La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

La il·lusió

El Roger surt de casa de manera despreocupada. Baixa pel carrer Balmes i com que va amb temps, entra en una llibreria. S’està una bona estona mirant la taula de novetats de filosofia però no hi veu res que no conegui. Aleshores s’entreté a mirar la prestatgeria. Hi ha una noia que també la mira. Tant ell com ella van despreocupats fins que xoquen braç contra braç.

– Perdona, t’he fet mal? -Diu ella, disculpant-se apressadament.

– No, dona. Era inevitable que xoquéssim, concentrats com estàvem tots dos en una prestatgeria tan petita.

– I tant, mira que la llibreria és gran, i ens hem hagut d’ajuntar aquí tots dos.

– Estudies filosofia?

– No, em vaig llicenciar fa anys, però em segueix agradant.

– Vaja, mai no m’havia trobat cap exalumne que seguís llegint filosofia. Em trec el barret.

– Ets professor de filosofia?

– Sí. I tu?

– Ui, no, jo no m’hi he dedicat mai; no m’agrada la docència. Perdona, em dic Natàlia.

– Jo Roger.

La Natàlia li agrada. Malgrat que és grassa, l’atreu i no sap per què. Té ganes de seguir-hi conversant, de manera que es proposa vèncer la timidesa i convidar-la a un cafè. I aleshores és ella qui pren la iniciativa.

– Què et sembla si fem un cafè? Tens temps, o potser anaves a classe?

– Bé, encara tinc uns minuts -menteix, ara sí que té pressa de debò, però no vol deixar passar l’oportunitat de conèixer més la Natàlia.

Al vespre, quan arriba a casa, encén l’ordinador i veu que hi ha un correu d’ella. Un calfred d’emoció i de plaer li recorre el cos. Veu que li ha causat la mateixa impressió que ella a ell. Li explica coses íntimes i al final li diu que li agradaria que es tornessin a veure aviat i li proposa un dia per sopar.

No se’n sap avenir. Sempre li ha costat trobar una dona que estigués al seu nivell intel·lectual. Vol pensar que laNatàlia és aquesta dona. Necessita creure-s’ho. És per això que li respon el correu proposant-li d’anar a sopar el diumenge següent. Està emocionat però té massa experiència a l’esquena i no vol fer-se il·lusions falses. Procurarà no pensar en ella fins al diumenge. Ja s’hi sent ja força atret.

Durant el sopar parlen de tot una mica, ell li deixa anar que no ha fet sort amb les dones, i ella li respon que tampoc amb els homes. Acabat el sopar, l’acompanya a casa.

– Vols que anem al cinema la setmana vinent? -li proposa el Roger.

– I tant! Què et sembla anar a veure l’última dels germans Coen? M’encanten!

– Fet. Vinga, ja ens acabarem de posard’acord pel dia i l’hora, eh?

– Sí. Bona nit, Roger.

Li fa un petó a la galta. Tot i que se’n mor de ganes, encara no vol llançar-se-li al damunt.

A la tercera cita, al cinema, ella li agafa la mà i ell li correspon. Quan surten es fan un petó llarg a la boca.Tots dos estan molt contents. Van a sopar i parlen del futur. La Natàlia ja fa plans per l’estiu. El Roger no se’n sap avenir. Encara no la coneix gaire, però intueix que és la noia que sempre ha cercat: intel·ligent i cultivada.

A partir d’aquell dia es truquen cada dia. La Natàlia està molt emocionada i no para de proposar coses i de fer plans. Passen els caps de setmana junts, ara a casa de l’un, ara a casa de l’altre. Així és com el Roger veu que porten ritmes diferents: mentre que ell és una persona de dia, que es lleva d’hora i no se’n va a dormir gaire tard, ella, com que no té un horari laboral a complir, se’n va a dormir entre les tres i les quatre i no es lleva mai abans de les onze. Quan passa la nit amb ella i a les vuit es desvetlla i no pot tornar a aclucar l’ull, no sap què fer.

Amb el pas de les setmanes, la passió inicial es va refredant i ja no es truquen. El Roger nota que alguna cosa ha canviat, però no vol dir res. Ell vol continuar la relació amb la Natàlia. La compenetració és bona, potser no òptima, és evident que hi ha diferències, però amb el temps les poden anar llimant, pensa. A nivell sexual, la química és extraordinària. Mai amb cap dona no havia sentit el plaer que sent amb laNatàlia. Això ha de voler dir alguna cosa.

Un dia queden per anar al teatre i quan surten esclata allò que el Roger no havia sabut imaginar-se.

– Escolta, Roger, t’he de dir una cosa.

– Què passa, Natàlia?

– No has notat res estrany aquests darrers dies, no m’has trobat més apagada?

– Mmm… No, per què? -Comença a preocupar-se i a quedar blanc de cara.

– Mira, hi he fet molts tombs, i no vull continuar amb tu.

– Per què?

– Al principi de conèixer-nos em vas agradar molt, però passada l’excitació inicial, m’adono que no estic enamorada de tu. Som massa diferents, no tenim prou coses en comú per sostenir una relació de parella. Em sap greu.

– Natàlia, jo…

– Ho sento, Roger. No vull fer-te mal, per això t’ho dic ara, abans que hi hagi sentiments, perquè tots dos puguem retrocedir al punt abans de conèixer-nos i seguir la nostra vida.

El Roger queda transtornat. Encara no l’estimava, encara no se’n sentia enamorat del tot, però hauria donat qualsevol cosa perquè aquella relació funcionés. I ara torna a ser un home solter.

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari

“Coses que dèiem avui”, de Neil LaBute

Quan la van estrenar a Barcelona a la Sala Beckett, aquesta obra no em va cridar l’atenció, però no sé per què, ara, a la Sala Villarroel, he tingut ganes de veure-la, decisió que ha resultat molt encertada. Fa un temps que m’interesso pels autors nordamericans, tant de teatre com de narrativa, com de sèries de televisió. Són tres històries independents que tenen com a nexe d’unió la solitud i la infelicitat dels seus protagonistes. Una obra amb el títol homònim de la cançó dels Beatles.

En les tres històries, els personatges parlen i s’interroguen sobre el passat i sobre el futur, de desitjos, esperances i dolor, però en el present es troben perduts, sense res on aferrar-se. Encara que conversin, tots els personatges estan sols. La incomunicació, la incapacitat de dir-se les coses, d’expressar sentiments, és una constant en la literatura nordamericana.

Mentre que la primera i la tercera històries són de caire trist i melangiós, la segona presenta uns personatges estrafets i grotescos que converteixen el drama d’una mort immediata en el joc dels disbarats. És un contrapunt còmic enmig de dues històries d’infidelitats i d’infelicitat. Sense voler-se posar de part de ningú, LaBute presenta un fris de personatges aparentment feliços però realment infeliços i sols. Tira a terra el mur de les aparences i ens mostra la nuesa psicològica de persones que podrien ser qualsevol de nosaltres. Furga en les contradiccions, que és allò que ens humanitza i ens fa estar i sentir vius.

La interpretació de tots els actors fou bona. Es nota que Manrique es troba com un peix a l’aigua dirigint aquesta obra, ja que sap treure-li’n tot el suc. Cada actor fa arribar el seu personatge amb la màxima nitidesa a l’espectador. És, doncs, una bona tria teatral, amb uns diàlegs a voltes tristos, a voltes còmics, però sempre enginyosos. 

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

La Vanguardia.cat

La Vanguardia és un diari dels més antics de Catalunya, el van fundar els germans Godó el 1881 com a canal d’expressió per als liberals, i ha arribat fins avui havent passat per vicissituds molt diverses, amb directors tan diferents com Miquel dels Sants Oliver o Luis de Galinsoga.

Que el proppassat 3 de maig tragués el seu primer número en català és tota una efemèride, pel que representa aquest diari a casa nostra. Una publicació de tarannà conservador, que es va arrenglerar claríssimament amb el franquisme i que sempre ha fet una aposta per mantenir l’statu quo, ara també surt en català. Això deu voler dir que l’statu quo a Catalunya està canviant i que s’està desplaçant cap a posicions nítidament catalanes.

Hi ha qui ha dit que si la normalització del català va venir de la mà de TV3 i Catalunya Ràdio en el camp dels mitjans audiovisuals, la normalització quant a premsa escrita ha vingut de la mà de La Vanguardia. Hi estic ben d’acord. Si bé és cert que El Periódico va treure l’edició en català el 1997 i que fa encara no mig any va començar el diari Ara, no és menys cert que el viratge lingüístic de La Vanguardia és titànic, perquè és el primer diari en vendes i en nombre de subscriptors a Catalunya.

Hi ha molta gent a casa nostra, catalans de tota la vida, que sempre han llegit aquest diari, i segurament sempre han trobat normal que fos d’expressió castellana. Ara, doncs, és el moment de conscienciar tota aquesta massa de població (que no és poca), que la llengua de Catalunya i del catalanisme és el català, que la diglòssia mental que encara pateixen molts és una anomalia a extingir. Penso, sobretot, que molts dels lectors de La Vanguardia són persones que per edat, s’han educat durant el franquisme i que, per tant, no han tingut l’oportunitat d’aprendre la llengua que parlen. En aquest sentit, precisament, La Vanguardia pot fer, i estic segura que farà, una tasca titànica, per aconseguir que els seus lectors catalanoparlants vagin familiaritzant-se amb el català escrit i que, amb el pas del temps, vagin agafant consciència de la normalitat de la seva llengua.

Independentment del color polític, La Vanguardia és un gran diari perquè està fet per bons periodistes i perquè compta amb articulistes de luxe com Pilar Rahola, Quim Monzó, Màrius Serra o Xavier Sala i Martín, entre molts d’altres. El canvi de xip mental que aquest fenomen provocarà en molta gent és importantíssim. Molt més del que pot semblar a priori. Potser sense saber-ho, el conde de Godó (també) està treballant per la independència!

“Tinc ganes de tu”, de Federico Moccia

No sóc una persona gregària però a nivell de llibres m’agrada estar més o menys al cas de les novetats que es publiquen. És per això que, quan ja duia temps com a èxit de vendes a casa nostra, em vaig interessar per Federico Moccia. Havia sentit a dir que les seves eren novel·les simples, fàcils de llegir, i sense gaire profunditat. Però a vegades, tots necessitem llegir alguna cosa lleugera, que ens faci volar la imaginació però sense pensar gaire.

Ara que faig un curs d’escriptura, llegeixo els llibres de ficció d’una altra manera de com ho feia abans: instintivament, me les miro des de dintre, em fixo en com l’autor ha anat dosificant la informació perquè la novel·la quedi rodona. Tinc ganes de tu és una història simple i cursi, però val a dir que la manera com Moccia la basteix li dóna un aire important.

L’atmosfera és alegre i despreocupada, amb gent jove i guapa que no passa estretors econòmiques, allò que avui en diríem cool. Tots els problemes que tenen són embolics amorosos, que al final es resolen de la manera més ensucrada possible. Dit així segur que a ningú no li agafen ganes de llegir el llibre, que a més, té 569 pàgines, però el cert és que Moccia fa passar la història i els personatges per uns viaranys que converteixen l’argument en interessant i fins i tot en misteriós de vegades. També és força notable els canvis constants de narrador que fa, es posa a la pell d’uns quants personatges, principalment dels dos protagonistes, la qual cosa dóna molt de joc. Permet a l’autor transmetre una sensació de vivesa al lector mitjançant la focalització que fa dins dels dos protagonistes de manera alternada.

Òbviament, les novel·les de Moccia són allò que abans se’n deia literatura de canya i cordill, però estan ben construïdes, l’autor hi desplega una tècnica narrativa que dóna un toc d’encant i de misteri a una història cursi i ensucrada. Això em fa pensar en el proppassat dia de Sant Jordi, quan en una parada de la Rambla vaig sentir una senyora que li demanava al dependent que li recomanés un llibre per no pensar gaire, i el dependent, després de rumiar-hi força, li va acabar venent l’últim llibre de Murakami. Sincerament, a mi Murakami em va fer pensar bastant. Potser és un autor que admet diversos nivells de lectura, o potser és que al venedor en aquell moment no li va venir al cap Federico Moccia.

Federico Moccia, Tinc ganes de tu, traducció de Mercè Ubach i Eugènia Bertran. Barcelona: Labutxaca, 2010. 572 p.