de març, i és la data que van assassinar Juli Cèsar, l’any 44 aC. Plutarc ja diu a les seves Vides paral·leles que un endeví li va predir l’assassinat, però l’expressió va fer fortuna arran del Juli Cèsar de Shakespeare, en què posa en boca de l’endeví la frase Beware the ides of march (Guarda’t dels idus de març). A partir d’aquest moment, la frase passa a tenir un significat important com a profecia de fatalitat en la política, i és precisament a aquest significat, que el títol del film fa al·lusió.

La manera de narrar la història és magistral: es donen pocs elements i poca informació a cada escena, i és entre això i les actituds dels personatges que l’espectador va copsant la història. Clooney juga deliberadament i molt hàbilment amb elements implícits i buits d’informació que creen una tensió que va in crescendo fins que al final tot es capgira.

És també una lliçó d’ètica política i d’ètica en general. Fins a on som capaços d’arribar per salvaguardar els propis principis? Tothom té un preu? El fi justifica els mitjans? Tots aquests interrogants planen sobre la història entre les bambalines de la política, perquè el que la pel·lícula mostra són les entranyes més descarnades de la política partidista, que amb la relació inextricable d’amor-odi amb els mitjans de comunicació, aspira a manipular l’opinió pública.

És un drama molt serè i molt intel·ligent, gens lacrimogen ni sentimental, una pel·lícula que convida a la reflexió sobre molts temes, amb dos protagonistes de luxe, Ryan Gosling i George Clooney, dos rivals que al final descobrim que no són tan diferents de com semblava al principi, perquè la política i el poder poden corrompre fins i tot l’ésser més pur (aparentment). No us la perdeu, aneu al cinema, mireu-la en DVD o baixeu-vos-la d’internet. Una gran pel·lícula en tots els sentits.

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

Alexei Volodin l’apol·lini

Intèrprets: Orquestra Simfònica Txaikovski; Alexei Volodin, piano; Vladímir Fedossèiev, director.
Programa: concert per a piano i orquestra núm. 2, en do menor, op. 18 (Rakhmàninov), El trencanous, op. 71 (suite) (Txaikovski)
Lloc: L’Auditori de Barcelona
Data: 21 de maig

Frisava per tornar a sentir Alexei Volodin des que l’havia vist la vegada anterior que va venir a Barcelona, a tocar un concert de Bach. Malgrat que a mi Bach tocat amb piano no m’entusiasma, l’art del pianista hi fa molt en la percepció, i Volodin va aconseguir captivar-me i subjugar-me del tot per la seva delicadesa i sensibilitat.

Aquesta vegada va interpretar el concert núm. 2 de Rakhmàninov, una obra plena de foc, passió i temperament. Precisament per això, i sense desmerèixer gens ni mica l’execució de Volodin, en aquesta obra li vaig trobar alguns límits, per dir-ho d’alguna manera. Així com un cantant, en principi, no pot interpretar qualsevol personatge operístic, el mateix passa amb els instrumentistes. Un bon intèrpret de Mozart potser no tocarà bé Chopin, però no per això és pitjor. Volodin és un pianista extremadament subtil, delicat, sensible, el seu so és una carícia de seda a la pell. En resum, és un apol·lini declarat. En canvi, el concert de Rakhmàninov és una obra del tot dionisíaca, que enfonsa les arrels a les entranyes.

Volodin va posar tot el seu art al servei del concert, però crec que en el purisme més estricte, no li va confegir tot el caràcter que demana. Va tocar un segon moviment deliciós i l’execució de tot el concert va ser immaculada, però li va faltar un punt de passió, de deixar-se anar. Per al meu gust, el rei del piano amb Rakhmàninov és Arcadi Volodos, aquest sí, completament dionisíac, amb un estil arravatat i feréstec. Ara bé, Volodin no només no em va decebre gens, sinó que a la propina que va tocar, el nocturn núm. 20 de Chopin, s’hi va lluir de valent i va desplegar totes les seves armes de seducció interpretativa. Va captivar el públic amb una execució delicada, pura i brillant. Amb Chopin és un dels millors, sense cap mena de dubte.

Quant a l’Orquestra Simfònica Txaikovski, val a dir que va brillar en tot moment. L’equilibri tímbric entre les masses instrumentals es va fer palesa durant tot el concert. En Rakhmàninov es va encomanar de la manera apol·línia de Volodin i van tocar perfectament acompassats. La música de ballet de Txaikovski, tot i que personalment no m’entusiasma, la van executar amb gran delicadesa i precisió, imprescindibles per convidar al somni del ballet clàssic. En definitiva, un concert rodó amb un solista excepcional.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Soap the Show

Títol: Soap the Show
Directors: Markus Pabst, Maximilian Rambaek
Producció: Circle of Eleven
Lloc: Teatre Poliorama
Dates: del 2 al 26 de maig

És un espectacle totalment diferent de qualsevol dels que jo he vist mai. Com que la gimnàstica artística és un dels meus esports predilectes -la trobo estèticament bellíssima-, vaig pensar que Soap m’agradaria per les acrobàcies, i així fou. M’encisa i em sedueix d’allò més veure com els atletes/acròbates fan salts i piruetes fins a límits insospitats, amb una elasticitat corporal a prova de bomba.

Els acròbates, el malabarista, el trapezista, la soprano i la clown fan un equip molt potent que ofereix un espectacle magnífic, que fa que l’espectador quedi clavat a la butaca. A mi se’m van ficar del tot a la butxaca. L’aigua hi és més aviat en segon terme i no apareix fins ben entrada la funció. No és dansa ni circ ni gimnàstica, sinó una amalgama de tots tres, i veure els moviments gràcils i eteris d’aquells cossos és molt emocionant.

Personalment, no m’agrada el ballet clàssic, el trobo cursi i rígid, per això sóc del tot partidària de la dansa moderna, perquè en eliminar el tutú i les mitges blanques, se li confereix un aire molt més lliure, de manera que la dansa es pot donar la mà amb la gimnàstica. M’imagino que si a això hi sumem el circ, el resultat és el Cirque du Soleil, que mai no he tingut ocasió de veure, però Soap és un gran espectacle que irradia sensualitat, originalitat, comicitat i bellesa per tot arreu. Sortint del teatre, em vaig sentir reconfortada. No us ho perdeu per res del món!

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

L’ombra al meu costat

Títol: L’ombra al meu costat
Autora i directora: Marilia Samper
Traductor: Marc Artigau
Repartiment: Àlex Casanovas, Cristina Plazas, Òscar Castellví, Àngels Poch, Anna Moliner, David Vert, Albert Prat, Oriol Genís
Lloc: Teatre Nacional de Catalunya (Sala Tallers)
Dates: del 3 al 27 de maig

El primer que cal dir d’aquesta obra és que és molt intensa, que manté l’espectador en tensió constant i que de seguida es fica dins la història, patint angúnia amb els personatges. D’altra banda, amb una escenografia senzilla, el muntatge aconsegueix traslladar l’espectador d’escenari constantment. L’acció, doncs, és discontínua, i per això l’interès i l’angoixa són més grans, perquè volem esbrinar quina relació hi ha entre unes escenes que semblen inconnexes.

La desesperació d’un matrimoni feliç perquè ha desaparegut la seva filla i no hi ha manera humana de trobar-la és l’eix central de la història. A partir d’aquí es destapen molts sentiments i també misèries humanes. Què som capaços de fer en una situació límit? Fins a on som capaços d’arribar per aconseguir la cosa més preuada del món? Veiem com uns pares desesperats s’enfonsen i tenen reaccions que mai no s’haurien imaginat en la vida corrent. D’altra banda, també afloren les relacions difícils d’una altra família entre un pare i un fill sense mare.

Els sentiments duts al límit, ja siguin d’amor, d’odi, de ràbia o d’impotència, corsequen els personatges sense nom. Només n’hi ha un que en tingui: l’Alba, l’adolescent desapareguda, que és la llum i l’esperança dels seus pares. Com a contrapunt a tanta angoixa se’ns apareix recurrentment una parella de vellets que tenen converses pseudofilosòfiques i una vida plàcida i manyaga. La connexió entre les dues històries, que no veiem fins al final, dóna tot el sentit, no tan sols als salts continus en el temps i en l’espai, sinó a l’angoixa que ha consumit els personatges al llarg de l’obra i que al final s’evapora.

Marilia Samper ens parla de les pors i dels dimonis que tots duem dins i que només exterioritzem en situacions límit. Unes pors que ens poden convertir en monstres i que capgiren del tot la idea d’éssers civilitzats que tenim de nosaltres mateixos, perquè ens fan tornar éssers irracionals imbuïts d’emocions que ni sabíem que podíem generar. Però després de la tempesta sempre ve la calma.

L’enorme intensitat i tensió viscudes al teatre no són només fruit del text, sinó també d’una interpretació brillant i enlluernadora, especialment d’Àlex Casanovas i Cristina Plazas, però també de David Vert, Òscar Castellví, Àngels Poch i Oriol Genís. Em sembla que és una de les millors obres que he vist aquesta temporada al TNC. Electritzant i absolutament recomanable.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Els jugadors

Títol: Els jugadors
Autor i director: Pau Miró
Repartiment: Jordi Bosch, Jordi Boixaderas, Boris Ruiz, Andreu Benito
Lloc: Teatre Lliure de Gràcia
Dates: del 19 d’abril al 20 de maig

És una obra que s’ha prorrogat ben merescudament (la podeu tornar a veure del 6 al 17 de juny al Lliure de Gràcia), ja que es tracta d’una tragicomèdia amb tant d’humor com de misèria. És la història de quatre fracassats que es fan costat mútuament amb un objectiu final tan còmic com desgavellat.

Jordi Boixaderas, Jordi Bosch, Boris Ruiz i Andreu Benito són uns intèrprets magnífics per als personatges sense nom: l’actor, l’enterramorts, el barber i el professor, cadascun amb les seves febleses, fílies i fòbies, que es dediquen a jugar partides de cartes en un pis vell i atrotinat. Com si fos un refugi per a trobades furtives, els quatre s’amaguen de la família (els qui en tenen) per no haver de passar la vergonya d’admetre públicament el seu fracàs. A part de fracassats, són uns mediocres que porten una vida completament grisa i sense al·licients.

El text de Pau Miró és molt atractiu, amb diàlegs hilarants que fan que l’espectador es rigui de les desgràcies dels quatre personatges, que no tenen res a perdre i que per això es posen a orquestrar un pla de pa sucat amb oli per resoldre les seves penúries. En aquesta obra no hi ha història, sinó que tota l’obra són els personatges, que queden a mig camí entre unes meres caricatures i les persones reals. Són com marionetes sense rumb mogudes per l’atzar.

La interpretació dels quatre actors és esplèndida, i més tenint en compte que és força més difícil fer creïbles personatges corrents, grisos i mediocres que no aquells que supuren emocions i sentiments per tot arreu. En resum, Pau Miró ha escrit i dirigit una tragicomèdia que reflecteix les misèries de quatre fracassats, que no deixen de ser les de qualsevol ésser humà.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Rei i senyor

Títol: Rei i senyor
Autor: Josep Pous i Pagès
Direcció: Toni Casares
Repartiment: Lluís Soler, Roser Camí, Sara Espígul, Quimet Pla, Pep Cruz, Carles Romero, Borja Espinosa
Lloc: Teatre Nacional de Catalunya (Sala Petita)
Data: del 21 de març al 29 d’abril

M’agrada la iniciativa que Sergi Belbel, director del TNC, fa anys que porta a terme de recuperar obres clàssiques del teatre català. I poso clàssiques en cursiva perquè no tinc clar que els temes que tracten ho siguin, però en tot cas, són obres escrites fa cent anys, populars a l’època, i que van quedar guardades en un calaix dormint el son dels justos. Sense anar més lluny, Rei i senyor no s’havia tornat a representar d’ençà de l’estrena, el 1918.

Encara recordo que als tretze anys em van fer llegir La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, també de Pous i Pagès, escrita amb tremp i força, que retrata la societat tancada i conservadora que no vol que cap canvi la sotragui. Rei i senyor va del mateix, en aquest cas, una família de la ruralia el cap de la qual no vol deixar que la filla es casi amb l’home que estima perquè temps enrere li havia fet una suposada injúria. Un conflicte típic i tòpic de l’època.

Per què els clàssics catalans romanen en aquest oblit tan injust? Potser perquè no són “actualitzables”, com sí que ho és Shakespeare. Encara que l’argument no sigui traslladable al segle XXI, amb una dramatúrgia ben feta, com és el cas, i uns bons actors, s’aconsegueix que l’espectador revisqui una història que en principi li és aliena, però dins la qual va ficant-se a mesura que avança. És, fins i tot, una lliçó d’història.

La funció del TNC va ser bona, tot i que no rodona. L’escenografia, magnífica, recreava el saló d’un castell antic. Del repartiment cal destacar Lluís Soler, esplèndid com sempre, en el paper de pare de família, Pep Cruz i Quimet Pla. Sara Espígul, que tant m’havia agradat a Una vella, coneguda olor, aquí li va faltar potència de veu, com també li’n va faltar, i molta, a una Roser Camí que s’esgargamellava contínuament. És cert que feia el paper de dona feble, submisa al seu marit, però no podia dir tot el paper amb un fil de veu que semblava que s’anava a trencar a cada moment. Una obra d’aquesta envergadura fa palès quins són realment actors de raça i quins no ho són.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Dezsö Ránki al Palau de la Música

Intèrpret: Dezsö Ránki, piano.
Programa: sonata núm. 62 en mi bemoll major Hob. XVI:52 (Haydn), Kreisleriana op. 16 (Schumann), sonata en si menor S 178 (Lizst).
Data: 2 de maig de 2012.

És un dels (pocs) pianistes importants que em faltava per veure en directe, de manera que l’expectació que em suscitava era notable. Dels tres pianistes hongaresos importants del moment, András Schiff, Zoltan Kocsis i Dezsö Ránki, només n’havia vist el primer (que per cert, torna la temporada vinent de Palau 100 amb un programa de sonates de Beethoven). Ara ja he vist Ránki, i em resta Kocsis, que espero que algun dia vingui no tan sols com a director, sinó com a pianista.

No us ha passat mai d’enamorar-vos del so d’un instrument o d’una veu? Això és el que em va succeir amb Dezsö Ránki. El so que treu del piano em va resultar hipnòtic, m’hauria quedat la nit sencera al Palau sentint-lo tocar. A banda del so, l’execució de les tres peces fou magistral. Haydn va brillar amb llum pròpia, amb una interpretació exacta i precisa, amb un estil majestuosament clàssic i elegant, sense res fora de lloc. És com si Ránki hagués nascut per interpretar els clàssics, de manera cartesiana però amb expressivitat alhora.

Schumann no va ser tan brillant. Potser la percepció que en vaig tenir fou un xic culpa meva, perquè m’havia passat tot el dia escoltant la Kreisleriana en la versió de Maurizio Pollini, pianista que em té el cor robat de fa anys, i que la toca amb una força descomunal i una gran precisió. Ránki en aquesta obra va abusar del pedal, cosa que es va traduir en un so pastós i fosc que no acabava de fer brillar l’obra. Malgrat això, a mesura que anava avançant, el so es feia més clar i brillant, i els darrers moviments van ser perfectes. Vaig arribar a pensar que la seva especialitat era el classicisme i prou.

La meravella majúscula va arribar amb el seu compatriota, Liszt, de qui va tocar una sonata prou famosa i impactant, l’S 178 en si menor. És una sonata grandiosa i exuberant, que vessa passió per tot arreu. L’execució en fou immaculada, amb la intensitat precisa a cada moment, amb un ús del pedal aquí ja no abusiu, atès que l’obra ho requereix, i amb un so desplegat amb la màxima elegància que ho embolcallava tot. El so avellutat de Ránki va donar una categoria superior a aquesta obra i al concert en conjunt. Un so hipnòtic i elegant que encara ara tinc al cap. Un dels millors pianistes del món, que no em penso perdre mai més quan vingui a Barcelona.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Burundanga

Títol: Burundanga
Autor: Jordi Galceran
Direcció: Jordi Casanovas
Repartiment: Carles Canut, Roser Blanch, Clara Cols, Pablo Lammers, Sergio Matamala
Lloc: La Villarroel
Dates: del 6 d’abril al 27 de maig

És una obra absolutament recomanable. Jordi Galceran fa unes comèdies hilarants que ratllen la xaroneria, però sense arribar-hi a caure. Aquest ja fou el cas d’El mètode Grönholm, i també ho és de Burundanga, amb l’afegit especial que tracta un tema tan delicat com el terrorisme amb un humor blanc que converteix un problema social important en una pallassada, en el millor sentit del terme.

No sabia gaires coses d’aquesta comèdia, però intuïa que seria desbaratada, per això vaig anar al teatre amb una certa recança, però d’altra banda, tenia el bon record d’El mètode Grönholm i estava convençuda que passaria una tarda ben divertida. Així fou. Burundanga és una comèdia que, com a tal, es basa en els malentesos i en l’ocultació d’informació. Així, com la calúmnia d’Il barbiere di Siviglia, comença com un ventet suau que a poc a poc va aixecant terra i polseguera fins que esclata.

El ritme és trepidant, els moviments constants i els diàlegs enginyosos. Els terroristes d’ETA són uns pocapenes que acaben desintegrant la banda, tot plegat enmig d’un segrest de pa sucat amb oli, del qual el segrestat acaba agafant les regnes. És una història tan histriònica i rocambolesca que activa tots els mecanismes de l’humor i fa que l’espectador no pugui deixar de riure. Galceran ha aconseguit fer humor d’un tema tabú, i això no és poc mèrit.

Els intèrprets, els membres de la companyia Flyhard, dirigits per Jordi Casanovas, amb la participació de Carles Canut, fan molt bé els seus papers respectius, i és que en una obra així, sobreactuar no és sobrer. És, doncs, una funció molt recomanable i més enllà de l’humor, és una comèdia ben trobada i ben travada.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Shakespeare a Barcelona III. Els dolents

Tercer i darrer lliurament sobre els shakespeares que es fan enguany a Barcelona, en aquest cas, a la Sala Muntaner. El títol, òbviament, no és del dramaturg anglès, sinó que respon a un compendi dels seus malvats presentat en forma de monòleg, escrit per Steven Berkoff, actor shakespearià. És una obra original i única, atès que per als qui desconeixem bona part d’aquest univers, ens serveix com a llibre de text per endinsar-nos en les bambalines dels personatges i les obres de Shakespeare. Aquesta és la impressió que em va fer a mi la funció.

Dirigida per Ramon Simó i protagonitzada per Manel Barceló, és una obra plena de contingut i de passió. Només un actor de cap a peus com Barceló podria aconseguir conjuminar raó i passió en una funció. El text tan aviat dóna dades que podríem llegir en un manual d’història del teatre, com il·lustra sobre les malvestats de qualsevol dels dolents shakespearians, el cim dels quals és Ricard III, que confesso que no he llegit ni he vist al teatre. Manel Barceló, tal com va dir en una entrevista, es posa momentàniament a la pell de prop de vuitanta personatges shakespearians, i aquest nombre passa inadvertit, perquè salta d’un dolent a un altre, hi retorna, hi fa tombs, i l’espectador sempre està situat. Tot plegat, magistral, el text i la interpretació; Berkoff i Barceló (i Simó).

Coriolà, Shylock, Ricard III, Macbeth, Hamlet i un llarg etcètera queden perfectament disseccionats i els en veiem les entranyes, la raó de les seves accions, que, malgrat que siguin abjectes, tenen una causa. Els dolents és una obra densa i esponjada alhora, com qui no vol la cosa, el text conté una condensació espectacular de contingut. La veritat és que m’hauria agradat tornar-la a veure, també per reveure el Barceló més electritzant en acció. Aquest actor de raça és un dels millors actius que tenim a casa nostra i espero poder-lo tornar a veure ben aviat als escenaris barcelonins.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari