La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Les propietats de l’aigua

La Marta pensa que li sobren tres quilos. Encara que tots els qui l’envolten li diuen que està perfecta, ella sap que d’uns mesos ençà ha guanyat tres quilos que vol perdre sigui com sigui. El que no pot entendre de cap manera és per què no s’aprima. Menja poc i sa, beu molta aigua, fa exercici, o sigui que no té ni idea de quin és l’hàbit que, canviant-lo, li permetrà tornar al pes que tenia uns mesos enrere. Encara que no ho exterioritza per no semblar excèntrica, la processó li va per dins.

– Marta, si tant et preocupen aquests quilos, hauries d’anar al metge i preguntar-li com els pots perdre, tot i que jo trobo que no et sobra res. -Li diu la seva mare, armada de paciència.

– No, és absurd, el metge em dirà que no estic grassa, i de fet, tindrà raó. És cosa meva.

– Ah, ho veus? Tu mateixa admets que això que tens és una obsessió sense fonament.

– Una obsessió no, és una espineta que duc clavada i que vull treure’m. Per què m’he engreixat aquests tres quilos i no aconsegueixo treure-me’ls?

Aquesta conversa l’han tinguda infinitat de vegades, per no arribar mai enlloc. A cap de les dues no els agrada parlar-ne. A la mare, perquè creu que la seva filla és un pèl paranoica i que veu fantasmes. A la filla, perquè sap què en pensa sa mare i sap que té raó.

Un dia que la Marta arriba a casa tota acalorada i assedegada, s’adona que no hi ha cap ampolla d’aigua. S’han acabat i cal anar-ne a comprar més, però per un cop, beurà aigua de l’aixeta. Està convençuda que amb la set que porta i seca com té la boca, ni se n’adonarà del mal gust de l’aigua de l’aixeta. En beu un got ple en pocs glops.

L’endemà, com cada dia, es pesa i amb alegria, s’adona que ha perdut un quilo. No se’n sap avenir, que per fi el seu cos comenci a baixar de pes. No té ni idea de què ha menjat o begut, o què ha fet per baixar aquest quilo, però està tan contenta, que no para a preguntar-s’ho gaire estona. Perquè és una cosa psicològica i ella ho sap, el fet d’haver perdut aquest quilet li retorna el bon humor que havia deixat enrere, les ganes de fer coses i l’entusiasme per la vida.

En realitat, si s’ho para a pensar fredament, racionalment, no sap per què està entestada a perdre tres quilos -bé, ara només dos. Ella sap que és prima, atractiva, que es pot posar la roba que vulgui i que els nois s’hi fixen. Així doncs, per què aquesta mania? No ho té clar, però és així com ho viu. És molt perfeccionista i associa la perfecció a un cos prim, àgil i manejable. Concretament al d’una ballarina.

Un dia quan va al gimnàs, s’oblida l’ampolleta d’aigua, i acaba bebent-ne un got de l’aixeta. Li passa com la vegada anterior: se sent tan cansada i baldada de l’exercici i de la calor, que aquella aigua carregada de metalls li sembla nèctar diví. Tot és subjectiu, pensa. Sap que anant al gimnàs no s’aprimarà, però hi va perquè li agrada, la fa sentir bé i la manté àgil. Ser ballarina és la seva vocació frustrada i quan fa gimnàstica, per un moment fa volar la imaginació i pensa que és dalt d’un escenari ballant la Giselle.

L’endemà, quan es torna a pesar, veu que s’ha aprimat un altre quilo, amb la qual cosa ja només li’n sobra un! No se’n sap avenir de l’alegria. Però aquest cop sí que escodrinya més la causa d’aquesta pèrdua de pes. Ella no ha fet res de diferent del que fa habitualment, ha menjat i ha begut les coses de sempre en les mateixes quantitats, i ha fet les mateixes classes de gimnàstica que sempre. Aleshores, què volen dir aquestes dues baixades de pes? Què podria explicar-ho? No se sent tan amoïnada com encuriosida.

