La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

El Tribunal Suprem i la immersió lingüística

La setmana passada vam saber que el Tribunal Suprem espanyol havia donat la raó a tres pares que havien reclamat a les escoles dels seus fills que el castellà fos la llengua vehicular de l’ensenyament. Com a conseqüència d’una resolució que donava resposta a tres casos aïllats, ara tenim posat en dubte tot el sistema d’immersió lingüística, atès que la sentència emesa diu que el castellà també ha de poder ser llengua vehicular en l’ensenyament a Catalunya.

Ara per ara, tant CiU com PSC han minimitzat la sentència adduint que només es refereix a tres casos puntuals. Però això no és així, i si no ho veuen és, o bé per ignorància, o bé per mala fe, i no sé quina de les dues és pitjor. El fet que la sentència digui que el castellà té el mateix dret que el català a ser llengua vehicular a l’escola té un sentit general i no particular. A partir d’ara qualsevol pare que reclami aquest dret, tindrà la llei de part seva per fer-lo valdre, i això és molt preocupant.

A Catalunya tothom sense excepció sap que el terreny no és neutre i que el català està en inferioritat de condicions respecte el castellà. Als qui voldrien que el català desaparegués del mapa per dissolució els molesta que a l’Administració i a l’escola sigui la llengua hegemònica. No ho poden tolerar de cap manera, per això s’hi rebel·len. Aleshores apel·len a la llibertat d’elecció de llengua tant a l’hora d’adreçar-se a l’Administració com a l’hora d’escolaritzar un infant. En cas que això fos així, què implicaria? Qui voldria que el seu fill s’escolaritzés en castellà? Naturalment, aquells que són castellanoparlants i que no volen que els seus fills aprenguin el català, pels motius que sigui -i que tots podem intuir.

Qualsevol persona amb dos dits de front no s’oposaria a la immersió, ja que és precisament l’únic sistema que garanteix que tots els joves que han fet l’escolarització a Catalunya dominin “perfectament” (siguem optimistes) català i castellà, especialment aquells que són de famílies castellanoparlants tot l’ambient dels quals és en castellà: família, amics, consum cultural, oci, etc. Aquests serien els qui voldrien fer l’escolarització en castellà? Aleshores no ens enganyem: els pares que volen això -i els polítics que els acomboien- no reclamen el dret de decidir l’idioma que fan servir. Ras i curt, reclamen el dret a la ignorància. A ignorar la llengua pròpia del país on viuen.

Al nou govern català se li gira molta feina en molts fronts, també en el de la política lingüística que, per cert, passa a dependre del Departament de Cultura. No pot tolerar que el català vagi reculant d’aquesta manera tan preocupant. Caldria aplicar mesures molt dràstiques i no sé si cap polític tindrà coratge per fer-ho. Però si Mas ha entrat a la Generalitat brandant l’estendard de l’excel·lència, no es pot deixar trepitjar d’aquesta manera. Tal com deia el sociolingüista F. Xavier Vila i Moreno en un brillant article al diari Ara el divendres passat, “[Artur Mas] pretén perseguir l’excel·lència i li imposen el dret a la ignorància”. No volen arguments, usen la força.

FlashForward

Aquestes darreres setmanes he estat veient els 22 capítols de l’única temporada que s’ha fet de la sèrie FlashForward, i he de dir que, a banda de ser una sèrie impactant, trepidant i altament addictiva, planteja moltes qüestions filosòfiques i fins i tot religioses que tots els mortals ens hem formulat algun cop a la vida. Ras i curt, hi ha un moment que tots els habitants de la terra es desmaien i veuen el futur durant dos minuts: allò que els passarà al cap de mig any. Òbviament, les preguntes que aquesta situació genera són moltes, amb respostes molt complexes.

Preguntes que el fenomen dels flashforward (visions del futur) em suscita:

Els flashforward de tothom queden ben entrellaçats?
Responen a la realitat, el futur està escrit anticipadament?
Podem actuar per modificar allò que ens han predit?

Més enllà d’una trama d’intriga i misteris, hi ha incògnites existencials com les que acabo de mencionar. Sense anar més lluny, si l’esvaiment de la població mundial va ser total, si tothom va tenir visions del seu propi futur al cap de sis mesos, en principi haurien de coincidir totes per tal de composar un trencaclosques, si més no les de les persones participants d’una mateixa escena.

D’altra banda, donant per fet que les visions responen a la realitat, això voldria dir que el destí està escrit per endavant, que hi ha alguna força que mou els fils de les nostres vides i que sap què ens depara la providència. Seríem davant d’un demiürg (ordenador del cosmos)? El destí implica necessàriament un ordre preestablert de les coses en què tot s’esdevé segons un pla traçat abans d’executar-ne les accions concretes. Això comporta un determinisme que anul·la el lliure albir, la lliure determinació de l’home en les seves accions. Suposa certesa però no ens evita l’angoixa existencial de pensar que el destí està escrit i que hem de fer les passes adequades per tal que es compleixi.

I aquesta consideració ens condueix al tercer interrogant: el destí està marcat de manera clara o és només un futur possible, entre molts d’altres, que podem canviar segons el nostre lliure albir? Haver vist el futur, sigui plaent o no, dóna als personatges de la sèrie una certesa molt relativa que de seguida es converteix en angoixa per no saber si fan les accions adequades perquè el desenllaç sigui el futur que han vist. La qual cosa fa pensar que la certesa no és sempre tranquil·litzadora. En aquest cas concret, el de saber el futur, seria altament angoixant. Viure el present, actuant lliurement, cada dia ens determinem i decidim què fem i què volem fer, sigui on sigui que condueixen les nostres decisions. No seríem lliures si coneguéssim el futur, i això és el que els passa als personatges de Flashforward, que es desviuen per fer el que sigui per tal que la visió que han tingut es faci realitat. Altrament, pensen que podrien ser víctimes d’una maledicció estranya.

Però què és el futur sinó el desenllaç de les accions presents? Jo no crec en el destí sinó en el lliure albir, perquè tenir el futur predestinat implicaria una força superior -que no descarto que existeixi- que ens marcaria l’existència, i jo em resisteixo a creure això. L’home no és un ésser menor d’edat sinó un ésser lliure que decideix cada dia sota la seva única responsabilitat i que només té certesa d’una cosa: de la mort.

Publicat dins de Filosofia | Deixa un comentari

“Falstaff”, de Verdi, al Liceu

Dimarts passat vaig anar al Gran Teatre del Liceu de Barcelona a veure-hi una de les darreres funcions que es fan de l’òpera Falstaff, de Verdi, la darrera que va escriure. Es tracta d’una òpera còmica, és a dir, radicalment diferent de totes les que havia fet abans, que són drames rotunds (llevat de la segona, Un giorno di regno).

Es tracta d’una òpera basada en dues obres de Shakespeare: “Enric IV” i “Les alegres casades de Windsor”, i narra la història d’un noble arruïnat anglès durant el regnat d’Enric V, al segle XV. Veritablement, és diferent de qualsevol Verdi anterior, no només pel caràcter jocós de l’òpera, sinó per l’estructura musical, ja que en primer lloc és una obra coral sense cap protagonista clar, i en segon lloc, no és una òpera d’àries i de melodies encomanadisses. Potser aquests dos aspectes són precisament els que la fan menys atractiva al públic operístic i per això es representa molt menys que qualsevol altra del compositor italià.

La producció que vam poder gaudir al Liceu fou excel·lent, començant per un mestre de cerimònies de gran alçada com és el director Fabio de Luisi, que fa poc temps havíem pogut veure a l’Auditori dirigint l’Orquestra Simfònica de Viena. És un valor segur i que cotitza a l’alça. Va saber portar l’obra d’una manera intel·ligent i àgil, i sobretot fent notar que es tractava d’una òpera coral.

Pel que fa a la plantilla vocal, en destacaria tres cantants: Ambrogio Maestri com a Falstaff, Ludovic Tézier com a Ford i Mariola Cantarero com a Nannetta. Maestri compta amb una veu ampla i dúctil que sap conduir sempre amb estil i elegància. Tézier, que ja havíem pogut veure com a comte d’Almaviva a les darreres noces de Fígaro del Liceu, és un baríton amb una veu bonica, amb un frasseig exquisit i amb caràcter. Sap donar empremta als personatges. La que més gratament em va sorprendre fou Mariola Cantarero, que fins ara considerava una soprano d’estar per casa. La veu és estrident però la tècnica i la línia que gasta són impecables des de qualsevol punt de vista. Per mi, en un cantant, una bona tècnica ho és tot, encara que la veu sigui lletja.

En conjunt, doncs, fou una vetllada agradabilíssima, a més, amb una escenografia com cal, ambientada a l’època que toca, al s. XV, amb uns vestits preciosos i una ambientació que feia submergir l’espectador dins l’òpera. El final, la trobada al bosc amb uns personatges que n’enganyen uns altres, i que recorda obres com El somni d’una nit d’estiu o Les noces de Fígaro, és un colofó que em va fer sortir del teatre amb un bon regust de boca.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

“Agost”, de Tracy Letts (traducció de Joan Sellent)

Havia sentit a parlar molt d’aquesta obra abans d’anar-la a veure, i tot el que se’n deia eren elogis. La veritat és que eren elogis ben merescuts. És una obra llarga, rodona, amb uns diàlegs forts i carregats de contingut, i el muntatge que n’ha fet el TNC compta amb un repartiment estel·lar i una dramatúrgia que resol una obra escenogràficament complicada de manera molt enginyosa.

Tot i que és una obra eminentment llarga (4 hores i 20 minuts), no decau en cap moment, la tensió és constant, atès que a escena s’hi mou un gran nombre de personatges amb trames que s’entrecreuen. Les quatre protagonistes, una mare i les seves tres filles, interpretades per Anna Lizaran, Emma Vilarasau, Rosa Renom i Montse German, tenen tensions constants per motius diversos. Els diàlegs entre elles i amb els altres personatges ens fan arribar una obra moderna, actual i fresca, amb problemes intergeneracionals del món contemporani que ens interpel·len de manera directa. 

És una obra americana que beu del millor Tennesse Williams i que l’actualitza. A més a més, potser per la llargària, es tracta d’una peça molt completa, ja que a banda d’uns diàlegs sucosos i d’una problemàtica contemporània, també ens interpel·la sobre temes intemporals i fins i tot conté una dosi de tragèdia grega amb la irrupció a escena del tema del destí i de la fatalitat. Tracy Letts, un dramaturg de tan sols 45 anys, sap escriure amb mestria i enfilar una història de desamor i de desencontre entre els membres d’una família en procés de desintegració. Els personatges, contemporanis i polièdrics, interpel·len l’espectador a través de les seves experiències i dels seus problemes existencials.

La dramatúrgia també és un element molt ben resolt, mitjançant un escenari a tres nivells, que són els tres pisos de la casa on transcorre tota l’obra. D’aquesta manera les escenes es poden concatenar de manera continuada sense haver de fer cap canvi de decorat. En definitiva, una obra mestra dirigida per Sergi Belbel i interpretada per un estol d’actorassos que en cap  moment no decau, atesa la densitat i la complexitat de la història, dels personatges i dels diàlegs.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Per normalitzar el català hem d’aprendre… l’anglès

Aquest dimarts vaig llegir al diari Ara un article d’Anna Grau, escrit amb una cruesa excessiva, però amb el qual estic força d’acord. Tot i que no del tot, atès que no em resigno a pensar que el català ja mai més no podrà tornar a ser la llengua normal de Catalunya, la llengua de comunicació i d’ús social majoritari. Sempre poso com a exemple el cas de l’hebreu a Israel: quan es va fundar l’estat d’Israel, el 1948, l’hebreu era una llengua morta i enterrada que no parlava ningú des de feia gairebé dos mil anys, i en poques dècades es va convertir en la llengua oficial i normal del país, en un idioma de prestigi que ha anat generant una literatura ben interessant (David Grossman, Batya Gur, Amos Oz, etc.).

Però no vull treure suc d’aquesta espina que els catalanoparlants duem clavada amb més o menys intensitat, sinó del paràgraf final de l’article, quan parla de la roda de premsa que va fer el Vicepresident Carod-Rovira a Nova York. Després d’haver-la feta en català, els periodistes locals li van demanar de fer-la en castellà per tal que tothom (!) la pogués entendre, i el Vicepresident s’hi va negar. Aleshores, com a solució salomònica (o això es pensaven els novaiorquesos), li van demanar de fer-la en anglès, cosa que va deixar Carod en evidència, perquè no el sap parlar.

Dies més tard, a través d’un dels múltiples cables de Wikileaks, hem sabut que el cònsol d’Estats Units a Barcelona s’estranya que nomenin com a màxim responsable de la Generalitat en afers exteriors algú que no parla l’anglès.

No em cansaré mai de repetir el que és una evidència però que molts no volen veure: els catalans necessitem internacionalitzar la nostra causa, i això només ho podrem fer a través de l’anglès. Mentre no prioritzem l’anglès -i d’altres idiomes- de manera absoluta, mai no ens prendran seriosament enlloc. El que passa és que en l’imaginari col·lectiu d’un poble sotmès de fa tants anys com el nostre, encara hi ha molt arrelada la idea que el castellà és l’idioma que ens permet anar pel món, perquè és internacional i el parla molta gent. I així estem fent el joc a Espanya, que ens vol sotmesos a tots els nivells.

Dominar l’anglès no és una necessitat laboral per a uns pocs o un divertiment per a alguns altres, sinó una necessitat vital col·lectiva per sobreviure com a poble. Hauria de ser obligatori per llei tenir un bon coneixement d’anglès. Parlar, llegir i entendre l’anglès és una de les portes que ens obre el camí cap a la llibertat, perquè suposa ser menys dependents del castellà.

En cap cas no es tracta de menystenir el castellà, sinó de contemplar l’anglès com una llengua que tots els catalans poguéssim parlar amb facilitat. El català, com l’holandès, com el noruec o com el danès -només per posar-ne alguns exemples- és una llengua “minoritària” que necessita una llengua forta al costat per poder accedir al món. I aquesta llengua, sens dubte, ha de ser l’anglès. Mentre ho sigui el castellà, voldrà dir que patim la síndrome de l’esclau, aquella que no ens permet adonar-nos que tenim una cotilla mental que no ens deixa saltar més enllà de la tanca. I el món és molt gran i s’expressa en anglès.

Valeri Gergiev, el sublim

Ahir vaig assistir a un concert absolutament espectacular a l’Auditori de Barcelona. Els intèrprets, habituals del cicle Ibercàmera, foren l’Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski de Sant Petersburg, dirigida per Valeri Gergiev, i el pianista brasiler Nelson Freire. No n’havia vist mai cap dels tres i sentia vera curiositat per sentir-los, perquè són d’aquella mena de músics que desperten passions entre els melòmans.

El programa, ja a priori, era molt llaminer: l’obertura de Parsifal, el concert per a piano núm. 2 de Brahms i Romeu i Julieta de Prokófiev. A més a més, hi havia una peça d’un compositor rus contemporani que no coneixia. Tot el concert va ser electritzant i intensíssim, de principi a final. La manera com Gergiev va abordar cada obra era apol·línia i dionisíaca alhora. Apol·línia perquè sap treure el màxim partit de l’orquestra a base de fer-la sonar com un engranatge perfecte. Dionisíaca perquè les obres ho eren, i perquè aquest era el sentit i l’emoció que traspuaven en la versió de Gergiev.

Parsifal em va fer enlairar fins als cims de l’inefable, que és precisament allò que cercava Wagner. El Leitmotiv d’aquesta òpera sempre he trobat que et fa enlairar per damunt del món de la matèria, i Gergiev ho va saber plasmar a la perfecció.

Brahms va ser un esclat d’energia i de passió, tant per part de l’orquestra com del piano. Nelson Freire és un virtuós a tenir molt en compte. No l’havia vist ni sentit mai i em va sorprendre molt gratament. És un concert atípic, amb quatre moviments, més bonic i més aconseguit que el primer, que en realitat fou la conversió a concert d’una sonata per a piano primigènia.

Una altra sorpresa fou l’obra del compositor que no coneixia, El cavallet geperut, de Rodion Sxedrín. Sempre em miro amb recel les obres contemporànies, però aquesta fou tota una descoberta. En la línia de la música de bandes sonores de cinema, és allò que jo en dic música clàssica contemporània.

Finalment, el Romeu i Julieta de Prokófiev, una obra apassionada i complexa on es descriuen els instints i passions més arravatats dels dos protagonistes del drama shakespearià. Gergiev ho va brodar novament. I per reblar el clau, com a propina va oferir el preludi del tercer acte de Lohengrin, tot un esclat de llum i de força que tancà el concert amb un segell d’or. Un concert que els assistents trigarem molt a oblidar, si és que ho fem algun dia. Per damunt de tot, intens. Molt intens.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

“L’hort dels cirerers”, de Txèkhov (versió de D. Mamet)

M’agraden molt els autors russos, i als nostres teatres els representen sempre molt bé, tret d’alguna excepció. És per això que, després d’algun petit dubte, vaig decidir anar a veure L’hort dels cirerers que actualment es fa al teatre Romea de Barcelona. Els dubtes venien perquè no és un Txèkhov en estat pur, sinó una versió, concretament la de David Mamet. També em feia por que es tractés de l’actualització d’un clàssic, com tantes n’hem vist. La veritat, però, és que tots els dubtes van quedar gratament dissipats.

No conec l’obra original de Txèkhov, de manera que no puc jutjar on hi ha la mà de David Mamet i en quin sentit ha modificat l’obra russa. Però n’he vist d’altres de seves com L’oncle Vània, La gavina o Les tres germanes, i em va semblar que L’hort dels cirerers estava ben bé a l’alçada literària i argumental de les obres originals. Fet i fet, em va recordar precisament Platonov, la darrera obra txekhoviana que havia vist al teatre, especialment per la multitud de personatges a escena, per les relacions que s’estableixen entre ells, i pel fet de ser una obra que transcorre majoritàriament dins d’una casa gran.

L’acció de l’obra és molt simple, i com sempre fan els russos, el que hi ha és una dissecció de cadascun dels personatges, d’allò que pensen i d’allò que senten. Txèkhov, que era metge, s’endinsa en l’ànima humana amb una gran precisió. L’acció que hi ocorre és de melangia, els personatges experimenten sentiments contradictoris però finalment s’adonen que el món en què vivien s’ha acabat. És una mena d’expulsió del paradís.

La versió que ens n’ofereix Julio Manrique com a director aplega un planter magnífic d’actors que es posen hàbilment a la pell de cada personatge. Potser l’única pega que hi trobaria és que Montse Guallar, tot i estar esplèndida, encara no té prou edat per encarnar el paper d’una senyora gran amb dues filles en edat de casar-se. Evidentment, però, la culpa no és pas seva, perquè ella defensa el seu paper amb elegància. Ferran Rañé està superb i natural com sempre, i David Selvas per fi es converteix en un actor convincent al teatre. També vull fer esment de la posada en escena, que vaig trobar meravellosa, i del muntatge musical, que, tot i que xocant, s’acobla perfectament a cada escena de l’obra.

En definitiva, una funció rodona que ningú no s’hauria de perdre.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

La impotència

El duc està acostumat a tenir a cada moment la dona que vol. Ara mateix està enamorat de Gilda, la filla del seu bufó geperut. Per això, com fa sempre, ordena als seus cortesans que li duguin la noia a palau. Aquests, gustosos, obeeixen perquè així a més, humiliaran el bufó, que sempre s’ha mofat d’ells.

Una nit sense lluna els cortesans, emmascarats, proposen al bufó de raptar la nova conquesta del duc i l’enganyen dient-li que és una altra. Al final acaben tots entrant a casa del bufó, que els ajuda a raptar la seva pròpia filla. Al palau, els cortesans expliquen al duc com ha anat el segrest.

El duc desapareix amb un somriure i ve el bufó amb el cap cot, sabent que malgrat la seva desgràcia, ha de continuar fent riure la cort. Els cortesans li llancen sarcasmes i li demanen que els expliqui alguna xafarderia. Tenen la paella pel mànec i ara els ha arribat l’hora de tornar al bufó tots els escarnis que els ha fet en el passat.

El bufó està incòmode, només pensa a recuperar la seva filla. Va amunt i avall de la sala, observa els cortesans i els maleeix un per un amb la mirada. Entra un patge que pregunta pel duc. Els cortesans li diuen que encara dorm. Això fa posar el bufó en alerta, que veu perillar l’honor de la seva filla i de retruc, el seu. Ell que sempre s’havia burlat de les dones dels cortesans seduïdes pel duc, ara veu que és ell qui ha de tastar la pròpia medecina, però que qui en riu són els altres.

En una llambregada a terra veu un mocador amb la lletra G brodada i això l’acaba de tornar boig. No pot seguir fent com si res no hagués passat. Sap que al palau no hi té res a fer, que el duc no deixarà anar la seva filla fins que se n’hagi avorrit. El bufó està corsecat d’horror i d’angoixa i els cortesans, adonant-se’n, encara se’n riuen més, cada cop amb més crueltat.

El bufó no pot més i explota etzibant-los:

– Cortesans, vil raça damnada, a quin preu heu venut el meu tresor estimat?

Però acte seguit es torna manyac i demana que el perdonin. Els diu que no va contra ningú, que l’única cosa que vol és que la seva filla torni a casa.

 

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari