La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

“Parsifal”

Sé que ja fa dies que es van acabar les representacions de Parsifal de Wagner al Liceu, però així i tot, encara m’agradaria escriure’n la meva impressió, que fou alhora molt favorable i molt estranya. Favorable, evidentment, perquè, confirmant la impressió que em vaig endur l’any passat amb Tristan und Isolde, la música em va semblar excelsa, d’un altre món, espiritual i divina. Estranya, perquè la qualitat grotesca de l’argument és inversament proporcional a la bellesa de la música.

Encara que pugui semblar estrany, això és el que em va semblar a mi, que de l’argument només en coneixia els personatges i molt vagament algun element de la trama. Vull dir que parlo com a persona verge que a penes en sabia res, i aquest tipus de mirada molts cops és la que dóna una apreciació més bona i encertada en algunes coses. No vull dir amb això que hagi de ser necessàriament com ho vaig copsar jo, però ningú no em podrà negar que aquell argument infecte és un cúmul de despropòsits l’un darrere l’altre.

Als cavallers custodis del Graal els han robat una llança amb la qual, a més, han ferit el seu rei, Amfortas. I qui és l’únic que pot salvar el rei i tornar-los la llança? Aquell ésser pur i innocent que no sàpiga res del món i que no distingeixi el bé del mal. Aquest no és altre que Parsifal, un “home” (si es pot dir així, perquè més aviat sembla una ameba) que no només no sap res, sinó que no té capacitat per sentir res. M’agradaria que algun entès en Wagner m’expliqués què significa això. Hom s’esperaria que el cavaller salvador fos el més savi, el que ho conegués tot, però no, aquí és l’ignorant el qui els ha de salvar. Conceptualment em sembla abominable. És una apologia de la ignorància.

D’altra banda, Kundry és una dona estranyíssima que no se sap d’on ha vingut ni què hi fa entre els cavallers. És qui explica a Parsifal qui és ell (!), i al segon acte, quan l’intenta seduir, no queda clar si el que vol és fer-li d’amant o de mare. Parsifal, com que no té la facultat de sentir, no té ni idea de què vol aquella dona. Fins que al final, pren la llança al malvat Klingsor i la retorna als cavallers, que, tanmateix, havien mantingut el Graal intacte.

Un argument tan fluix i patètic, hauria d’anar acompanyat d’una escenografia molt sumptuosa i pomposa per tal de fer-ho una mica més passable tot plegat, i convertir-se en el bàlsam que fes lluir la música i mantenir l’argument en un segon pla. Però no. A la producció que vam veure al Liceu, l’escenografia era un edifici d’estil neoromànic que anava girant i que no se sap què era ni què hi feien els personatges. O sigui, que en lloc de fer l’argument més mengívol, contribuïa a fer-lo encara més estúpid del que ja ho és intrínsecament. El més irònic de tot fou quan, al primer acte, que representa un hospital (!), els metges, per guarir els malalts, els donen a beure el calze sagrat on hi ha el Graal. O sigui, al temple de la ciència es fa servir la màgia i la creença irracional per tractar malalties!!! Inexplicable.

Bé, no m’estenc més sobre l’argument, perquè l’important és la música, però és que vaig quedar tan xocada, que no me n’he pogut estar. La música de Wagner, paradoxalment, és màgica, sublim, etèria, transportadora cap a l’infefable. M’ha costat molts anys entrar-hi, però per fi ho he aconseguit i n’estic molt satisfeta. Les coses belles, que valen la pena, són difícils, àrdues, però quan es comprenen, el goig és superior a tot allò que és fàcil. Com diu el refrany, allò que res no costa, res no val. Wagner és dur i difícil, però endinseu-vos-hi si podeu. Val la pena!

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Ritmes diferents

No sabia si se’n sortiria. L’examen de piano era al cap de dues setmanes i havia de repassar totes les peces. Estava extremadament angoixat. En aquell examen li anava bona part de la seva futura carrera professional. Per a ell era cosa de vida o mort. El maleït concert núm. 23 de Mozart, que tant li havia agradat sempre, ara el detestava. I la seva amiga Helena, que l’acompanyava en aquest concert, no l’ajudava gens amb les observacions que li feia. Era la peça culminant i la més difícil de totes les que duia, i també la que li sortia pitjor, entenent per pitjor la menys aconseguida.

– Jaume, t’has de calmar. Si segueixes amb aquest estat de nervis, no tocaràs bé ni una sola nota el dia de l’examen. Ja saps que hi ha moltes peces i que les has de dur totes, no ben apreses, sinó perfectament assimilades!

– Ja ho sé, Helena, però el segon moviment del 23, no sé per què, em fa por, em fa sentir insegur!

– Ets un paranoic, et surt molt bé, però hi ha petits detalls perfectibles.

– Que sigui paranoic no vol dir que no em persegueixin. Aaaarrrggg!!! És qüestió de vida o mort, que no ho entens, Helena?

L’Helena havia defer de psicòloga amb el Jaume. Ell li va demanar que l’escoltés mentre tocava les peces per a piano sol i li’n donés l’opinió. Va començar a tocar Beethoven, i va començar pel Presto de la sonata “Clar de lluna”. Va tocar tot el programa desendreçat. L’Helena obria uns ulls esbatanats. Pensava que el Jaume tocava meravellosament bé però que li faltava urgentment centrar-se. La pedra on ensopegava era, efectivament, el segon moviment del concert núm. 23 de Mozart. No ho entenia gens.

– Helena, per què m’encallo sempre amb la mateixa peça? M’ho pots dir?

– Em sembla que ja ho sé. Aquest segon moviment és d’una serenitat i d’una lucidesa que traspassa els límits de la racionalitat. No és un problema de tècnica sinó de les emocions. Si no ets capaç de foragitar l’angoixa que se’t menja per dins, no aconseguiràs mai la serenitat que requereix.

– Això és molt fàcil de dir i molt difícil de fer. No me’n sortiré!

Sis mesos després, el Jaume estava estudiant a la Juilliard School de Nova York amb Daniel Barenboim. Sortint de classe havia quedat amb la seva xicota, una viol·loncelista anglesa que havia conegut a l’escola des de bon principi i de la qual estava molt enamorat.

Quan es van trobar ella va deixar el viol·loncel a terra amb molta cura i se li va llançar al coll.

– Jaume, hola!

– Hola Jackie, com ha anat la classe?

– Uf, els japonesos són durs i disciplinats. Et fan suar sang fins que no treus les peces a la perfecció.

– Ai, Jackie, segurament tens raó, però no creus que tenim molta sort d’estar aquí estudiant amb els millors dels millors?

– I tant que sí! Però hi ha alguna classe que… déu n’hi do!

Quan van marxar, la Jackie va fer adéu amb la mà al seu professor, que no era altre que Yo-Yo Ma. Van decidir anar a la residència a deixar-hi el viol·loncel per poder anar a prendre alguna cosa amb les mans lliures. La residència, expressament, era a dues cases de l’escola, la qual cosa els estalviava molt de temps en tot.

En sortir-ne, es van agafar les mans i van anar caminant cap a la cafeteria més propera, on anaven sempre i on ja els coneixien. La Jackie mirava el Jaume tota embadalida, i ell li va agafar un dit i se’l va posar a la boca. Mai no s’havia sentit enamorat d’aquella manera tan… tan, gairebé adolescent. Van demanar dos capuccinos.

– Escolta, Jackie, hauríem de començar a pensar què farem per vacances. On t’agradaria que féssim una escapada?

– Uf, no ho sé. Per què no defugim tant el teu país com el meu i anem… què sé jo, a Itàlia, per exemple?

– Genial! Ho coneixes?

– Hi vaig anar de petita, però no en recordo res. M’agradaria molt anar a Florència a veure “El naixement de Venus”. És una fixació que tinc de fa molts anys.

– A mi Florència també m’ha tirat molt sempre, però no només per Botticcelli, sinó per tot el que representa la ciutat en general, és el tret de sortida del Renaixement!

– Ha de ser una ciutat màgica, Jaume. Em moro de ganes de recórrer-la amb tu. Saps parlar l’italià?

No, ma si può provare.

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari

“Petits crims conjugals”, d’Eric-Emmanuel Schmitt

Schmitt és un autor que sempre em fascina. El vaig descobrir, com em sembla que ho vàrem fer molts catalans, amb El llibertí, interpretada a casa nostra per la mateixa parella protagonista que ara fa Petits crims conjugals, i aquella ja va ser una obra que em va interessar molt, perquè sota una capa aparent de lleugeresa i de senzillesa, exposa molts dilemes filosòfics i morals que tenim tots els éssers humans. Això, és clar, només ho pot fer algú com Schmitt, que és doctor en filosofia, i que precisament va fer la tesi sobre Diderot, el protagonista d’El llibertí.

El plantejament de l’obra és interessant, ja que presenta els problemes de convivència diària d’un matrimoni que porta quinze anys. La cosa dóna per a molt, atès que en tants anys les friccions que hi han sortit són moltes, precisament perquè tots dos es coneixen molt -massa- i malgrat que tot podria ser previsible, la incertesa els assalta, especialment a ella.

Però no és només interessant el plantejament a nivell de contingut, sinó també formal. La manera d’encarar els dubtes i les incerteses del matrimoni a partir d’un atac d’amnèsia dóna encara més camp per córrer, per deixar fluir tots els pensaments que tenen l’un de l’altre i per abocar tots els neguits que els corsequen a partir d’una situació ben original. Ella reconstrueix l’home que hauria volgut tenir al seu costat mentre ell escolta tots els retrets que té a fer-li. Som davant del resultat d’anys de rutina i d’estancament en un matrimoni entre dos intel·lectuals.

En aquest sentit, l’obra planteja dubtes i dilemes, ens fa posar a la pell dels personatges i ens interpel·la constantment. Què faria cadascú de nosaltres al cap de quinze anys de matrimoni? Sabem acceptar l’altre tal com és o intentem canviar-lo, encara que només sigui en la imatge que en tenim? La dificultat de les relacions humanes, i concretament de parella, dóna lloc a desencontres i a tensions, fins i tot al desinterès. Per això cal trobar un desllorigador que faci revifar l’espurna inicial. Una bona manera de fer-ho és mirar de comprendre l’altre tal com és; no tal com volem que sigui.

Laura Conejero i Ramon Madaula fan una bona interpretació de l’obra, tot i que no tan brillant com la que van fer d’El llibertí. Així doncs, la funció brilla més pel text que per la interpretació, sense menystenir-la gens. Laura Conejero no està en el seu moment més àlgid, cosa que lamento moltíssim, perquè la considero una actriu boníssima que ha fet coses superbes, i penso només en Casa de nines, però n’ha fet moltes altres. Ramon Madaula, en canvi, es mostra natural i espontani com sempre en aquest tipus de papers, que semblen escrits per a ell. En resum, una obra per gaudir-ne i que fa pensar molt.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari