La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

La utopia (3)

El Ricard veu que l’Amèlia s’ha asserenat, potser perquè li ha agafat confiança. En aquest moment voldria agafar-la per la cintura, endur-se-la contra el seu pit i besar-la als llavis.

– Escolta, no cal que m’expliquis res. No hi he de ficar el nas, a la teva vida.

– Però…?

Ara és ella qui vol treure informació al Ricard. Ell dubta, però decideix ser del tot sincer amb ella.

– Però em costa d’entendre que una persona del teu nivell intel·lectual es rebaixi a fer una, diguem-ne feina, com aquesta.

– Hahaha. Quants prejudicis que tens! Si tens temps, seu i t’ho explico. Em caus bé.

El Ricard està exultant. Aquella dona el té més captivat a cada moment que passa. Es mor de ganes de saber-ho tot d’ella. A diferència de l’Helena, que és molt exigent però buida al capdavall, en l’Amèlia endevina una dona amb caràcter però flexible. S’asseu al sofà i es dedica a mirar-la.

– No em fa res explicar-t’ho. Ets la primera persona que ho ha descobert. Mira, potser et penses que em podria guanyar la vida d’una altra manera, i és veritat, sóc filòloga i durant anys he fet de traductora, de correctora i de redactora free-lance, però des que vaig descobrir la línia eròtica, vaig deixar la resta.

– Per què? Guanyes més diners així?

– Molts més, Ricard! -Riu- Saps què? el que m’agrada de debò és escriure novel·les, i fer feina de filòloga em prenia el temps que necessitava per escriure. Ara, amb tres hores diàries a la línia eròtica, puc dedicar la resta a escriure. No és fantàstic?

El Ricard queda descol·locat. No s’esperava gens una resposta així. Però està content perquè veu l’Amèlia confiada i desimbolta, gairebé desinhibida. No sap si desitja que li faci una interpretació en viu del telèfon eròtic. Està encantat amb tot el que li ha explicat, l’ha sorprès molt agradablement, l’ha alleugerit de les seves pitjors sospites. S’adona que és una noia culta i extraordinària, i per això no entén què hi fa en una línia eròtica, per més diners que hi guanyi.

– Ja sé què penses. Que un, diguem-ne ofici, així, no fa per a mi, oi? Però mira, sense ànim d’ofendre, l’opinió dels altres tant se me’n dóna. Em mantinc en l’anonimat i no em prostitueixo. Només faig una actuació teatral.

– Sí, però com et va venir de dedicar-te a això?

– És que tu no saps que sóc actriu de doblatge. Un dia, per casualitat, vaig veure un anunci on demanaven una noia amb veu sensual per respondre un telèfon eròtic, m’hi vaig presentar, em van fer una prova i em van contractar. Ara treballo pel meu compte.

El Ricard somriu. El que l’Amèlia li acaba d’explicar li ve completament de nou. Se la queda mirant, embadalit. Aquella dona és perfecta, combina un alt nivell intel·lectual, un físic immillorable i un caràcter flexible. O, si més no, aquesta és la impressió que li fa. Voldria abraonar-se-li al damunt, però es conté. Aprofitarà que són veïns per anar-se ficant a la seva vida. No té ni idea d’on el portarà aquella aventura, però és un repte tan plaent i tan engrescador, que no pot deixar-lo passar.

– Bé, escolta, ni jo ni ningú no sóc qui per jutjar-te. Sóc un liberal i opino que tothom té dret a fer el que vulgui de la seva vida, mentre no molesti els altres. Ens tornarem a veure, Amèlia?

– Hahahaha. Si som veïns, com vols que no ens tornem a veure? Quines coses que dius.

– Sí, tens raó. Bé, la conversa ha estat molt agradable. Ara marxo, no et molesto més. Potser has d’escriure.

– Ara estic repassant les galerades de la meva segona novel·la. He de fer feina, sí. T’acompanyo a la porta.

Un cop a la porta, ell dubta però acaba fent-li un petó a la galta. No vol llançar-se de cap a la primera trobada. Els dolços s’han d’assaborir lentament.

(Continuarà)

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari

“La nostra classe”, de Tadeusz Slobodzianek

Sabia que era una obra molt dura, i a mi la cruesa en el teatre i el cinema em regira els budells. Però igualment, la volia veure. Em sembla que amb els anys i els desenganys, se m’ha endurit la pell davant l’horror “humà”. La nostra classe és una obra llarga amb alguns moments lírics i un dramatisme terrorífic que la solca tota. És la demostració de la degradació extrema a què poden arribar els homes, moguts pel fanatisme i la intolerància.

L’obra ens mostra l’evolució d’un grup de deu companys de classe, des que són adolescents i amics, fins que, encegats per un odi irracional, es torturen i es maten entre ells, en nom d’una ideologia. El mal extern, doncs, no hi fa gaire acte de presència, sinó que són els personatges mateixos els qui, enduts per l’odi i pel fanatisme, es degraden a si mateixos, cauen en l’abjecció més absoluta fins al punt que deixen de ser persones. Quan queden separats en dos bàndols contraris ja no és que no hi hagi amistat entre ells, és que ha desaparegut la mínima norma de cortesia i de civilització. Es tracten com a bèsties, sense raonar.

La doble tragèdia que va patir Polònia abans i durant la Segona Guerra Mundial fou quedar presa, primer dels soviètics, i més tard dels nazis. Els primers volien acabar amb tot el que fes tuf de catòlic. Els segons volien acabar amb els jueus. El drama està servit. Els catòlics, que van ser durament represaliats pels soviètics, es vengen després quan Polònia cau a mans dels nazis, contra els jueus.

Però la gràcia de l’obra és que no s’acaba amb la Segona Guerra Mundial, sinó que continua i mostra l’evolució psicològica de cadascun dels personatges. Curiosament, cap d’ells no se suïcida per les atrocitats comeses en el passat, però tots han de viure amb una llosa pesadíssima a la consciència. Són persones que s’han degradat tant, que cap acte ni cap paraula no els pot restituir la dignitat humana.

Les històries de cadascun dels personatges són estremidores, les unes més que les altres, i el més colpidor és pensar que tot això que veiem al teatre va passar de debò. Són personatges que en un moment de la vida es troben en una situació límit i que obren com potser mai no haurien sospitat que farien.

La interpretació dels deu actors és magnífica, i el muntatge escènic també. L’única cosa a lamentar és que hagi durant tan poc temps a la cartellera barcelonina. Una obra així hauria de ser de visió obligada per a tots els ciutadans, així com també ho hauria de ser la lectura de Primo Levi. Novament, pot sortir a refulgir la divisa de Castellion: “matar un home no és defensar una doctrina, sinó matar un home”.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

“Castellio contra Calvino. Conciencia contra violencia”, de Stefan Zweig

“Matar un home no és defensar una doctrina, sinó matar un home”. Sébastien Castellion.

Aquesta frase lapidària plana per tot el llibre que Zweig dedica a… de fet, a moltes coses: a les figures de Calví i de Castellion, a la pugna a mort que van tenir, al segle XVI, i al valor de la tolerància com a base perquè la humanitat pugui entendre’s i sobreviure. No he llegit, ni de bon tros, tots els llibres de Zweig, però fins ara, aquest és el que més m’ha agradat i m’ha colpit. Més que El món d’ahir, la seva autobiografia.

Castellio contra Calvino és un assaig escrit amb una força inaudita. L’autor hi empra el to d’una novel·la per descriure dos personatges immensos de la història d’Europa: Jean Calvin i Sébastien Castellion. El primer, conegut per la doctrina que va generar, el calvinisme, tothom el té ubicat a la Ginebra protestant del s. XVI. El segon és un gran desconegut. Jo mateixa no havia sentit mai el seu nom abans de llegir aquest llibre. Però com bé s’encarrega d’aclarir Zweig, aquest desconeixement és degut al mateix Calví, que va fer mans i mànigues per fer desaparèixer l’obra i l’esperit de Castellion de la faç de la Terra.

L’obra es pot dividir clarament en dues parts: la primera té un to nítidament narratiu, ens hi presenta, com si dos personatges novel·lescos fossin, Calví i Castellion. La força amb què els descriu és absolutament arravatadora. Calví apareix com l’home estricte, rígid, autoritari, intransigent fins al moll de l’os, i sobretot, intolerant, incapaç d’acceptar qualsevol dissidència de la seva doctrina. El seu antagonista, Castellion, és un home savi, afable, lluitador, perseverant, just i tolerant. És una mena de Voltaire avant la lettre. Zweig ressalta en diversos moments del llibre que el s. XVI és un segle violent i fanàtic, a diferència del XVIII, que és el de la Il·lustració i el de les llums.

A la segona part, l’obra adopta un to més pròpiament assagístic i esdevé un al·legat desesperat a favor de la tolerància. Cal no oblidar que Zweig la va escriure el 1936, quan ja s’estava covant l’ou de la serp de la barbàrie nazi. És una denúncia de la intolerància i del fanatisme més extrems. Com pot ser que el protestantisme, que s’ha escindit del catolicisme perquè pretén que tothom pugui fer una interpretació lliure de les Sagrades Escriptures, li calqui els mètodes repressors de dissidents? Com pot ser que Calví, un dels paladins del cisma cristià, instauri una Inquisició protestant? La il·lustració del conflicte és el cas Servet, un home que va voler allunyar-se de la doctrina catòlica i que més tard, va discrepar lleugerament de les tesis calvinistes. Calví no podia tolerar que ningú li discutís l’autoritat intel·lectual, puix que la seva doctrina era l’única interpretació correcta i, doncs, legal, de la Bíblia. Això és precisament el que Castellion no pot entendre i decideix fer justícia a Servet.

Però no ens enganyem. Castellion tampoc no combregava amb les tesis de Servet. El que defensava era el dret a la discrepància. Quan va escriure el seu al·legat en favor de la tolerància, a Servet ja l’havien cremat viu. Igualment com ho feia la Inquisició romana -Giordano Bruno com a cas paradigmàtic-, Calví necessitava netejar Ginebra d’heretges. Però a diferència del tribunal catòlic, que ho feia com un càstig individual, Calví pretenia defensar la seva doctrina d’aquells que no hi combregaven, eliminant-los físicament. I aquí és on Castellion es planta i escriu la seva frase lapidària: “matar un home no és defensar una doctrina, sinó matar un home”. Impressionant, sobretot tenint en compte el context de l’època.

És evident que Stefan Zweig no era historiador i que potser no fa justícia a Calví de la manera que el presenta -personalment no ho sé. Però la força del seu assaig rau en la crida a eradicar el fanatisme i la intolerància, com a càncers de la humanitat. A cap home no se’l pot obligar a creure en una idea determinada per la força de les armes. El convenciment ha d’arribar per la via de la persuasió, de la seducció; mai per la força bruta. Això és contrari a la civilització; és barbàrie.

No em puc estar, doncs, de recomanar la lectura d’aquest llibre absolutament a tothom, perquè és magnètic, hipnòtic. Només m’agradaria demanar-li a Jaume Vallcorba que el traduís al català. Tanmateix, com sempre m’agrada de fer, felicito entusiàsticament Berta Vias Mahou per la traducció que n’ha fet, que preserva a cada mot la força que deu tenir l’original alemany.

Stefan Zweig, Castellio contra Calvino. Conciencia contra violencia, traducción de Berta Vias Mahou, Barcelona: Acantilado, 2010, 252 p.

La prostitució s’ha d’abolir o de regular?

Dilluns proppassat sentia la notícia que el conseller d’Interior vol eradicar la prostitució de les carreteres catalanes. Una tertuliana deia a Catalunya Ràdio que el que cal fer és legalitzar i regular aquest negoci, perquè és el que més diners mou, no només a Catalunya, sinó arreu del món, i, per tant, gravant-lo impositivament, s’aconseguirien molts diners per a les arques exhaustes de la Generalitat. No tinc cap dubte dels beneficis fiscals que suposaria regular el negoci de la prostitució a Catalunya, però en aquest apunt vull parlar del que suposa exercir-lo, tant per part de les dones com dels homes.

Sincerament, no tinc resposta per a aquesta pregunta. Molts cops m’ho he plantejat i he sentit arguments a favor d’una posició i de l’altra, i tots tenen pros i contres que no em fan decidir per cap de les dues. D’una banda, la situació actual, que és d’al·legalitat, propicia l’explotació de noies per part de màfies que les tenen ben collades. L’abolició encara ho accentuaria més, això. D’altra banda, la legalització i regulació atorgaria carta de naturalesa als instints més primaris dels homes (perquè sobretot són homes els qui fan ús de serveis sexuals retribuïts).

Fa anys vaig llegir un article de l’escriptor Luis Antonio de Villena en el qual argumentava que la prostitució no és un “ofici” més indigne que el de taxista, per exemple, que posats a parlar d’oficis manuals poc o gens agraïts, la prostitució només en seria un, entre d’altres. No puc estar-hi d’acord. Potser sent taxista ningú no se sent realitzat, però és una feina que no requereix la intimitat del treballador per dur-la a terme. Ras i curt, les prostitutes es guanyen les garrofes amb la seva intimitat. No és que sigui una “feina” avorrida o anodina, és que suposa la degradació d’una persona, a parer meu.

Ja sé que algú em podria dir que molta gent comercia amb la seva intimitat per guanyar diners, com ara els famosos que surten a les revistes del cor. Certament. Però aquest és un acte que es fa lliurement, sense coacció de ningú, em sembla. D’altra banda, analitzem els clients de la prostitució: és evident que, en principi, un home amb un atractiu mínim i amb autoestima, no necessita recórrer a aquests serveis, sinó que pot sortir a lligar i endur-se al llit, gratuïtament, totes les dones que se li posin bé. Les prostitutes, doncs, han de lliurar la seva intimitat a homes que no els vol cap altra dona. No crec que aquest panorama es pugui comparar amb el d’un taxista.

També vull fer menció d’un argument que he sentit força vegades: la prostitució evita moltes violacions; és, doncs, un ofici necessari. I aquí és on em pregunto: a quin punt l’apetit sexual d’un home deixa de ser saludable per esdevenir malaltís? Podem parlar de sadollar el desig sexual com qui sadolla la gana o la set, fent un mos o bevent un got d’aigua?

Per acabar, no sé si hi ha dones que escullen lliurement dedicar-se a això. Potser les prostitutes de luxe, les cortesanes d’abans, que es relacionaven amb clients benestants i que eren més que simples prostitutes, ho triaven com a modus vivendi, però em costa de creure que al s. XXI cap dona pugui triar viure d’això. Segurament el meu discurs sona massa idealista, perquè al capdavall, l’home real no és el de Rousseau (l’home és bo per naturalesa) sinó el de Hobbes (l’home és un llop per a l’home), però em costa d’empassar el fet de parlar de la prostitució com un negoci més.

Segueixo sense tenir clar si s’ha d’abolir o de regular. Potser en un món ideal s’hauria d’abolir però al nostre món, que és el de la llei del més fort, el que cal és regular-la per tal que pugui exercir-se en les millors condicions possibles.

Publicat dins de Filosofia | Deixa un comentari

Fi de temporada al Gran Teatre del Liceu

Fins la setmana passada es van poder veure les darreres produccions de la temporada 2010-11 del Gran Teatre del Liceu (Carmen és la reposició de la producció que es va veure al setembre). Va ser un final de temporada esplèndid, amb un parell d’òperes ignotes, pràcticament desconegudes per al públic liceista, com són Tamerlano de Händel, i Daphne de R. Strauss. Celebro que el teatre barceloní ens obsequiï amb títols poc comuns i al damunt, ben interpretats, amb un estol de cantants de primera divisió.

Tamerlano comptava amb l’atractiu de Plácido Domingo, que va exhaurir les localitats per a les dues funcions que se’n van fer. Abans de veure-la, ja m’imaginava que malgrat que Domingo és un cantant excel·lent en tots els sentits, les òperes de Händel no són les adients per a una veu com la seva. Després de veure Tamerlano, vaig corroborar la meva impressió inicial. Malgrat tot, tothom va poder copsar que als seus 70 anys, està en un estat vocal magnífic. Ara bé, no és tenor d’òpera barroca, que requereix molta menys veu i un altre estil, una manera de cantar diferent.

Qui va excel·lir d’una manera clara i diàfana en aquesta funció fou el contratenor Bejun Mehta, que interpretava el rol titular de l’òpera, amb una veu ben projectada i dúctil, un estil depurat i una expressivitat magnífica. A partir d’ara l’haurem de posar a la mateixa alçada d’un Andreas Scholl o d’un Michael Chance. D’altra banda, la soprano Sarah Fox, en el paper d’Asteria, també va ser una revelació. Té una veu amb gran personalitat, poc dúctil que al principi feia pensar que s’estavellaria amb els aguts, però va succeir tot el contrari: anava modulant la manera de cantar per adaptar-la a cada passatge que interpretava. Així, va fer una Asteria tècnicament perfecta i amb una gran expressivitat. La compenetració amb Domingo fou extraordinària (eren pare i filla a la història). La decepció de la nit fou la mezzosoprano Anne Sophie von Otter, que jo esperava amb candeletes. Va fer una interpretació molt discreta, de fet, gairebé no es va notar que intervenia en l’òpera. Estic segura que devia tenir un mal dia, perquè la tinc per una gran cantant, encara que no sigui una Vesselina Kasarova.

La setmana següent vam poder gaudir d’un Strauss de segona fila, la seva òpera Daphne, i dic això perquè no està a l’alçada d’un Rosenkavalier o d’una Salome, malgrat que estigui escrita més tard que aquestes dues. L’orquestra va anar magníficament bé i vam gaudir d’un repartiment de luxe: la soprano Ricarda Merbeth en el paper titular, el tenor Lance Ryan com a Apol·lo i la contralt Janina Baechle com a Gaia. Merbeth, assídua al festival de Bayreuth, va cantar un rol dificilíssim per la resistència que requereix d’una manera pràcticament immaculada. Dic pràcticament perquè en alguns moments molt puntuals, li surt un xic d’aire que hauria de ser so, però que en cap cas no va enterbolir la seva magnífica interpretació del personatge. Lance Ryan va demostrar una resistència a prova de bomba, amb una veu cristal·lina. Janina Baechle va fer gala d’un gran estil i d’una veu pregona. En resum, doncs, una òpera desconeguda amb un repartiment estel·lar.

I ara, a esperar la temporada 2011-12, que es presenta amb grans atractius: La Bohème amb Angela Gheorghiu, el concert de Philippe Jaroussky, Linda di Chamounix amb Diana Damrau i Juan Diego Flórez, Il burbero di buon cuore de Vicent Martín i Soler, Adriana Lecouvreur amb Roberto Alagna, o Aida amb Sondra Radvanovsky, entre molts d’altres. A gaudir-ho, doncs! 

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

La utopia (2)

L’Amèlia fa un somriure maliciós que el Ricard capta de seguida. Canta victòria al seu interior.

– Vine, que t’ensenyaré on és la cuina perquè m’hi deixis les bosses. Ostres, és la primera vegada que algú m’ajuda amb la compra. Quin luxe!

El Ricard es mor de ganes de preguntar-li per la feina del telèfon eròtic, però no sap com abordar el tema sense semblar-li groller. El que té clar és que no pot marxar de casa d’ella sense saber-ne més coses. Mentre es passeja pel pis es fixa en tots els detalls que pot i, tractant-se d’una escriptora, mira els lloms dels llibres que té a les prestatgeries. Li fa gràcia veure’n tres de Xavier Sala i Martín, que és un vell amic i col·lega seu.

– Vius d’escriure llibres? -li pregunta, fent-se el desmenjat.

– Hehehe. Ja veig que vols treure’m informació.

– Sí… No, perdona’m la indiscreció. És que tinc entès que és pràcticament impossible de guanyar-se la vida només escrivint llibres, especialment si es fa en català o en qualsevol altra llengua minoritària.

– Tens raó -l’Amèlia envermelleix un xic.

– Escolta, em sap molt de greu haver-te incomodat, no era la meva intenció. Marxo, no et molesto més.

El Ricard s’acaba d’adonar que l’Amèlia s’ha vist mig descoberta i que no té intenció ni ganes de revelar el seu secret a ningú, i menys a un desconegut com ell. Ara li costarà més reconduir una propera conversa amb ella. El que sí que sap és que s’hi sent molt atret. Aquella noia és el paradigma de l’elegància, de la cultura i de la discreció. Necessita tornar-la a veure.

– Adéu, Amèlia. No cal que m’acompanyis a la porta. I et demano disculpes novament per haver-te incomodat. No vull que pensis que sóc un barrut.

– Ricard, no marxis encara.

Ja estava a punt d’obrir la porta per sortir de casa seva, quan un calfred d’emoció i de plaer li recorre el cos. Abans de girar-se per mirar-la, vol que l’excitació li marxi de la cara perquè no se n’adoni.

– Escolta’m, ja sé què volies dir quan m’has preguntat si vivia d’escriure. Com que som veïns, si no ho saps, ho sabràs aviat. Per tant, m’estimo més dir-t’ho jo mateixa. M’agrades i no voldria que et fessis una imatge errònia de mi.

– Amèlia, jo…

– Ho saps? Ho has sentit?

– Sí, no t’he d’enganyar.

– Què has sentit?

El Ricard se sent profundament incòmode amb aquesta pregunta. Què espera que li digui? Que li doni detalls de les paraules que li ha sentit pronunciar a la línia eròtica? O potser espera que li faci un judici moral?

– Et diré la veritat. Vaig descobrir la línia eròtica fa un parell de setmanes, i des d’aleshores t’escolto cada nit durant una estoneta. Això és tot.

L’Amèlia es posa a riure. El Ricard es nota inquiet. Tots dos queden uns segons en silenci, mirant-se.

(Continuarà)

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari

L’estat de la llengua

Ahir llegia un article -magnífic, com sempre- d’Albert Sánchez Piñol al diari Ara. Hi exposava el que molts pensem des de fa temps, i que Joan Solà no es cansava de repetir arreu: els catalanoparlants parlem un català molt empobrit, poc genuí i altament contaminat d’expressions castellanes, no traduïdes sinó directament calcades. És evident que així no podem anar bé de cap manera perquè les expressions, la sintaxi d’una llengua en són l’ànima, allò que la fa diferent de les altres del voltant. Denoten la cosmovisió dels parlants d’aquella llengua.

Ara bé, si tenim en compte l’àmbit en el qual ens movem, és molt difícil parlar un català genuí si no es fa des d’una militància conscient, com és, en part, el meu cas. Els nostres pares i avis deien “bussón” o “aiga”, però parlaven amb unes estructures sintàctiques catalanes. Per entendre’ns, feien servir els pronoms febles i gastaven frases fetes catalanes. Com pot ser que a dia d’avui, en què tots els nens s’escolaritzen en català i tenim una televisió, una ràdio i diversos diaris en català, es parli tant de castellà i un català tan castellanitzat?

Reconec que és una pregunta exasperant a la qual no tinc una resposta suficient ni satisfactòria. Hi ha diversos elements que han contribuït a aquest paroxisme actual. El primer, l’emigració dels anys ’60, que mai no ha quedat ben integrada a casa nostra, atès que quan va arribar, la llengua catalana era absolutament prohibida i amb l’arribada de la democràcia, no van creure que parlar la llengua de la terra que els havia acollit fos important ni tan sols necessari. Aquest fet va impulsar l’adveniment del bilingüisme mal entès a casa nostra, en virtut del qual els catalanoparlants som bilingües i els castellanoparlants, monolingües.

És cert els fills d’aquesta immigració s’han escolaritzat en democràcia i en català, però pel fet que en arribar es van concentrar a l’àrea metropolitana de Barcelona, van crear un macrogueto castellà que encara avui es manté viu, gràcies als mitjans de comunicació en castellà, que són absolutament majoritaris a Catalunya: ràdios, premsa i sobretot, canals de televisió, a banda del cinema i d’una part del teatre.

I nosaltres, catalanoparlants, que cada dia ens sentim més estranys a casa nostra, què podem fer per contrarestar aquesta situació de tanta desigualtat i inferioritat? Com bé diu en Sánchez Piñol, assolint un Estat propi que a base de lleis aconsegueixi rescabalar el català de tot el mal que se li ha infligit durant segles. I ja no parlo només de prohibicions, sinó de minar-lo lentament a través d’anar-lo castellanitzant. No puc entendre que les persones comencin una frase en català i l’acabin en castellà. Què els impel·leix a canviar de llengua? Que no s’adonen de com n’és de perniciós per al català, riure-li les gràcies al castellà?

Quan escolto la gent del PP o de C’s queixant-se de les dites multes lingüístiques amb una mala fe evident, no sé si riure o plorar. Diuen que Catalunya és bilingüe. Doncs jo responc: si Catalunya fos monolingüe en català, el castellà no desapareixiria pas del mapa, perquè té al seu darrere molts estats que el defensen com a llengua oficial. El català només ens té a nosaltres, i per jugar a la primera divisió lingüística, hauria de ser l’única llengua oficial a Catalunya, per estar en igualtat de condicions amb el castellà a la resta d’Espanya.

Com que això no passarà mai mentre Espanya sigui la que és, l’única solució és que Catalunya es doti d’un Estat propi. No és cap radicalisme. És pura supervivència. I com diuen Sánchez Piñol i també Xavier Roig, en això el nostre aliat principal és un PP com més radical millor, perquè així TOTS els catalans obrim els ulls al que realment és Espanya.

Postil·la final: espero que a Barcelona, amb un alcalde catalanista, a partir de l’any vinent tinguem un Grec plenament català.

La noció de culpa

Fa anys em va captivar Lluís Racionero i vaig llegir-ne uns quants llibres d’una tirada. Gràcies a ell em vaig endinsar en el món de les filosofies orientals que tant m’agraden. Recordo bé que una de les primeres frases de les Memòries de Califòrnia deia que si hom vol convèncer un xinès perquè es converteixi al cristianisme, primer l’ha de convèncer que és culpable, atès que aquesta és la noció bàsica sobre la qual es fonamenta tota la ideologia cristiana.

És una frase que sempre m’ha fet rumiar des que la vaig llegir. Què és, si no, el pecat original? Per què el treball es considera una condemna? Per què discernir el bé del mal és perniciós per a l’home? No hi ha cap dubte que la noció, el sentiment de culpa, subjau a totes aquestes qüestions. El pecat i el temor de Déu s’han fet servir sempre per infondre por als fidels, i malgrat que al món modern, després de la Il·lustració tot això ha quedat relativitzat, el substrat roman. Aquests dies estic llegint l’assaig magnífic sobre Calví que va escriure Stefan Zweig, que il·lustra a la perfecció aquestes nocions.

Si bé la culpa no és un concepte antinatural, el pecat sí que ho és. L’home és culpable si comet un acte moralment dolent, però no ho és intrínsecament, pel simple fet de ser humà i com a tal, hereu del pecat original. Al capdavall, si ho analitzem fredament, quin és aquest pecat original? La curiositat. De manera que l’origen de la filosofia és pecat en les religions monoteistes.

Quan llegeixo les idees que tenia Calví sobre la naturalesa humana i la seva culpabilitat inherent em vénen calfreds. Com pot ser que la interpretació d’una religió pugui negar el goig de viure, que pugui culpar l’home pel simple fet de ser-ho? Per això, addueix Racionero, és impossible convèncer un xinès que és culpable perquè, aliè a les religions monoteistes, no es pot imaginar que pel sol fet de venir al món, l’home sigui culpable de res. Precisament un naixement és una celebració, una festa, perquè vol dir que la natura ha florit. El significat del bateig és el de llevar una culpa inexistent. La Il·lustració ho va corregir tot, així també Kant va portar a col·lació la noció de l’imperatiu moral, que no és altra cosa que la consciència, i que és aquella facultat que ens permet discernir el bé del mal. Avui diríem que l’imperatiu moral és fruit de l’educació i de l’aprenentatge adquirit amb l’experiència.

Les religions monoteistes divergeixen completament de les religions paganes antigues sobre aquest concepte, i bona prova d’això n’és la mitologia clàssica, que enalteix un estol de déus que es mouen per sentiments, ja siguin d’alegria, luxúria, venjança, còlera o tristesa. Són uns déus, no només antropomorfs, sinó profundament humans. El Déu cristià és perfecte, és omniscient, omnipresent i omnipotent, la qual cosa crea un sentiment de culpa esfereïdor en l’home, a part d’un complex d’inferioritat brutal. Afortunadament, avui tot això ho llegim en el pla teòric i a la pràctica ens comportem d’una manera humana, ço és, moguts pel raciocini.

Publicat dins de Filosofia | Deixa un comentari

La utopia (1)

El Ricard ho té tot per considerar-se afortunat, teòricament. Però com més anys passen, més buit se sent. L’Helena, la seva dona, cada vegada l’entén menys, i la feina, malgrat que li encanta, no l’omple del tot. No se sent frustrat però sí que nota que la seva vida no és prou plena, prou satisfactòria.

Una nit que li costa agafar el son, es lleva a les dues i comença a sentir uns gemecs al pis del costat. Somriu. L’Helena i ell fan l’amor molt esporàdicament. La seva dona és atractiva, però ja no hi ha la compenetració que hi havia al principi i això li minva les ganes de tenir-hi intimitat. Encuriosit, decideix parar l’orella i escoltar. Aquella veu femenina l’atreu tant que no es pot estar de masturbar-se, fins que arriba a l’orgasme.

No triga a adonar-se, però, que només se sent una veu. Ho troba estrany. Rumia i arriba a la conclusió que, tractant-se d’una veu tan càlida i sensual, ha de ser un telèfon eròtic. El té al pis del costat i no ho sabia. A les tres deixa de sentir la veu i decideix ficar-se al llit, pensarós. Com és que no s’ha fixat mai en la noia que viu al pis del costat? Com deu ser? La veu és indubtablement preciosa i sensual, i denota una persona refinada. Per què fa aquesta mena de feina?

Passen els dies i les nits, i el Ricard ja sap l’horari que fa la noia del telèfon eròtic: de la mitjanit fins a les tres. Cada nit para l’orella, no ja per excitar-se, sinó per sentir-la. Està enamorat d’aquella veu. Pensa si vol anar més enllà i conèixer-ne la propietària. I si el decep? Un dia es para a mirar els noms de les bústies i veu que la del costat de la de l’Helena i seva duu el nom d’Amèlia Rovira. Aquell nom no li és desconegut. Però on l’ha sentit o llegit? Llegit! Ara ho recorda. Fa temps va comprar un llibre seu. Aquella noia és escriptora! No s’ho pot creure. Va ràpidament a la lleixa dels llibres i l’agafa amb frisança. És una novel·la força gruixuda. A la contracoberta hi ha la fotografia d’una noia que sembla tímida i fràgil. Li encanta. Ara sí que té la necessitat de conèixer l’Amèlia en persona.

Comença a rumiar l’estratègia per coincidir amb ella a l’ascensor. No sap quins horaris fa, i ell no pot deixar de fer els seus, que són ben atapeïts. És assessor financer i inversor en borsa, cosa que l’obliga a viatjar sovint, i li encanta, però ara pot ser un obstacle per entrar en contacte amb l’Amèlia. Està encuriosit, il·lusionat, excitat i enamorat d’una noia que no coneix.

Un matí que no treballa va a comprar i, com per art de màgia, veu l’Amèlia al supermercat. La troba preciosa. Decideix seguir-la sense dissimular gaire. Es fixa en el que posa al cistell: verdura, fruita, iogurts, aigua, suc, te, cafè i xocolata. A la caixa es posa darrere seu a la cua, i aleshores decideix presentar-se.

– Perdona, et dius Amèlia Rovira?

Ella fa cara d’estranyada, es mostra visiblement incomodada i no sembla disposada a donar gaire explicacions.

– Sí… Ens coneixem?

– Em sap greu si t’he molestat, no era gens la meva intenció. Em dic Ricard, sóc el teu veí.

– Ah, hola Ricard. No conec gaire la gent de l’escala. La veritat és que fa poc que hi visc i no surto gaire.

Un cop han pagat tots dos ell s’ofereix per dur-li les coses a casa. Ella sembla més tranquil·la i accepta l’oferiment.

El Ricard se sent trasbalsat. La mira i és com una nina. Té ganes de dir-li i de preguntar-li tantes coses que no sap ni per on començar. Ella se n’adona i somriu. Ell s’adona que l’Amèlia ja no li té por.

– Saps què? L’altre dia em vaig fixar en el teu nom a la bústia i vaig pensar que em sonava d’alguna cosa, i és clar, si tinc un llibre teu! Si t’he de ser sincer, encara no l’he llegit, però et prometo que ho faré aviat.

– Hahahaha. No cal, home, és la meva primera i única novel·la, de moment. Ara n’estic escrivint una altra. Estic contenta de la rebuda que ha tingut. Ser escriptora sempre ha estat el meu somni, i per fi s’ha fet realitat.

El Ricard està radiant. La conversa està anant molt millor del que s’esperava. Tot flueix espontàniament. Fins que arriben al replà de tots dos i s’han de dir adéu.

– Vols que t’entri tot això a casa? 

– No cal, home, no vull donar-te tanta feina.

– Feina? No, dona, per a mi és un plaer ajudar una artista.

Tots dos somriuen, amb una certa complicitat.

 

(Continuarà) 

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari

“Le code a changé” (Cena de amigos), de Danièle Thompson

La primera cosa que he de dir és que no sóc neutra a l’hora de parlar d’aquesta pel·lícula, ja que sóc una gran amant i admiradora del cinema francès. M’agrada perquè parla d’històries quotidianes d’una manera poètica, amb sensibilitat i sense caure en la cursileria. És un tipus de cinema amb el qual em trobo còmoda, com un peix a l’aigua. Els personatges i, sobretot, les situacions i els sentiments que viuen, em són molt propers. Això és exactament així a Le code a changé.

No sé si actualment està de moda jugar amb els salts en el temps, tan endavant com endarrere, però en aquesta pel·lícula també ho trobem. És un recurs que dóna molt de joc perquè permet explicar moltes coses i a més, enfocar-les des d’un punt de vista molt determinat. En aquest cas, es tracta d’un sopar d’amics que es fa anualment, i hi ha salts entre el sopar d’un any i el de l’any següent, tenint en compte totes les coses que han passat entremig. Els personatges tenen aventures amoroses, els passen coses dolentes, canvien de feina, però malgrat totes aquestes vicissituds, al cap d’un any les coses segueixen aparentment igual. La processó va per dins.

Per damunt de tot, és un film que ressalta la hipocresia que amara la societat occidental contemporània, on les aparences sempre passen per damunt dels sentiments i de les conviccions més íntimes de les persones. Al primer sopar els personatges es llancen dards enverinats, això sí, amb guants de seda. És el moment en què la ratlla entre la diplomàcia i la hipocresia queda més desdibuixada. Em va recordar força Deux jours à tuer, protagonitzada per Albert Dupontel, en la qual durant un sopar, sabent que tenia una malaltia terminal, es dedicava a dir als seus amics tot el que en pensava a la cara.

Le code a changé és una comèdia dramàtica, potser no és una gran pel·lícula, però és d’allò més interessant i entretinguda. I a més, fa reflexionar sobre la hipocresia de la nostra societat. Les vides de tots els personatges s’entrecreuen: riuen, ploren, s’apunyalen per l’esquena, pateixen, s’estimen, es desencisen. I al final, malgrat que en la profunditat dels sentiments de cadascú tot ha canviat radicalment, la superfície segueix intacta.

La protagonitza un gran elenc d’actors francesos, amb Dany Boon, Emmanuelle Seigner (La novena porta) i un Patrick Bruel guapíssim. Els diàlegs són enginyosos i la pel·lícula esdevé simpàtica, divertida i molt francesa.

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

“Tòquio blues”, d’Haruki Murakami

Dec ser una de les poques persones que no vaig descobrir Haruki Murakami amb Tòquio blues, sinó amb After Dark. Crec que és millor que hagi anat així la cosa, perquè mentre que After Dark és una novel·la en l’estil més genuïnament japonès, Tòquio blues està força occidentalitzada. Vaig copsar-hi el gust dels orientals pel buit, que ja coneixia a través del zen i de les filosofies orientals en general, i em va dur a interessar-me per altres autors nipons, a banda de trobar-hi una connexió amb les novel·les d’Amélie Nothomb, l’escriptora belga que va viure la infància al Japó.

Tòquio blues és una novel·la llarga i intensíssima. Malgrat que hi passa un lapse de temps molt dilatat, hi transcorre poca acció. Això és el que crea la sensació de buit tan present en l’imaginari oriental. No obstant, el regust final que en queda no és el d’una història més aviat banal i absurda, com passa amb After Dark (sense que siguin qualificatius negatius, en absolut!) sinó el d’uns adolescents que cerquen la felicitat i sobretot, un sentit a la seva existència.

El tema que tracta, la dificultat de viure (i de sobreviure) l’adolescència, és universal, la qual cosa contribueix a desdibuixar-li l’aire orientalitzant. Tot i que els tres suïcidis que hi ocorren ens donen una pista per situar-nos al Japó, no n’hi ha prou per transmetre l’alè nipó del buit, de la lleugeresa de l’ésser. A banda d’això, que pot ben ser una cosa personal meva, és una gran novel·la, ben escrita, amb uns personatges tan sòlids com amarats de contradiccions, i amb una acció que és un drama constant i latent. Allò que més en captiva és la intensitat narrativa, que aconsegueix convertir una història molt senzilla en una novel·la que esdevé un remolí de passions i de sentiments. Aquí rau la perícia d’un escriptor.

Pel que fa a l’adaptació cinematogràfica que Anh Hung Tran n’ha fet, em va passar una cosa curiosa. Qualsevol pel·lícula basada en una novel·la ha d’obviar-ne elements, especialment si és llarga i farcida d’acció i de personatges, per tal de ser mengívola. També ha passat amb Tòquio blues, amb la qual cosa havent-ne llegit el llibre primer, veient la pel·lícula hom té la sensació que l’acció hi passa molt de pressa, que la història avança a un ritme inusualment ràpid per tractar-se d’una trama senzilla. Però és clar, aquesta sensació ve induïda per la lectura prèvia de la novel·la. Algú que no l’hagi llegida o que ho hagi fet molt de temps abans no notarà res. És una bona pel·lícula, trista com la novel·la, amb una fotografia i una banda sonora magnífiques. Només cal recordar que Anh Hung Tran ja va dirigir L’olor de la papaia verda.

En definitiva, la meva admiració pels autors orientals va in crescendo, és com si m’omplissin amb el seu buit, i penso “devorar” (mala paraula, ho sé) tots els llibres de Murakami, que per sort de tots, escriu força. I no puc deixar de recordar i de felicitar Albert Nolla, el traductor de Murakami al català, perquè és la veu que ens acosta l’autor original a la nostra llengua. Cal no oblidar mai que els lectors catalans no llegim Murakami sinó Albert Nolla.

Haruki Murakami, Tòquio blues, traducció d’Albert Nolla. Barcelona: labutxaca, 2007, 432 p. 

La voluntat de ser i el poble d’Israel

Dimarts vaig anar a veure una pel·lícula israeliana, “El viatge del director de recursos humans”, basada en una novel·la d’Abraham B. Yehoshua, i un cop més, vaig pensar en l’enorme coratge, valentia i voluntat de ser del poble d’Israel en el tema lingüístic concretament. Un poble que fa seixanta anys va decidir i va ser capaç de desenterrar una llengua morta i convertir-la en idioma d’ús social, literari i oficial, no només em desperta una admiració immensa, sinó que ens hauria de servir de model als catalans per veure que no hi ha res perdut.

A casa nostra hi ha molts catalanoparlants que es desesperen de veure com el castellà s’escampa a Catalunya com una taca d’oli, acomboiat per tota mena de mitjans de comunicació i per un Estat fort dotat de recursos i de tentacles per expandir i imposar la seva llengua arreu. Jo mateixa alguns cops també caic en el desànim, però quan em passa això sempre penso en el miracle israelià: amb un Estat fort, amb recursos i amb voluntat de ser, van ressuscitar una llengua morta i enterrada i en menys de cinquanta anys es va convertir en un idioma tan normal com el de qualsevol altre Estat.

Per tant, fora els laments i el desànim, i a treballar per aconseguir el mateix estatus pel català a Catalunya que el de l’hebreu a Israel. Sé que se’m pot contraargumentar dient que Israel ha gaudit i segueix fent-ho, dels recursos econòmics que el seu benefactor, EEUU, li subministra, però no és menys cert que sense una voluntat de ferro no haurien arribat on són. Afortunadament, la situació del català no pot comparar-se de cap manera a la de l’hebreu amb anterioritat a la creació de l’Estat d’Israel, i és precisament això el que ens ha d’insuflar l’alè de la victòria, perquè no hi ha res perdut, però tampoc guanyat.

Cada dia es fa més palès que ens cal un Estat propi per a moltes coses, també per normalitzar el català definitivament, perquè sigui la llengua oficial única a Catalunya i puguem llegir les etiquetes de tots els productes en aquest idioma, perquè sigui oficial a la Unió Europea i els nostres europarlamentaris puguin parlar-lo amb la mateixa normalitat amb què els diputats de Dinamarca parlen en danès.

En la creació de l’Estat d’Israel hi va participar molta gent que no sabia ni un borrall d’hebreu, però la voluntat de ser era tan forta que, venint d’orígens molt diferents, el van aprendre i se’l van fer seu per sentir-se una comunitat unida. A casa nostra, el pretès bilingüisme sempre acaba esdevenint una trampa per fer avançar el castellà en detriment del català. Perquè és una evidència que en qualsevol lloc del món, una llengua avança perquè en recula una altra. Els humans no podem parlar més d’una llengua alhora, i quan optem per una o per una altra estem prenent partit per l’una o per l’altra. 

Ara bé, a Israel saben que el seu idioma és absolutament minoritari i per això ho retolen tot en hebreu i en anglès, per internacionalitzar-se. Aquesta és l’opció intel·ligent que adopten totes les llengües més o menys minoritàries. A casa nostra no. Cras error! Mentre creguem que el castellà és la nostra llengua d’internacionalització només farem recular el català i caurem irremeiablement en la diglòssia. L’anglès, lingua franca actual, no amenaça ni l’hebreu ni el català ni cap altra llengua minoritària, i per això és d’una importància vital que siguem absolutament bilingües, com ho són els israelians, els holandesos o els escandinaus, perquè l’anglès és el nostre passaport al món, i el món és llibertat.

La certesa impossible

Fa temps vaig escoltar l’opinió més original que he sentit mai sobre la pena de mort, en boca de Xavier Sala i Martín. Quan li van preguntar si hi estava a favor va argumentar que en el pla teòric sí, perquè si matar algú ha de servir per evitar més morts, és una cosa bona. Ara bé, tot seguit va afegir que aquesta posició no la podia mantenir en el pla pràctic, atès que és impossible tenir la certesa absoluta que no s’executa un innocent.

Força cops he pensat en aquesta argumentació i cada vegada trobo més que és una actitud que no afecta només el tema concret de la pena de mort, sinó qualsevol tema relatiu a l’existència humana. Podem tenir la certesa absoluta de res? Probablement no, però en el cas de la pena de mort, atesa la seva irreversibilitat, el dubte esdevé una tragèdia.

Més enllà de les consideracions morals sobre si l’Estat té dret de llevar la vida d’un ciutadà que ha atemptat contra les normes més bàsiques de la convivència, hi ha el dubte entès com a problema en si mateix. L’existència humana es basa en hipòtesis, en conjectures més o menys plausibles, però en cap cas indubtablement certes. La certesa no existeix al món real. Només hi ha graus de probabilitat. Així és com avança la ciència, per exemple.

La certesa existeix al món de les idees, al de la ciència teòrica, abstracta, com la matemàtica, que no ha de tenir cap paral·lel amb la realitat. Les ciències empíriques, però, es basen en la probabilitat, en la formulació de teories que s’adeqüin a la realitat, i que es vagin corregint per tal de verificar-les. En aquest aspecte, l’ètica funciona com la ciència empírica, és a dir, no té en cap cas certeses, perquè l’home és un ésser imperfecte i limitat, i com a tal no és capaç de prendre cap decisió de manera infal·lible, des de fora de si mateix, perquè en aquest cas deixaria de ser home per convertir-se en un ésser superior.

És per això que les vistes judicials són exposicions de posicions contràries, cadascuna amb els seus arguments. Qualsevol deliberació, ja sigui per part d’un jutge o d’un jurat, no està mai exempta d’un dubte més o menys raonable de fal·libilitat. Tot això és el que s’amaga rere la tesi de Sala i Martín sobre la inconveniència pràctica de la pena capital. No és ètic condemnar una persona a morir, no perquè l’Estat no tingui dret a llevar-li la vida, sinó perquè sempre ens assetjarà un dubte raonable de si aquella persona és realment culpable. No es pot negar que és un plantejament original sobre un tema polèmic i que, malgrat que arriba a la mateixa conclusió que la majoria del món civilitzat, ho fa per camins ben diferents dels que seguim la majoria de contraris a la pena capital.

Publicat dins de Filosofia | Deixa un comentari