Està radiant de felicitat però, essent que és quelcom imperceptible, no vol comentar-ho a ningú, perquè sap que li diran que no menja i que deixi de fer animalades. Com que és una persona curiosa de mena, no pararà quieta fins que no esbrini el perquè de la pèrdua de pes. Comença a fer tombs al voltant del que ha menjat i ha begut els darrers dies. Res, no hi ha res d’anormal, d’extraordinari. Aleshores rep una trucadaal mòbil.

– Bona tarda, amb Marta Salvador, si us plau?

– Sí, sóc jo.

– Ah, hola, li truquem del gimnàs Sicoda, del qual vostè és sòcia, per informar-la que hem instal·lat Osmotic a les aixetes d’aigua de beure, amb la qual cosa s’estalviarà de dur una ampolleta d’aigua mineral, si és que en duia.

– Molt bé, moltes gràcies. Adéu.

La setmana següent torna al gimnàs, alliberada de l’ampolleta d’aigua, amb el pes que s’estalvia, i, efectivament, troba que l’aigua que surt de l’aixeta és ben bona, tot i que no sap si el cansament contribueix decisivament a fer-ho semblar. Però li és igual. Calcula que en beu l’equivalent a dos gots. Sap que beure aigua és vital per dur una vida saludable i, a més, per aprimar-se.

L’endemà, quan es pesa, veu que ha perdut dos quilos més. Ara sí que comença a preocupar-se de debò. Es mira el cos nu al mirall. Encara no se li veuen els ossos, però clarament està més prima que fa un mes. Quatre quilos ja es noten, i tem que la gent que l’envolta li faci comentaris. El que sí que ja cerca de manera seriosa és el motiu pel qual s’aprima, perquè no és natural. Pensa en l’aigua del gimnàs filtrada amb Osmotic. Però per quins set sous allò hauria de fer-li perdre pes?

Decideix fer una prova a casa. A repèl, beu dos gots d’aigua de l’aixeta. Després s’atipa de galetes i per sopar fa unbon tec. L’endemà la bàscula marca dos quilos menys. Ara sí que veu que és quasibé segur que allò que la fa aprimar és l’aigua de l’aixeta! Però no pot ser, des de quan aquesta aigua té propietats, diguem-ne diürètiques? En realitat no sap com definir les propietats que té, però comença a tenir clar que per cada got que es beu d’aquesta aigua s’aprima un quilo, i això, evidentment, és una cosa que no pot ser.

No gosa explicar-ho a ningú. Té por que la prenguin per grillada. Llavors li vénen una pila de preguntes: només li passa a ella? El seu cos fa una reacció estranya en contacte amb l’aigua de l’aixeta? Si en begués dos gots diaris durant un mes acabaria per fondre’s? Està perplexa. Encara no és conscient de les conseqüències d’aquesta reacció del seu cos.

Fins que un dia la seva mare li diu que instal·laran un Osmotic a casa, i així s’estalviaran haver d’anar a comprar aigua i de carretejar les ampolles o les garrafes. Aleshores la Marta no sap què fer. Li ha de dir la veritat del que li passa? És un fenomen gairebé paranormal, l’espanta a ella mateixa i tot, i té por de la reacció de qualsevol persona a qui li digui. És per això que decideix guardar-se el secret per a ella i començar a buscar pis per independitzar-se.

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari

Mendelssohn i Schopenhauer

Fa molts anys que cerco paral·lelismes entre filòsofs i compositors de música. Així, per exemple, és claríssim que Hegel seria Beethoven, no només per època, sinó perquè la música de Beethoven està impregnada de l’idealisme hegelià. En aquest paral·lelisme estic d’acord amb l’Octavi Piulats, exprofessor meu de filosofia. No estaríem d’acord, en canvi, a trobar el paral·lel musical de Kant: mentre que jo veig clar que és Bach, ell afirmava que era Mozart. I a continuació va afegir: “però Mozart és més gran que Kant”. Totalment d’acord.

Schopenhauer és un filòsof tan estrany, que no s’ensenya a la facultat de filosofia de la Universitat de Barcelona. De fet, l’únic professor que ens en va parlar, i encara de resquitllada, fou precisament en Piulats, que és qui m’hi va fer agafar gust i no vaig parar fins que no vaig aconseguir fer un treball sobre aquest autor per a alguna assignatura. Però aquest apunt no va de filosofia sinó de música. Amb els anys hi he rumiat força, i veig claríssim que el paral·lel musical de Schopenhauer només pot ser Mendelssohn, el compositor romàntic per excel·lència (i que em perdoni Schubert).

Tota aquesta introducció és per parlar concretament sobre la primera simfonia de Mendelssohn, que és la que més m’agrada. M’imagino que és estrany, perquè les altres quatre són més aconseguides, fruit d’un grau més gran de maduresa per part del jove compositor, que va morir als 38 anys. La primera, que va escriure amb tot just quinze anys, és, de fet, la primera que va escriure després d’haver-ne compost dotze per a orquestra de cambra.

I què té a veure la simfonia op. 11 de Mendelssohn amb la filosofia de Schopenhauer? Doncs a parer meu, molta cosa. És una música romàntica, fresca, agitada, abrandada. S’hi aprecia l’espurna de la joventut, del voler arribar a tot arreu, el neguit, l’ànsia de no aconseguir-ho. I això és precisament Schopenhauer, la filosofia del qual parla insistentment de la voluntat, aquest monstre que se’ns menja per dins i no ens deixa viure. Segons Schopenhauer, l’home és un ésser infeliç per naturalesa, perquè no pot desfer-se de la voluntat, dels desitjos que el turmenten. En definitiva, no és lliure. La primera simfonia de Mendelssohn, especialment en el darrer moviment, ho transmet a la perfecció. És en do menor, com la resta de la simfonia, i exposa un tema fins que arriba a un punt que esdevé un abisme, més enllà del qual és impossible continuar. Som davant la desesperació de l’home sol davant del món, com en el quadre de K. D. Friedrich. I com resol Mendelssohn la passió, l’ànsia, el deliri? Amb un final en to major. Passem a una altra dimensió, amb la gràcia i la mestria afegides que entre l’abisme i la resolució hi ha una petita fuga. Musicalment és impecable. Hi ha vegades que recordo una frase de la pel·lícula Amadeus que diu: “és perfecte, i no puc reescriure el que és perfecte!”. Es pot aplicar a molts passatges musicals, un dels quals és aquest quart moviment, sense dubtar-ho.

A més a més, Schopenhauer era un gran melòman i afirmava que l’única cosa que ens pot salvar de l’abisme, l’única cosa que ens pot fer lliures de la voluntat que ens oprimeix és la música, que és l’art superior. Tot i que crec que l’autor preferit de Schopenhauer era Mozart (com també ho és el meu). Afirma: “la filosofia s’inicia com l’obertura de Don Giovanni: amb un acord en menor”.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

“La bicicleta estàtica”, de Sergi Pàmies

Una vegada en una entrevista, Sergi Pàmies va explicar que construeix els contes a partir de la premissa “What if”, és a dir, què passaria si… alguna cosa fos d’una altra manera de com és a la realitat. És un plantejament que sempre resulta original, perquè l’únic que cal és deixar lliscar la imaginació i anar per pendissos ignots.

Els contes de La bicicleta estàtica són alhora trivials i lleugerament filosòfics. Vull dir que fan rumiar, atès que plantegen situacions convencionals però que prenen viaranys que se surten d’allò més comú. En això consisteix el “What if”, i aquesta és la gràcia de la narrativa de Pàmies. Si a això hi sumem una escriptura planera, queden uns contes rodons que a priori poden semblar fàcils, però rere els quals s’endevinen hores i hores de revisions i de reescriptura. Més encara, sabent que Sergi Pàmies mai no es cansa de repassar els seus textos.

Fa un parell de setmanes va fer una conferència-col·loqui a l’Ateneu Barcelonès, que va resultar d’un gran interès i d’una gran amenitat. Va explicar que a la seva vida no hi passen coses espectaculars, i que la seva narrativa es nodreix d’allò que veu en la quotidianitat. Em va fer gràcia quan va dir que tot allò que Miquel de Palol rebutjaria, ho agafa ell per convertir-ho en matèria literaturitzable. Escriure sobre coses petites no és tan fàcil com sembla, també té el seu mèrit, i Pàmies, amb tota la raó, se’n sent cofoi.

La narrativa curta, a voltes denostada, permet a l’escriptor fer un exercici d’imaginació controlat, i no per això ha de ser més fàcil que fer novel·la, ja que l’espai és limitat i cal tenir capacitat de síntesi i de saber condensar en deu o dotze pàgines una història amb plantejament, nus i desenllaç. És a dir, abans de començar a escriure, cal ja tenir totalment pensada l’estructura i el contingut del conte. No és tasca fàcil i a Pàmies se li noten molts anys d’ofici que es tradueixen en una prosa àgil i amena.

Sergi Pàmies, La bicicleta estàtica, 4a ed. Barcelona: Quaderns Crema, 2010 (Mínima Minor; 101), 144 p.

El turment i l’èxtasi

Fa dies que reescolto la música religiosa de Mozart, la perla de la qual considero que és el motet Ave verum, KV 618, perquè en pocs minuts condensa una bellesa i una profunditat espiritual colossals, que només un geni podria crear. En aquest motet hom hi veu la mestria d’un Mozart madur, en el seu punt àlgid, expansiu i incisiu. Es tracta d’una de les darreres obres de la seva producció, fruit d’un turment que mena a l’èxtasi.

Després d’uns quants cops d’escoltar-lo, i d’escoltar també la Gran Missa en do menor, KV 427, especialment l’Et incarnatus est, he arribat a la conclusió que l’Ave verum de Mozart és a la música allò que l’Èxtasi de Santa Teresa de Bernini és a l’escultura. M’explico.

La música religiosa troba la culminació en les cantates i passions de Bach, i després d’això sembla que no hi pugui haver res més, perquè realment, és una música que convida a la pietat i a la religiositat, per més que no se sigui creient (una servidora no ho és). Per més que l’hagi escoltada mil cops, l’obertura de la Passió segons Sant Joan em segueix produint calfreds i una sensació de temor de Déu. És evident, doncs, que Bach posa un llistó que sembla inigualable.

Mozart és com si fes la volta al mitjó i reinterpretés el llenguatge de la música religiosa. Sembla mentida que el creador de l’ària del catàleg que Leporello canta al primer acte de Don Giovanni pugui compondre una música religiosa tan colpidora com excelsa. Mozart no té res a veure amb Bach ni amb cap dels barrocs i la seva música religiosa és absolutament innovadora, amb una dimensió espiritual fora mida i, a parer meu, sense el sentit dramàtic que té la de Bach. Hom ha dit que les òperes de Bach són les passions. Doncs bé, Mozart no necessita que les seves misses es converteixin en òperes perquè ja en va escriure vint-i-una; per això la seva música sacra és pura i traspua una espiritualitat pregona que amara tot l’ésser de qualsevol persona que vulgui endinsar-s’hi.

Vaig sentir un cop que la música religiosa de Mozart és eròtica. No puc estar-hi més d’acord. Les parts vocals estan escrites per comminar a la comunió amb la divinitat, per tocar l’inefable amb els dits. Són el contrapès a unes parts instrumentals solemnes i racionals. Escolteu, si no, el Kyrie inicial o l’Et incarnatus est de la Missa KV 427. Els melismes de la partitura de la soprano són una metàfora sonora de la comunió física de dos cossos.

De la mateixa manera, l’escultura de Bernini no representa només l’èxtasi místic de Santa Teresa, sinó que al seu rostre hi llegim l’èxtasi produït per la comunió, no sabem si amb la divinitat o amb un ésser corpori, però és obvi que l’expressió tan naturalista que Bernini sap copsar és fàcilment equiparable a l’èxtasi sexual produït per un furor eròtic. En qualsevol cas, tant Bernini com Mozart, dos genis, saben copsar tots els racons de l’ànima humana i plasmar-los artísticament en obres que desprenen una sensualitat i un misticisme que, com diu Schopenhauer, ens permet desfer-nos de la voluntat i ser lliures.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari