La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

“L’espera”, de Remo Binosi

Sé que vaig tard, que els qui llegiu aquesta ressenya i vulgueu veure aquesta obra a Barcelona ja no hi podreu anar, però si hi esteu interessats, podreu veure-la en algun altre punt del Principat, puix que en una entrevista que li van fer a Clara Segura, va dir que quan acabessin al Lliure de Gràcia, anirien de gira per Catalunya. Realment, és una obra que val molt la pena.

No coneixia el nom de Remo Binosi, i ha estat un gran descobriment. No cauré en aquell tòpic -en el qual no crec gens- que diu que encara que l’obra se situï al segle XVIII, planteja uns temes que són actuals. Penso que hi ha temes intemporals, per tant, que no són ni de la nostra època ni de cap època passada, i, d’altra banda, el context de l’obra és estrictament de l’Antic Règim, on les classes socials estaven definides per unes línies molt gruixudes, infranquejables.

L’espera és la història de dos embarassos paral·lels: el d’una comtessa jove que, a punt de casar-se amb un noble, ha quedat prenyada d’un altre home -ni més ni menys que Giacomo Casanova-, i el d’una minyona que ajudarà la comtessa a passar l’embaràs i a desfer-se de la nosa resultant. L’obra és alhora còmica i desesperada. La minyona mira de fer riure la comtessa, però totes dues, dins llur escala social i de valors, tenen uns patiments intensos que les corsequen. S’arriben a entendre i a compenetrar tant, que la relació entre elles esdevé lèsbica, en gran part a causa de l’aïllament i de l’abandó que pateixen per part d’una societat hipòcrita que només vol tancar els ulls davant les adversitats de la vida.

El final és agre per a totes dues. La comtessa ha de casar-se amb una virginitat fingida, havent-se desfet del seu plançó; la minyona també se n’ha de desfer perquè no pot alimentar més boques en la seva situació de pobresa.

Marta Marco i Clara Segura broden cadascuna el seu paper. Marco sap donar l’aire juganer i despreocupat a la jove noble que, a poc a poc, es va adonant que la vida és de veritat i que haurà de “pagar” pel “pecat” que ha comès. Segura dóna vida a la minyona desvergonyida però amb un cor immens que durant el temps d’espera viurà en un luxe en què mai més no tornarà a viure, i que mira de comprendre els sentiments de la comtessa, que a ella, atesa la seva condició social, li semblen d’allò més frívols i trivials.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

“Melancholia”, de Lars von Trier

Amb aquesta pel·lícula m’he reconciliat amb Lars von Trier, després de l’asfixiant Dogville. Potser aquest cop me’n vaig a l’altre extrem si dic que és una de les millors pel·lícules que he vist mai -si no la millor. Melancholia és intensa, angoixant, lenta, hipnòtica i absorbent com poques. Surts del cinema transtornat entre la història i, sobretot, la música: Tristan und Isolde.

La història és senzilla: és l’argument de la fi del món, de l’apocalipsi, servit en forma de xoc del planeta anomenat Melancholia contra la Terra. Però la pel·lícula va molt més enllà d’això. De fet, l’element més important és la manera com viuen i es comporten els personatges mentre el planeta es va acostant a la Terra: la malenconia va atrapant-los a tots, començant per la protagonista, una núvia que en la seva cerimònia de noces es comporta d’una manera estranya i desconcertant, presa d’una malenconia que la transtorna i no la deixa relacionar-se amb ningú amb normalitat. El personatge és un reflex del planeta que ha de venir a anorrear la Terra.

Més enllà de la protagonista, la resta de personatges es mouen en un buit existencial que no acaben d’entendre i que els incomoda. No s’hi veuen accions coherents ni fonamentades, sinó que tots es belluguen entre el no saber per què passen les coses, allò que podríem anomenar la insostenible lleugeresa de l’ésser, parafrasejant Kundera. En l’ambient hi sura aquesta lleugeresa que a poc a poc va embolcallant tots els personatges fins a asfixiar-los en una existència buida.

Ara bé, la buidor existencial queda àmpliament contrarestada amb la música omnipresent de Tristan und Isolde, que inunda tota la pel·lícula i en tenyeix els personatges, conferint-los una aura d’insignificança colossal. Aquesta música, que per a mi és el súmmum de l’art, imbueix la pel·lícula i l’espectador d’una sensació d’asfíxia i d’èxtasi alhora, de clímax i d’impotència davant allò que ens és desconegut. I és que l’acord de novena augmentada que tot ho expressa ens fa conscients tothora que som davant l’apocalipsi, que les nostres vides perden tot el sentit davant la fi que s’acosta. És la fusió, la comunió amb el més enllà, amb la mort o amb el no-res, sublimat en una música incommensurable, excelsa, divina, que expressa tots els sentiments humans: amor, desamor, encís, èxtasi, desencant, tristesa i finalment, abandonar-se al desconegut.

Lars von Trier ha sabut combinar magistralment un bon argument ben tractat amb una música màgica que ho expressa tot. És una pel·lícula per veure-la un cop i un altre i un altre…

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

Bagels i altres coses

Ara ja fa temps que vaig tornar del meu primer viatge a Nova York, però cap dia no he pogut deixar de pensar-hi per una cosa o per una altra, i també, per què no dir-ho, a causa del bombardeig massiu que rebem per part dels EUA en forma de pel·lícules, sèries de televisió -que personalment m’agraden molt-, entre moltes altres coses. Tot i que no em fixo mai gaire en els menjars dels llocs que visito, sí que hi ha dues coses de Nova York que em van cridar poderosament l’atenció: d’una banda, uns panets circulars anomenats bagels, i de l’altra, unes galetes rodones i planes recobertes -només per una banda- de xocolata blanca i negra.

Enguany estic fent una petita investigació sobre la paraula bagel, i això ahir em va dur fins a un forn petit i molt entranyable del barri de Gràcia de Barcelona anomenat Be my bagel, al carrer del Planeta núm. 37, en una cantonada de la Plaça del Sol. És un indret de Gràcia ben poc concorregut, on es respira la tranquil·litat i la lentitud d’un poble. El forn, petit, atès per una noia molt amable, ofereix poca cosa més que bagels. Espero que tingui clientela i segueixi endavant, perquè penso tornar-hi més vegades. En fan de tots tipus: de sèsam, de formatge, de ceba i alfàbrega, de tot (everything bagel), d’olives negres, i també en fan de dolços: de xocolata, d’ametlla i de muesli. Pels qui no n’hagueu tastat mai, és un tipus de pa fet amb farina de blat, amb la característica que la massa es bull abans de posar-la al forn, amb la qual cosa el panet té una textura densa i esponjosa. A mi m’encanten!

L’origen d’aquests panets és jueu i es remunta al s. XVII a l’Europa de l’Est, on s’oferien amb motiu d’un natalici, per desitjar bona fortuna a la mare i al nadó. A la dècada de 1880 els jueus que van emigrar als EUA, sobretot a Nova York, ho van exportar i avui dia sembla que és el plat nacional d’aquesta ciutat. Ignoro si a d’altres capitals dels EUA proliferen tant.

L’altra menja de què parlava al principi són unes galetes el nom de les quals -si és que en tenen- no vaig arribar a esbrinar i que tenen la característica visual de ser com unes fitxes del joc de dames: són rodones i planes, amb mitja superfície coberta de xocolata negra, i l’altra mitja de xocolata blanca. Tenen gust de sucre, s’assemblen a les pastes de te, sense arribar a ser tan exquisides, però aquest color distintiu i el fet de veure-les arreu a Nova York m’hi va fer fixar. A més a més, n’hi ha de diverses mides, més grosses i més petites. A la capsa diu que són fetes a Brooklyn. Algun dia podria fer un rastreig sobre l’origen d’aquestes galetes, encara que no siguin tan conegudes com els bagels.

La passió wagneriana

Tot i que vaig a concerts des dels cinc anys i que em considero una bona melòmana, Wagner sempre havia estat una fortalesa inexpugnable per a mi. Els meus preferits sempre han estat els barrocs i els clàssics: Bach, Händel, Mozart, Haydn. Els romàntics ja no m’atrauen tant, tot i que Mendelssohn és un dels cims més alts de la música de tots els temps. Als vint anys, quan vaig veure Elektra al Palau de la Música Catalana (amb una Gwyneth Jones pletòrica), vaig quedar absolutament subjugada per la música de Strauss. És una música altament sensual i amb una gran capacitat transformadora i transtornadora. És una espiral de colors i de sensacions que s’adiu a la perfecció amb els arguments de les òperes.

Als vint anys, doncs, vaig aconseguir penetrar a l’univers straussià, però Wagner seguia sent un enigma colossal per a mi. Recordo un Parsifal on em vaig avorrir solemnement. De Wagner només me n’agradava la música instrumental. Els preludis de Tannhäuser i de Tristan und Isolde em tenien el cor robat, però un cop començava la part vocal, la cosa dequeia i queia en l’avorriment i el sopor més absoluts.

Ara bé, fa un parell d’anys em va passar una cosa d’aquelles que passen pocs cops a la vida: allò que en francès en diuen un coup de foudre, un llamp que et travessa l’ànima i et transforma, et converteix en un ésser diferent. Això em va succeir a mi quan vaig anar al Liceu a veure el darrer Tristan und Isolde que s’hi va representar. Vaig quedar literalment amb la boca i els ulls esbatanats una bona estona mentre sentia aquella música vertiginosa que em tranportava per espirals desconegudes d’emocions diverses. Va ser una experiència màgica, inoblidable, irrepetible. La vaig voler repetir tornant-la a veure, però, és clar, l’impacte ja no va tornar a ser el mateix. Ara bé, aquell dia, i ja per sempre més, vaig entrar en l’univers wagnerià, i ho vaig fer per la porta gran.

La temporada següent es va representar Parsifal al Liceu, i hi vaig anar, no sense un deix de reticència per l’experiència anterior que havia tingut amb aquesta òpera, però en realitat, l’efecte balsàmic que em va causar va servir per corroborar que ja estava batejada al món dels wagnerians. Recordo que li ho vaig comentar a un liceista i em va dir: “al món de Wagner, un cop hi has entrat, ja no en pots tornar a sortir”. Tenia tota la raó. Ara cada vegada que sento Tristan und Isolde em vénen calfreds de plaer per tot el cos i ja estic esperant amb candeletes el setembre, quan vindrà la companyia del Festival de Bayreuth al Liceu a representar-hi Lohengrin, Der fliegende Holländer i sobretot, Tristan und Isolde!

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Philippe Jaroussky al Liceu

Ahir al vespre el contratenor francès Philippe Jaroussky va oferir un concert al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, acompanyat per l’Orquestra Barroca de Friburg, dirigida per Petra Müllejans. Va ser una bona vetllada amb música de Händel, tan vocal com instrumental, malgrat haver de lamentar que el públic liceista no és apte per als concerts, atès que durant la interpretació del concerto grosso op. 6 núm. 6, va aplaudir dues vegades fora de lloc. La impressió global és que Philippe Jaroussky té una tècnica perfecta però resulta fred, la seva veu no desprèn la calidesa de la d’un Andreas Scholl o un Bejun Mehta -tots dos els he vist aquest any al mateix Liceu. La veu de Jaroussky resisteix una comparació perfecta amb la seva figura: és molt guapo però és massa prim per resultar sexy; a la seva veu li passa el mateix: és perfecta però és massa prima per transmetre emoció.

La corda de contratenor no té una acceptació plena entre els melòmans. Encara n’hi ha que troben antinatural que un home emeti una veu femenina. Jo fa molts anys també pensava així però ara la trobo una veu tan agradable, que el que no m’agrada és sentir les obres corals de Bach per a mezzosoprano, en lloc de per a contratenor. Ahir, però, em vaig adonar d’una cosa en què mai no havia caigut: així com dins la corda de soprano n’hi ha de lleugeres, de líriques i de dramàtiques, els contratenors no són tampoc tots iguals. Mentre que Andreas Scholl seria un contratenor líric tirant a spinto, Jaroussky seria liricolleuger. Té un timbre de veu agut, gairebé eteri, que l’acosta al de mezzosoprano. Segons com, costa de conèixer que és un home, qui canta.

Té una tècnica perfecta que li permet fer qualsevol floritura vocal però això també el fa ser fred, amb una veu prima i dúctil a la qual pot fer fer el que vol, però llevant-li així força i emotivitat. La manera de cantar és serena i perfecta però freda, té un timbre privilegiat, bell i gèlid. Dóna gust sentir-lo cantar però hom troba a faltar la calidesa d’un Scholl o la força d’un Mehta. Ara bé, el concert fou sublim, pel programa i per la bellesa artística -i física, per què negar-ho- de Philippe Jaroussky, un nom que, amb només 33 anys, ja cotitza a l’alça, veient els nombrosos enregistraments que té ja al mercat. Entre d’altres, ha col·laborat assíduament amb Jean-Christophe Spinosi en l’enregistrament de les òperes de Vivaldi per al segell Virgin, i també té un disc amb peces operístiques de Monteverdi en el qual col·labora la soprano catalana Núria Rial. Us convido a descobrir-lo!

 

Publicat dins de Música | Deixa un comentari