La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Arcadi Volodos

Dimecres proppassat vaig assistir al concert que el pianista rus Arcadi Volodos va oferir al Palau de la Música en el marc del cicle Ibercàmera. L’havia vist un parell de cops abans, i en tenia un molt bon record. És un pianista abrandat i summament expressiu que toca com vol, defugint qualsevol academicisme, però amb un resultat plenament satisfactori. En aquest darrer concert, però, em va robar el cor com no ho havia fet en cap dels anteriors que li havia sentit.

No va tocar ni Chopin ni Ratxmàninov, compositors que li haurien permès més lluïment del seu temperament arravatat. Ens va oferir dues peces de Schubert i una de Liszt. Les va tocar amb un domini i una mestria del piano que faria empal·lidir qualsevol intèrpret. Feia lliscar els dits per les tecles amb una facilitat insultant, però el més meravellós de tot és el so que treia: ample i majestuós, omplia tota la sala. Fou una interpretació tan enigmàtica com màgica.

Diria que Volodos s’ha asserenat i que ja no és aquell pianista arravatat. Els anys li han provat i ara fins i tot me l’imagino tocant Mozart. Només cal dir que una de les moltíssimes propines que va oferir fou una transcripció per a piano del segon moviment del concert op. 3 núm. 11 de Vivaldi. Aquesta peça en concret va sonar com si en una nit d’estiu ens haguéssim estirat a l’herba a contemplar els estels. No em cansaria mai d’escoltar Volodos.

Arcadi Volodos té un magnetisme que ho imanta tot. La seva manera de tocar el piano és tan senzilla com hipnòtica. Aconsegueix crear una atmosfera que ho circumda tot, que multiplica el so d’un piano sol. Mai no havia observat aquesta qualitat en cap altre pianista, ni tan sols en Barenboim o en Pollini, els meus dos preferits.

En acabar el concert va oferir un reguitzell inacabable de bisos, un dels quals fou el Vivaldi citat més amunt, així com també una peça de Mompou, dues peces espanyoles i una de francesa. És un intèrpret totterreny perquè ho va saber tocar tot amb el mateix grau de mestria i de perfecció. I és que perquè la música sembli fàcil, l’intèrpret ha de ser extraordinari i tenir un domini absolut de l’instrument. Altrament, les dificultats emergeixen pertot. Volodos va transmetre la sensació que allò que tocava era un divertiment per a ell, malgrat que rere la seva interpretació hi hagi moltíssimes hores d’estudi, de fer dits i d’escales i arpegis.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Punt de gir

El Marc i la Laura són parella des de fa cinc anys, i un dia, ell li demana de casar-s’hi. El Marc comparteix pis amb el seu millor amic, l’Eduard, que es posa molt content per la parella, però que comença a patir pel que pugui passar amb el pis on viu amb el Marc. Fins ara tot ha anat com una seda. Malgrat que la Laura té el seu pis propi, gairebé ja fa vida al pis del Marc i de l’Eduard. Però l’Eduard veu amençat el seu estil de vida dels darrers cinc anys.

El Marc és immensament feliç i ni per un moment no pensa en l’Eduard i en el que passarà amb el pis on fa cinc anys que viuen. L’Eduard, d’altra banda, tampoc no vol dir-li’n res per no espatllar-li l’alegria. La processó li va per dins. Fins ara no s’havia adonat que la Laura gairebé vivia amb ells, i ara, en canvi, comença a veure-la com una intrusa. O l’intrús és ell? Qui es quedarà amb aquell pis i qui n’haurà de marxar quan el Marc i la Laura es casin?

Un cop passada l’excitació inicial de la proposta de matrimoni, la Laura decideix arribar-se al seu pis, que fa temps que no trepitja, perquè pràcticament ja vivia amb el Marc. I amb l’Eduard.

Té un pis de lloguer que va aconseguir per via d’una antiga amistat de la seva mare amb una senyora que no li va voler fer cap contracte escrit i que va voler tots els tractes de paraula. Aleshores a la Laura li va semblar bé. Ara, després d’anys de tenir-lo descurat, té por de com se’l trobarà. Comptat i debatut, fa tres mesos que no hi posa els peus.

Passa pel carrer del pis i no sap veure l’edifici que recordava. Fa memòria, quin número del carrer era? Està segura que era el 139, però ara dubta. Al 139 hi ha un restaurant xinès. No li quadra. Camina per tota l’illa però no, està segura que era el 139. Aleshores decideix entrar al restaurant.

– Bon dia, que fa gaire que és obert aquest restaurant?

– Bon dia, no, de fet vam obrir ahir mateix, però si vol, li podem donar un val de descompte com els que vam donar per la inauguració.

– Aaaarggggg!!!

– Què passa, senyora?

– No res, no res. Adéu.

Aleshores la Laura comprèn que la mestressa del pis devia vendre l’immoble sencer en aquells xinesos o en alguna immobiliària, o qui sap, potser la vella s’ha mort i els fills han fet i desfet sense tenir en compte que ella no tenia res escrit!

Val més no pensar-hi. No ha res d’il·legal. No pot denunciar ningú. Aleshores se’n va cap al Marc plorant. L’Eduard també hi és i no vol perdre’s la conversa.

– Marc, m’he quedat sense pis.

– Com pot ser?

– No tenia contracte de lloguer, tot va ser un acord verbal amb una amiga de ma mare.

L’Eduard veu el seu món a terra. Ara la Laura ha de venir a viure definitivament amb ells, sense esperar que es casin! I ara què? Sabrà suportar la presència d’una dona, encara que sigui la xicota del seu millor amic, a la seva vida quotidiana? Pensa que ha de fer alguna cosa ràpidament. Com ara trobar parella.

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari

“Limitless”, de Neil Burger

Darrerament estic experimentant un augment de la meva cinefília, més aviat exigua i molt concentrada en el cinema francès, i un viratge cap a la cinematografia americana de thrillers. També hi ha ajudat el fet que fa uns mesos que m’he afeccionat a les sèries televisives americanes. En qualsevol cas, la pel·lícula de la qual vull parlar avui, Limitless (Sín límites), al meu parer és un bon film, ben fet i amb un argument ben travat, basat en la novel·la The dark fields, d’Alan Glynn.

Formalment és un thriller, un argument amb accions ràpides, persecucions i girs inesperats. Ara bé, si n’analitzem el contingut, ràpidament hom s’adona que és una obra força aconseguida del gènere de la ciència-ficció (al qual, per cert, també m’estic abonant). Un escriptor permanentment bloquejat troba un amic que li proporciona una pastilleta que resulta un potenciador de l’energia vital, de manera que la seva activitat mental es multiplica exponencialment i és capaç d’assimilar a l’instant qualsevol cosa que percep.

A partir d’aquest plantejament, el protagonista canvia radicalment de vida i li passen una sèrie de vicissituds que constitueixen el gruix de la pel·lícula. És dopatge intel·lectual sense pal·liatius. I a partir d’aquí s’obren tota mena d’interrogants. És lícit competir en desigualtat de condicions? És bo/sa/natural drogar-se per treure el millor d’un mateix? Perquè allò que defineix les drogues és que creen addicció. Produeixen una alteració antinatural de l’organisme, el qual, passat l’efecte, ha de tornar al seu estat normal. Però el protagonista no vol tornar-hi. Senzillament, ha pres tantes pastilles, que no pot.

La pel·lícula es desenvolupa a un ritme trepidant, de manera acompassada a com viu la situació el protagonista. Així, tots els moviments frenètics de la càmera esdevenen la seva percepció del món sota l’estat al·lucinogen en què es troba. Tècnicament em sembla un film prou aconseguit i la narració dels fets està correctament dosificada. Però el seu punt més valuós, com en qualsevol obra de ciència-ficció, és el conjunt d’interrogants filosòfics que planteja. Els exposaré en l’apunt de dijous vinent.

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

La infidelitat

El Jesús, un dia més, assetja la Maite. No se’n pot estar. D’una banda, per a ell és tot un repte seduir una dona casada que estima el seu marit; de l’altra, n’està enamorat de debò. La Maite se’l treu del damunt, com fa habitualment.

– Que no veus que no vull res amb tu, tros d’imbècil?

– Digues el que vulguis, però acabaràs caient. Et penses que no m’adono que el teu matrimoni no passa precisament pel seu millor moment? -li fa un somriure burleta.

La Maite està amoïnada i trista. No aconsegueix quedar-se embarassada, i precisament perquè sap que ni ella ni l’Eduard no tenen cap problema, no entén per què no s’hi queda. A més, és molt conscient de com n’és d’important per al seu marit el fet de tenir un hereu. Està convençuda que si no l’hi pot donar, la deixarà per una altra. No pot suportar aquesta idea.

Es mira uns informes dels quals ha de donar l’opinió l’endemà, però no té esma d’estudiar-se’ls. Se’ls posa a la cartera per repassar-los a casa, amb tranquil·litat. A la feina, amb el Jesús papallonejant al seu voltant, no pot concentrar-se. Agafa la cartera, es posa l’abric i quan va per obrir la porta, es troba el Jesús. L’aparta d’una revolada i marxa. A ell li encanten els reptes difícils, per això la Maite és perfecta, perquè és una dona que li requereix desplegar totes les seves arts de seducció.

Arriba a casa, convençuda que no hi trobarà ningú. Aleshores sent uns sorollets que vénen de l’habitació. Es treu les sabates i se n’hi va sigil·losament. Sent els sorolls més clars. Són gemecs. Reconeix la veu de l’Eduard. S’hi acosta i el veu al seu llit en ple èxtasi sexual amb l’Olga, la seva exnòvia! És clar que tots dos s’ho estan passant molt bé. Esclataria a plorar, però s’estima més que no adverteixin la seva presència.

Marxa sense fer soroll i un cop al carrer, esclata en plors i sanglots. No pot controlar-se. Aquella visió li ha fet molt de mal. No només perquè és una infidelitat sinó, sobretot, perquè sap que l’Eduard vol una dona que pugui donar-li un fill. Aleshores, per despit i sense raonar, se’n torna al despatx. Hi troba el Jesús sol. L’agafa per les solapes de l’americana i li clava un petó amb llengua als llavis. Ell resta sorprès però de seguida la correspon.

– Jesús, vull que fem l’amor, aquí, ara.

– Què dius, Maite? Què t’ha agafat?

– Tu fes el que et dic i calla.

Fan un clau ràpid, perquè saben que en qualsevol moment els poden sorprendre. Tots dos s’ho passen molt bé. En acabat, el Jesús està pletòric, i ella, desfogada i calmada. Li ha anat bé aquesta bogeria.

Al cap d’un parell de setmanes, l’Eduard li demana a la Maite que es torni a fer el test de l’embaràs. Aquest cop dóna positiu. L’Eduard és l’home més feliç del món. A la Maite, en canvi, se li ensorra al món. Serà capaç de dir-li al seu marit que el fill que espera no és d’ell? Tots dos volien desesperadament un fill, i al final el tindran, però no només no serà l’hereu biològic de l’Eduard, sinó que serà el fruit d’una infidelitat de la Maite.

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari