La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Daniel Barenboim (I)

Ahir vaig assistir a un dels millors concerts que podrem sentir enguany. L’orquestra de la Staatskapelle de Berlín, dirigida pel seu titular, Daniel Barenboim, van interpretar el concert núm. 26 de Mozart, dit de la “Coronació”, amb Barenboim al piano, i la simfonia núm. 3 de Bruckner. Un programa rodó en una interpretació encisadora, sublim.

He de reconèixer que quan parlo de Barenboim no sóc del tot objectiva, perquè és el meu pianista de capçalera i el meu músic preferit. No puc evitar tenir debilitat per aquest home, que és un fenomen, tant al teclat com a la batuta. Dit això, el concert d’ahir va ser excepcional. La prova és que feia setmanes que no n’hi havia cap entrada. Feia anys que Barenboim no venia a Barcelona, l’última interpretació que li recordo és el segon llibre del Clave ben temperat, tot i que diria que després ha vingut algun altre cop com a director. De la seva interpretació de Bach en parlaré al proper apunt.

El programa d’ahir era formalment similar al que va tocar el dia que el vaig veure per primer cop, el 1998: un concert per a piano i una simfonia, amb els mateixos intèrprets. Barenboim és inigualable tocant Mozart i Beethoven. Des del primer dia em va fascinar l’articulació meravellosa i perfecta que fa de cadascuna de les notes al piano; s’entén absolutament tot, no es perd res. És com si passéssim un dit per la columna vertebral d’una persona prima i en notéssim cada vèrtebra. No hi ha res inintel·ligible, tot és net i cristal·lí. El seu Mozart és impecable. Ahir, però, encara vaig veure-hi una altra cosa: el so que treu del piano sembla que es pugui agafar amb els dits, és com una pintura tan realista que sembla que prengui relleu i els personatges surtin del quadre. Així és com Barenboim toca el piano: amb pulcritud però amb intensitat, amb passió però amb racionalitat. Tot és al seu lloc, però no és gens mecànic; ans al contrari, és l’expressió de la passió pura amb una tècnica perfecta i depuradíssima. Com a propina, va tocar l’impromptu en Si bemoll Major, D. 935 núm. 3 de Schubert, que són unes variacions sobre Rosamunde. Schubert es pot afegir a Mozart i a Beethoven en la interpretació magistral de Barenboim.

A la segona part, ja només com a director, vaig tornar a notar que dirigeix de la mateixa manera que toca el piano: amb una pulcritud extrema. Bruckner és un compositor que vol una orquestra àmplia, la seva música és gairebé del postromanticisme -sense ser-ho-, amb la qual cosa és fàcil que els motius temàtics es perdin i que els instruments de l’orquestra es difuminin, però Barenboim evita tot això i, en canvi, se li entén cada frase, i tots els instruments de l’orquestra sonen en un equilibri perfecte. Aquest és el geni i la mestria de Barenboim, l’únic instrumentista que ha assolit el mateix grau d’excel·lència a la batuta.

Daniel Barenboim és un músic completíssim que, a més, ha escrit llibres i ha fet tasca intel·lectual en favor de la pau a l’Orient Mitjà, al costat del malaurat Edward W. Said. No hi ha més paraules per a descriure el geni d’aquest músic prodigiós. Només resta sentir-lo, preferiblement en directe.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

“El crim de Lord Arthur Savile”, d’Oscar Wilde, al TNC

És una obra enginyosíssima, per treure’s el barret davant la perícia de Wilde a l’hora de crear personatges, situacions, complicitats i malentesos. Abans de dir res més, he d’advertir els lectors que no m’agraden els musicals, i que hi vaig anar amb recança; ara bé, hi havia dos motius poderosos que m’atreien cap a aquesta obra: la seva autoria i el fet que es representava al TNC, que sempre és una garantia. La impressió que me’n vaig endur fou la d’una obra boníssima, que llàstima d’haver-la convertit en un musical, perquè l’argument i el diàleg són molt bons, i per a mi el teatre és text i prou. El teatre musical és l’òpera, i és tota una altra cosa.

Aquesta obra, argumentalment, és encara més perfecta que les que jo recordo de Wilde –Un marit ideal, La importància de ser Frank-, atès que no hi sobra ni hi manca res, cada personatge té el seu paper en el seu moment, com si d’una obra d’enginyeria es tractés. La història és enrevessada, hi ha aparences que no són el que semblen, i el ritme és trepidant en tot moment.

En aquest muntatge, l’espectacle de màgia esdevé el centre de l’obra, i és que el mag no deixa de ser-ne el personatge més important. Escènicament, és una producció molt ben feta; els músics tocant en directe els veiem en tot moment, però trobo una llàstima haver fet un musical d’aquesta obra. Els diàlegs són massa sucosos per a ser cantats i a voltes es perd alguna paraula que no s’hauria de perdre. Malgrat això, com a musical, a mans de la companyia EGOS Teatre, està força ben fet. 

No us la puc recomanar perquè justament ahir se’n van acabar les funcions, però era una obra que valia la pena tant per als admiradors de Wilde -com jo-, com per als admiradors dels musicals, com per als de tots dos.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Sarah Jessica Parker

Potser a algú el sorprendrà que vulgui parlar d’aquesta actriu, però a través de la sèrie Sex and the city, i més tard de la pel·lícula I don’t know how she does it (Temptació a Manhattan), li he arribat a agafar afecte. No és una gran actriu, en bona part perquè sempre fa el mateix paper: el d’una dona sensible, vulnerable i molt femenina. En aquest apunt m’agradaria trencar una llança en favor de la sèrie que la va catapultar a la fama: Sexe a Nova York.

És una sèrie que va emetre la cadena HBO entre els anys 1998 i 2004, de la qual he vist les dues primeres temporades. Pel meu gust, no és una sèrie frívola ni superficial, encara que en aparença pugui semblar-ho. Les quatre amigues no paren de parlar de temes que afecten el conjunt de la societat, i cadascuna hi aporta la seva visió i les seves solucions als problemes que plantegen les altres. També hi veiem un cert estil de vida de la ciutat de Nova York -abans de la crisi, això sí. En resum, és una sèrie molt agradable de veure però en la qual també es pot aprofundir. Ben mirada, no és gens banal.

A nivell d’estructura, el que la fa original, és que la protagonista, que és columnista en una revista, és la narradora de la història en tercera persona. És a dir, ella parla en primera persona però a través del que ens explica en veu en off sabem què els passa pel cap a les seves tres amigues. Aquesta estructura narrativa també la veiem a la pel·lícula Temptació a Manhattan. Potser els guionistes creuen que a Sarah Jessica Parker li escau, no ho sé, però és molt agradable.

A Sex and the city hi veiem quatre protagonistes ben diferents, cadascuna amb els seus trets de caràcter que les fan úniques, i que posen en comú quan es troben. Semblen tan properes que sembla que hagin d’entrar a formar part de les nostres vides. Temptació a Manhattan, que podria resultar una vulgar comèdia rosa, no ho és gens, sinó que retrata les “penúries” que passa una alta executiva per manegar la feina i la família. Quan sembla que la parella perfecta (Sarah Jessica Parker i Pierce Brosnan), inevitablement ha d’acabar junta, ella opta per quedar-se amb el seu marit, que és qui realment estima, i els seus fills, i mirar d’aminorar la marxa a la feina. És una pel·lícula entretinguda i no tan simple com pot semblar a priori.

Pel·lícules per a les festes nadalenques

Aquests dies de festa estic aprofitant per veure pel·lícules que, o bé no havia vist mai, o bé en feia tant de temps, que ja no recordava gaire. Aquest segon cas és el de la pel·lícula Everyone says I love you (1996), de Woody Allen, un dels meus cineastes preferits. Everyone says I love you és un tros de la vida d’una família molt extensa i es compon de les històries de cadascun dels seus membres, que, tot cal dir-ho, són força peculiars tots plegats, des de la filla del ric (Drew Barrymore) que s’enamora d’un expresidiari (Tim Roth, divertidíssim), fins a l’exmarit (Woody Allen) que, guiat pels consells de la filla (Natasha Lyonne), lliga amb una professora d’art (Julia Roberts) fent-li veure que coneix tots els seus secrets.

No és una gran pel·lícula, però és divertida, sorneguera, festiva (és mig musical) i amb uns diàlegs amb moments brillants, com aquell en què el fill del ric, que s’havia passat tota la pel·lícula sent republicà, un cop es descobreix que tenia un coàgul al cervell, es torna demòcrata i son pare respira. És bonica, tendra, gens complicada i passa d’allò més bé.

L’altra pel·lícula que m’ha captivat, aquesta sí que del tot, i que a més a més no havia vist mai, és As good as it gets (1997), que a Espanya es va traduir com Mejor imposible, amb un Jack Nicholson i una Helen Hunt pletòrics. Realment, costa d’imaginar dos altres actors en els papers respectius. És un argument típic i original alhora: la creació d’un grup estrany de persones marginades: un escriptor misàntrop, una cambrera mare soltera amb un fill malalt i un pintor homosexual desnonat.

Hi ha crueltat (verbal), tendresa, rancúnia, amor, tristesa, ressentiment, malvolença, és a dir, que els tres personatges mantenen una relació d’amor-odi. Nicholson, l’escriptor malcarat i antisocial, s’enamora perdudament d’una noia senzilla que li canta les quaranta quan es comporta sense educació, que és sovint. La parella Nicholson-Hunt, que al principi sembla estranya, a mesura que va avançant la història es va veient com a inevitable i càlida. Que Jack Nicholson és un bon actor ja fa anys que ho sabia, però aquí Helen Hunt es revela com una actriu de debò. D’altra banda, també hi ha denúncia social, i és que es veu ben retratada la inexistència d’una sanitat de qualitat a l’abast de tothom. Tant la cambrera com el pintor homosexual han d’abonar un preu altíssim perquè els atenguin correctament.

Vaja, que si us falten idees i us sobra temps aquests dies, heus ací les meves propostes.

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari