La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Cecilia Bartoli

Sóc una dels múltiples admiradors d’aquesta mezzo-soprano romana. L’he anat a veure gairebé sempre que ha vingut a Barcelona, des del primer dia, fa vint anys, quan va encarnar la Rosina d’Il barbiere di Siviglia al Gran Teatre del Liceu. La temporada propvinent no estava previst que vingués per cap cicle de grans concerts: ni Ibercàmera ni Palau 100, però la setmana passada es va anunciar que farà un concert extraordinari a l’Auditori el dia 11 d’octubre, al costat d’Il Giardino Armonico, dirigit pel seu titular, Giovanni Antonini, i amb un programa íntegrament de Händel.

No cal dir que em va faltar temps per comprar l’entrada, ja que aquesta dona ho ven sempre tot, ateses les seves facultats enormes i el seu temperament a escena. És una cantant que ha sabut conjugar a la perfecció la lírica i la musicologia. No cal recordar que cada disc que enregistra el prepara molt, perquè sempre hi ha descobriments d’òperes poc conegudes dels compositors del barroc, o també de compositors més moderns, com va ser el cas del disc dedicat a la soprano del s. XIX María Malibrán.

La veu és petita, però la controla totalment i en fa el que vol, i penso en la pirotècnia vocal amb què ens obsequia en cada disc, en cada concert. A banda d’una tècnica immaculada, hi ha una gran personalitat i un temperament fora de sèrie, i a més a més, una musicalitat fora de dubte. La seva interpretació de l’òpera barroca és purista però emocionaria fins i tot les pedres amb la seva màgia. I per reblar el clau, és una cantant intel·ligent, ja que ha decidit voluntàriament defugir el gregarisme de la interpretació massiva d’òpera i centrar-se en la descoberta d’autors poc coneguts. Ho ha pogut fer perquè és una de les grans i ara totes les sales de concerts se la rifen per dur-la-hi. Ha sortit dels circuits convencionals i ha optat per un camí que a mi personalment m’entusiasma, puix sóc una gran amant de l’òpera barroca. Així doncs, visca la Bartoli, i que per molts anys ens segueixi delectant amb la seva veu i la seva intel·ligència.

Aquí us deixo amb la seva interpretació, antològica, de l’ària més famosa de l’òpera Griselda, de Vivaldi, “Agitata da due venti”

Publicat dins de Música | Deixa un comentari